L’Amèlia va cavil·lar força estona abans de començar a preparar l’equipatge. No cabien gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se , les coses més bàsiques , no fos cas que aixeques sospites. Després va posar-se l’abric i es va amagar els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se amb la nit en sortit d’amagatotis de casa”.
A les tres en punt de la matinada
sortia per la porta del darrera, abans va donar una última ullada a la casa que
segurament no veuria mai més. El vent gelat d’aquella nit de gener li colpia
amb força a la cara , però el cor li bategava a mil. Va creuar el petit jardí i
va enfilar carrer avall, en direcció a l’estació a l’altre punta del poble.
Caminava lentament, mentre pensava en ell, si ja hauria arribat, qui seria el
primer. El tren encara trigaria més d’una hora a venir, cap a quarts de cinc,
de fet en aquella hora, en el petit poble només
solien pujar-hi quatre o cinc persones, normalment treballadors del
tren, cuidadors de la via.
Arrecerada en un seient de fusta de
l’estació, tremolant de fred, mirava impacient el rellotge, ja passaven de les
quatre i el Francesc no es veia enlloc ; Que li haurà passat que no sigui aquí,
falta poc més de mitja hora perquè passi el tren – pensava la noia
angoixada- Deu meu, hi si li ha passat alguna cosa? És preguntava.
Mentre això passava , una estona abans
, el Francesc feia la mateixa operació que l’Amèlia, desant un petit equipatge en una bossa, esperant trobar-se amb ella i fugir junts,
emprendre una nova vida amb il·lusió i amor; lluny dels plans organitzats pel seu pare de dirigir la seva vida i apartar-lo de la noia
que tant estimava, només perquè era d’una classe inferior a la seva i no feia
per mi, segons ell, ni per els seus
plans... el xicot només esperava que fossin les tres en punt per sortir i per retrobar-se
amb ella , segurament coincidirien en el passeig de l’estació.
El senyor Ignasi, el pare del noi, feia uns dies que notava al seu fill estrany,
alguna en portava de cap; aquella nit estava inquiet i com no podia dormir va
sortir ben abrigat al jardí, a respirar l’aire fred de la nit. Quan anava a
entrar va veure llum i moviment a la cambra del noi, va restar a l’aguait. De cop
s’apaga la llum, al poc sent com aquest baixa sigil·losament l’escala, llavors
la porta s’obre lentament amb cautela, així que surt, el pare l’agafa fort pel braç i bruscament l’obliga a tornar a
entrar, ell forceja per escapar, llavors discuteixen acaloradament, els crits i
soroll desperten els altres membres de la casa.
En plena crisis nerviosa, la mare com tantes
vegades li administra un fort sedant que
el fa dormir gairebé un dia sencer. El pare emprenyat, mentre la criada i el
majordom el duien a la cambra, cridava alt i sense embuts, “s’han acabat els
romanços; dilluns... dilluns sens falta
cap a Suïssa a l’internat, ja estic fart de les teves sortides; mentre la mare serrava les dents ben fort per evitar que li saltessin les llàgrimes.
El tren arriba puntual a l’estació, cinc o sis persones pugen, amb l’avís del xiulet, empren de nou la marxa. L’Amèlia resta encara en el banc com petrificada, sap que alguna cosa forta ha passat per que el Francesc no hagi arribat, plora desconsolada. Sola no tenia cap sentit marxar, no sap que fer , les forces li manquen. L’encarregat de l’estació la fa entrar dintre la cabina perquè s’escalfi una mica i li dona un cafè calent. La noia es retorna una mica i sense saber com, decideix tornar a casa, quan just arribava a la porta cau el terra desmaiada.
La mare de l’Amèlia feia poc que
s’havia llevat i havia llegit el missatge que li havia deixat a la taula del
menjador. “He marxat amb el Francesc, no patiu, ens estimem i ja rebreu noves
nostres” la mare desesperada, no creia el que llegia, s’havia que el marit no
acceptava tampoc aquell xicot ric , però
això de fugir amb ell, si son dues criatures. Va sentir alguna cosa estranya i
va obrir la porta del carrer i la va trobar allà estirada al terra. Al costat
de l’estufa es va anar retornant i després el metge la va venir a veure. Després de la visita , el diagnòstic,
una forta depressió i a més ... està embarassada.
Tornar a casa va ser la seva salvació.
El pare va cridar molt, li costava assimilar els fets, però la mare li feia costat. La por al seu
pare i l’amor al noi es el que l’havia incitat a voler marxar.
Pel poble va córrer la noticia que l’hereu de
cal Soler, havia marxat a estudiar a Suïssa, i poca cosa més. A la Amèlia li va costar recuperar-se, el pitjor és que no
va tenir mai més cap noticia d’ell i això li va fer molt mal.
Tot i la seva joventut la noia va voler
tenir el fill, encara que li van proposar avortar, ella no ho va voler. Per
evitar les xafarderies de la gent, sobretot al pare, van decidir anar a viure a
un altre lloc, un poble més gran on la gent no es ficava tan en la vida dels
altres. Allà va néixer el Xavier, aquell
petit va ser la joia de tots, els pares
li van donar el nom , la mare ajudava a la
noia a criar-lo, per la gent era el seu germà. La noia va poder continuar estudiant,
acabant el batxillerat va fer infermeria. El nen li recordava al Francesc, tot
i que no va voler que aquest ni els seus
en sabessin mai res d’ell, va seguir estimant-lo molts anys, però el temps tot
ho cura i quan va conèixer al Jaume, un metge de l’hospital, on treballava va descobrir
el veritable amor i al poc temps es van
casar. El Xavier ara te un germà i una germana petita, a qui estima molt, tot i que ell ja és a la Universitat. Mai li
ha interessat saber qui era el seu veritable
pare.
Perquè ara passats més de vint anys l’Amèlia
ha recordat tant nítidament totes
aquestes coses, que ja quasi
tenia oblidades . Avui es el primer cop en tots aquests anys que se l’ha
trobat davant. A l’Hospital on treballa d’ infermera, en un home gran que
ajudava, l’ha impressionat la seva mirada; en aquell home, borratxo , drogat,
envellit, viciós, malalt... ha vist una
mirada que la trasbalsat ... era la mirada del Francesc, però aquell home no
tenia res a veure amb el noi que ella havia
estimat, ha hagut de buscar el seu nom a la fitxa per saber que realment era
ell . Li va causar llàstima, tristesa i pena, aquella deixalla humana en que s’havia convertit i l’havia convertit el seu pare, amb els seus
diners i el seu desitjos de poder i prepotència. Van parlar molt poc, ell gairebé ni va reconèixer. El que més greu li sabria seria si algun dia el
seu fill, el Xavier, volgués saber la
veritat de qui era realment el seu pare.
/20/02/2022/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada