dissabte, 1 d’octubre de 2011

ZODÏAC

Som a una població de la nostra terra, capital de comarca. En un carrer estret i per a vianants que recorre el centre de la vila i porta fins a la plaça Major. Una de les moltes botigues de tot tipus de mercaderies que ocupen les dues vores del carrer és un despatx de loteria, amb aparadors i porta de vidre, on hi ha penjades dins de petites vitrines les diferents tires de butlletes pels sorteigs que pertoquen a la propera setmana. Al fons de la botiga hi ha un mostrador tancat amb vidres i reixes on una dona atén els clients. Aquesta és gira i diu:

 Francesc, Hauries de venir a despatxar perquè haig d’anar a comprar, a la xarcuteria de la Cinta, si no aquest migdia no dinarem.
 Bé Elvira, ja vinc, deixa’m acabar de llegir el diari i de seguida surto.- Respon la veu d’un home.

Poca estona després surt l’home de dintre la rebotiga i ocupa el lloc que li deixa la seva muller, i continua atenent els clients, mentre obrint la porta lateral i amb un cabàs a la mà surt l’esposa a comprar. En sortir es creua amb un home que entra i que fent-se endarrere la deixa passar, entrant a continuació i tancant la porta. Van sortint els diferents clients que feien cua, un cop atesos, i a la fi queda l’últim que ha entrat davant de la finestra de la taquilla.

 Bon dia. Veritat que em donarà el número de la sort, el voldria de la loteria del dissabte i acabat amb set i zero.
 Si miri n’hi ha molts. I per què acabat amb set i zero?
 Veurà, aquesta nit, mentre dormia cobert per la meva manta ratllada com una zebra, m’ha vingut un somni sobre el zoo.
 Sobre el zoo? Quins somnis més estranys que té, jo somniaria en la Kim Bassinger. Deuen ser molt rars els seus somnis.
 Perdó, he dit el zoo? M’he equivocat, volia dir que en el somni em veia el dia d’ahir llegint a la biblioteca .
 La municipal, oi?
 Home, clar, just era a la zona dels diaris i revistes, a baix entrant a mà esquerra quan em va caure un diari a terra i en agafar-lo em van sortir les fulles on hi ha allò dels signes del zodíac, com es diu l’horòscop, me’l miro i llegeixo que avui és el meu dia de la sort si compro un número acabat en set i zero.
 Ah, molt bé! De seguida li busco – i comença a remenar en les diferents tires del mostrador mentre cerca la butlleta.

Quan la troba li dóna a l’home i aquest li paga. Com que no ha entrat ningú més, aleshores continuen enraonant una altra vegada però, aquest cop sobre el Barça i el “pibito” Saviola. Estan al zenit d’aquesta conversa quan passa pel carrer un cotxe zeta de la policia i una ambulància que, pocs metres més endavant, s’aturen. Entren, sense que el dependent i el client se n’adonin, dos policies i dos infermers que llençant-se sobre l’home l’immobilitzen i li posen una camisa de força i, a continuació els dos infermers se l’emporten.

 No s’espanti senyor, és inofensiu, però se’ns escapa molt sovint i ens costa molt trobar-lo.- Comenta el caporal.
 És simpàtic
 Sí, això sí què ho és, no ha fet mai mal a ningú. Adéu.

Es retiren els dos policies i l’home de la loteria se n’adona que el bitllet és a terra. Durant la lluita a l’orat li ha degut caure de la butxaca. L’home se’l mira, el recull i diu:

 Ben pensat el número és molt maco, com que és pagat me’l quedaré. Mira que si té raó i toqués, em faria ric, com a mínim ens podríem comprar el cotxe. L’Elvira i jo ens aniríem de vacances amb un vehicle nou.

És correcte quedar-se’l?
Hauria de tornar-lo al boig?
Creieu en l’horòscop?
El destí és marcat a les estrelles del firmament?

Berga, 15 de gener de 2007




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada