L'ORANT I EL PETIT MARTÍ

 

Un diumenge al matí de  tardor, l’Andreu  la Teresa  i el petit Martí estant fent ruta cap a Aitona, doncs tenen una reunió familiar, l’aniversari dels avis. El petit està molt content de trobar-se amb tots els cosins, tiets i amb els avis, tot i els seus cinc anys recorda amb il·lusió les anteriors trobades .

L’Andreu, professor d’història a l’Institut de Manlleu, té la intenció  abans, però,   de fer una visita guiada al monestir d’Avinganya que ha estat molt restaurat  aquests últims anys, té ganes d’aclarir algunes coses amb el guia. Sobretot la cripta, i l’Orant, que hi ha controvèrsia , si és de l’època paleolítica o del s. XIII quan es va fer el monestir.  La Teresa tot i ser d’aquells indrets, encara que  fa molts anys que n’és fora  no l’ha visitat mai. El nen gaudeix viatjant amb els pares, però pensa sobretot en quan es trobarà amb els cosins .

A les deu en punt comença la visita , que durarà una hora i mitja . Ales dotze és trobaran amb la família. Estan reunits un bon grup de gent de diferents indrets, la Teresa es troba amb unes amigues de la infància que fa molts anys que no havien vist. Primer visitaran  la part més antiga, després visitaran la cripta amb l’orant i finalment la part més recent  del monestir l s. XVII  i XVIII la restaurada ultimament.

El Martí va amb la seva mare, però aquesta té feina xerrant amb les amigues i no li fa massa cas, el nen s’avorreix, tot es gent gran. Quan baixen a la cripta, un lloc  mica fosc  va de la ma del seu pare. El nen queda encantat amb la figura  aquell home que sembla que dorm, però té els ulls oberts. El guia comença l’explicació , el pare està molt atent li interessa el que diu i rumia les preguntes que li vol fer en acabar.

El nen està cansat i avorrit i s’asseu en un sortint al costat de l’Orant. En aquell seient improvisat va escoltant el rum-rum  de les explicacions del guia   i poc a poc la son el venç  i es queda clapat. Quan és desperta tot es foc i no h i ha ningú allà, el nen te por i comença a plorar...

El grup de visitants està reunit a la part nova del monestir , on hi ha les celles, el pati i l’hort . La  visita s’ha acabat i van acomiadant al guia. La Teresa s’apropa a l’Andreu  preguntant,

¾    Escolta, on és el Martí?

¾    Era amb tu no?

¾    No, fa poc que estava amb tu...  on és?

Va començar una gran esverada, el nen no era enlloc, el guia ja havia sortit del edifici. Llavors una senyora gran del grup, diu,

¾    Jo l’he vist a la cripta, assegut al costat de l’Orant , estava mig  endormiscat.

Llavors tota la colla de gent va córrer cap a la cripta. La Elisa, un joveneta del lloc corre  cap a fora  i va atrapar al guia quan aquest entrava al cotxe... ella sabia que aquest portava les claus de l’església i la cripta, el va agafar just abans no marxés, que també va tornar enrere per ajudar a buscar el nen.

Quan van entrar a la cripta van trobar al Martí  agafat al cap de l’Orant amb els ulls encara llagrimosos , els pares el van abraçar plorant, el nen eixerit  els va dir,

¾    Mira mama, aquest senyor d’aquí em feia companyia i m’ha dit que no plores perquè aviat em vindríeu a buscar.

Després de l’ensurt van arribar aviat a Aitona on ja els esperaven tiets i cosins on junts van entrar a la casa pairal  per trobar-se amb els avis i felicitar-los,  aquests contents de poder-hi esser tots com cada anys i celebrar els vuitanta anys de tots dos , ja que els feien amb pocs dies de diferència.  Mentre els grans es posaven al corrent del dia, els menuts jugaven a l’era , esperant que fossin les dues per anar a un restaurant allà prop on acabarien la festa.

Després de l’ensurt de l’Orant , allà jugant amb els cosins , entre els tiets i avis el nen era feliç;  és va oblidar de la por i l’angoixa que havien passat , a més el Marti els ho va explicar com una anècdota. Els pares  estaven una mica  avergonyits pel  fet,  que per sort va acabar bé i sense traumes per ningú.

Gener de 2024