En aquestes entra l’alumne
expulsat i dirigint-se amb veu moixa, però amb una mica de retintin, a
l’Ambrosi li diu:
¾
La directora m’ha dit que no sap on ficar-me i
que torni a classe.
L’Ambrosi, enmig de l’estrada,
demana silenci, fa un gest a l’alumne per que torni a la seva cadira, i comença
a enraonar:
¾
Amics, ara el drac és un dinosaure, no sé quin,
n’ha hagut tants. La princesa és la ventafocs. Modernament algú he escoltat li
diu la cendrosa. Les roses sortides de la sang del drac, que tampoc hi és,
s’han convertit en un mata de verdures,
suposo que de bledes. I per acabar aquest cúmul de despropòsits, segons la
Constitució, aquest és un país laic. Per tant, Sant Jordi, ara només és el
senyor Jordi. Estranya aventura la d’aquest dit senyor de Capadòcia de qui
ningú sap que va fer. Malgrat tot, és el patró de diferents països d’Europa.
Algú xiuxiueja: també
d’Etiòpia.
Les noies i els nois és miren
bocabadats al vell professor. Aleshores, continua parlant, entremig de
sanglots:
¾
Mireu, els dinosaures és van extingir fa milions
d’anys abans de l’aparició de la humanitat.
¾
La ventafocs és un conte. La versió mes coneguda
és la de Perrault, segle XVII.
¾
Les roses boniques i perfumades cada dia ens
omplen de goig. Heu llegit la poesia “Preneu les roses” el dia mundial de la
poesia.
¾
El Jordi, ja dubtós com a sant, també ho és com
a persona i com cavaller. Ni tan sols va donar un petó a la ventafocs. Tal
vegada una cendrosa no mereixia el reconeixement d’un senyor. Un fariseu
classista.
Per un instant la seva mirada
s’alleugereix. Mira amb simpatia als alumnes. Però, una espurna un xic
venjativa brilla a la seva mirada quan els hi recomana:
¾
Després de tot això, foteu al camp. Atenció,
nois sigueu amables, cavallerosos i simpàtics. Malgrat les arranqueu del jardí
del col·legi, regaleu roses a les
vostres companyes. Potser si sou com heu de ser us faran un petó. Ep! A la
galta. No us penseu ni us creieu que sou els reis del “mambo”. No us preocupeu,
que la directora ja pagarà les noves flors, el jardiner i les destrosses dels
parterres.
Quan tots han marxat,
l’Ambrosi s’asseu a la tarima i comença à donar-li forts cops amb puny per
ofegar la seva ràbia. Quan s’allibera de la seva profunda ira pel menyspreu
rebut, pensa: si la directora s’enrabia molt potser en donarà la tan somniada
jubilació i podré gaudir dels anys que em queden de vida. No sap que l’Anna,
ofesa també en el seu amor per les roses es diu a si mateixa: fins que els
rosers no estiguin com estaven, el maleït Ambrosi farà classe amb aquest
institut.
L’amor és un aroma subtil i
eteri que perfuma la relacions dels humans. Amar no és posseir, és estimar.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada