dilluns, 31 d’octubre del 2011

EFECTES DEL MAR

El nen contemplava el mar amb èxtasi, aquell dia de tardor que es respirava calma pels quatre costats. Mentrestant, els seus ulls clars es confonien amb la blavor de les aigües. També els seus pensaments s’anaven entrellaçant entremig de les onades que suament, sense immutar-se per res, seguien aquell  moviment, minuciosament compassat.

La cara li resplendia, gràcies a un raig de sol que queia generós sobre la sorra de la platja, al bell punt del migjorn. La seva veu silenciosa no pronunciava cap mot i, en mig d'aquella calma, el brogit de les ones, que a cada impuls es podien percebre amb més intensitat, el convidaven a imaginar-se que era un noi fort i segur de si mateix.

Aquella barca, que s’anava apropant, el feia il.lusionar que un dia, no molt llunyà, viatjaria cap a països meravellosos, on podria aconseguir amor, fortuna i tot un seguit de coses somiades... Qui sap si també seria el capità d’un vaixell fantàstic!

I la imaginació, impossible de deturar-la, volava i volava... mentre un sospir s’escapava de la seva alè, deixant a flor de pell totes  les seves emocions! Era tota una barreja d’anhels i desitjos interminables!

El clic d’una moneda, que una persona generosa va deixar anar dins d’aquella caixeta que tenia al seu davant, el feu reaccionar i el retornà al món real, un món... on les coses no eren tan esplendoroses ni tan idíl·liques.



El remoreig del mar, per uns instants, l’havia encoratjat fent-li sentir un bri d’esperança!


Octubre de 2011


diumenge, 30 d’octubre del 2011

PRAT DEL CADÍ ( BAIXA CERDANYA)

Crònica d’una senzilla caminada a un lloc emblemàtic de la part nord de la serra del Cadí.

D’hora al matí l’Àngela i el Lluís junt en la Rosa i el Miquel, els quatre components de la colla ens reuníem per pujar fins la Cerdanya. Passat el Túnel del Cadí vam continuar pel Eix Pirinenc. La vall de la Cerdanya se’ns oferir tota solejada i vam albirar totes les tonalitats del verd dels prats motejats per groc de les flors. En els marges dels camps feia contrast el vermell alegre de les roselles. En arribar a Martinet, com habitualment fem, hem comprar en el forn del poble, força conegut, pa i gormanderies com coca, pa de nous o de panses, etc.

Prosseguint el camí, en la primera cruïlla quasi al final del poble torcem per agafar la carretera que porta a Montellà. En la primera bifurcació prenem la revirada carretera que després de 9 quilometres ens porta fins Estana. Poble situat a 1488 metres d’alçada situat entre les valls dels torrents de Quer i Bastanist. Impressiona la vista panoràmica de les muntanyes i valls des aquest privilegiat mirador.

Fa anys havia de ser important per la ramaderia i una mostra d’això és l’existència de dues esglésies: la de Sant Climent del segle XVI- XVII, reconstruïda damunt d’una església anterior i l’actualment enrunada de Sant Joan del Bassot.

Travessem Estana i per una pista de terra ens arribem fins el coll de Pardell on aparquem el cotxe. Molt a prop hi ha una petita area de picnic amb una font.

Des del coll de Pardell observem una vista del poble de Querforadat. Agafem els estris: motxilles i pals, prenem l’assenyalada pista. A la poca estona és converteix en un camí ple de pedres que formen com un entramat als nostres peus, trossos llisos i graons que ens condueix poc a poc muntanya amunt.

Pugem la serra de Mataplana i entremig de pinars anem agafant alçada. Deixem enrere els Graus de Riclà, el coll de Reineres, la porta que tanca el pas del bestiar i abans del coll Roig tenim l’agradable sorpresa de trobar en el camí una salamandra que amb els seus colors negra i groc es mereix una petita sessió fotogràfica. Sense molestar-la reprèn el seu camí i nosaltres el nostre.

En arribar al coll Roig una breu parada per fer un petit glop d’aigua i per un senderol més planer continuem fent via cap a la meta de la nostra sortida. Flors boscanes en un costat i l’altre del caminoi. Els colors grocs, blancs i blaus dels seus pètals ens alegrem la pujada.

De sobte com moltes coses bones d’aquesta vida s’obre davant nostre el prat, que s’alça sota els peus de la serra del Cadí. Hem arribat massa aviat en la primavera per veure el prat inundat de flors i colors. Segurament la neu i el glaç de les canals retarden l’esclat floral.

Prat de Cadí és situat a 1825 metres i malgrat que el dia es assolellat els cims que com una barrera tanquen la nostre visió son coberts per la boira que retalla un xic les arestes superiors. Encara hi ha neu i entre mig de les roques veiem la neu i el glaç com estries que descendeixen carenes avall.

Davant nostre la canal de Cristall flanquejada per la roca de l’Ordiguer a la dreta i la roca Verda a l’esquerra. Més enllà el pas dels Gosolans, ruta d’oficis: traginers, segadors, músics i també gent dels sometents, bandolers i contrabandistes. L’estiu de 1906 el pintor Picasso el travessa després de la seva estada a Gósol amb les teles de les pintures enrotllades i lligades a lloms de muls.

Els arbres arriben fins el punt d’inici de les tarteres. Durant la pujada hem suat i ara malgrat d’abrigar-nos una lleugera aura fresca ens va abandonar el bell lloc i reprendre el retorn a coll de Pardell.

Aproximadament un parell d’hores de camí, uns 300 metres de desnivell i una agradable matí passat amb els amics entre caminar, fer petar la xerrada i uns quants acudits.
Ja en el cotxe davallant cap a Martinet una altra trobada, un cabirol enmig de la carretera que en veure’ns arribar desapareix muntanya amunt però abans ens ha deixat la visió de la seva força i lleugeresa.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 6 maig 2011

dissabte, 29 d’octubre del 2011

JUGANT AMB FANTASMES


L’Enric està convalescent, ha passat una pulmonia amb molta febre. Ara esta una mica millor, però encara està molt dèbil i passa moltes estones al llit o assegut al sofà. També ha perdut la gana, fins i tot avui que és Tots Sants no ha volgut tastar cap panellet ni cap castanya; amb el que li agraden!
Quan ve l’àvia sempre li explica contes. Encara que aviat farà set anys li encanten els contes, sobretot, els de fantasmes, vampirs i extraterrestres.
Aquell vespre, no tenia son, havia dormit molt durant la tarda i ara estava ben despert. Mirava per la finestra, aquella nit fosca que amenaçava tempesta. Mirava encuriosit la casa del davant, aquella vella torre, ara abandonada, abans hi vivien els amos de la fàbrica, que segons l’àvia, hi havia, on ara hi ha les casetes unifamiliars en que viuen, al final del poble tocant el bosc.
La vella casa, embadalia a l’Enric, contemplava els amples i allargats finestrals, amb algun vidre trencat i aquells balcons estrets de pedra. De sobte un llamp va il·luminar la fosca nit i en una de les finestres va veure la silueta d’un fantasma; va fregar-se els ulls, un altre llamp i va tornar-lo a veure, entre la fosca allà en una finestra i brillaven dues ninetes esporuguides. A la tercera llambregada el nen el va saludar amb les mans, al cap d’un moment un petit fantasma estava darrera el vidre de la seva finestra. L’Enric el va obrir i el va fer entrar
― Hola petit fantasma. Tenia moltes ganes de coneix-se’t
― No et faig por? –pregunta el fantasma
― No a mi no em fa por res. I tu, que fas allà a la torre? - Li diu l’Enric
― Estic molt avorrit, allà amb els fantasmes grans que sempre em renyen i em diuen que no serveixo per res, ni tan sols per fer por.
― Si vols podem ser amics. Saps que m’agradaria molt conèixer la casa on vius
― Podem anar-hi ara. Hem de procurar que els altres fantasmes no et vegin, encara que aquesta nit estan molt enfeinats.
Com que fora feia força fred , el nen és va posar l’anorac i a la butxaca va ficar-hi una petita llanterna de quan havia anat d’acampada. El fantasma el va agafar de la mà, i volant van travessar el carrer, van entrar al a vella casa per una finestra oberta.
L’Enric estava fascinat, dins aquell lloc, aquelles sales grans, és sentien portes que grinyolaven, van travessar diferents estances, plenes de pols i de teranyines, en una, s’hi gronxava una aranya gegant. Dins una sala van veure reunits uns dotze fantasmes, l’Enric va ensopegar amb una fusta que cruixia, els fantasmes és van girar, però just en aquell moment una colla de ratpenats van aixecar el vol cap a les finestres.
Van pujar a la part de dalt de la torre, van passar per una galeria molt llarga, amb moltes finestres, on la pluja picava amb força sobre els vidres embromats. També hi havia molts quadres a les parets, amb uns homes de barba llarga i amb barret.
Ara són a un gran menjador ple de mobles empolsimats i en un racó hi ha un vell piano tapat amb un gran llençol blanc. De sobte entren dos fantasmes, el fantasma xic fa amagar d’una estrebada a l’Enric darrera una calaixera.
― Que fas tu aquí que no ets amb els altres – pregunta un.
― Vagant pels racons; que vols que faci?
― Ara es fa una reunió aquí, així que ja pots quedar-te
Llavors el nostre fantasma va dirigir-se a l’Enric i li va dir que no es mogués d’allà mentre durés la reunió dels fantasmes. El nen estava un xic avorrit tanta estona darrera aquell embalum, quan les seves mans van trobar una cosa al terra, un mirall petit, llavors va treure la llanterna que portava a la butxaca i des de el seu racó reflectia la llum de la llanterna a través del mirall cap a diferents indrets del menjador. Els fantasmes van veure la llum i es van posar a perseguir-la, llavors el nen apagava la llanterna i la tornava a obrir, projectant-la a una altre lloc, o cap al sostre, cap allà corrien tots, travessant parets, per després no trobar res. El petit fantasma va anar on era l’Enric, ja intuïa que era ell el causant de l’enrenou, i tots dos s’ho van passar d’allò més bé fent anar els fantasmes de corcoll amunt i avall, fent la rateta amb el mirall.
De sobte van tocar les dotze. Una veu ronca va dir; ” Ja és l’hora...” i en mig d’una gran fresa i un gran enrenou, tots els fantasmes van desaparèixer.
― Cap on van? –va preguntar l’Enric
― Van, o anem, al cementiri, aquesta és la nit del difunts i allà tots ens trobem amb els nostres esquelets. Aquesta nit ens tornem a ajuntar amb el nostre cos per unes hores. Venen fantasmes de tot arreu i fem una gran festa
― M’agradaria molt de veure-ho. Podem anar-hi?
― T’hi portaré però m’has de deixar la llanterna, per poder jugar jo amb els fantasmes. Però no pots acostar-hi massa, és perillós si et descobreixen, et deixaré a un lloc proper, jo també haig de ser allà, més tard et tornaré a casa.
Des del turó pròxim es veia la part del cementiri on és reunien els fantasmes. De les tombes en sortien esquelets que es foníem amb els seus esperits, formant uns ser fantasmagòrics. Dansaven un ball ritual, mentre uns sons guturals servien de música, que altres personatges dantescos tocaven amb una flauta un llaüt i una cornamusa.
El nen estava encantat contemplant l’espectacle, quan ho expliqués als seus companys flipparíen. De cop i volta sent com el sacsejant per les espatlles, fins i tot és va espantar una miqueta.
― Enric; va despertat! que ja són les déu i és hora d’esmorzar – el cridava la mare.

-Novembre de 2010-

XVI JORNADES DE REFUGIS CÀTARS AL PIRINEU CATALÀ


Llavors escoltarem un recital de Música Tradicional del Pirineu i seguidament el Grup de Diables de l’Alt Urgell amb la seva rua van acompanyar als assistents a l’entrada del poble, davant del pont romànic, des on van veure com el foc anava pujant pels carrers fins arribar a l’església col•legiata de Santa Maria. A les dotze de la nit ressaltava en la negror del cel la vermellor del foc, el so de les campanes, els petards i vertaderament feia la impressió que el poble sencer era cremat.

Aquest cop la nostra visita va ser més festiva. Vam arribar molt d’hora costum força dolenta, quan trobés que encara no s’han muntat les parades del mercat, però útil perquè et permet visitar tranquil•lament el poble i perquè no posar-ho així, clar i català, “tafanejar” les cases, els carrers i carrerons, les petites places, la col•legiata d’imponent façana i cercar aquell racó impossible de fotografiar on creus que trobaràs el súmmum de la bellesa.

Malgrat era aviat havien molts cotxes i havia també muntat un servei per manar on aparcar-los. Uns prats i les vores de la carretera es van omplir de cotxes i per sortir va haver més d’un petit col•lapse de circulació. No com a Barcelona, però donat l’estretor de la carretera, Déu n’hi do.

Finalment va donar-se per iniciat el Mercat Càtar amb artesans de la vall de Castellbó i d’arreu del Pirineu. En un grup de parades es feia la demostració d’antics oficis. També tot un seguit de parades i paradetes de tots aquells formatges i formatgets, embotits, aquella secallona, aquell espetec i tantes gormanderies que voldríem provar. I no parlem de les coques, dels pastissos i altres llaminadures sense fi.

L’animació al carrer va córrer sota la responsabilitat de SAC Espectacles. Els seus gags van ser joiosament aplaudits i riguts pel públic.

Després de la cercavila i el pregó, va obrir-se l’església col•legiata per veure l’exposició “Ermengaudus” i “Natura i Cultura de Montferrer i Castellbó”.

Una nova cita surt d’aquesta visita el proper any hem de veure la representació “El retaule de Sant Ermengol” a la Seu d’Urgell.













A quarts d’una del migdia va ser el torn de les danses medievals a la plaça gran de Castellbó. Espectacle entretingut i curiós que ens va fer gaudir una llarga estona de la música, dansa i contradansa d’abans.

Nosaltres vam haver de marxar però a la tarda eren anunciades diferents activitats i xerrades culturals.

Però vam sortir contents i esperançats de poder tornar el proper any i fruir dels actes programats, d’aquesta cultura de tants racons i contrades d’aquesta nostra admirable terra.

Els records i les experiències també són una font de la sabiduria popular.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 28 octubre 2011

dimarts, 25 d’octubre del 2011

R I M E S




LES FLORS

Creixen les flors vora el camí
el meu jardí
brots i poncelles
roses d’amor, amistat de gessamí
són boniques les flors,
passo, les miro i les deixo marcir
ni tant sols les toco,
per por de cremar-me, les deixo morir.




EL VENT

El vent de Garbí i la Tramuntana
Porten les ramós dels pensaments.
El vent de Garbí i la Tramuntana
s’emportan els records dels desamors.

El vent de Garbí i la Tramuntana
Porten l’olor del bosc i de les flors.

El vent de Garbí i la Tramuntana
s’en porten el que queda d’il·lusió, són
el vent de Garbí i la Tramuntana.


LA POBLA DE SEGUR

La Pobla de Segur és com un niuet
en mig de dos rius posadet.
Al Nord està Sant Miquel
que ens protegeix i guareix.
Per Sussís I Claverol,
cada dia surt el sol.

A l’Oest , Sta. Magdalena
que de pins i alzines és plena.
I aquest paisatge exultant
de bellesa exuberant
es miralla i es complau
en les aigües del llac blau.


LA MARIETA

Es petita i regatera
menudeta i saltirona
I els seus cabells tant durats tan daurats
Semblen un manat de blat.
Els seus ullets són molt blaus
la seva cara molt fresca,
i té uns colors al seu rostre
que la fan semblar una rosa.

Es bonica i riallera
i també treballadora ,
fent cistells es passa el dia
a l’ombra d’una alzina.
Aquesta és la Marieta
una bona minyoneta.
Té quinze anys i dos germans
un l’Andreu l’altre en Joan
viuen sols amb el seu oncle
un home gran i cansat
de cabells blancs arrissats.

Ell fora un bon mariner
Però ara ja és molt vellet
ni tan sols pot cusir una ret.
Però, ella és jove i vol viure
vol córrer per aquí i per allà
vol veure mon, i gaudir
ser lliure com l’oreneta
aquesta és la Marieta,
una bona minyoneta.


COM ABANS
 

I arribarà la mort com un
núvol blanc i suau,
m’enbolcallarà el cos,
m’arrancarà els pensaments del cap
i els sentiments del cor.

I arribarà la pau,
la desitjada pau, per sempre
com abans, que també era sempre

SANT LLORENÇ DELS PORXOS. BERGUEDÀ

La Rosa i el Miquel continuàvem la nostra breu sortida i després d’anar al castell de Blancaflor vam pujar en direcció els Rasos per fotografiar aquesta petita ermita.

Quan pugues per la carretera després de passar el Pas de Lladres l’església de Sant Llorenç dels Porxos crida l’atenció per la seva situació dalt d’un cingle. Poc després del Pas de Lladres a mà esquerra hi ha una pista que ens condueix fins al mas dels Porxos i aleshores seguint una variant del camí, que ens portaria muntanya avall fins a Castellar del Riu, s’arriba a l’església.

Si des de la carretera ens havia cridat l’atenció quan arribés prop et donés compte que no només hi ha el penya-segat a la part posterior de l’edifici sinó que tret del camí per arribar-hi els voltants són un espadat dissimulat pels matolls i arbres de l’entorn.

El marc paisatgístic és incomparable construïda a les primeres elevacions de la serra dels Lladres domina una parts dels Rasos, el pla de Campllong i les bagues de Terça.

L’església de Sant Llorenç dels Porxos és una capella d’una sola nau i sense absis. La nau està orientada a ponent, amb una porta d’arc de mig punt, sense cap tipus d’ornamentació. Sobre la porta s’alça un campanar de cadireta d’una sola obertura bastant gran i sense campana.

L’interior és il•luminat per una sola finestra de doble esqueixada, oberta al mur de migdia prop del presbiteri.

L’església pertany al terme de Castellar del Riu i no degué ser mai parròquia, perquè no consta en la visita del 1312 al deganat del Berguedà.

Actualment les notícies històriques referents a l’església són desconegudes.

Sola, d’esquena a l’abisme resisteix immutable el pas dels segles i dels vents.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 21 octubre 2011

CASTELL DE BLANCAFLOR. BERGUEDÀ

Aquest cop hem sortit la Rosa i el Miquel a fer una lleugera caminada i fotografiar uns llocs dels voltants de Berga. El primer dels punts que volíem veure és el castell de Blancaflor i pujant per la carretera a Queralt vam prendre la cruïlla que condueix al Rasos i després de uns quans viratges vam girar per la pista que porta a la Figuerassa. Al cap d’un parell de quilometres vam veure destacar en l’horitzó la torre mig enrunada del castell. Poc després de la pujada cimentada hi ha una entrada on vam aparcar el cotxe i vam continuar a peu.

El matí era fresc malgrat havia sortit el sol i una cosa que feia pena era observar com la sequera ha malmès el bosc. La terra, el fenàs i els matolls demostraven clarament que aquest any l’inicií de la tardor no està acompanyada per la pluja.

Un camí planer i en línea recta, no gaire fressat però si ben marcat ens va indicar com arribar al castell. Entremig del bosc els arbres i els boixos ens dissimulaven la seva presència. L’últim tros és el més difícil perquè hi ha que pujar una trencada rampa pedregosa i sobtada. I vam ser dalt del turó.

Primer els restes, minsos restes de l’església del castell i immediatament la torre sense sostre i un esvoranc on havia la porta. La panoràmica des del cap rocós de la serra de Blancafort ( 1176 m) és espectacular i domina el pantà de la Baells i la vall del Llobregat. Per l’altre el cim d’Estela i el Roc d’Auró.

La primera referència data de 10 de febrer de l’any 1166 quan el rei Alfons “el Cast” rei de Catalunya- Aragó el cedí a Pere de Berga amb l’obligació d’ésser-li fidel. L’any 1309 Sibil•la de Pallars, Casada en Hug de Mataplana permuta las eva possessió amb el rei Jaume II.

L’a. 1358 n’era propietari “Berengarius d’Olm, o d’Oms.
L’a. 1365, la Reina Elionor com a procurador del seu marit vengué el castell i tota la seva jurisdicció a Per Fresch per 4.000 sous.
L’a. 1463 en la Guerra de la Generalitat el rei Joan II el va ocupar i Guillem de Vilacetrú, nascut a Sant Hipòlit de Voltregà el manar amb el càrrec de capità.
Al s.XVII pertanyia al rei.

El castell va ser bastit arran del cingle orientat a migjorn. La forma del castell és trapezoïdal i les senyals de bigues indiquen havia 4 pisos d’alçada. Les pedres de la llinda, arcs i muntants van ésser arrancades Té quatre espitlleres visibles des de fora a la paret NE i dues més una en la mateixa paret i l’altre en la SE hi ha dues espitlleres més.

A uns 16 m. hi ha l’església de Sant Miquel. Només les restes, un parell de filades de carreus de l’absis i una paret del costat septentrional.

Una de les causes que van motivar la construcció del castell fou l’enemistat entre els Berga, amb casa forta a Berga, i els vescomtes del Berguedà que posseïen els propers castells de Madrona i Espinalbet.

Ans odis i necessitats de guerra, ara unes orgulloses i abandonades runes.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 21 octubre 2011.

FINAL DE TARDOR

Ocell que busques inquiet,
de menjar l’última engruna,
mentre veus per l’horitzó,
la tardor que ja s’allunya.

Molts companys han emigrat,
cap a càlides contrades.
Tu, valent vols resistir
el mal temps que ja es prepara..

Has buscat un bon recer,
a l'empit d’una teulada
amb palla i fang l’has bastit,
per passar la fredorada.

I..l’has fet prou espaiós,
amb la teva traça i manya
per quan el fred sigui viu,
acollir-hi una companya.




17-octubre-2011

BOLETS




Jo, en aquest relat us vull parlar d’una afició que tinc: anar a buscar bolets.

Allà, puc tenir tot el que més m’agrada, la natura, els animals...

I és que ho heu de provar, puges una muntanya amb aquella olor d’aire net i pur i aleshores, ja ets al cim, on tens unes meravelloses vistes. Allà, t’estires sobre l’herba encara molla de la rosada i xarres amb els amics o la família. Esmorzes un bon entrepà de llonganissa, i ara, havent descansat, baixes, i al primer o segon pí, normalment, ja trobes un rovelló, un petit ésser viu, amb el qual pots inventar-te histories i viure fantasies, i quan menys te n’adones, ja en trobes un altre. Però, com és normal, no sempre hi ha bolets, per això, no t’has de desanimar, perquè, com en els moments més difícils de la vida sempre tindràs al costat a les persones que més estimes perquè t’animin i et distreguin. I ara ve, l’última part, quan arribes a casa i tothom està pendent dels bolets, i si n’hi ha, en fem una salsa o bé al forn i estan boníssim. Com ja veieu, sempre es pot trobar la part bona de les coses, i si en algun moment estàs molt desanimat i no saps què fer, truca’m, anirem a buscar bolets i parlarem una estona i ja veuràs com aquella sensació de llibertat que tens quan estàs al mig de tot el que més t’agrada, t’ajudarà a superar qualsevol mal!

diumenge, 23 d’octubre del 2011

CADA NIT...

Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit. Alliberada ja de la feixuga carrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric; imperceptiblement, viatge a les profunditats del ser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser. Paisatges coneguts o inpensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors, jo impotent la contemplo meravellada, contemplo tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com en un remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i que ni jo mateixa sé que ho vull.
A voltes, soc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporciona és tan tant gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat, pero també, la ira, els gelos, l’impotència o la anyorança, que es manifesten amb la brutalitat de la realitat, em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat.
Així estava aquesta nit a les tres i més del mati, amb uns ulls com a taronges, quan l’esser que tenia al costat el sento murmurar i agitar lleument els braços.
-Carinyo, que et pasa?-li pregunto.
-La porta, em contensta.
-Que li passa a la porta?
-Està oberta
-Que hi ha algú?
-Si
-Que és un home?
-Si
-En aquest punt acabo l’interrogatori abans de que m’engegui i també per acabar amb el seu neguit.
-Estigues tranquil, que estás somiant i no hi ha ningu a la porta, l’unica que està aquí amb tu sóc jo, la teva veritable “PESADILLA” .
Poc a poc ens tranquilitzem, i sense adonar-nos, entrem de nou al món del no res,.... fins l’endemà.

divendres, 21 d’octubre del 2011

EL CANT DE LA SIRENA

Es plena nit fosca, el mar en calma, només se sent la lleugera remor de les onades que van i venen; de sobte, com cada nit comença aquell cant bell i planyívol. El Marc ja fa moltes nits que es queda a la platja per escoltar-lo, no importa el cansat que estigui o que hagi de matinar l’endemà. Aquella melodia té un no sé què d’inquietant, de bellesa... que el té intrigat i confús. Aquella veu trista prové dels penya-segats, i es pot escoltar cada vespre pels vols de mitjanit.

El Marc, és un vell pescador que s’estima la mar i tot el que l’envolta. Ell en sap moltes d’històries i llegendes que parlen dels secrets que amaga la mar, d’unes fortes corrents, d’animals marins, de genis, de follets i de sirenes. Intueix que aquell és el cant d’una sirena i també sap que mai s’acostarà a la costa. però a ell el té fascinat, i per això no pot deixar d’acudir totes les nits a la platja per escoltar aquell trist cant.
De dia amb la seva barca, moltes vegades s’apropa a les roques i als acantellats i mira i remira davant d’aquelles roques on a la nit creu que provenen aquells cant melangiosos. Com li agradaria descobrir-ne el misteri!

Aquell capvespre, com tants d’altres, passava per davant de les roques, la marea havia baixat una mica més que de costum i va descobrir entre aquells penya-segat gairebé tocant a l’aigua, el començament d’una cavitat, d’una balma, que em prou feines emergia la punta. No s’ho va pensar gaire, va deixar la barca ancorada i és va llençar a l’aigua nedant cap a la gruta, ha de afanyar-se perquè sap que al cap d’una hora la marea ja torna a pujar i l’entrada quedarà totalment submergida dins el mar.

Després de nedar uns 200 metres cova endins , no pot creure’s el que veu... allà al fons empresonada entre les roques, una bella sirena... Si apropa i apropa i s’asseu sobre una roca i la mira embadalit
- Ajuda’m!!! –diu la sirena- Un geni malèfic em va confinar aquí, amb les roques aixafant-me la cua i sense poder-me moure. Totes les nits demano auxili, però fins ara no m’ha escoltat ningú.
- Que haig de fer per alliberar-te? –pregunta tímidament en Marc. - Has de treure’m aquestes dues grans roques que m’empresonen.
- Per que estàs així?
- Un geni, al qui vaig desobeir, em va castigar. Va dir-me... “fins que un home atrevit entri a la cova i tregui les roques restaràs aquí” Va afanya’t!
El Marc amb l’ajuda d’un rem abandonat va fer palanca i va aixecar la primera roca, després amb un gran esforç, va fer el mateix amb la segona, que era més gran, quedant per fi la sirena completament alliberada, aquesta es va llençar a l’aigua adelerada i va nedar i nedar...
- Vine!.-diu la sirena, tot agafant la ma dels pescador- ja comença a pujar la marea.
Els dos van sortir de la gruta just quan l’aigua cobria del tot l’entrada, van nedar fins a la barca, agafats de la ma, el Marc per uns instants va ser l’home més feliç del món, quan van ser a la barca la sirena li va fer un petó i és va allunyar mar endins.
- Ja no podré escoltar mai més els teus cants? – encara li preguntà
- Totes les nits de lluna plena, m’acostaré a la platja i cantaré solament per tu.

Passats els primers dies de l’experiència, el Marc estava enfadat amb ell mateix, ara les nits eren tristes, i els dies encara més. Seguia anant a la platja, però ja només se sentia la remor de l’aigua.

Avui és lluna plena, el Marc està content, el cor li batega amb força, ja des la tarda que és vora el mar esperant. Eren prop les dotze quan un bell cant va trencar el silenci i la remor del mar es va aturar, era una cant joiós d’alegria i d’amor, llavors el Marc seguint un impuls incontrolable, va pujar a la barca i es va endinsar mar endins, per anar a trobar-se amb la seva sirena.
L’endemà una barca sola i a la deriva, es va encallar a la sorra de la platja.


20 d'octubre de 2011

dijous, 20 d’octubre del 2011

ERMITA DE SANT GRAU A FONT LLEBRERA URÚS. CERDANYA

Vàrem continuar la Rosa i el Miquel en seguir els itineraris de la topo- guia “Passejant per la Cerdanya i aquest cop vam decidir fer l’itinerari 1.
Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús. Un poble com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.

En el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent on fem unes fotografies. Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau. Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges.

Aquí decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més àrid i trencat en les seves alçades.

Poc després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem tranquil•lament per una pista de terra. Avall de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir. Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels errors surten les ensenyances.
Altre cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula, un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la ruta.

Per darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell. En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.

Aquests caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual. Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.

Mentre baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el nostre periple el tornem a veure volant dalt del cel.

Ermita de Sant Grau d’Urús o Sant Pau del Puig d’Urús o també apareix com Sant Grau de Puigfrondí en l’acta de consagració, l’any 1037, de l’església de Sant Climent d’Urús. Va ser l’església del llogaret de Vilagrau o del Puig d’Urús actualment despoblat. Hi ha noticia que en el s. IX el vescomte de Castellbó i el comte de Foix la van saquejar i destruïren les relíquies de Sant Grau. Actualment no conserva cap vestigi romànic, una senzilla construcció quadrada amb una capella o sagristia al costat. Destaca el blanc de les seves parets i el seu entorn ben cuidat. Prop hi ha les restes de una torre de guaita.






Església parroquial de Sant Climent d’Urús, està documentada des del s. X. És d’origen romànic i va ser consagrada l’any 1037. Té una nau i conserva l’absis de tradició romànica, molt refet i paret en paret amb una construcció veïna que li treu la visió. El temple va ser molt modificat durant el s. XVII i XVIII. La porta d’entrada duu la data de 1632. La torre campanar quadrada va ser construïda cap a la fi del s. XVIII. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle (petit estoig per posar l’hostia) del s. XVIII.
Urús, població de la Cerdanya, documentat en l’ACCU (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com tal pertanyia als comtes de Cerdanya. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 octubre 2011.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

LA TORTUGA

Sembla encara que fos ahir, quan van portar la tortuga. La Ivet, la meva filla, feia temps que en volia una, i els seus oncles la hi van portar del seu viatge a l’Argentina.
Vaja maldecap que se’ns va girar al tenir l’animal a casa, ningú tenia la més mínima idea de com tenir cura d’una tortuga i ja ens tens buscant per Internet, llegint llibres....però qui ens va treure més de dubtes va ser en Jaume, el cosí veterinari a qui vam portar l’animal que li va fer una revisió i ens va aconsellar sobre el menjar i altres necessitats bàsiques.
La Ivet, està tant contenta que no sap el que li passa,
- Ui! Demà quan ho expliqui a l’escola totes les companyes em tindran enveja.
Varem instal·lar la tortuga al jardí, en una espècie de terrari tot voltat de reixat perquè no s’escapi, i a més té un cau on queda a cobert i està calentona.
Totes les amigues de la Ivet han vingut a veure la tortuga, és la miroia de tots, amics i coneguts.
El problema es que passarà amb la hibernació, si estarà molts mesos dormint, però el Jaume ja ens ha dit que per aquestes latituds es poc probable que això passi i que si es dona el cas ja ens dirà que cal fer.
La tortuga és molt pacífica, recorre cada dia tot el terrari, beu i menja verdures i alguns insectes, cargols petits, llimacs, però també li agraden molt les gambetes, que de tan en tan li en donem. La nena a vegades la puja a casa i recorre tot el pis, però s’amaga pels racons i llavors costa de trobar-la, li agrada que l’amanyaguin i li facin carícies. A vegades la nena i el seu pare li deixen donar un tomb pel jardí.
Ja a passat gairebé un any des que va arribà la tortuga, ja és un membre més de la família, jo cada dia en arribar del treball passo a veure-la, si no es veu enlloc es que està dormint a dins el cau.
Aquest dies han vingut els avis de Manlleu ha passar uns dies, l’avi està una mica delicat i per això estaran uns dies amb nosaltres. Aviat s’han fet amics amb la tortuga, però diuen que això d’estar sempre tancada que ...pobre bestia!
- No trobeu que no menja gaire –fa l’àvia- hauria de sortir més
- No se’t acudeixi deixar-la sortir del terrari, -vaig dir empipada
Després de negar-ho explícitament vaig continuar amb les meves coses sense preocupar-me’n més.
Però l’àvia tossuda com la majoria de persones grans creu que no es bo tenir la tortuga tan tancada i cada dia mentre la Ivet és a l’escola i els altres a treballar fa de les seves i deixa que la tortuga surti i campi pel jardí tot el mati, després la tanca i con si res hagués passat.
Però que va passar un matí? L’àvia va obrir el tancat i la tortuga que ja sabia prou bé el camí va començar a passejar i donar tombs pel jardí, mentre ella regava els geranis però no la perdia de vista. De sobte va sonar el telèfon de la casa, com l’àvi era al llit encara, va córrer per contestar; era l’altre net, el Joan, que trucava des de Londres on estava estudiant. Van parlar força estona. Després va venir una veïna a portar uns encàrrecs que li havien fet, i com ja era tard va començar a fer el dinar, oblidant-se completament de la tortuga.
A la tarda quan la Ivet va tornar de l’escola, després de mirar pel jardí entra a casa tota esverada,
-On és la tortuga? – crida i puja corrent
A l’àvia li cau el món a sobre, no ha pensat mai més en la tortuga, però intenta dir serena,
-Estarà donant un tomb pel jardí.
- L’has deixada sortir? I has marxat? si hi havia la porta oberta. –replica la noia encesa.
Ja tenim a tota la família en dansa, buscant a al tortuga, van estar mirant tots els racons del jardí, pels voltants de la casa, tota la tarda i tot el vespre i ni rastre de la tortuga.
L’àvia està desesperada, sap que es culpa seva la desaparició del animal i no pararà fins que la trobi.
L’endemà va anar casa per casa per tot el veïnat per demanar-los-hi que si havien vist o veien una tortuga els avisin, dons se’ls ha escapat la seva.
Va passar tota una setmana, i un altre i no hi ha senyals de la tortuga. Passa un mes i una altre mes i res, a la casa tothom està trist troben a faltar la tortuga i ja la donen per desapareguda. La Ivet és la que l’enyora més i fins i tot ha perdut la gana. Els avis han tornat a Manlleu amb la recança d’haver estat els causants de la pèrdua de la petita mascota .
Avui, som un dia de finals d’abril, fa ja prop de cinc mesos que va desaparèixer la tortuga. El veí de la casa del costat ha baixat al celler ha buscar una ampolla de cava, pels convidats, i s’ha emportat un gran ensurt al trobar que una cosa bellugava als seus peus, que per poc cauen al terra...ell i l’ampolla. Però que era allò que és movia lentament? Una tortuga! la tortuga dels veïns
Dons si, aquell animal, que havia tot l’hivern allà en estat de hibernació aquell lloc fresquet com era el celler del veí.
Ja podeu imaginar l’alegria i la felicitat de la Ivet i tota la família al tornar a tenir el seu animalet a casa.


dimarts, 18 d’octubre del 2011

DE COBORRIU DE LA LLOSA AL CASTELL DE LA LLOSA. CERDANYA

El dimecres 12 aprofitant que era festiu la nostra colla, l’Àngels, la Rosa i el Miquel van aprofitar per seguir l’itinerari 4 del llibre “Passejant per la Cerdanya”

La ruta és planera perquè té poc desnivell i ens permetia visitar uns paranys que volíem conèixer: la cascada del Moli de Salt i el castell i ermita de la Llosa.

Per la primera entrada de la carretera des de Bellver van entrar en el poble de Prullans i a la part superior del poble agafaren una estreta carretera que passant pel trencall d’Ardòvol, ens porta fins a Coborriu on deixarem aparcat el cotxe.

Seguidament començarem a caminar per un camí pedregós que en arribar a dalt fa una cruïlla i enllaça amb un altre corriol que també surt de la carretera. Aleshores seguirem una pista bastant ample, l’antic GR, que anem pujant primer i després fem em baixada i altre cop pujada i baixada. Davant nostre la Tossa Plana de Lles i a l’esquerra el poble de Viliella.

Quan som pràcticament a baix de tot trobem noves senyals del GR nou i les seguim en direcció a cal Jan de la Llosa fins a trobar el riu i el seu salt d’aigua conegut com Molí de Salt. Els entorns que ens rodegen són fantàstics perquè estem envoltants de natura, envoltats d’arbres de diferents espècies sobretot d’alts pins roigs.

Per un mig empinat i trencat corriol tornem a enllaçar amb la pista que de Viliella condueix fins a Cal Jan de la Llosa. Fem una parada i parlem una estona amb el propietari que ens mostra un cadell de gos de poc temps. Sincerament que bonics són els animalons quan són petits. Malauradament hi ha persones que se’n enamoren dels cadells però quan són grans el hi fan nosa.

Creuen el pont i seguim la nostra marxa en direcció nord, creuem la porta metàl•lica i poca estona més tard veiem davant nostre els murs del castell i l’ermita de la Llosa. Creuem els ponts que travessen el riu i passant pels prats entremig de vaques i cavalls enfilem la rampa de pujada que ens porta dalt del penyal rocallós. Pugem primer fins a les runes properes de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels de la Llosa. La vegetació ha envaït el recinte. Hi ha una porta feta amb pedres de la mateixa construcció i una biga de fusta que separa dues parts de l’església i en la part de l’absis queda com un petit aixopluc. Acabem ràpidament de veure el poc que hi ha a veure i ens desplacem fins les també runes del castell.

Ens sorprèn una porta d’accés amb arcada a peu pla que comença a mostrar senyals de vellesa i entrem per ella a la part interior del castell coberta també de plantes i arbres. Difícil és mesurar la realitat del que podia haver estat el castell. Uns murs, unes finestres i poca cosa més. Malgrat tot, dalt del puig devia ser difícil d’atacar rodejat com és de carenes.

Després refer l’agradable camí i tornar a Coborriu a buscar el cotxe. Això si abans de marxar van fer fotos de l’església de Coborriu sota l’advocació de Santa Llúcia.

Segons dades buscades a diferents mitjans no hi ha gaire dades dels diferents punts visitats fins l’any 1244 on són esmentats en la venta que feren Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma a favor de Ponç de Vilamur, bisbe d’Urgell, del castell i vila de la Llosa, els pobles de Sallent, Avol i altres masos que posseïen a Viliella, Coborriu i Travesseres.
Santa Llúcia de Coborriu. Tot i l’antiguitat de les seves estructures no s’ha localitzat cap noticia que hi faci referència. Per la construcció dels paraments i la asimetria de la zona de llevant sembla que aprofita l’absis i la part nord d’una església anterior.
Castell de la Llosa. El castell devia ser de planat rectangular de 24x9 m. i s’han conservat dos panys de paret d’uns murs de 1,2 m. En un d’ells hi ha finestres espitlleres. L’espai i la disposició interior és difícil d’esbrinar.



Mare de Déu dels Àngels de la Llosa. L’actual ermita enrunada fou l’¡església parroquial del terme de la Llosa i era dedicada a Santa Maria. Entre els anys 1312 i 1314 consta la visita feta a l’eclessia Ste. Marie de la Loça pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.

La tipologia de l’ermita és força singular i fa pensar en les esglésies de planta rectangular, sense santuari diferencial que es troben a la Garrotxa o l’Empordà.

Un matí ben aprofitat, una caminada lleugera, veure i conèixer contrades catalanes.

No deixeu de veure-les i saber dades de la nostra història, que és nostra i no l’hem de perdre!

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 18 octubre 2011.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

VETLLADA A SERRATEIX

VETLLADA AL MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX

Aquest cop he trobat a faltar la companyia de la Rosa, que per causes familiars no va acompanyar-me a veure 21è escenificació del Retaule de Santa Maria i Sant Urbici a l’interior de l’església del Monestir de Santa Maria de Serrateix. Les seves fotos no seran reportatge fidel de l’ocasió i he hagut de buscar una foto d’Internet i afegir-ne una d’una visita anterior per il•lustrar aquesta crònica.


Des de la meva incorporació a la vida berguedana sempre el Retaule de Santa Maria i Sant Urbici era com una constant a conèixer i aquest any he pogut fer realitat el meu desig.

L’església era totalment plena i entre els espectadors havia el bisbe de Solsona Xavier Novell, el vicepresident de la Diputació, Ferran Civil, el president del Consell Comarcal Sergi Roca i l’alcaldessa de Serrateix.

Els autors de l’obra són el poeta Mn. Climent Forner i l’ historiador Josep M. Badia, la direcció escènica era al càrrec de Josep m. Simó i la producció el Patronat d’Amics de Serrateix. Per tant la bona conjunció de la part tècnica de composició, realitat històrica i muntatge estaven assegurades.

Em va agradar i sorprendre al mateix temps el tipus d’escenificació amb els diferents quadres presentats per mitja de dos rapsodes que explicaven els diferents moments històrics de la representació. També el sobri moviments dels actors tant els que tenien per escenari l’absis com el que es movien per l’església segons la necessitat de l’obra.

Es situa la primera part en l’arribada dels monjos portant les relíquies de Sant Urbici i la construcció de la primitiva església ja esmentada en l’any 941.


Quadre rere quadre ens mostren el diferents esdeveniments que comporta la vida monacal i existencial de la seva llarga història. Fins un total de 5 quadres i l’apoteosi final ens il•lustren sobre la seva existència fins ara.

Personalment vaig fruir de l’oportunitat de veure l’obra i felicitar al Patronat pel seu esforç per què any i any sigui possible gaudir de la representació. Procuraré el proper any de tornar a assistir-hi.

Per colofó de l’acte el concert de l’Escola Municipal de Música de Berga que va interpretar “ Les Quatre Estacions” d’Antonio Vivaldi ens va transportar a una nova dimensió. Com es poden treure tan sentiments i musicalitat a uns instruments de corda. Jo, un ignorant en música em meravello.

I per final les fogueres per torrar pa i el vi bo per acabar la vetllada.

Una nit per recordar i recomanar. N’hi ha tantes de coses per conèixer en la nostra Catalunya.

Fotografia Sta. Maria: Rosa Planell Grau
Berga, 17 octubre 2011

diumenge, 16 d’octubre del 2011

CAMINADA ALS POBLES DE LA SOLANA II

ÉLLER I CORTÀS
Retornem des de Talltendre a Ordèn per la carretera, la drecera ens ha estalviat camí però la pujada ha estat dura i preferim seguir el camí de la carretera malgrat sigui més pesat i llarg. Com diu el refrany: Per una drecera no deixis mai la carretera.
Ja altre cop a Ordèn travessem el poble i una vegada trobat el cartell indicador seguim el camí cap a Éller. Ara pla, el camí es agradable, ample i sense pendent i algú de la colla pensa que s’han acabat les pujades. Pobres ignorants del que ens depara el destí al llarg de la vida.
Un xic després veiem uns arbres a l’altre costat de la pista que ens demostren ha arribat la tardor i una cromàtica gama de colors grocs i vermells barrejats amb el verd normal del bosc ens mostren el canvi d’estació, malgrat el temps sigui estival i anem amb samarretes de màniga curta.
Seguin la ruta en baixada fins trobar altre cop el Torrent de la Farga Vella que passem el gual sense problemes a causa de la poca corrent d’aigua que hi ha en aquest moments. I aleshores totes aquelles idees de caminar a peu pla i sense esforç se’ns van a orris. Pujada i corba i pujada i corba, i ja sabeu la solució posar un peu davant de l’altre i anar pujant un pas rere l’altre. Què més podem fer. Ànims i amunt fins arribar al coll d’Èller el punt més alt de la sortida.
Llavors sí davallem entremig de boscos de pi roig. Darrerament s’han tallat gran quantitat d’arbres d’aquest bosc i actualment encara se’n talen i se’n treu llenya. Aquí fins trobar el fil de les senyals ens enredem una mica. Sort que una companya se n’adona i veu la senyal groga pintada en un arbre bastant llunyà.
I ara sí, entre boscos i prats encarem la darrera part de l’excursió. Un manat de vaques al costat d’un dipòsit d’aigua. Ens miren passar amb indiferència prenen el sol, tret del bou (rei i senyor del manat) que ens fa una mirada inquisidora.
La cruïlla que porta a Éller i Cortàs i on nosaltres obedients amb les instruccions de la guia girem a la dreta per visitar Èller. Davant nostre les muntanyes i la carretera que duu a Meranges.
Poc després arribem a Éller i ens aboquem a veure aigua en la font de l’entrada. Unes fotografies de l’església i donar una volta pels carrers empinats del poblet. Benvingudes unes peres caigudes d’un perer que ens brinden la seva carn per refrescar-nos.


















Èller és un municipi depenen de Bellver malgrat fou independent fins l’any 1962 i Cortàs era comprès dins el seu terme.
Santa Eulàlia d’Éller apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell al s.XII (Ellar) i pertanyia al pagus ollorbitensis. Actualment les diferents modificacions i juxtaposicions de cossos amaguen el passat romànic. Originalment era de nau única encapçalada per un absis semicircular i coberta de volta de canó del s. XII. La torre campanar, cepada, és una construcció posterior. Al MNAC es conserva un Crist en Majestat romànic.
I per acabar els 2,6 km. de baixada per carretera fins a Cortàs. La caminada ha estat molt bona i el sol malgrat ha lluït tot el dia no ens ha abassegat en excés perquè molts dels indrets han estat a l’ombra de les muntanyes.
És en el vessant occidental de la vall Tova, aigua avall d’Éller. L’església depèn de la parròquia d’Olopte. Sant Policarp de Cortàs (Cortalz) apareix esmentada com a parròquie en l’ACCU el s. X i pertanyia també al pagus ollorbitensis. És un edifici del s. XII, d’una sola nau amb volta apuntada i planta trapezoïdal, encapçalada per un absis semicircular desplaçat. Aquest inclou una finestra central de doble esqueixada. Hi podria haver hagut una de semblant al frontispici que va ser substituïda per un ull de bou. Els cossos afegits són d’època tardana. Ha migdia trobem l’antiga porta d’entrada ara tapiada, mentre que l’actual de nova factura integra el forrellat de ferro forjat de la primitiva.
Però en arribar a Cortàs els ànims no estan precisament en alt i fotografiem l’església des de baix la carretera sense pujar a la propera part enlairada del poble. Altre cop farem les fotografies de més a prop, ni la Rosa, de dèria fotogràfica, fa qualsevol indicació per pujar. Només sortir del poble el cotxe ens espera i els seus seients encoixinats són mà d’àngel per nosaltres i els nostres cossos.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 16 octubre 2011

dissabte, 15 d’octubre del 2011

CAMINADA ALS POBLES DE LA SOLANA I

ORDEN I TALLTENDRE.
La nostre petita colla dels Enfangats, l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam aprofitar el divendres per sortir a caminar i aquesta vegada van prendre com guia el llibre “Passejant per la Cerdanya” de Joan Carles Martinez editat per l’Editorial Sinopsis.
Hem elegit aquesta publicació per oferir-nos tota un seguit de sortides molt ben detallades i que ens semblà podíem realitzar fàcilment per conèixer una part de la nostra Catalunya.
Desprès de la sortida del Túnel del Cadí en la rotonda de la carretera de la Seu a Puigcerdà, seguim en direcció a la Seu i la primera cruïlla ens porta com sempre per una carretera retorçada fins el poble de Cortàs. Què seria de nosaltres sinó haguessin carreteres amb viratges i contra-viratges.
Vam deixar el cotxe a l’entrada del poble de Cortàs i baixàrem fins l’indicador col•locat en la corba anterior. Seguint les senyals van travessar una petita riera i a continuació emprenguérem la pujada que ens porta fins el coll de Fans.
Primera feina; trobar el dolmen anomenat Barraca del Camp d’en Josepó. Entre matolls de ginebres i boixos finalment el trobem i fotografiem. La seva edificació és de cambra simple. Sembla va ser aixecat en una època que hi havia força població en la zona aproximadament en el període del calcolític i l’edat de bronze aprox. 2000 anys aC.
Seguim la ruta ben traçada i definida, i veiem la vall del Torrent de la Farga Vella. Un ramat de vaques amb el seu remugar sonoritza el nostre descens. Caminem una estona sentit les aigües del torrent que davalla cantant en el seu camí cap el Segre. Poc després el travessem pel gual i encetem la pujada que ens ha de portar a Ordèn. Però a mitja pujada l’imperiosa necessitat de fer un mos ens fa aturar en el nostre camí. Reposem una estona i prenem forces gràcies a un petit desdejuni. No gaire perquè sinó la digestió treu energia de les cames.
I fent ziga-zagues pugem fins a la vista d’Ordèn. Abans d’arribar un parell de gossos de pastors ens donen una benvinguda sorollosa mentre vigilen les ovelles i cabres. No els hi podem criticar, complexem amb la seva tasca.
Per fi el poble. La nostre primera visió és la font malauradament seca i una petita ermita. Les cases són arreglades i mostren la seva utilització majoritàriament de segona residència. Uns homes treballen en la construcció d’una nova casa.
Ordèn és un municipi de Bellver de Cerdanya a 1500 m. d’alçada. És esmentat en el s. IX.
En el s. X hi havia una capella. L’actual església sota la advocació de Santa Maria, tot i el seu origen i estructura romànica, sembla que degué ser reconstruïda al segle XVIII. Té una nau amb absis semicircular i una sagristia afegida i un campanaret d’espadanya. Era filial de Talltendre.
Posats en aquesta situació els nostres ulls es fixen en un altre repte, visitar Talltendre, el poble veí arrecerat pel turó de la Llacuna. Seguim uns tros de carretera i després per la dreta ens enfilem per la drecera muntanya amunt. Més o menys uns 75-80 m. de desnivell. Drecera sí, però les mostres cames van sentir la sobtada pujada.
Talltendre no hi ha tanta renovació en les seves cases però hi ha un refugi. Com sempre els nostres ulls es fixen en la església com punt de referència.
Municipi també de Bellver de Cerdanya a 1579 m. d’alçada.

















L’església de Sant Iscle i Santa Victòria surt documentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb el nom de Sancti Aciscli de Telltendre. Formava part del Pagus Tollorensis.
D’estil romànic del s. XII, consta de una nau única rectangular amb absis semicircular amb dues finestres de pedra ben treballada. Les voltes són de perfil lleugerament apuntat. La coberta exterior és un llosat de licorella.
Una cosa ens crida l’atenció perquè destaca en la façana. La portada de calcària vermella és de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. El primitiu campanar d’espadanya segurament va ser modificat i es convertí en un campanar de torre quadrada oberta en cadascú dels quatre costats.
Aleshores, aquí deixo aquesta crònica que tindrà aviat la segona part.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 14 octubre 2011