El nen mira la
negra lona de la tenda. És un de tants refugiats en un campament a l’Europa de
l’Est. No hi poso nom a ningú, ni de cap lloc, perquè la quantitat de persones
desarrelades és prou important per no detallar noms.
Amb el seu germà
gran ha fugit del seu país. Fugit, potser no és la paraula adient, ha estat
expulsats pel horror d’una situació que no entenen. En la seva terra, sota les
ruïnes de les cases bombardejades pels uns o els altres ha quedat tota la
família. Han mort soterrats avis, pares, germans, tiets i cosins. Només han
sobreviscut a la massacre el seu germà gran, que ha perdut també dona i fills,
i ell, el més petits de tots els germans. El seu germà gran exerceix de pare i
a vegades dubte com cridar-lo.
Aquesta nit de
Nadal els grans han recollit a la mainada a la gran tenda enmig del campament.
Tothom està neguitós. Les exigües provisions que els donen s’han acabat així
com la que els fan arribar els voluntaris cooperants. Les dones amb quatre
patates, una mica de verdura i arròs, i molta aigua han cuinat unes sopes que,
barrejades amb farina, almenys apaivaguen la fam dels estómacs de tothom. Com
son tants a menjar-ne han hagut d’afegir més aigua. Finalment ha estat només un
glop d’aigua calenta amb una mica de gust a ... És tan difós el sabor que ningú
endevina ben bé a que sap.
El nen, observa com
si la claror fos la d’una estrella que travessa la lona com una ombra difusa i
un xic clara. Després dues, més tard quatre. Mig clapat pel son i la fam
recorda que el seu pare allà en el seu país des de la teulada li mostrava les
estrelles. Aquella Vega; l’altre, la constel·lació d’Orió,...i tantes més que
lluïen en un cel blau i sense pol·lució. Estrelles visibles des del seu bonic
país, ara assolat i destruït. Enyora, en el mateix instant, la terrassa i el
notar el pare al seu costat.
Però no, la
llum, tal vegada les estrelles, a poc a poc davallen cap a la terra. El campament
s’omple de gatzara. Mil veus clamant al cel i als homes de bona voluntat.
Sona un crit
unànime dit per moltes goles fa un moment desesperades.
¾
Els camions dels cooperants!!!
Poc després
entren els familiars a recollir la mainada. Alegres abracen als seus. El seu
germà-pare fica entre les mans del nen un petit joguet.
Poc després
grans, joves i nens es reuneixen a la plaça central. Oblidant-se dels diferents
credos, barrejades les creences, tots donen gràcies al Déu del cel i als seus
emissaris, els voluntaris que treballen i els ajuden a sobreviure.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada