Ahir al matí, passejant per una
plaça de Berga, em vaig trobar una colla de nens i nenes molt petits, de tres o
quatre anys , serien d’alguna escola
infantil o guarderia, amb unes
monitores que els acompanyaven, davant
d’una pastisseria on els aparadors estaven plens a vessar de mones de diferents
tipus , grans , petites mitjanes, de nata, fruita, crema, xocolata... decorades
amb elements molt variats, des de els típics ous de xocolata i figures de tota
mena... de còmics, de futbolistes,
trens, cotxes, cases, ...
Els menuts estaven expectants, senyalant
aquesta o aquella altre mostrant al company la del darrera , amb unes cares de
curiositat i d’alegria . i amb els ulls esbatanats. M’he quedat una estona
mirant aquelles carones s il·lusionades. Les mones ni les he mirat.
S’acosta la Pasqua - he pensat –
es clar, demà ja és dijous sant, com
passa el temps. Llavors el meu pensament divaga en altres temps, quan jo tindria la edat dels petitons. Eren temps de
postguerra i a casa no podien comprar
la mona, ni els padrins que vivien lluny i sovint tenien molt fillols.
Jo també me les mirava il·lusionada les mones de l’única pastisseria del poble. davant d’aquelles meravelles, molt menys
espectaculars que les d’avui, la boca se’m feia salivera. Però el dia de Pasqua la mare feia una mona casolana amb una mena de pa de
pessic amb melmelada dintre i coberta de xocolata. Que n’estava de bona també!
Les tradicions de Pasqua les
havíem seguit sempre a casa. A la nit la Vetlla
Pasqual, al matí a escoltar o ve cantar caramelles i després de dinar
...la mona. El diumenge o el dilluns la
mona no ha faltat mai a casa.
Ara, La Pasqua i les tradicions
son molt diferents . Per Setmana santa, la gent agafa vacances i fan sortides o
bé pel país o marxen a llocs llunyans. Sovint per Pasqua alguns de casa són
fora, però la mona la mengen el diumenge o el dilluns, segons el lloc on siguin, també dissabte, el dia en que es pot reunir tota la família.
Llevat aquest dos últims anys,
que amb la pandèmia tot ha estat diferent, la gent, per prudència no es podia
reunir, tampoc nosaltres no ens hem pogut reunir amb les fills, però això si a
casa la mona no ha faltat. Una de petitona per dues persones i a passar la
Pasqua.
Quan va néixer el nét, l’únic que
tenim, ara ja es gran , per Pasqua, pares i avis estàvem molt il·lusionats per
veure que faria el petit quan veuria aquell gros pastís, tenia poc més d’un any
. Es va mirar la mona encuriosit, va treure el cotxe de xocolata de sobre i el
va guardar, quan es va ficar el primer tros de pastis a la boca fa fer unes ganyotes
rares i no en va voler més, mai li ha
agradat ni de petit ni de gran . No li
agraden les mones ni cap tipus de pastis. Contra gustos no hi ha disputes.
13/04/2022/
Si noia , el temps passa volant, ja estem a Sant Jordi...A mi em sembla que no me l'havien regalat mai la mona, a casa el què feia la mare sempre era la crema per Sant Joep i un braç de gitano per la Puríssima...
ResponEliminaTrobo a faltar molt les caramelles...Quan vivíem en pòbles petits les organitzava el pare i eren tota una festa!
Petonets, Anna.
Hola M. Roser, si, ja som a Sant Jordi a veure si aquest any ens farà bon temps i es pot celebrar amb tot l'esplendor dels anys abans de la pandemia.
EliminaLes caramelles per aquí va tornar a ser molt festives i amb forces colles. El dilluns a quarts de nou del matí les van cantar a sota a casa, la colla de La Valldan, el Josep era el primer any que no hi anava i li va fer molta il·lusió.
Una abraçada M. Roser.