QUAN EL CONTE ÉS CONDICIONAT. 1a. part.

L’Ambrosi és un vell professor de l’institut. Li manca un parell de cursos per jubilar-se d’una llarga carrera com a mestre. Multitud d’alumnes han passat per les aules on ha impartit classe i tots guarden un grat record de les seves ensenyances. El seu món ha estat sempre dedicat a la Literatura. El seu tarannà i tal vegada potser els anys li han fet incompatible el coneixement de les noves tecnologies. Però puntual com sempre cada dia acut a l’institut. Aquest any acadèmic ha hagut un canvi de directora. La nova, ve amb bones intencions, però decidida a renovar l’estil del col·legi. L’Ambrosi és per ella el granet de sorra que impedeix que el nou tren de la cultura avanci ràpidament cap a la cultura del segle XXI.   

Per això l’ha relegat a funcions purament de segon ordre. La principal és donar classe de Literatura. Malgrat el molt interès del professor pocs alumnes ho trobem interesant, submergits com estan en el seu món de mòbils de nova generació. També quan hi ha una conferencia pels alumnes, estrictament pels alumnes, que cap altre professor té ganes de donar delega a l’Ambrosi la tasca educativa. 

L’Ambrosi, el conferenciant de sempre, entra a l’aula i pujant dalt de l’estrada és dirigeix als alumnes congregats.

¾     Apreciats alumnes, ahir em va cridar la directora per a què vingués a explicar un conte a les noies i als nois d’aquesta classe. Com som la setmana de Sant Jordi vaig creure que el més a propòsit seria narrar la famosa i mai oblidada llegenda de Sant Jordi. Per tant, he passat la nit estudiant la història i prenen notes del cavaller, de la princesa i del drac. També, del significat de la rosa dins el context humà i oníric de la flor. Però amics meus, la felicitat mai és complerta. Quan he entrat al col·legi he trobat a la directora. Sí, a l’Anna, la que sempre va carregada amb una grossa bossa plena de llibres i quaderns. Al veure’m feliç i content per tenir la lliçó ben apressa m’ha cridat al seu despatx i m’ha dit: Ambrosi, només unes paraules. Miri el conte que ha de glosar és el de Sant Jordi, però amb alguna variant. La princesa, no és la princesa, és una ventafocs. El meu cor ha fet un retruc. Però ella ha continuat mortificant la meva ànima. El drac tampoc és un drac, està massa vist, és un dinosaure. Ja sap que els alumnes admiren aquests animalons antediluvians.  El meu retruc interior encara ha estat més fort. I quan pensava que havia arribat al fons del sac de la humilació, m’ha dit la darrera condició. Per a més inri, ho ha dit en aquella dolça, però inflexible veu seva. Ah! I les roses no són flors son un manat de verdura. Aleshores, ja no m’he trobat el cor, jo crec que per un instant se m’ha aturat. Sense deixar-me ni replicar, m’ha donat una empenteta i fent-me fora del despatx, ha tancat la porta davant dels meus nassos.  

L’Ambrosi mira detingudament a la callada classe i veu un somriure mofeta a la cara d’un alumne i prossegueix emprenyat:

¾     Ara, infame criatura!- adonant-se que s’ha passat, rectifica- Perdoneu estic bastant eixelebrat per aquesta situació. Tu el del somriure sota el nas ves a explicar-li a la directora que et fa tanta gràcia. Amb el vostre permís, repasso la documentació i començo la meva dissertació.   

Encén el llum del faristol, posa un plec de papers damunt la postada. Agafa el primer, el mira, fa una piloteta i la llença a la paperera. Un crit d’ànim  surt de l’alumnat.

¾     Basquet! 

Continua llegint ràpidament les notes, les arruga, fa pilotes i les llença. Unes vegades, encerta i altres no, en el broc generós de la improvisada cistella. Finalment, no queda cap paper davant seu. Tanca el llum i passeja capcot amunt i avall de la tarima. Les alumnes i els alumnes mentrestant juguen a tot el què és pot jugar en una classe. Hi ha una noia que plora de la tibada de cabells que li ha fet una companya. Un noi està marejat. Un altre noi, fa traguets d’una petaca de licor. Fins i tot, un grupet situat als darrers bancs de la classe canta en veu baixa: Asturias pàtria querida”. 

Continuarà.... 

Miquel Pujol Mur.