EL MEU DEBUT

 El que us explicaré ara, pot semblar una història inventada però és tan certa com jo em dic Enriqueta.

Em dic aquest nom perquè també se’n deia la meva mare, la meva iaia i la meva besàvia. Com podeu veure, el nom ja em ve de família.

Ai! Ho sento! Ara se me n’ha anat el sant al cel! El que us vull relatar em va passar fa uns quants anys el dia de la Fira de maig a Berga que... per cert, si no hi heu anat aquest any, tot això que us heu perdut! Això sí, l’any que ve no hi falteu!

Doncs com us deia, en aquella data de l’1 de maig, vaig fer el meu primer debut. Aquell any, jo m’havia apuntat a un gimnàs molt conegut de Berga, i ens van dir que, si volíem, podríem fer una exhibició  a la Fira, i així demostraríem el que havíem après i la nostra agilitat; a més a més tothom podria admirar els nostres cossos “Danone”. D’alguna manera s’havien de fer publicitat!

I és ben cert que fer gimnàstica o qualsevol altre esport va bé, tant pel cos com per la ment, sense límit d’edats. Apunteu-vos a fer qualsevol activitat física i em donareu la raó!

Però justament no era ben bé això el que anava a dir-vos, més aviat us volia fer cinc cèntims d’aquella experiència viscuda, que em va fer sentir  unes sensacions que encara no he oblidat, tant per la part agradable,  com per la part que més aviat... no ho va ser gens!

Perquè a la vida, ja ho sabeu, ni tot és tan bo, ni tot és tan dolent. “De todo hay en la viña del señor”. Però al llarg del temps totes les coses serveixen d’experiència o de moraleja, com ens deien abans quan érem més joves.

De totes maneres, no he començat a escriure per donar-vos cap lliçó, ni molt menys. Suposo que ja sou prou grandets i ja us heu adonat com va tot. Quina raó tenia un professor que vaig tenir, que sempre deia: No cal que jo us suspengui, ja us suspendrà la vida!

Perdoneu-me el rotllo! He començat aquesta historieta, per parlar-vos d’aquell any, de fa una colla anys... El dia de la Fira, per anar a fer el meu debut, jo vaig estrenar un vestit que em va confeccionar la iaia, amb paper. Sí, sí... era de paper i... era maquíssim! La faldilla era farcida de farbalans i més farbalans, de tots colors. Amb aquella vestimenta, semblava una Barbi!

Estava tan cofoia! Vam començar a ballar i a fer piruetes, tota la colla, amb aquells vestidets tan monos, que algunes amigues meves se’ls havien fet elles mateixes, perquè llavors era normal  que les noies aprenguessin a cosir; a fer-se l’aixovar i també algunes peces pels dies especials, com aquell.

És clar que les coses no sempre acaben bé. Vull dir... com un es pensa que acabaran. La vida està plena de sorpreses i la meva va ser espectacular, quan em vaig adonar, mentre ballava, que es començava a despenjar un dels farbalans i... en un vist i no vist, van  anar seguint tots, fins que em vaig quedar sense faldilla. Quines riotes que hi va haver...! I jo allà morta de vergonya! Però, de seguida,  un jove em va salvar del marron quan es va treure l’americana que duia i me la va deixar perquè em tapés una mica. Sort n’hi ha de la bona gent!

Era el Pepito, un noi que justament m’agradava força i ell no s’havia adonat mai que jo existís, fins aquell dia, és clar! Llavors encara no era moda que les noies anessin tan destapades com ara. Després d’allò, amb el meu “salvador”, vam començar una amistat... que ha perdurat fins ara.

És el que us deia abans... vaig aprendre que els vestits val més que siguin de roba i ben cosits i, fins i tot,  que el que semblava una desgràcia, després t’adones que va ser una sort!

-Pepito ja has rentat els plats? Au va... que hem d’anar el súper no t’entretinguis que es fa tard. Ves a treure el cotxe mentre jo acabo d’escriure el meu relat!

4 de març de 2013