diumenge, 2 d’octubre de 2011

HEM FET LA VALL DE NÚRIA

Aquest cop la nostra colla només eren tres perquè compromisos familiars van impedir que la Dolors ens pogués acompanyar. Però l’Àngela, la Rosa i el Miquel vam iniciar la nostra aventura particular dels divendres. Aquesta vegada la nova singladura muntanyenca no era pujar dalt d’un cim, si no que volíem arribar a peu a la vall de Núria.

Ben matiners vam marxar de la nostra ciutat, Berga, per anar a Queralbs, vil•la propera a Ribes de Fresser. Ara me n’adono de la similitud de noms van marxar de sota Queralt (Roca o pedra alta) per anar a Queralbs (Roca o pedra blanca). Particularment les sortides a primera hora no han estat mai del meu grat tret com en aquesta ocasió que la meta d’arribada era bastant llunyana.

Arribats a destí vam fet allò que de bon matí reconforta el cos, un esmorzar, una mica lleuger no sigui que el cos cremi les energies en digerir els aliments i ens resti part de la seva força per caminar.

Aparquem el vehicle en la carretera que puja al coll de Fontalba i prenem el camí que ens portarà a Núria si treballem (caminar) conseqüentment. La ruta està ben senyalitzada i seguint les indicacions no presenta cap dificultat de perdre’s. El desnivell és de 746 m. i la pujada la vam fer en unes tres hores. Segons la fulla de ruta el temps de la pujada és de 2h 45’ a 3h.15’. Per la nostra “joventut” vam aconseguir un temps acceptable.

És el camí més mític. Fins la construcció de la cremallera els anys trenta del segle passat (quan em costa posar això del segle passat, m’adono que nosaltres també som del mateix període de temps) era l’única via d’accés al santuari. El camí vell de Núria com descriuen les plaques que trobem i ens diuen que anem pel bon camí. La via de comunicació d’abans per pastors o peregrins és ara la ruta dels excursionistes, però sempre ha estat un camí meravellós.

Comença en pujada però passats la primera rampa caminem seguin unes tarteres amb les pedres ben falcades que ens permeten passar sense entrebancs. Més endavant el remor del torrent que baixa i deixa sentir la seva veu entre les pedres de la llera del riu. I el camí continua amunt, veiem el tren cremallera com una joguina que també puja però més desahogadament que nosaltres.

Aproximadament als 45’ veiem el pont del Cremal i creuant-lo canviem de vessant de muntanya i quedem protegits del sol que s’alça en l’horitzó. Passem per diferents balmes, on s’han habilitat bancs de pedra, que ofereixen protecció en cas de pluja o altre inclemència climatològica. A la nostra dreta el riu de Núria baixa entre gorges i salts d’aigua que embelleixen el camí i delecten els nostres sentits.

El camí zigzagueja muntanya amunt i nosaltres seguim la nostra ruta per arribar a la fi de la nostra escomesa. Deixem a l’esquerra la cascada de la Cua de Cavall. Continuem i passem per sota la via del cremallera i tornem a canviar de vessant de muntanya ara ens toca caminar sota el sol.

Tornem a fer giragonses entremig de pins mentre tornem a prendre alçada. Enfonsat en el cau del riu observem un altre petit pont i continuem pujant de nivell fins el turó abans del monestir. Des de el coll encara ens resten ànims i pugem dalt del mirador amb la creu de ferro coneguda amb el nom de la Creu d’en Riba.

Als nostres ulls s’obre la vall de Núria i gradualment aixequem el cap resseguin la presa, l’estany amb les barques, l’ermita de sant Gil i al fons l’edifici del santuari, el cercle de muntanyes que l’envolten i l’estació del cremallera.

Hem fet la vall de Núria i gaudim del moment i de l’esforç per aconseguir-ho. Visita a la Verge, passejar una estona pels voltants, aquell tallat que reanima el cos, molta gent que passeja per l’espai del monestir i pujar al cremallera per baixar a Queralbs a retrobar-nos amb el cotxe.

I no ho puc passar per alt: el moment més anguniós del dia va ser pujar a recollir el cotxe. Només un quilòmetre de carretera asfaltada a ple sol que ens va fer suar el que no havíem suat en tota l’excursió.


Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 19 agost 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada