dimecres, 12 d’octubre de 2011

NIT DE TAVERNA


Aquesta narració comença en un hostal, en terres del Ripollès. Campdevànol podria ser la població més propera. L’establiment és situat en un descampat a prop del camí obligat per arribar a la frontera. És un gran mas, però ha dividit part de les seves dependències. Unes per taverna, altres per hostatjar els homes de certa importància, i altres per les quadres dels cavalls d’aquests homes. La resta dels viatgers i tropes que s’hi presenten, tenen l’era i els camps del voltants per dormir al ras, o en tendes, si en porten. Dintre de l’hostal, la taverna serveix per donar de menjar, beure i per jugar. Dintre de la taverna hi ha una part més elevada amb unes taules que tenen cadires. Les taules de la part baixa solament tenen bancs.

En una d’aquestes taules de la part alta hi ha asseguts dos homes: són cavallers. Un d’ells va vestit amb robes fortes i resistents. Porta armes, però es veu que la guerra no és el seu mitjà de vida. Abans sembla un cortesà, o per la cítara que porta al seu costat, potser un trobador. L’altre, és un home d’armes, fort, corpulent i vestit amb una cota de malles que li protegeix el cos. Al seu abast es veu una gran espasa i un casc de guerra.

Cridant, per fer-se sentir dins l’aldarull, que fa la gent que beu i juga dins de la sala, li diu:

 Vós sou el famós Guillem, el trobador? Si la memòria no em falla sou el vescomte del Berguedà.
 N’era, però a causa de la mort del diguem-ne cosí de Cardona, he hagut, juntament amb el meu germà, de penyorar les terres, com a compensació a la seva família.- Digué el trobador.
 Bé, amic meu, per les notícies que tinc de bona mà, veu escarnir-lo en un dels vostres sirventesos. I a més no sé que veu tenir amb la seva dona. Tema aquest de les dones, al qual sou molt afeccionat. Escolteu, el punyal li veu clavar per la esquena, oi? - Li digué amb sornegueria Arnau que així es deia.
 Mestre, esteu molt interessat per saber-ne del fet! No sereu pas de la família?.
 No tingueu por, només és curiositat, jo també tinc els meus problemes i potser són més grossos.
 Mireu alguna troba vaig escriure i respecte a les dones ja sabeu que una cançoneta ben dolça i una mirada intencionada als ulls? Tot en el seu moment, t’ajuda a aconseguir-les.- Contestà Guillem.
 Home, però aquesta senyora tenia les seves dames i el seu seguici. I el cinturó de castedat que no el duia posat?.
 Senyor guerrer, quan fa molt de temps que l’home és absent. Lluitant sense saber a vegades per què? Les dones es troben soles i abandonades, i és aquí quan s’inicia el meu joc! I la passió de les dones i la picaresca dels que vivim sense pencar... fa moltes coses possibles! - Digué el trobador.- I vos qui sou ?
 Mireu, jo soc Arnau, el comte Arnau. Un guerrer que lluita per alliberar terres i castells dels sarraïns.
 Ja n’he sentit parlar, pensava que éreu un mite, una fantasia, He sentit parlar molt de vos, i no gaire bé; sobretot a les abadies de monges. No sé que he sentit dir de Sant Joan.
 Calleu no parleu amb veu tan alta, que us sentirà tothom. Quina culpa tinc jo si hi ha pares que per una prometença, envien les seves filles molt joves als convents. I aquestes, quan s’adonen del que és la vida religiosa, ploren i en volen sortir. I vet aquí que aquí estic jo! Per consolar-les, amanyagar-les i ensenyar-les-hi el que no saben del món i la carn.
 Company vigileu que us perdreu. Que us veig muntat amb el vostre cavall negre, i donant voltes per tota la terra.
 Potser sí que aquest serà el meu càstig, però si puc serà en una bona companyia. Que l’abadessa de Sant Joan, és filla de comtes i és d’una gran bellesa. Posats a fer profecies, us diré que morireu lluny d’aquesta terra. I per sort vostre, les vostres trobes seran guardades al Vaticà, entre monjos, perquè no escandalitzeu a ningú.

Es van estrènyer les mans i cadascú va marxar pel seu camí. Guillem a les fredes i bromoses terres d’Anglaterra, com a convidat a la cort de Ricard Cor de Lleó. L’altre a Sant Joan. I a l’ínfern! Encara volta entre el cel, la terra i els abismes.

Munta el seu cavall negre, cavall de foc, que s’alimenta de les ànimes pecadores. Moltes n’ha de trobar en aquest món. Porta davant de la sella a na Adelaisa, la bella abadessa del seu cor, però no troben enlloc una tomba on reposar. El seu castell va ser derruït. Les filles mortes. I la seva dona, la dolça Elvira, ho va perdre tot per pagar les soldades, que el comte va prometre i no va complir. Eren per a la construcció de les escales de Santa Maria de Montgrony.

Pau per l’ànima de tots ells!.


Berga, 10 desembre 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada