EL CAMÍ DE CADA Ú

“No esperis que tots  entenguin  el teu viatge si mai han hagut de recórrer el teu camí.”

Encara que no ho sembli, és difícil entendre les coses que fan els altres, sovint no s’entenen algunes de les coses que fan i el perquè les fan, pensem que nosaltres no faríem això o ho faríem d’una altre manera i segur que els altres, la majoria,  pensen el mateix de nosaltres i és que per arribar allà on som hem recorregut un llarg trajecte, segons les circumstàncies que els demés ignoren  i que fan el que ens han portat  allà on som. El camí de cada ú només ell se’l coneix ell un  mateix.

M’he recordat d’ uns anys enrere, quan la meva germana va venir a casa uns dies per ajudar-me a cuidar la mare que estava hospitalitzada, per quedar-se algunes nits amb ella, ens ho repartíem, la segona nit que va descansar a casa es va aixecar tard i va sortir a la galeria. Va saludar a la veïna del costat que esmorzava amb una filla adolescent doncs començava a fer bon temps. Mentre estenia la roba que jo li havia deixat  preparada, va escoltar la nena que comentava rient a la mare,
¾    Mama, mama, mira aquells núvols tant blancs com és mouen pel cel tant blau, sembla que caminin i quin blau més bonic, fins fa mal als ulls... i aquells  altres  núvols són grisos i blancs. Que bonics.
¾    Hi tant -responia la mare.

Al cap d’una miqueta la noia es tornava a esvalotar,
¾    Oh, i els arbres de la serra estan tots ben florits, quina meravella de flors, blanques i roses, quin contrast que fan amb el verd dels voltants , quina quantitats de tons de verds, no m’ho puc  creure. Aquell  estol d’ocells, com volen... Oh, un avió...que brillant  i maco que és .

Es veu que la conversa encara continuava, però ella va tancar la porta, estava tipa de sentir ximpleries. Va arribar a la conclusió que la noia estava malament del cap i la mare li seguia la corrent.

L’endemà que com la mare estava un xic millor i les dues germanes vam dinar juntes, després de comentar-ne l’estat de salut i com  poc a poc anava millorant, vam sortir a parlar de les veïnes, em va deixar anar de cop,

¾    Ahir vaig conèixer les veïnes del costat . Quines dones!

¾    Si , pobres...

¾    Ja. La joveneta està malament del cap, oi? Sembla que no hagi vist mai res, ni sortit       mai del niu.

¾    Tens raó, no ha vist mai res, però el cap el té bé, fins fa una setmana era completament cega, de naixement. Abans d’ahir al vespre van tornar de Barcelona, de l’hospital on li havien fet la operació que li ha tornat la vista. Li ha anat molt bé. Ara tot es nou per ella.

No va saber que dir, va quedar confosa i avergonyida, finalment em va dir que... com se’n alegrava per  elles i que no es ficaria mai més en la vida i en  l’actitud de les  persones, sense conèixer les seves raons. Realment no podem jutjar ni burlar-nos del comportament dels altres si desconeixem el camí pel qual han hagut de transitar.