¾
Sí, jo. Què creus què per una
rucada com aquesta estava disposada a perdre el marit.
¾
Però, tu sabies...
¾
Clar! La de l’agència de viatges
em va trucar per preguntar-me si el bitllet i l’estada l’havia contractada a
part.
Paulatinament
els caps desapareixen tan ràpidament com havien emergit. Cadascú vol aprofitar
els darrers moments per complaure i complaure’s. La Sara i el Joan continuen el
seva conversació:
¾
Però jo et vaig dir que ...
¾
Vaig indagar una mica. La teva
secretària va confirmar-me que no havia cap convenció, ja que el director és al
Japó. Per tant he anat seguint pas a pas el teu camí.
¾
Així que sabies amb tot moment que
era jo!
¾
I haguessis estat més alerta o més
decidit a l’hotel ja haguessin fet el que hem fet aquí però més discretament.
Com sempre temps el cap als núvols.
¾
Tant obcecat puc haver estat que
he fornicat amb la meva pròpia esposa i no m’he adonat. Però avui m’has fet
coses que mai m’hauries fet a casa.
¾
Tret de la depilació mai m’has
demanat res més.
¾
Pensava, que...
¾
Ai! Sempre pensaves però mai
actuaves.
¾
Ara què?
¾
Doncs a acabar el carnaval. Prou
calers ens ha costat. Fruint-lo fins la darrera copa i després a casa.
¾
I serà sempre com avui?
¾
Avui he fet un gran pas per no
perdre’t i no em penso penedir. Però poc a poc. Va, digués alguna cosa que
m’agradi.
¾
Sara, t’estimo! Est molt valenta.
¾
Ja era hora! Jo, també t’estimo,
si no mai hauria vingut. Ep! Sense recances! Sense cap ni una!
En acabar el
carnaval una parella molt enamorada agafa un avió en direcció a la seva
població.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada