dimarts, 20 de setembre del 2016

LA QUERALT PUJA A QUERALT



La noia està embadalida mirant la panoràmica que s’obria davant els seus ulls, des d’aquell ample mirador de la plaça de Queralt. Per més que s’ho havia imaginat moltes vegades, la realitat  deixa petits els seus somnis.

Era la primera vegada que visitava aquell lloc, simbòlic per ella, l’origen del seu nom. Des que era petita, ara als quasi trenta anys es complia el seu desig. Queralt un nom tant conegut per aquestes contrades, era estrany i desconegut allà on havia nascut, aquell poble prop de Ciudad Real. Quan deia el seu nom tothom li deia...” Quera... que? que nombre es ese, es mu raro “ ella s’arronsava d’espatlles, ja feia temps que havia deixat de donar explicacions.

Com és que una noia del mig de la Meseta, porta aquest nom? -us preguntareu. És  el que justament ella estava recordant,  contemplant Berga des del mirador, després de sortir de l’església a veure aquella mare de Deu blanca de dolç somriure i amb una oreneta a una mà i el Nen a l’altre, que solament havia vist en fotografies. Recordava el que li havien  explicat els pares, com allà en aquell indret privilegiat s’havien conegut.

El pare feia la mili a Berga i els diumenges, que tenia lliures li agradava pujar allà dalt, caminava per aquell entorn que ell en deia màgic, tenia molt bones vibracions -solia dir-. Portava un entrepà i passava el matí o tot el dia allà. Un dia baixava les escales, es va trobar amb una colla de gent elegant que pujaven, una noia rosa amb un vestit llarg de color verd, que feia joc amb els seus ulls, amb  unes sabates beix  de taló alt, es va entrebancar i ell que passava just a l’indret la va agafar  i va evitar que caigués al terra. La noia ruboritzada el va mirar i li va donar les gràcies. Aquells ulls verds el vam impactar fortament, la va acompanyar fins la porta de l’església, la noia  es deia M. Carme i anava amb un casament. Ell va esperar a la plaça fins la sortida de la cerimònia per tornar-la a veure. En sortir es van trobar i van parlar i van passejar junts per l’entorn. Mentre els nuvis i convidats feien fotos i temps en espera del dinar, que feien al restaurat de Queralt, que tenia molta nomenada. Ella l’havia buscat en arribar i li havien dit que feia temps que estava tancat.

La M. Carme, la meva mare,  era de Figueres i aquell dia era a la boda d’una cosina de Berga. També es va sentir molt bé amb aquell noi tant simpàtic i eixerit que l’havia salvat de fer el ridícul més espantós amb una caiguda. Es van donar l’adreça de correus i van continuar l’amistat, a través de les cartes. Abans d’acabar la mili, ell va anar un parell de vegades a Figueres a veure-la,  abans de marxar definitivament,  ja s’havien fet “novios”.

El Francisco, mentre , continuava les seves pujades a Queralt, un dia va entrar a veure la Verge i solemnement li va prometre que si aconseguia casar-se amb la M. Carmen, de la qual s’havia enamorat profundament,  la primera nena que tinguessin li posarien Queralt, i heus aquí l’origen del meu nom- pensava la noia.

És van casar un parell d’anys després. La mare va anar a viure allà, tan amb el meu germà com a mi, ens parlava en català, sempre havia tingut l’esperança de tornar a viure a Catalunya, però les coses es van complicar; va emmalaltir i va morir quan jo just havia complert els quinze anys i el meu germà en tenia disset. Jo vaig estudiar per mestra i vaig començar a treballar a prop de casa, el pare i el meu germà em necessitaven. Ara el  germà i la cunyada cuiden del pare que està delicat i jo he trobat plaça a Granollers, saber català m’ha facilitat molt les coses, a prop tinc una germana de  la mare i uns cosins. Fa  tres mesos que hi soc i avui he fet la visita que feia tant de temps tenia pendent, he volgut venir sola per estar concentrada  amb els meus orígens i records.

Estava la noia repenjada a la barana absorta amb els seus pensament, ni s’havia adonat que la plaça s’havia omplert de gent, hi havia música i molt gent amb camises blaves i faixes negres, una persona feia estona que la mirava allà a la seva vora, la seva veu la va sobresaltar.
    
       - Hola noia capficada, deixa volar els  pensaments i vine a veure com alcem un castell...

    La noia se’l va mirar, qui era aquell xicot mal educat per gosar interrompre la intimitat de les meves reflexions. Llavors va veure el seus ulls foscos i el seu  somriure captivador....   però aquesta ja és una altre història.

 29/08/2016/


2 comentaris:

  1. Quina historia més bonica, no sé si és real, però podia ser-ho perfectament...Recordo el temps que els soldats feien la mili a Berga i cap al tard, es passejaven carrer Major amunt i avall i les noies també sortien a aquella hora, segur que més d'un casament n'havia sortit d'aquelles passejades...
    Saps, els castellers d'Esplugues porten la camisa d'aquest color!
    Petonets Anna.

    ResponElimina
  2. La història ès ficciò, com el tema era Queralt i això dels soldats passejant pel carrer Major, també forma part d'aquells records d'altres temps doncs va sortir aquet relat.
    Quina casualitat que els castellers d'Esplugues portin la camisa del mateix colar que la colla de Berga, una altre coincidència del llocs on vivim.
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina