JO QUE VIVIA TAN BÉ!

Jo que tan bé vivia i de cop i volta tot es va capgirar!

Tenia un lloc per viure, dormir i també solucionat el tema de transport i manutenció, i ara estic en un lloc que no conec, ni sé com sobreviuré. Espero que tu m’ajudis; almenys no m’has atacat i m’has convidat a entrar a aquest Casal. Estic molt angoixada, tan bé que estava! Tota la meva mala sort va ser la forta calor d’aquest estiu, això va fer que la mestressa d’en Tom, prengués la decisió de pelar-lo, perquè no tingués calor el

pobrissó; i els demés què? Just quan em vaig donar compte, en un tres i no res ja se m’atansava una mena de dalladora de gespa a tota velocitat, intuïnt que aquell artefacte em faria “carn picada” si m’enxampava. Vaig saltar, fent un gran bot com bona puça saltadora que sóc, i vaig anar a caure a la sabata de la dona que esquilava el gos. T’ho diré amb franquesa: he passat uns mesos confortables a la llar d’aquella dona i ara, quan ha arribat la fresca, dies enrere va estendre al terra unes catifes de pèl llarg que s’estava de meravella, camufladeta, calentoneta i distreta amb les pel·lícules de dibuixos de Tom i Jerry, que la canalla posaven arribant de l’escola. Però, ai les dones! Mala cosa les dones,que m’amarguen la vida contínuament. Maniàtiques, diria jo, amb la neteja; així, aquest matí, sense solta ni volta, obre la finestra, ostres amb el fred que feia! L’obre de bat a bat, agafa la catifa, la treu al carrer i amb una pala de vímet, pica que pica fins que ha caigut tota la pols.....i jo inclosa.

 I aquí estic, garratibada de fred i desorientada, ni un sol gos he vist, en tot el matí, a on pogués enganxar-me i aixoplugar-me del fred! Fins que he arribat a aquesta portalada i t’he trobat.

-Quina història més trista, ben bé l’hivern és pels rics, com deia la meva mare. -li comenta la formiga -, jo em dic Ga, i tu?

-Jo Ça.

-Ara que ja ens coneixem, et convido a passar aquí al Casal de la Gent Gran. Com és un edifici molt gran i vell, hi ha molt racons per amagar-se. També un jardí i un menjador on sempre cauen engrunes de pa i de menjar, i pel fred no has de patir. La companyia és bona, avis inofensius que es distreuen cadascú a la seva manera: televisió no, però el dimecres fan música i algun dijous cinema. Les meves companyes i jo fa molt anys que tenim el niu aquí i tu ja camparàs, prou espavilada ets, després de tants entrebancs als que has sobreviscut. Si et portes bé i no piques als avis, no tindràs problemes amb nosaltres, però això sí, si ho fas, nosaltres mateixes et matarem, perquè llavors ens fumigarien per culpa teva. Es tracta d’anar vivint sense fer soroll, i...anar fent la viu viu.