AL FINAL DE TOT

Havia  viscut al límit, despreocupat de tot. Havia experimentat tota classe d’emocions, de sensacions, substàncies, vicis. Sempre havia fet el que havia volgut. Mai s’havia preocupat de ningú, ni per res. Prenia el que volia de qui fos o el que  fos, en el moment oportú, no importava res que no en tragués un profit.  Amics, treballs, dones...de usar i llençar. Havia espremut la vida al màxim, havia  paladejat fins la última gota de l’existència, fins que ho va perdre tot..

Ara no té res, ha perdut la salut, els pocs diners que tenia, els amics, la casa, el cotxe...No té ni tan sols  esma d’acabar amb tot (com sempre deia que faria) s’abandona al no-res arrecerat sota un cartró, al llindar d’un portal. Aquella nit era molt freda, gelada i ja ni el fred sentia. No es recorda de res més.

Ha recobrat la consciència allà en un llit voltat d’altres  persones, una infermera se li acosta, no pot parla, escolta,  però te el gola paralitzada la noia li diu, “ Sort que algú et va recollir, sinó ja series a l’altre barri”.  Aviat  s’adona del lloc on està, és l’hospici del poble, un lloc maleit per ell, sempre es burlava dels seus usuaris.

Està acollit en aquest  lloc de beneficència,  a ell tan se li’n dona tot, però allà el cuiden. Desconfia de tot i de tothom, de les monges , de les infermeres, de les noies . El seu cos no respon , allà immòbil, veu altres companys en estat semblant. Desitja morir,  que tot s’acabi. Amb el pas dels dies es va adaptant a aquella nova manera de viure, veu com el cuiden i el tractem com ell mai ha fet amb ningú.  Reflexiona en el que ha estat la seva vida i descobreix que hi ha gent que viu diferent; que hi ha moltes altres formes de viure.

Un dia s’adona que espera amb il·lusió els matins  quan la monja el ve a despertar amb un somriure als llavis i li diu   “ Bon dia Ramón”