dimarts, 11 d’octubre de 2011

El LLIBRE SAGRAT

Els nous catecúmens es dirigien a la catequesi, volien arribar els primers per seure en els primers seients, ja que eren molts els que assitien i volien seure en els primers llocs, volien rebre l’ instrucció oral que els permetria tenir accés a la doctrina dels seus avant passats, els primers cristians, un cop acabats els estudis del primer any, ja estarien preparats per rebre el sagrament del baptisme cristià.
Eren un grup de joves ansiosos de fomentar i ampliar els seus coneixements en la doctrina de la fe.
El primer any els estudis eren orals, tal com deia la llei recollida en el Llibre Sagrat.
Els joves catecúmenes que passaven el primer any, estarien destinats a continuar estudiant per convertir-se en mestres de la llei del Llibre Sagrat de la seva comunitat. Els escollits passarien a formar part de l’elit del seu poble.
La Sara era una d’aquestes joves seleccionades per tenir accés als estudis, la selecció és realitzava entre els joves que més destacaven en els estudis de la comunitat; per a les famílies era un privilegi que un dels seus fills fos elegit per entrar a formar part del grup d’elit . A part de per la seva intel•ligència, va ser elegida per ser la primogènita de casa seva ja que no hi havia cap baró, tenia dues germanes.
Quan el seu pare li va donar la bona noticia no va dir res, estava acostumada a obeir, sabia que no serviria de res negar-se a assistir, un cop el seu pare la va posar al corrent de tot el que li calia saber es va retirar al seu dormitori, un cop sola volia plorar de ràbia, d’impotència. Des de que va deixar de ser nena, no recordava quan va ser la darrera vegada que va fer el que ella volia sense rebre ordres. Estava indignada, odiava ser dona, sempre obeint, sempre callant!. Somiava en el dia que seria lliure, que podria decidir que volia fer amb la seva vida, era l’únic que la consolava en els seus moments de tristesa i de frustració.
En el seu diari secret escrivia:
Jo, pura, blanca, bella,
embolcallada
amb una flassada de tendresa
en un mar de plors:
vaig néixer.
La foscor de la foradada
sabia on em duria,
quin averany m’esperava.
De bursada vaig dubtar,
vaig voler néixer.
¿Qui no ha recelat,
davant l’ esglaiant certesa?
Jo, al final vaig néixer!
El primer dia de classe s’estudiava el dogma, pilar indiscutible sobre el que es sustentava la seva doctrina.
Un del pilar de la nostra religió és la fe i el dogma-, va dir el professor.
La Sara estava d’acord amb el significat de la fe, però amb el dogma discrepava. No estava d’acord amb el dogma que l’imposava la seva religió, com es podia creure en una doctrina que es basa en un dogma imposat per l’autoritat eclesiàstica que no admet cap mena de replica, una creença individual o col•lectiva i no subjecta a cap proba de veracitat
Vull discrepar sobre l’autenticitat del dogma - va dir la Clara -.
Pot exposar la seva tesi - va dir el professor -.
Perquè hem de creure en els fets que són dogmes? Un dogma no està basat en cap estudi que l’avali una recerca científica. Per a mi és una manipulació subtilment catapultada per fer d’aquesta comunitat una societat que renuncia als seus drets a canvi d’una falsa fe, seguretat i compromís.
El professor es va quedar sorprès per la resposta d’aquella jove, li va semblar coherent i lògica la seva exposició; motivat per la curiositat que li produïa la jove la va convidar a continuar exposant el seu discurs.
La Clara va acceptar i va continuar:
El dogma sempre és imposat, prescindint de l’opinió pròpia, de la llibertat de la persona; el dogma imposa, no accepta al lliure pensador, provoca desajustar l’equilibri emocional, per controlar la ment i fer persones dependents i temoroses que cerquen seguretat i sentit a la vida. A través del sentit de culpa anul•la el desig. El desig sorgeix motivat per la necessitat. Desig i necessitat estan intrínsicament units. El desig és agradable perquè produeix plaer. Entra en joc la gratificació, que activa el circuits de recompensa del cervell i ens fa sentir i anhelar el plaer. El plaer és un gran motivador, però afortunadament el cervell l’administra amb cautela. El problema no és el desig en si mateix, sinó acceptar que la seva satisfacció és sempre inestable, passatgera.
Un desig pot satisfer una necessitat i contradir-ne un altre. Cada desig humà comporta una elecció, és a dir: una pèrdua. Cada prioritat relega altres desitjos, altres necessitats.
Un plaer es pot reemplaçar per un altre, però una necessitat profunda no desapareix: està sempre a l’espera de que quelcom o algú la satisfaci.
Quan més gran es fa el pou de les necessitats insatisfetes, més compulsius seran els desitjos substituts. El desig, i en concret el desig insatisfet, és problemàtic quan anul•la el sentit profund de qui som. El desig és només un fenomen passatger, la punta d’un iceberg de quelcom més profund.
El professor no sortia de l’admiració que sentia per la Clara, no obstant no podia acceptar que una alumna li donés lliçons i menys si es carregava els fonaments del cristianisme. La va fer callar, li va ordenar que seies, en aquell mateix instant va sonar el timbre que anunciava el final de la classe.
La Clara va sortir disparada com la bala d’un canó, tenia pressa per arribar a casa, per trobar-se amb el seu diari, tenia tantes coses que explicar-li!.
“Renunciar a l’acció no vol dir estar vençut, és en canvi un signe de gran saviesa”.
“Ningú pot sentir l’amor sense haver tasta les seves llàgrimes”.
“Cerques en l’oblit
una abraçada perduda.
Et preguntes perquè,
perquè l’oblit perd?
Per no plorar?
Per no somriure?
Per no estimar?
Per no viure! ”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada