dimarts, 30 d’agost del 2016

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI. Patrick Modiano.


Fa dies que no escric res de llibres llegits potser per no haver trobat cap que m’inspires suficient. N’he llegit d’interessants i de bons autors però casualment tractaven d’històries paral·leles que finalment es trobaven. Sincerament per a mi que no sóc cap crític avesat només un simple lector les he trobat independentment molt bones, però llegir un capítol d’una i l’altre de l’altre m’han cansat. Suposo que la culpa és meva.    

Portat pel grat record de la primera obra llegida anteriorment de Patrick Modiano he tornat a llegir una altre de les seves novel·les.  

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt 1945) va ser nombrat premi Nobel de Literatura 2014. La seva obra “Carrer de les botigues fosques” va ser guardonada amb el premi Goncourt l’any 1978. “En el cafè de la joventut perduda” va guanyar el premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007.  

El llibre “Perquè no et perdis pel barri” que ha arribat a les meves mans és un tom de 156 pàgines publicat per l’Editorial Proa,  primera edició de juny de 2015. La traducció en aquesta ocasió pertany a Mercè Ubach. 

Es barrejant en aquesta en el llibre els pensaments d’un nen, d’un jove  i d’un escriptor ja gran. A causa d’unes dades publicades en una de les seves novel·les rep la visita d’un home i d’una jove que sotraguegen els records de la seva infantesa i després també els de la seva joventut. 

M’ha agradat llegir-lo, malgrat el constant flash back dels records he seguit interessat la narració. La mà de Modiano sap portar l’argument sense que el lector perdi el fil de la narració. Simplement el títol fa referència a una nota que el nen porta a la butxaca per si es perdés. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dissabte, 27 d’agost del 2016

L'ORENETA DE QUERALT




Una oreneta petita
li costava de volar,
és cansava de seguida.
Com l'estol ja s'allunyava,
dalt d'un quer es va aturar.
 
Voleiava trista i sola,
d'un arbre a l'altre guaitant,
ja no es veia cap companya.
El cel blau lent s'enfosquia,
un gros núvol va avançant.
 
És resguarda dins l'església,
llamps i trons retrunyen ja,
en la penombra observa,
com la Verge li somreia ,
des dalt del seu pedestal.
 
Tímidament s'hi apropa,
curiosa va mirant ,
veu al Nen a la mà esquerra,
l'altra buida, resta oberta,
com dient-li ... Vine , ja.
 
Llavors fa unes giragonses,
altre cop guaita la mà,
mira al Nen, mira la Mare...
s'arrauleix a la mà dreta,
on per sempre és va quedar.
 
 
 
 
Avui comencen les Festes del  Centenari de la  Coronació de la Mare de Déu de Queralt. La Verge, baixa des del seu santuari per visitar els berguedans i passar uns dies entre nosaltres, mentre amb grans Festes, Patum inclosa, celebrarem els cent Anys de la seva Coronació , el dia 3 de setembre. Després el dia 8  la gent la pujaran en braços per ser de nou a Queralt el dia de  la Gala.
 
 
 
 

divendres, 26 d’agost del 2016

AI, LA ROSA! 3a. part.


La Rosa mira els llibres de l’aparador de la llibreria. Pels títols hi ha molts que li criden l’atenció. Però no troba el que desitja. Està buscant un d’una poetessa i feminista anomenada Maria Mercè Marçal. Troba un anomenat la “Bruixa de Dol” que sembla ser un recopilatori de poemes. Ha escoltat una frase d’aquesta escriptora que, malgrat no captar totalment el seu significat, la sorprèn: “Una dona sense home és com un peix sense bicicleta” Ho troba absurd, però hi ha tantes veritats amagades dins les frases més estranyes. 

La Rosa ha canviat molt en el transcurs dels anys. Va estat tancada en una casa, se’n deia amb tota la conya de l’eufemisme, de repòs. Un centre psiquiàtric, seria més ben empleat. O ja amb tota la crueltat del món: una casa de bojos.   

L’affaire de la clau i el sabater la va trasbalsar totalment. Va caure en una intensa i forta depressió. Va ser reclosa per mitigar  les seves dèries. Li va costar una enormitat sortir-se’n. Ella mateixa quan reflexiona diu que va baixar al més profund dels inferns humans, a menysprear la pròpia vida. La família va ensorrar-la encara més. Ningú va voler creure la seva versió del succeït. La realitat dels fets, la única veritat. Que no havia cap relació amorosa amb el sabater. Simplement era passar una estona, parlar i sortir un xic de les quatre parets del pis. 

El seu home va ser el primer que no va voler creure-la. Com si ell no és trobes amb els companys de treball en algun bar i fessin  broma amb alguna dona, fos la cambrera o la mestressa. Doncs no, va tancar-se amb la idea que el traïa des de feia temps. Mentre va estar reclosa, l’Andreu, va aprofitar per separar-se’n i ara viu, per més inri, amb la Vicky, la empolainada i cap calent veïna. A més, una vegada que va pujar al poble,, a visitar a un familiar, els va veure que passejaven amb un cotxet dins del que havia una nena. 

L’Amadeu, el sabater, va estar tancat a la presó per les ferides fetes al veí. De les seves va curar-se força aviat. Mes una vegada sortit de la presó va tornar a obrir la botiga i com si no hagués passat res.  

Els nois, els fills, no van prendre cap partit però, com eren en la edat de començar a volar, van desentendre’s una mica massa. Ara són casats o ajuntats, no ho sap ben bé. Malgrat ha provat de relacionar-se novament, s’ha trobat una mena de refús que l’ha fet desistir. Ella si que és una dona sense home, però al peix i la bicicleta no sap on quadrar-ho. 

Per sort, mitjançant un servei de protecció a les dones, té un lloc on  dormir i viure. Tal vegada, amb altres dones en la seva mateixa situació. Miren d’assistir a teràpies de grup, però consideren més important oblidar i començar de zero una nova vida. Llàstima d’anys invertits, per ara tornar a la quarantena passada a iniciar un projecte nou. 

Amb les companyes de pis l’altre dia van anar a ballar. Ho va suggerir la Judit, la més jove de la colla: Deixen d’omplir aquesta vall de llàgrimes i sortim a divertir-nos una estona. Així ho van fer i malgrat la competència, havia moltes dones per tants pocs homes, van ballar, van parlar i fins hi tot algun somrís va aflorar els llavis d’alguna. Però en sortir: ni cap dona amb home, ni tampoc cap peix, ni cap bicicleta. Que misteriosos són els camins que ens marca la vida.  

Avui ha sortit sola a passejar. S’ha assegut en un banc amb una plaça plena de coloms. Ha comprat una paperina de veces i l’ha escampat a terra. Els ocells promptament venen a menjar. El banc és situat en un racó bonic i una mica ombrós. Un arbre fa una mica d’aixopluc del sol. Poc després, un home s’asseu a llegir el diari. La Rosa se’l mira atentament. Fa tants anys que no parla amb cap persona del sexe masculí, tret de quatre paraules informals i amables del ball de la passada tarda. Va ben vestit d’aquesta forma informal actual. Sembla simpàtic. Es ruboritza només de tenir aquests pensaments. 

L’home adonant-se de la seves mirades, baixa el diari i la mira. Somriu i li diu:
¾     Vostè va a ballar a l’Ateneu. Crec haver-la vist.- La veu és animada i agradable.
¾     Sí- contesta- una vegada amb les amigues. També va vostè?
¾     No em digui de vostè. Prou gran que sóc per que em faci més amb el tractament. En dic Narcís. I tu.- Pregunta tutejant-la.
¾     Jo, Rosa- contesta una mica torbada.- Vas al ball, Narcís? – pregunta indecisa.
¾     Nooo. Sóc molt dolent ballant. Bé, he dit una mentida. Sí, vaig però no ballo. Amb fa vergonya. Sóc tan dolent. Acompanyo els amics. Però vaig fixar-me amb tu. I ara casualment ens hem trobat. Jo darrera del diari sóc un sòmines acabat.
¾     Ui, jo he sortit ha traurem les boires del cap.
¾     Va! Una dona com tu, Rosa, tan eixerida, no pot tenir gaires mal de caps. 

Aquesta paraules van fer que la Rosa fos com un torrent que baixa riu avall. Va explicar-li tota la seva vida. Curiosament amb un home que pràcticament no coneix de res. Tal vegada vol treure’s tantes malastrugances de sobre, que no s’ha adonat de tot el que li arriba a contar. El cabdal de tota la seva vida troba la llera necessària per davallar de la muntanya dels records. Es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se les llàgrimes que no por impedir. 

L’home l’ha escoltat atentament i finalment quan veu que calla esgotada, li posa la mà damunt la màniga i li diu:
¾     Anem a prendre alguna cosa a la cafeteria. Vinga, amiga Rosa, hi ha que animar-se. El món té moments de tot i ara veurà com s’arregla.  

Agafant-la pel colze l’ajuda a aixecar-se. Caminen cap a la cafeteria i la Rosa fa una lleugera ensopegada. El Narcís li agafa el braç i l’enllaça amb el seu. 

En sortir de l’establiment la cara de la Rosa està més animada. Li ha tornat el color a les seves galtes. El Narcís somriu joiós. S’acomiaden, però no sense haver acordat trobar-se a la tarda i anar al cinema. 

La Rosa marxa cap a la casa. Un somriure amaneix en els seus llavis. Una esperança obre nous horitzons en el seu cap i en el seu cor. Desitja crear un nou món per ell i tal vegada potser pel el Narcís. Es dona compte que no es l’únic ser que ha sofert daltabaixos durant el anys de vida. 

Veu un eslògan en un oficina per dones: una dona sense home és com un peix sense bicicleta. Potser ha trobat l’home. La resta de la frase no compta.   

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 23 d’agost del 2016

LA NEVAT

                            


Es una gateta múrria , es diu Nevat. Nevat es un nom masculí veritat? Diem, el camp està nevat o la muntanya està nevada. Es a dir que estrictament la gateta s’hauria de dir Nevada. Però es diu Nevat com el gosset de Shin Shan, aquell noiet de dibuixos animats que ensenyava el darrera tot dient “ culet, culet ”
Quan la Nevat va néixer el Carles tenia uns 12 anys i va voler que es digues com aquell gosset i no em pregunteu perquè. Ara el nom de Nevat ja es femení de per sí, impossible pensar Nevat amb masculí. La Nevat es la gata, essencialment femenina.
Deia que es múrria, la seva mirada ho diu: Una mirada fixa, altiva, dominant, indiferent. S’està quieta mirant i sobtadament se’n va a on li don la gana i ja la pots cridar ja! que ella segueix la seva pròpia ruta.

 Quan està quieta sembla una figureta. Em puc passar molta estona mirant-la. Traspua serenitat, està concentrada mirant no sé què, és relaxant. Els animals tenen una essència que els humans ja hem perdut. A vegades sembla que vulgui conversar, es planta davant meu i em diu “meu” i jo li dic “meu” i ella torna a contestar. Que em deu dir? Suposo que em diu “ hola, soc ací, mira’m” i jo l’agafo amb tendresa i l’acarono una mica i ella es queda a la meva falda i ronca confiada i feliç

 Una dia la Nevat es va perdre. Com es podia haver escapat? El Carles plorava i jo també. La varem buscar a l’eixida on ella sol anar a prendre el sol, li encanta posar-se sota el petit taronger que hi ha en un racó del jardí, és un taronger bord però que és molt bonic i quan surten les taronges té un color preciós que dona vida al pati. Sovint s’arrauleix enganxada al tronc del petit arbre. Però aquest dia no hi era.

La varem buscar per carrers, varem mirar garatges, ens varem ajupir per mirar sota els cotxes perquè tothom sap que a els gats els hi agrada l’escalfor dels motors. Varem baixar a la plaça i varem cercar a tots els arbres pensant que potser la Nevat s’havia confós i pensava que un d’aquells arbres era el vell taronger de la nostra eixida . Però res.

En Carles em deia que no em preocupés que ja la trobaríem però jo cada vegades tenia mes dubtes.

 Al vespre ja no sabíem on  més mirar . Varem anar cap a casa amb el cap cot i la cua entre les cames.

 Però la varem trobar i no diríeu mai on.  A les golfes hi tinc un petit cistell arraconat que abans em servia per posar-hi la roba pendent de cosir. Doncs mireu: la noia era allà, dins el cistell ben adormida, traspuant aquella serenitat que abans he comentat, però el mes bo es que el cistell era ple de coses que s’havien perdut: tres mitjons dels que ja havia tirat la parella, unes tisoretes petites, un mocador de cap molt suau, un braçalet. Ho sigui que la senyora Nevat tenia un veritable amagatall per els petits tresors trobats i nosaltres sense saber-ho.


  Ah la múrria !!

AI, LA ROSA! 2a PART.


La Rosa després de l’ensurt de la porta i les claus, veu el món d’altra manera. Això de  vestir-se de bon matí i baixar a prendre cafè a la sabateria ha estat un revulsiu pels seus mals moments. No ha pensat en cap moment en ser infidel al seu home. L’Andreu va ser aquella primera elecció que es fa a la vida. Ella, sempre ha estat una persona seriosa i d’idees fermes que quan pren una decisió és conseqüent en el seu seguiment. L’Andreu és el seu home per les bones o les dolentes. 

Però vestir-se i baixar a xerrar una mica, de coses de poca importància, ha estat una agradable novetat. Això l’ha lliurat d’aquells moments depressius que tota persona té quan les coses no rutllen com un voldria. 

Però avui, és un dia que ha volgut dedicar-se a si mateixa. També vol plantejar-se el tema de baixar cada dia. Últimament, l’Amadeu ha fet alguna observació de doble intenció que no li ha agradat gens. També hi ha la qüestió de les mans, qualsevol ocasió és aprofitada pel sabater per agafar-li i acaronar-les. I algun frec que no tindria raó de ser per dues persones només amigues.  

Aquest matí ha decidit apartar-se de la seva rutina. Vol passar el matí sola a casa. El gat fa uns dies que no apareix mai, però ningú n’ha fet d’això cap muntanya. Ja estan acostumats a les seves constants desaparicions. La Rosa ha esmorzat només vestida amb el batí i ha vist de bon humor les ximpleses de la televisió. Avui vol dedicar el matí a recrear-se en el seu cos gaudint de la tranquil·litat. Tots són a les seves habituals feines: el treball i el col·legi. Finalment tanca el televisor. Amb molta patxoca i cura s’arregla les ungles dels peus. Una vegada acabada la podologia decideix finalment, no dutxar-se. La dutxa és una cosa ràpida i avui pot aprofitar la solitud per prendre un reconfortant bany. Aleshores, omple la banyera amb aigua força calenta i hi posa un gel perfumat i relaxant. Ja asseguda dins, gaudeix d’un plaer poques vegades aconseguit, juga amb l’aigua i l’escuma de sabó, com quan era petita. 

Fa anys que no havia notat el plaer de la càlida aigua mullant-li totalment el cos. També s’ha portat un got amb una beguda tonificant. Envoltada pel baf de l’aigua que, poc a poc, envaeix el bany sencer i amb els ulls tancats rememora moltes coses d’anys passats: el nuviatge i el viatge de noces. Tant s’allunyen els seus pensaments que es recorda quan la mare la banyava amb la seva germana en un cossi al patí de la casa gran. Resta mig adormida dins l’aigua calenta fruint amb la suavitat i perfum del sabó. Mentre els seus pensaments i els records li venen a la ment.  

De sobte fa un bot. Un soroll la trasbalsa. Ha escoltat el so d’una clau a la porta. Algú ha entrat al pis. El seu home, no pot ser. Seria estrany. A més, no ha dit res. Sempre la crida pel nom. Els nois sempre xiulen en entrar. Escolta passos que caminen intentant no fer soroll. Sent el cruixir de la rajola que sempre balla. 

Esparverada, s’aixeca. Es mal posa el batí per sobre. Gotejant aigua i amb les sabatilles mig posades, surt del bany. Veu una ombra que es belluga silenciosament. Un lladre?  

Respira alterada. El cor sotragueja en el seu pit. Pel fort alè que escolta deu ser un home. Un lladre torna a pensar mentre fa un petit singlot mig plorant. No troba cap cosa al seu abast per defendre’s. La cuina és lluny. La sinistra ombra s’interposa en el camí. 

En una ràpida ullada veu la seva figura en el mirall. Una dona mullada. Aguantant-se amb la mà el batí. No ha trobat el cinturó. Amb les sabatilles mal posades. El cap moll i els cabells enganxats encara pel xampú. Amb les mans buides per protegir-se. Un fort crit d’esglai surt  de la seva gola. I un altre, encara més fort. 

Una mà li tapa la boca. L’ombra es materialitza. Amb l’altre braç la reté fortament. Mossega la mà que tenalla la seva boca. Intenta tornar a cridar. L’home la bufeteja. Cau dolorida a terra. Aleshores s’adona qui és. L’Amadeu, el sabater amable. Té els ulls vermellosos. Se li nota una forta olor a alcohol.
¾     Què vol?- Crida mentre respira encara mig ofegada.
¾     Per què no has vingut aquest matí?
¾     No tinc cap obligació. És un acte de bona voluntat. Avui necessitava estar per a mi. Arreglar-me.
¾     Arreglar-te per a mi?- Ensomnia la veu de l’home. Aleshores l’ajuda a aixecar-se.
¾     Per a vostè Amadeu, no, per mi. Purament per a mi.  

La mirada de l’home s’enfosqueix. La vermellor de la cara es fa més forta. La boca pren un rictus cruel. Sembla, ben bé que li vulgui saltar a sobre i posseir-la. Fa un gest, com si vulgues arrencar-li el batí mig obert. Treu un ganivet de la butxaca del pantaló.
¾     Si no és per mi. A qui esperes, bagassa!
¾     Que passa alguna cosa?- exclama la veu d’un home que entra.- M’han sorprès els crits i la porta oberta.  

La Rosa el coneix de fa poc. És un nou veí que fa un dies ha vingut a viure al replà. L’Amadeu com una fera rabiosa es revolta. Agredeix al xicot. Aquest rep la primera  ganivetada al braç. El veí és més jove i més àgil, evita el segon envit i li agafa la mà armada. Lluiten com llops, amb un gran esforç tots dos homes. Finalment el jove retorça el braç del sabater i fa que es clavi el ganivet al seu propi cos. L’Amadeu se li desploma damunt. El seu pes fa que el defensor no mantingui l’equilibri i doni un cop de cap a terra. 

La Rosa observa l’escena amb els ulls esbatanats. Repassa el seu entorn. Com en una pel·lícula mira l’habitació. Mobles caiguts o fortament desplaçats. Un home desplomat i ferit. L’Amadeu, caigut damunt del jove, amb la mà a sota el cos amb el ganivet clavat i sagnant. El veí estabornit al terra amb el pes del cos del sabater que li impedeix moure’s. Ella enmig del menjador, a prop dels dos homes caiguts. Encara mullada. Mal vestida amb el batí mig obert. Intenta impotent cobrir les seves nueses.   

Comprèn que l’Amadeu s’ha aprofitat de la clau que va donar-li per, si de cas, en una altra ocasió es quedava la porta tancada. Com un autòmat truca a la policia. Les idees negres omplen els seus pensaments. Com li explicarà a l’Andreu i al seus fills que el sabater tenia una clau. Com explicar la presència del veí. I l’Amadeu sagnant i caigut a terra damunt l’altre home. Com, com, com... Què dirà a la policia? Per qui la prendran?  

Aleshores, cau postrada en una cadira. Tants interrogants poden més que els seus nervis. Crida, crida i torna a cridar desesperada. Embogida i tremolosa cau de la cadira al terra. Espeternega amb els peus i les cames. Dóna cops amb el cap al terra. Víctima d’una gran crisi nerviosa perd el seny. Desmaiant-se a continuació d’un esgarrifós nou crit.  

En moltes ocasions les mostres de confiança són mal enteses. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 22 d’agost del 2016

ARRIBANT AL CIM


 
Feia dies que tenia ganes de fer  aquella excursió, al cim d’aquella muntanya, molt a prop del poblet on passava les vacances, quan ho decidíem,  a última hora els companys es feien enrere, o escollien anar a un altre lloc. Avui he sortit de bon matí i he enfilat camí amunt. Si vols anar a un lloc i els altres no volen, doncs si va sola i ja està , tampoc necessito companyia. Amb el mòbil ven carregat per si de cas sortia algun contratemps. També he enviat un watsApps el Ferran i li he dit on havia anat... ell sempre deia que m’acompanyaria quan hi anés, però ahir em va dir que li havia sortit una feina i no podia venir. Una feina en mig de l’agost? ... i que no és pogués esperar. Va deixem-ho.
Estic gaudint de la caminada. Ara comença a fer-se de dia i m’encanta veure el sol com treu el nas per entre els turons. Tinc d’arribar a dalt la collada abans el sol no sigui massa enlaire i cremi de valent. El camí està ple de flors boscanes a qui la calor es veu que no espanta. Els arbres i els matolls comencen a notar els efectes dels molts dies que portem sense ploure...
Caminar i caminar, una mica avorrit si que ho es de caminar sol, encara que gaudeixo contemplant aquelles amples valls que s’obren als meus peus i els poblets que cada vegada es veuen més petits i llunyans.
 
Enfilo el tram final de la muntanya, són prop de les dotze del  migdia. He caminat molt i estic un xic cansada, però ho he d’aconseguir. M’he proposat arribar-hi i no puc defallir ara. He de buscar alguna font o rierol perquè se m’acaba l’aigua. He calculat malament per no portar massa pes, creia que hi havia molta aigua per aquí, però fa estona que tot està sec.

Estic arribant a la punta del pollegó, l’última embranzida i ja hi sóc. Estic esgotada, fa molta calor, estic suant i tinc la gola seca, sembla que tot em volta, que em falta l’oxigen i m’ofego, que difícil es aquest últim tram. Potser hauré de parar i tornar enrere. De sobte una ma agafa la meva i m’ajuda a pujar. No m’ho puc creure , el Ferran era allà al meu costat quasi dalt la muntanya... esperant-me.
Ens vam a seure junts a la cima, jo esgotada, em va donar aigua de la seva cantimplora, ell si que havia trobat la font hi havia fet una  bona reserva, em vaig refrescar la cara i el coll... ja em trobava millor. ....No entenia com era allà. És veu que va acabar aviat la feina i patia per mi, tota sola per la muntanya sense estar-hi avesada. Tenia  por que em passes alguna cosa. Va pujar per un altre vessant, on el camí es més curt i ens vam trobar just per fer el cim plegats.
Vam descansar junts un al costat de l’altre, vam contemplar  els paratges fabulosos que s’obrien davant nostre, les crestes de les petites formacions , les amples valls del vessant sud i les altes muntanyes del Pirineu de la part nord.
Baixem tranquils, em dona la mà, perquè no rellisqui, jo que em pensava que no li importava gens i veig que es preocupa per mi. Potser si que li importo una miqueta –pensava contenta-mentre el contacte amb aquella mà ferma, em despertaven,  em feien surar a flor de pell .... unes emocions i sensacions que feia temps s’estaven gestant molt a dins meu.
 
20/08/2016/
 

divendres, 19 d’agost del 2016

AI, LA ROSA! 1a. part


La Rosa està a casa tranquil·lament. Fa certa estona que s’ha llevat i encara va vestida amb el pijama i les sabatilles. No obstant, una mica de son li pertorba la mirada. Nota aquella coïssor d’ulls que dóna més ganes de tornar-se a adormir, que d’enfrontar-se amb la feina domèstica. La causa la coneix de sobres, el seu home fa un torn de treball que comença a les cinc del matí i ella per evitar-li enrenou i també a causa del soroll que fa al fer-se  el desdejuni, és bastant sapastre, s’aixeca i li prepara. 

Més d’una vegada pensa: No sé perquè em llevo tant d’hora, si quasi no em mira. L’únic premi pel meu treball és un lleuger i ràpid petó, mig d’esquitllada. Ai, l’Andreu! Com ha canviat amb els anys, tan apassionat i rondaller que era de jove. Abans, un rondaller acabat, i ara, se m’ha tornat un vell rondinaire. 

La Rosa ha acabat de fer el desdejuni i a pesar de la satisfacció de la lleu menjada, el xic de son i veure la casa com cada matí feta un tràngol, fa que s’assegui aclaparada al sofà. Recorda les paraules de la mare que ho definia així: Tot potes amunt! Sempre treball! Sempre feina per a la dona! Els nanos tampoc ajuden gens i ara entre “l’insti”, un petit treball que tenen per cobrir les seves despeses, el mòbil, el WhatsApp i les nenes han perdut totalment l’oremus. Aquella mica d’ordre, que poc a poc els havia inculcat des de petits, sembla ben bé, que s’ha anat en orris. Avui, com altres molts matins, sembla que la 3a. guerra mundial hagi assolat el pis.  

Asseguda al sofà, engega el televisor. Fan el programa matinal on surt una munió de persones que xerra molt i donen força consells per viure millor. No s’han adonat que les vides de la majoria de la gent no són tan boniques ni fàcils com les seves. Senyor! Quin suplici ser mestressa de casa. A més, a la tarda a fer quatre hores en una perfumeria per ajudar a mantenir aquesta eterna condemna. 

Així cavil·lant escolta un lleu soroll, tal vegada com si algú rasqués la porta. Malgrat que pensativa i malhumorada, la seva ment raona ràpidament, i es diu a si mateixa: el gat. Només li mancava això, el gat que li va portar i encolomar el nano petit.
¾     Sí, mamà, quedem-nos-el. Mira, és molt afectuós. Guaita com es posa quan li passes la mà per l’esquena. Fixa’t mamà, quin pèl més fi i suau. 

Víctima de les paraules del nano i per més inri, somrient, va admetre el gat a casa. Un nou okupa!  A més, el gat ha sortit un bandarra de marca, que aprofita qualsevol ocasió per fer cada dia una nova barrabassada. I a les nits, quan es fa fosc i s’asseu cansada al sofà, quan li agradaria acaronar-li l’esquena, llavors el pocavergonya ha desaparegut qui sap a on.   

Resignada amb la seva sort, s’aixeca i arrossegant les sabatilles, va i obre la porta. Aleshores el gat, ràpid com el vent s’esmuny i desapareix al seu racó de dormir. En aquestes, s’escolta un repicar de tacons i veu com baixa per l’escala la Victòria, la reina moderna de l’edifici. Vesteix com una model, tenyida i pintada com un cromo. Malgrat són d’una edat similar sembla que tingui vint anys menys. Sempre diu que treballa molt, des del matí fins altes hores de la nit. Ja li agradaria saber a la Rosa quina feineta fa; segurament... Val més no pensar malament, perquè la Vicky, com ha sentit li diuen les males llengües del barri, encara presumeix que és una esclava del treball. 

La Rosa guaita a la moderna deessa i després es mira a si mateixa. Les comparacions són odioses. Una, amb un vestit curtet de coloraines i ella, amb pijama i sabatilles. Un sospir de resignació se li escapa dels llavis. Fent-se la volta empeny la porta i, sorpresa nota que aquesta no s’obre.
¾     La malastrugança cau sempre damunt meu.- exclama a l’adonar-se que no porta les claus.- I ara què? 

Els nois, amb el seus telèfons ultramoderns no faran ni cas a una trucada de la seva mare, prou feina tenen amb les mosses i els amics. L’home, menys que el seu treball és sagrat, no hi ha cosa més important al món. La Rosa cavil·la sense saber com sortir-se’n, del seu desori.
¾     Ja està! L’Amadeu, el sabater, potser serà la solució. 

Davalla fins la sabateria de la planta baixa i explica a l’Amadeu el seu percaç. L’home la mira intensament, com volent assabentar-se de moltes més coses que el seu problema actual. Afortunadament no li fa cap retret d’aquells:
¾     Ai, les dones com sou!  

Molt amable li agafa la mà per calmar-la. La Rosa, prudentment, la retira al cap d’una estona. L’home, l’Amadeu, tanca la sabateria posant un d’aquells cartells que diuen: “Torno en un moment”. Aleshores l’acompanya fins a dalt, al pis. Amb un tros de plàstic, com un carnet d’identitat, burxa el pany, dóna una empenteta i la porta deixa el pas franc. 

Galanament i fent-li una reverència l’home la deixa passar. Cofoia la Rosa amb els ulls lluents i la cara mig vermella, li diu:
¾     No sé com agrair-li. Si el meu home se n’assabentés, no sé que em diria...
¾     No es preocupi, Rosa. Si vol un altre dia baixi i farem la xerradeta. Jo, hi ha cops, sobretot al matí, que a la botiga m’avorreixo.   

A partir d’aquell dia, a la Rosa, la vida se li ha fet més agradable. La son i la migranya han desaparegut. Ara ben vestida i perfumada cada matí baixa a fer-la  petar amb el sabater i prendre, per què no, un cafetó amb gotetes. 

Ai, Senyor dels cels! La porta, la clau i el gat quines conseqüències que han portat a la vida de la Rosa. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

dijous, 18 d’agost del 2016

CARTA A UNA AMIGA

   
Estimada Marta: 
   Quines ganes tinc de veure’t !  Fa tan temps ! Vint anys! 

  Tu tenies 27 anys, jo 28. Vas voler marxar. I jo pensava com pot ser tant boja? Ho vol deixar tot per viure una aventura; quan posarà seny?.

 Però vols que et sigui sincera? En el fons et tenia enveja; envejava la teva llibertat, les teves ganes de coses noves i sobretot la capacitat per dir el que pensaves,i per seguir les teves pròpies veritats.
Mentre que jo, assenyada, em quedava a fer d’infermera, fidel a un matrimoni que no funcionava i moguda per aquest amor potent i immesurable que m’inspirava el meu fill. 

Compaginava la meva feina, amb la família i poca cosa mes, i renunciant una mica a la meva pròpia essència. 

   Vaig seguir la teva trajectòria, sobretot el teu caire feminista, que en temps de la propera transició et va portar algun maldecap.
 Vas participar en les manifestacions de les dones, la famosa manifestació del “ jo també soc adúltera”. Però dona, que hi pintaves tu allà si eres soltera? - I què? -  em vas dir quan t’ho vaig fer notar, “la qüestió es la defensa dels drets de la dona, ja n’estic tipa d’aquest país retrògrada i masclista”.

 I m’ho vas deixar anar com aquell que no diu res: Me’n vaig als Estats Units, vull escriure i explicar el que passa aquí,  necessito respirar.

   Em va caure el mon a sobre. Que faria jo sense la meva amiga de l’ànima? I com m’ho faria sense aquella noia decidida que en molts aspectes era el que m’hauria agradat ser a mi?. Em vaig posar a plorar i em vas haver de consolar, em sembla que et vaig odiar una mica “ la meva millor amiga m’abandona”...

Vas marxar i al cap de poc temps em vas escriure:
Estic contenta. He conegut un professor que està escrivint un llibre sobre l’evolució del feminisme a Europa. Tot el que escriu es històric. Un tema per cada capítol. Des de la lluita de les dones a l’època medieval , que es tenien que fer passar per homes per poder córrer pel mon i exercir professions que els estaven vetades, passant per les torturades bruixes, les sufragistes de finals del segle 19 i principis del segle vint, les dones que després de la guerra espanyola van haver de renunciar als seus somnis de llibertat, fins a les esbojarrades feministes de la nostra època. Es un home encantador ( em sembla que estic enamorada, jeje).


No sabies si li publicarien el llibre ,em deies.

I quan vaig acabar de llegir la carta em vaig quedar pensant que volia dir el jeje que  vas afegir al estic enamorada. I vaig veure que volia dir que a pesar de la teva guerra feminista, podies ser una dona disposada a estimar, i que aquest descobriment t’atordia una mica. I vaig pensar “ jeje” i em vaig alegrar que la meva especialíssima amiga fos capaç de compaginar la lluita pels drets de la dona amb l’enamorament.

El llibre el van publicar, i fins i tot en van fer una pel·lícula.
En vaig veure uns esquetxos. Hi sorties tu, esverada i alegre, amb els sostens a la ma i cridant llibertat.

Ara tornes, encara que sigui per poc temps, esbojarrada com ets, em dius que li vols donar un descans de tu al teu marit ( el famós professor). Per un mes. Dona!!  penso que per un cop que vens al cap de vint anys ja el podries deixar mes temps sol. O passa que la meva dura amiga s’ha tornat tova i s’enyorarà?

 Estic contant els dies que falten per poder veure’t i abraçar-te, i parlar amb tu tot  passejant per la nostra Barcelona. Ja veuràs quin canvi, que bonica s’ha fet aquesta vella ciutat.

                   I mentre t’espero. Rep una gran, molt gran abraçada. I un petó al teu profe, i a la vostra prole ( No et descuidis de portar fotos )

Ah! Permet-me un consell: per venir utilitza un vol de baix cost, val la pena


                                                                                       Núria

                                  
  Barcelona 12 de maig del 1995


dimarts, 16 d’agost del 2016

LA GRAN PUJA.


En rebre i llegir la carta d’Hisenda el Joan va dir-se- “aquí s’han equivocat”. Però és una persona força reflexiva, i per tant abans de tot, va optar per raonar tranquil·lament el tema. Després de molt reflexionar, va pensar: “millor dit, estan foten-se de la meva bona fe”. Va tornar a mirar-se el paper. Com sap que l’edat no perdona va buscar les ulleres que li van recomanar per la vista cansada. Va posar-se-les i va remirar el paper. Un exabrupte va sortir de la seva boca. Quasi desxifrable com una dedicatòria a la mare que ... Sí, això però en plural.   

Malgrat les ulleres encara estava incrèdul, veia ben bé el que deia la missiva però no s’ho empassava, va aproximar-la més als ulls. No s’enganyava allà posava 0’25%. I al costat una minsa quantitat que incrementava la base de la minsa quantitat, valgui la redundància, de diners, que cobrava de pensió. 

El Joan, home d’oficina i números en una empresa, va asseure’s  davant de la taula. Va començar a fer les seves matemàtiques. No gaires. Sabia de sobres les seves despeses. Tampoc li sobrava mai res. Comptant que la llum, l’aigua, el gas, el telèfon i la hipoteca del pis, tot plegat, no pogués més; (hi ha individus que després d’una carrera política, més o menys triomfal, cobren molt en aquests organismes privatitzats i hi ha que mantenir-los) podria al cap de tres mesos prendre un cafetó amb els amics o amb la dona. Fins ara en prenia cada dos però, el cafeter també ha pujat els preus. Els impostos, ja sé sap. 

Finalment decideix anar a l’oficina de la S.S. a reclamar per si hagués hagut cap error. Primer entrebanc. Va sortir el guarda de seguretat i va dir-li que si no tenia cita prèvia no podia passar. Amb bona voluntat el guarda, que el coneixia una mica, eren veïns, va fer-li la gestió i van citar-lo pel cap de dos dies. Aquest vigilant ho va fer per què va comprendre que amb la irrisòria xifra d’augment que li mostrava el Joan, si telefonava sol·licitant-la no li restaria res de la pujada. 

Finalment el dia i hora assenyalada era a l’oficina de temes oficials. Una noia molt ocupada el va atendre. No és que li fes gaire cas, però almenys el va escoltar. Tenia l’ordinador engegat i el mirava contínuament. També tenia un mòbil de darrera generació que sempre piulava i l’agafava. Mentre el Joan parlava, la jove l’escoltava i també responia els missatges. 

Va esposar totes les seves dubtes i la noia va dir-li que ho comprenia perfectament: “els meus pares es troben en la mateixa situació”. Mentre parlava va respondre tres “whatsapps”. Després de donar-li la condolença per la puja de la pensió, va sospirar i indicant amb el dit el sostre va dir: “és cosa dels de dalt”. El Joan remira l’oficina però va veure que no havia cap escala. Aleshores es digué: “més val que als de dalt, aquests que són tan amunt, els deixi estar. 

El Joan capcot va marxar a casa. Com li faria entendre a la dona. Quan arribava una idea va il·luminar els seus trists pensaments. Una pancarta. Aniré als llocs on són la gent de dalt. I va començar a pensar on havia d’anar. A la sortida de missa, ostres actualment hi va poca gent. Al Liceu, això sí. Al tenis, a hípica, a clubs nàutics, al paddle, etc. Fins que va aconseguir fer una bona llista.   

Amb la pancarta demanant ajuda econòmica i un barret vell del seu pare va començar el seu pelegrinatge. Poca cosa, però alguna almoina recollia. Però no va comptar que altres amb el seu mateix problema van copiar la seva idea. A més van decidir acompanyar-lo. Llavors va ser el no va més. 

Allò ja no era una persona que necessita ajuda. Allò eren mils de persones que necessitaven ajuda. Finalment la policia anti-avalots els va detenir acusats de manifestació no autoritzada. El Joan va ser empresonat i com a cabdill de la revolta condemnat a un cert temps de presó.

El Joan es troba força bé. No li manca de res. Té menjar calent cada dia. Surt a fer exercici pels matins i a les tardes. Li donen roba neta cada setmana. Fins i tot, passa un pres, un company, i li porta llibres.  

La dona el visita de tant en tant. Com no li han retirat la pensió, sola, pot viure bastant bé.  

El Joan respira profundament, quan surt al patí a vegades troba algun d’aquests que s’han ficat els diners a la butxaca i els hi diu: “Jo per poc, vosaltres per molt, però finalment hem acabat al mateix lloc”.
 
Miquel Pujol Mur.

diumenge, 14 d’agost del 2016

QUAN NOMÉS HI HA UNA TELE


Disputa pel comandament  (diàleg)

 
Un dissabte a la tarda, fen al mandra a la saleta, el pare, la mare i la filla mirant la tele.
¾   Mare.  -Quan acabi la cuina, vull veure la peli...
¾   Filla   - Espera que s’acabi la sèrie que estic mirant.
¾   M.  –comencen a un quart de cinc. Llavors vull la tele per mi.
¾   F.  –Faltarà molt poc perquè s’acabi la sèrie. Una tarda que sòc a casa.

El pare està fent la migdiada al sofà  i ni escolta a les dones, quan es desvetlla, agafa el comandament, just un moment que la filla havia sortit i posa el documental de la segona. Així que entra , diu cridant,
¾   F. - Qui m’ha canviat de canal. Que està prop del final....
¾   M. – Ei, que ara va a començar la peli . Diu la dona traient  el nas per la porta
¾   Pare. –tot això no val res. Almenys aquest documental és interessant
¾   F. – Que jo ja marxo tot seguit, només vull veure aquest  final.  -Mentre canvia el canal.
¾   M. –Que comença la peli , estic acabant la cuina i vinc.
¾   Quines dones més pesades!  Mireu el que vulgueu que jo foto el camp.

La filla sola,  tranquil·la mira la sèrie... quan entra la mare esverada i  agafa el comandament  i canvia de canal .
¾   M. –Que m’estic perdent el començament. Llavors em costa seguir el fil.
¾   F. – Espera mama només falten cinc minuts per que acabi.
¾   M. – quina paciència s’ha de tenir, Déu meu.

A dos quarts de cinc la filla marxa, la mare queda amb el comandament , tranquil·la mirant la peli, o fent zàping,  mira la d’un altre canal que també sembla interessant . Beu les dues a la vegada, com sol fer moltes vegades.. . al cap d’una hora , mentre fan anuncis a les dues, s’aixeca a buscar una llimonada, just  en el moment que el marit arribava de nou, s’asseu al sofà i torna a posar la cadena dels documentals. Llavors entra la dona.
¾   M. –No... altre vegada el documental no. La peli es super interessant.
¾   P. –M’ha semblat que no valia res.
¾   Si, ja veuràs com t’agrada –la dona dissimuladament  posa el canal de la primera peli.

Encara fan anuncis,  però aviat els acabaran, la dona sap que el que no suporta l’home és que faci zàping i miri dues pelis alhora.
¾   M. –em sembla que haurem de comprar una tele per cada un.
¾   P. –Només faltaria això. Va mira el que vulguis, però almenys que no hi hagin trets i morts.
¾   M. –Gràcies –diu fent-li un peto.
¾   P. –però el vespre quan comenci el futbol el comandament el tinc jo.

Un discussió molt corrent els dissabtes i diumenges,  tardes i vespres, quan a la casa només hi ha un televisor.


02/03/2016/