Aquesta tardor passada, en una
sortida que vam fer a la Vall d’Aran, passejant per un d’aquest bonics poblets
de postal, ens vam trobar davant de “El
Hotel de la Abuela” i asseguda damunt
les escales de l’entrada ,una l’escultura una dona gran que seia en un esglaó
de la mateixa.
Ens va cridar força
l’atenció aquesta estàtua de pedra,
sobretot per la imatge d’aquesta senyora gran, amb el posat reposat, elegant
amb les mans recollides damunt de la falda, semblava ven bé estar esperant
l’arribada dels clients al senyorial establiment.
Mentre fèiem un cafè al bar de la
plaça, a l’altra banda de l’hotel ho vam comentar amb la cambrera, dona de
mitjana edat molt extravertida i amb
ganes de xerrar. Ens va explicar la història
d’aquella dona...”la Abuela” tal
com li deien, que feia pocs anys
havia mort.
Es veu què corria l’any 1938, cap
a les acaballes de la guerra. Les tropes franquistes ja havien ocupat Lleida i
anaven ocupant els pobles de la zona. Molta gent fugia cap a França, provinent
de diferents indrets, escapant de la repressió i la mort, a vegades. La
Francisca, llavors una noieta d’uns dotze anys, amb el seu pare i el seu germà,
feia dies que caminaven, estàvem tant a prop de sortir del país, quan la noia
va emmalaltir i defallir. El pare va trucar desesperat a la porta del hostal,
que estava prop. Era fosca nit, la mestressa va sortir i l’home li va demanar
ajuda per la filla, donant-li els escassos diners que duia. La dona , bona persona, no va voler els diners,
va dir que l’ajudaria en el que podria. La noia es va quedar allà a la fonda,
mentre els dos homes van continuar el camí, ja que les tropes de Franco s’acostaven.
Van quedar que així que poguessin tornarien a buscar-la.
L’hostalera va cuidar d’aquella joveneta,
com la filla que havia perdut feia uns anys. Amb l’escalforeta de la llar del
foc , el descans i la sopes calentones que li feia la dona, la noieta amb un
parell de dies es va recuperar. Ella volia marxar tota sola cap a França, a
buscar el seu pare i el germà, però era molt perillós, les tropes ho havien
ocupat tot. Quan uns soldats van entrar a l’hostal per preguntar qui era
aquella joveneta indocumentada, La dona
els va dir que era una neboda que se li havia mort la mare i com o tenia cap
més familiar, ella se’n feia càrrec, i per sort no van fer més preguntes.
Com que a la fonda hi havia escassetat de braços, el homes eren
al front, la noia, molt espavilada ajudava en tot el que podia, a més de
simpàtica, tenia un gran salero, com bona andalusa que era, es va guanyar aviat
les simpaties dels estadants i sobretot de l’hostalera i del seu fill petit, que
vivia a l’hostal i de la iaia, que ajudava en el que podia
La noia totes les tardes, o
estones que tenia lliures sortia al carrer i asseguda sobre els graons de
l’entrada amb la mirada fixa cap allà on menava el camí de França, guaitant si
tornaven el seu pare i germà. sobretot des que havia acabat la guerra.
Van passar uns any, el marit i el
fill de l’hostalera van tornar acabada la guerra, la Francisca mai més va saber
res dels seus, i cada dia sortia per veure si apareixien en la llunyania. El
Matías, el xicot de la casa, i ella es
van enamorar i aviat es van casar, quedant-se a portar l’hostal que cada dia
creixia i agafava nova empenta. Van tenir fills i més tard néts que van
apaivagar en la noia el sentit de solitud i de no saber res de la família.
Cap a mitjans del anys seixanta , el poble creixia i aviat
l’hostal va ser al mig del poble, però era molt vell i atrotinat i com les
coses els anaven bé, el van enderrocar i van fer-hi aquest bonic l’hotel que hi ha ara, això si no
van canviar-li el nom, ja que les iaies sempre havien estat les que feien la
feina i portaven les rendes del
establiment.
Ara son els néts els que continuïn
la feina i és un hotel amb molta
nomenada aquí a la vall. Ara fa uns anys
va morir la Francisca, ja gran, va treballar fins l’últim moment, prop dels
noranta anys, una nit no es va despertar, és
va anar a retrobar amb els seus. Els néts , fa dos anys van remodelar
l’hotel i van posar-hi aquesta escultura en recordança de “La Abuela” i de les
tardes que passava així asseguda davant la porta esperant i esperant.
Estàvem tant entusiasmats
escoltant aquesta commovedora història que de cop ens vam adonar que s’estava fent fosc i teníem un
bon tros fins al càmping on teníem la caravana.
05/03/2019/
Una història trista però molt tendra i pel que sembla deu ser verídica...M'ha recordat la història de les dones dels mariners que esperaven assegudes a la platja, per veure si tornaven els seus homes...A quin poble de la Vall és l'hotel?
ResponEliminaPetonets, Anna.
Encara que sembla verídica, la història és fictícia. Haviem de fer un relat sobre la fotografia i l'escultura. Se'm va ocorrer aquest, altres encara eren més ingeniosos.
ResponEliminaL'Hotel si que existeix i és a Viella, per aixó no vaig posar el lloc on era i el nom del hotel és un xic diferent.
Una abraçada M. Roser