Finalment la
passejada s’ha fet insuportable. Si li mostrava les fonts, me les comparava amb
les de Montjuïc. Si era l’avet, es recordava del de la Plaça de Sant Jaume per
Nadal. Si era de l’església gran i la seva història, o del convent amb el seu
campanar, em parlava de la Sagrada Família.
Després hem anat
a dinar. Jo havia reservat taula en un bon restaurant de la ciutat. De seguida m’ha
parlat del Set Portes, de la Bonanova, etc, etc, etc. Tots són millors.
Fins i tot, ja
desesperat, l’he atacat amb la pol·lució ambiental. Que aviat haurien d’anar
amb mascaretes pel carrer. M’ha contestat:
¾
Tens raó. Però, aquest aire fred
de muntanya em refreda.
Aleshores m’ha
contraatacat dient-me:
¾
No teniu platja. Quina llàstima!
Amb el que m’agrada prendre el sol a l’estiu i sentir les ones que trenquen a
la sorra.
L’he replicat un mica emprenyat:
¾
El sol a la muntanya, també torna
la pell bruna.
¾
Però queda molt fosca, molt negra,
com de paleta. No té aquell color daurat que dona el mar.
Així ha
transcorregut el dia. Al mateix temps, he notat que se m’insinuava. Algun copet
a la cama, l’escot que m’ofereix... Una mà que queda presa massa temps entre
les meves. El moviment suggestiu dels seus llavis molsuts. Quan l’he deixat al
cotxe, el petó d’acomiadament, ben bé, ha estat un òscul comprometedor.
Finalment, una mica a contracor, ha engegat el cotxe i ha marxat.
He respirat
alleujat. Per un instant m’he vist al llit amb ella i he escoltat “in mente” la
seva veu dient-me:
¾
Oi! La tens més petita que... la
torre Agbar.
He agafat
l’ordinador i he escrit un correu al Mateu:
“ Mateu, a la
Raquel, mestra de grandeses, no se’t passi pel cap enviar-la més al poble que
estimo”.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada