EL JOGLAR DEL CASTELL -I-

La història ens situa cap a  mitjans del s. XII, en plena Edat mitjana. Catalunya s’està expandint cap a la Mediterrània, Jaume I acaba de conquerir Mallorca i amb l’ajuda dels comtes, barons, cavallers i  senyors catalans i  aragonesos, ara  s’està expandint per terres valencianes i es allà on  dirigeixen les campanyes militars, amb l’objectiu de conquerir Valencia 

En un castell situat a la Catalunya interior, que defensa la plana que s’estén als seus peus.  El baró, senyor del mateix, junt amb els  seus nobles i cavallers  han partit cap a l’aventura de les noves conquestes militars ajudant al rei Jaume. Grisel.la, la baronessa,   respira alleugerida , doncs el marit l’ha deixat a  l’empara del jove joglar que a més d’entretenir-la amb les seves rondalles i històries també la satisfà en altres aspectes, per la qual cosa li va molt bé les campanyes  i les guerres on el baró i els seus cavallers és comprometen.

 La dama té  prop dels  40 anys i encara està  de bon veure, almenys és el que ella pensa, a més ara un trobador esta rondant per l’entorn, i moltes nits els canta trobes, sota la finestra de la seva filla Eliana, que acaba de fer els 15 anys . També li va bé això,  ja que mentre alguns estan distrets amb el trobador ella està a la cambra  folgant amb  el joglar que el marit ha deixat al castell per distreure a les senyores.

En Ramir, nom del joglar que habita en el castell, és un jove i encantador a més de guapo i ven plantat. Està encantat amb la vida que porta, i la feina que fa, això de complaure a les senyores se li dona d’allò més bé. A més viu a cos de rei, qualsevol està rondant per pobles i places on tenia treballs per viure. La sort la va tenir un dia que saltironant pel bosc assajant nous balls i equilibris ,  va escoltar uns crits i va acudir rabent al lloc on es sentien, va trobar al  senyor del castell que en una de les passejades matinals va quedar atrapat en una trampa per caçar l’ós. Com que en això era un expert el va treure del  parany on havia caigut, per sort només amb algunes esgarrinxades;  ja l’acompanyava cap al castell quan hi arribaven alguns lacais que també havien sentit  la cridòria. El baró va restar molt agraït i per compensar-lo l’acull temporades al seu feu per entretenir les dames i la mainada. Si hagués volgut el podria haver acompanyat a la guerra, però aquesta feina no estava  feta  per ell.

Feia uns dies que gaudia de la plàcida vida del castell , aquell matí s’havia aixecat molt aviat i donava un tomb pels estrets passadissos dels criats,  quan es va topar amb la Joana, una noia senzilla, morena, amb els cabells recollits, però d’una gran bellesa,  de carns tendres i fresques. Mai l’havia vist  i va quedar prendat del seu encant i agilitat . Aquesta es va tornar vermella i va intentar escapolir-se de pressa, ell veloç la va agafar pel braç,

¾    No tant de presa. Qui ets ? com et dius? Desconeguda noieta que no t’havia vist mai?

¾    Soc la Joana la filla de la Berta la cuinera, he de marxar que tinc feina.

Va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Se la va quedar mirant com si hagués vist una aparició. Va quedar atònit amb la visió   de la  bella donzella. No li va costar gens trobar-la de nou pel castell. Es van trobar , van parlar, algunes carícies, alguns jocs ...i aviat els  dos joves estaven  bojament enamorats, però havien de trobar-se d’amagat, perquè si la senyora els descobria ho passarien malament. Hi havia una persona que els espiava, el bufó de la cort que a vegades l’ajudava al joglar en els espectacles. Aquest li tenia enveja, perquè totes les dames se’l disputaven i d’ell se’n mofaven. Encara que sospitava alguna cosa, no va ser fins al cap d’unes setmanes que  els va descobrir als estables on estaven apassionats ... entregats a la follia i als jocs de l’amor.

(continuarà)