Uns
quants llibres li criden l’atenció pel
color i un tel de pol ja veu que son
d’uns quants anys enrere, fins ni ha algun que l’havia llegit. N’agafa un
parell , s’estira al sofà i comença a fullejar-los, de sobte d’un en salta una un tros de paper
amb un escrit. Està escrit a màquina i d’esma comença a llegir-lo:
“NO RECORDIS , SI VEUS AQUEST ESCRIT ,
LA MÀ QUE EL VA CREAR: T’ESTIMO TANT QUE VULL QUE EL TEU ENYOR ÉS TORNI OBLIT PERQUÈ NO M’HAGIS ’ENYORAR PLORANT” -PERE- (23 D’ABRIL
DE 1992)
El
torna a llegir amb més atenció, el troba estrany. Llavors la data li crida
l’atenció, és l’any en que ens vam casar amb la Gemma i algú li escrivia això, no
pot ser, quan faltava poc perquè ens casséssim. El seu cap va començar a
barrinar de presa. El llibre va quedar oblidat al sofà . Ostres!
Segur que estava enamorada d’un altre i
és va casar amb mi per despit, potser era algú casat o ves a saber. Potser era un ric d’aquest que els pares els concerten el casament amb
algú del seu rang, o era algun capellà, però no... per aquells anys d’aquests
ja se’n casaven. Però ella m’estima, m’estimava
, estàvem i estem enamorats els dos.... i si tot era mentida i només fingia.
No, no podia ser... el cor li feia mal i
l’oprimia el pit.
Cansat
de donar voltes a la situació , va deixar el paper dins el llibre, va obrir la televisió i va mirar aquella peli d’esma
fins que es queda mig endormiscat. No va sentir la seva filla fins que aquesta
el va tocar per l’espatlla, li portava
el sopar, i li va dir
¾ Despertat, pare, que ja és hora de
sopar. Així m’agrada que llegeixis com abans.
¾ Si, però m’he cansat aviat ,
¾ “Records de primavera”, -mentre mira el
llibre- si està bé el llibre, fa anys el vaig llegir
¾ Només l’he començat. Després he mirat la tele i m’he adormit.
¾ Demà
torna la mare, l’anirà a buscar el Pau a l’aeroport, et cuida millor que jo.
¾ He estat molt ben amb tu. Va deixem al sopar i ves a dalt a
cuidar els teus.
¾ L’Albert ja sopa amb el nen; jo hem
quedo a fer-ho amb tu i et faig
companyia.
El
Joan va estar content que l’Olga és quedes amb ell , estaria acompanyat i així no pensaria
en cabòries . No li va dir res del escrit, igual
eren suposicions sense fonament. Va no vull pensar més tonteries, demà
torna la Gemma i en parlarem, segur que no té cap importància.
Després de sopar
amb la filla, el Joan se’n va anar a dormir més tranquil, demà quan ella
torni tot s’aclarirà, no em vull fer més
mal del que tinc. Després de prendre les pastilles i ficar-se al llit ,
es va adormir aviat, va dormir un parell d’hores i és va despertar neguitós,
somiava que ella estava a Rotterdam amb
el Pere, era un somni, però podia ser
veritat. Ella anava allà dos o tres cops l’any a Holanda, per feina, doncs treballava per una filial
que té la seu a Rotterdam -pensava el Joan- però allà hi viu un amic d’aquí que és diu Pere, i normalment es veuen , sovint
parla del Pere i la Laura, que fa anys viuen allà. però i si no fos una casualitat, si va allà
per trobar-se amb ell, si ell fos aquell
amor de joventut que mai no ha pogut oblidar;
-i és llavors quan es posava
nerviós de nou- Es clar que sempre em deia que li agradaria que alguna vegada podéssim
anar-hi junts a Holanda i fer una visita al país que és molt bonic, però amb
els petits mai ens havia caigut bé. Aquest any jo tenia uns dies pendents i havíem
planejat anar-hi, però llavors vaig tenir l’accident i al tenir operar-me he
hagut de guardar repòs uns dies . Vam proposar que hi aniríem la pròxima
primavera... però ja no tinc ganes d’anar a aquell país. Cap a les quatre de la
matinada, desvetllat, és va aixecar va
prendre una altre pastilla de dormir i va quedar clapat fins a les nou de la
matinada.
Avui
el Joan es troba millor que ahir, no està tant capficat, està preparant el
sopar per la Gemma que està a punt d’arribar, vol estar calmat per poder parlar
de l’assumpte amb tranquil·litat. Pensant
que totes les coses poden tenir una
explicació .
Ella
ha arribat contenta, després de les salutacions i marxar en Pau, com es molt tard van per sopar , amb aquella
oloreta que desprèn la cuina,
¾
Que bé ser a casa. Quina gana... aquesta oloreta,
avui gairebé ni he dinat.
Els
dos mengen tranquils, ella li
agraeix el seu sopar preferit, li
explica l’estada a per
Holanda, parla sense parar de com li ha
anat la feina, del temps i com sempre, que no ha pogut fer gens de turisme, de sobte ell li pregunta ,
¾ També us heu trobat amb el Pere
¾ Si, vam a sopar amb ell i la Laura,
tenen ganes que hi anem els dos alguns dies que ens acompanyaran per tot Holanda.
Llavors
ell treu el paper plegat de la cartera i li dona tot desplegant-lo
¾
El Pere, és
aquest que t’escrivia aquestes coses.
¾
Òndia, don
ho has tret això? Si hi tant que és
aquest. Quin records!
¾
Era dins un
llibre. Així que éreu novius, amics, parella? Amb tot això que t’escrivia.
¾
Res d’això.
Això no ho va fer ell. Això ho vaig escriure jo. Ai! que veig que estàs gelós?
¾
Què? Com
que ho vas escriure tu?
¾
Si, com
saps des de molt joves fèiem teatre al Patronat, quan vaig entrar a treballar en aquesta empresa , ja no tenia gaire temps per fer teatre, a més ens casaven
aquell any, però sempre que podia els
ajudava. Aquell Sant Jordi vam adaptar
una obra de Shakespeare. Jo escrivia els papers dels actors a màquina i els hi repartia, aquest era el del Pere, també hi posava data perquè per recordar el dia que es
feia. M’agradava guardar copies d’aquests.
¾
Vols dir
que no m`enredes.
¾
Si vols,
mirem una carpeta que tinc a la
biblioteca en trobaràs molts més i fins i tot de més compromesos que aquest; però, no em diguis que dubtaves de mi?
¾
No...no..
bé, una mica si... Perdona , per ser tant burro i haver dubtant de tu.
Llavors el Joan es va aixecar de la taula, la va rodejar amb els braços i la va besar apassionadament, com no ho havia fet quan havia arribat.
/28/11/2022/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada