“M’agradaria escriure’t les
paraules més belles, aquelles que només sap el silenci...” aquelles que tantes
vegades havia pensat en dir-te quan et
tenia a prop i que mai vaig gosar dir per la meva timidesa o potser per la por
de que em refusessis i no volguessis saber mai més res de mi. Vaig ser un
covard! Ho se, i les vegades que me’n he penedit. Aquestes belles paraules que
retrunyen cada dia en el meu cervell, però mai esdevindran sons.
Encara m’obsessionen ara que tu ets lluny i segurament mai més ens tornarem a veure , per això les voldria plasmar en un full de paper per treure-me-les de dins, perquè no em facin més mal. Llavors llençaré el paper al fons del mar perquè es vagin desfent amb l’escuma del aigua i les onades en portin ven lluny les engrunes quan s’hagin desfet completament.
Només així podré
alliberar-me l’angoixa i el neguit que
sento i de la covardia de no haver sabut dir-te tot el que sentia per tu sense
ni tan sols donar-me una petita
oportunitat.
/10/11/2021/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada