L’Estel a anat a passar un parell de dies a casa l’àvia, està una mica pioca i al no anar a l’escola, la mare la deixa amb la Teresa, la seva ex sogra, amb qui pot contar sempre des que es van separar amb el Ferran. Encara falten dues setmanes per Nadal, però ja pensen fer tots els preparatius, l’arbre, el pessebre i guarnir la casa, la nena es feliç allà, ja que com totes les iaies li deixa fer el que vol. La Teresa és feliç amb la néta a casa, li fa companyia , li alegra la vida, doncs amb als seus vuit anys es tota una noieta. La petita esta acabant el pessebre, de cop pregunta,
¾ Àvia , mira ...un bé negre, el poso aquí al costat del naixement.
¾ No, que això porta mala astrugància,
posa’l a darrera aquell arbre.
¾ No. Que allà va el caganer. Ja sé, el
poso al costat de la casa de la muntanyeta.
¾ Si, si aquí queda molt millor. Després
m’ajudes amb l’arbre que és molt alt.
Han passat tot el matí muntant i arreglant coses de Nadal,
les dues són felices , l’Estel és troba molt millor i quasi s’ha oblidat de la
malaltia, això si el que li ha receptat el metge, s’ho pren sense dir res,
encara que tingui mal gust, l’avia és exigent amb això . Després de la pausa
del dinar i descansar una mica, tornen per acabar de
guarnir la casa. Hi han passat tota la tarda, al final encesa de llums , com ha
canviat tot , que bonica queda la casa, de sobte la nena la nena queda
pensativa,
¾
Escolta
iaia , que saps si aquest any vindrà el papa per Nadal?
¾
No
ho se maca, ja saps que fa temps que no en sabem res d’ell. –diu la dona tota trista.
¾
Saps...
el meu desig de Nadal, serà que vingui el papa a dinar amb nosaltres .
¾
Estel
els desitjos es pensen , però no es
diuen.
¾
Només
el penso ! ja, ja –i es posa a riure
Llavors les dues riuen juntes. La Teresa pensa que hi ha
poques possibilitats que el seu fill vingui, després que deixes la Clara i la
nena amb quatre anys per anar-sen amb
aquella dona sud-americana que li va fer
perdre el cap i se li va polir tot els quartos, i el que ens va fer, no li perdonaré mai. Bé, potser podria... per
veure la nena feliç, i per saber ell on para.
Qui diria que el fill de la
Teresa és aquest home gran, brut, mal vestit que camina per aquest
carrer de Barcelona, esmaperdut, mig de
tort , tremolant de fred després d’haver
passat la nit al ras, sota uns cartrons,
que estossega sense parar. Entra en un bar, com molts dies per prendre alguna cosa calent, amb les
escasses monedes que porta sobre, per
recuperar-se una mica del fred, just quan acaba de passar la porta cau al terra sense coneixement i amb signes d’asfíxia. Gràcies al cambrer que avisa a una ambulància aquest es portat a l’hospital.
El Ferran queda
ingressat a l’hospital, on després de les primeres proves i detectar-li una
forta pneumònia amb complicacions és traslladat a la UCI. Com després de tot era un home fort al cap d’una
setmana va començar a reaccionar, primer no sabia on era, ni podia parlar ,
allà tot entubat, ni poder-se moure, però ràpidament es va anar recuperat i també
li venien els records del que li havia
passat, recordava el fred del carrer i aquella caloreta tant dolça
que feia temps havia oblidat, voldria quedar-me aquí per sempre ja.
Al demanar-li per la família o algun parent proper, va dir que no tenia ningú, que vivia
al carrer i que no podia anar enlloc. El metge que el portava estava preocupat, si tornava al
carrer recauria i malament i ho va comentar amb l’equip, llavors una infermera
va dir que ella el coneixia aquell home, que eren del mateix poble i allà vivia
la seva mare, a més tenia l’exdona i una nena , però que no devia voler tornar
per vergonya del que els va fer. El
metge va decidir trucar a la mare , per
si en volia saber com estava el seu
fill. Da seguida es van posar
d’acord. L’endemà la Teresa es va presentar a l’hospital i el metge la va
acompanyar a l’habitació de l’home.
El Ferran assegut vora la finestra pensava en la seva mare –
si m’atrevís a demanar-li perdó- però es tant gros el que li vaig fer ... i tot
per aquella bastarda que em va capgirar el cap i l’enteniment, només volia
luxes, sabates, vestits, regals , els millors restaurants no en tenia mai prou.
Jo estava boig per ella , tenia un bon sou i m’agradava poder complaure-la, però portàvem un gasto
estratosfèric, a més enviava diners als
seus pares a l’Equador, quan ja només em quedaven deutes em van dir que havia
d’enviar diners allà per una operació urgent del seu pare, no li podia dir que
no, era urgent i no se’m va ocórrer res
més que treure’ls d’un compte de la mare, tot el que tenia. Llavors la Ruth va
desaparèixer amb els diners. Pobre mare,
no podria ni mirar-la a la cara, mai em perdonarà . Sense res, amb deutes i sense treball... En aquell moment
uns trucs a la porta el fan gira , veu com entra el metge, seguit de la seva
mare. El Ferran queda descol·locat al veure allà la dona; no podia dir res i es
va posar a plorar desolat. La Teresa si va acostar i el va abraçar, llavor el
metge els va dir,
¾
Em
sembla que teniu moltes coses per dir-vos,
us deixo sols. Després ja parlarem.
Es la vigília de Nadal , una ambulància deixa al Ferran a
casa de la mare, aquesta l’esperava ja frisosa, L’acompanya a l’habitació que
tant bé coneixia, hi tenia roba i tot el que necessitava al seu armari. Mare i
fill estaven contents, ell li havia
promès que treballaria en el que fos per tornar-li tot el que li havia robat,
que només viuria per ella i la filla, el que més l’horroritzava era tornar
viure al carrer. L’Estel arribaria a la tarda, no en sabia res d’això, havien
parlat amb la Clara, la mare i estava d’acord la nena es quedaria allà a passar
el Nadal, com sempre i ella l’endemà
aniria com cada any a dinar amb ells i després cap al treball.
Cap a les tres de la tarda la Clara acompanya a l’Estel i la
deixa a l’entrada amb l’àvia que li agafa la bossa. Abans li havia dit que li
esperava un sorpresa, - No m’importen les sorpreses,-diu- només vull que es compleixi el meu desig
secret- Després de fer un petó a l’àvia i de dir adéu a la mare, entra corrent
a la casa , mentre la Teresa carrega la bossa amb la roba i els regals, primer
entra a la cuina a veure que esta cuinant l’àvia per aquella nit i l’endemà,
després entre a la saleta, on està amb
tota la il·luminació encesa , ho troba estrany – sempre l’encenem a la nit-
pensa- després es fitxa en aquell home
que poc a poc és va aixecant del sofà ...no és pot creure el que veu, corre cap a ell cridant
¾
Papa...
és el meu papa! -crida mentre se li tira
al coll i comença a fer-li petons.
¾
A
poc a poc Estel , que el papa encara està una mica malalt
¾
El
meu desig secret s’ha fet realitat –li diu a cau d’orella.
¾
Em
sembla que no te portat cap regal.
¾
El
millor regal es que tornis a ser aquí. Espero que t’hi estiguis molts dies
¾
Molts,
molts bonica. Te trobat tant a faltar- mentre llàgrimes de felicitat li
baixaven per les galtes.
¾
Aquest
Nadal, serà el millor de la meva vida -mentre s’agafava fortament al braç del
pare.
/19/12/2022/
Un conte molt tendre, i una lliçó d'esperança que ens diu que els desitjos de vegades es compleixen...
ResponEliminaQue tingueu un Feliç Any Nou amb molta salud i amb molts somnis que es facin realitat.
Petonets, Anna.
M. Roser, et desitjo també, que aquest any 2023 que comença et porti molta salut, sort i que molts dels teus somnis és facin realitat.
EliminaUna abraçada .