La noia està embadalida mirant la panoràmica que s’obria davant els seus ulls, des d’aquell ample mirador de la plaça de Queralt. Per més que s’ho havia imaginat moltes vegades, la realitat deixa petits els seus somnis.
Era la primera vegada que
visitava aquell lloc, simbòlic per ella, l’origen del seu nom. Des que era
petita, ara als quasi trenta anys es complia el seu desig. Queralt un nom tant
conegut per aquestes contrades, era estrany i desconegut allà on havia nascut,
aquell poble prop de Ciudad Real. Quan deia el seu nom tothom li deia...”
Quera... que? que nombre es ese, es mu raro “ ella s’arronsava d’espatlles, ja
feia temps que havia deixat de donar explicacions.
Com és que una noia del mig de la
Meseta, porta aquest nom? -us preguntareu. És
el que justament ella estava recordant, contemplant Berga des del mirador, després de
sortir de l’església a veure aquella mare de Deu blanca de dolç somriure i amb
una oreneta a una mà i el Nen a l’altre, que solament havia vist en
fotografies. Recordava el que li havien
explicat els pares, com allà en aquell indret privilegiat s’havien
conegut.
El pare feia la mili a Berga i
els diumenges, que tenia lliures li agradava pujar allà dalt, caminava per
aquell entorn que ell en deia màgic, tenia molt bones vibracions -solia dir-. Portava
un entrepà i passava el matí o tot el dia allà. Un dia baixava les escales, es
va trobar amb una colla de gent elegant que pujaven, una noia rosa amb un
vestit llarg de color verd, que feia joc amb els seus ulls, amb unes sabates beix de taló alt, es va entrebancar i ell que
passava just a l’indret la va agafar i
va evitar que caigués al terra. La noia ruboritzada el va mirar i li va donar
les gràcies. Aquells ulls verds el vam impactar fortament, la va acompanyar
fins la porta de l’església, la noia es
deia M. Carme i anava amb un casament. Ell va esperar a la plaça fins la
sortida de la cerimònia per tornar-la a veure. En sortir es van trobar i van parlar
i van passejar junts per l’entorn. Mentre els nuvis i convidats feien fotos i
temps en espera del dinar, que feien al restaurat de Queralt, que tenia molta
nomenada. Ella l’havia buscat en arribar i li havien dit que feia temps que
estava tancat.
La M. Carme, la meva mare, era de Figueres i aquell dia era a la boda
d’una cosina de Berga. També es va sentir molt bé amb aquell noi tant simpàtic
i eixerit que l’havia salvat de fer el ridícul més espantós amb una caiguda. Es
van donar l’adreça de correus i van continuar l’amistat, a través de les
cartes. Abans d’acabar la mili, ell va anar un parell de vegades a Figueres a
veure-la, abans de marxar definitivament, ja s’havien fet “novios”.
El Francisco, mentre , continuava
les seves pujades a Queralt, un dia va entrar a veure la Verge i solemnement li
va prometre que si aconseguia casar-se amb la M. Carmen, de la qual s’havia
enamorat profundament, la primera nena
que tinguessin li posarien Queralt, i heus aquí l’origen del meu nom- pensava
la noia.
És van casar un parell d’anys
després. La mare va anar a viure allà, tan amb el meu germà com a mi, ens
parlava en català, sempre havia tingut l’esperança de tornar a viure a
Catalunya, però les coses es van complicar; va emmalaltir i va morir quan jo just
havia complert els quinze anys i el meu germà en tenia disset. Jo vaig estudiar
per mestra i vaig començar a treballar a prop de casa, el pare i el meu germà
em necessitaven. Ara el germà i la
cunyada cuiden del pare que està delicat i jo he trobat plaça a Granollers, saber
català m’ha facilitat molt les coses, a prop tinc una germana de la mare i uns cosins. Fa tres mesos que hi soc i avui he fet la visita
que feia tant de temps tenia pendent, he volgut venir sola per estar concentrada
amb els meus orígens i records.
Estava la noia repenjada a la
barana absorta amb els seus pensament, ni s’havia adonat que la plaça s’havia
omplert de gent, hi havia música i molt gent amb camises blaves i faixes
negres, una persona feia estona que la mirava allà a la seva vora, la seva veu
la va sobresaltar.
- Hola noia capficada, deixa volar els pensaments i vine a veure com alcem un castell...
La noia se’l va mirar, qui era aquell xicot mal educat per gosar interrompre la intimitat de les meves reflexions. Llavors va veure el seus ulls foscos i el seu somriure captivador.... però aquesta ja és una altre història.
La noia se’l va mirar, qui era aquell xicot mal educat per gosar interrompre la intimitat de les meves reflexions. Llavors va veure el seus ulls foscos i el seu somriure captivador.... però aquesta ja és una altre història.
29/08/2016/
Quina historia més bonica, no sé si és real, però podia ser-ho perfectament...Recordo el temps que els soldats feien la mili a Berga i cap al tard, es passejaven carrer Major amunt i avall i les noies també sortien a aquella hora, segur que més d'un casament n'havia sortit d'aquelles passejades...
ResponEliminaSaps, els castellers d'Esplugues porten la camisa d'aquest color!
Petonets Anna.
La història ès ficciò, com el tema era Queralt i això dels soldats passejant pel carrer Major, també forma part d'aquells records d'altres temps doncs va sortir aquet relat.
ResponEliminaQuina casualitat que els castellers d'Esplugues portin la camisa del mateix colar que la colla de Berga, una altre coincidència del llocs on vivim.
Una abraçada M. Roser