dimecres, 31 de juliol del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU VII.


NOTÍCIES MOLT ESPERADES


El Pere està deprimit i pesarós. Està assentat en una cadira de braços al jardí de la casa. Avui, des de bon matí, ha iniciat un d’aquells dies en que totes les idees són com una barreja de animals brutalment torturats que gemeguen i donen batzegades mentre pateixen les fuetades dels seus botxins.

Normalment té un caràcter meticulós i tranquil, però ara un pensament inquietant  devora el seu interior i fa que tots el records dels anys d’antuvi, com si passes una pel·lícula marxa enrere, apareguin davant seu. Sobretot la seva relació amb el comte Arnau li pareix inversemblant. 

Mira pels finestrons a dintre de la casa i tem sentir algun terrabastall. Observa el marrec que dona voltes mentre juga i persegueix a la Marta, la seva esposa. Pobra Marta, aquesta maternitat se li fa costa amunt. Ja pensava que havia acabat de cuidar criatures i canviar bolquers, i podia començar a  pensar en els llunyans encara casoris de les filles. El naixement de l’Arnau l’ha trasbalsat en el seu bon humor.  

Hi ha que dir, pensa el Pere, que l’Arnauet com a vegades l’anomenen amorosament  és un trapella que sembla ha heretat del seu invisible padrí un caràcter capaç de ficar-se en trenta mil aventures i ser enmig de totes les malifetes possibles, tant al col·legi com a casa. Per la seva edat és força alt i fort. Té un caràcter capaç d’entendrir el cor més negat amb les seves moixaines, i sap acariciar afalagador la cara de la persona que el pren en braços, Ara, com canvia la seva cara quan algú li nega qualsevol caprici, aleshores els llavis és premen fortament i els seus ulls s’acluquen i mostra un rictus cruel i rabiüt.  Malgrat sigui el seu fill, amb el seu posat i tossuderia li recorda el seu amic. 

Fa molts anys que no sap res de l’Arnau, potser 6 o 7. Com va deixar en les seves darreres disposicions tots els diners han revertit en el Pere. Mai hauria pogut pensar que hagués guanyat tants diners en la seva curta segona vida  humana. Se’n va adonar que els que viuen a salt de mata, seguin el seu propi instint, fem totes les crueltats possibles si s’ho manegen bé poden acumular fortunes. Però, per ell, els diners i la fortuna sobrevinguda no és el més important. No ha canviat gens la seva forma de viure, la cosa que més lamenta és la desaparició de l’amic. 

L’hora del carter- pensa- Ja deu haver passat. Miraré a la bústia- i com moltes vegades durant els darrers sis anys baixa a la porta del jardí a veure s’hi ha missiva de l’Arnau.  

Si, sorpresa! Una carta amb segells estrangers de vius colorins. La lletra? Sí, és la lletra de l’Arnau- el Pere pren la carta i torna al jardí, s’asseu a la cadira de braços i esquinça impacient el sobre, treu unes fulles de paper i reclòs religiosament en sí mateix llegeix els escrits. 

Amic Pere i família, 

Aquesta nota és per dir-te que em trobo bé de salut. 

Quants anys han passat des de la darrere vegada que t’escrigué. Suposo que els marmessors han fet la seva feina adequadament i t’han entregat la meva herència. És tota per tu i els teus. Jo encara tinc un raconet dels drets del llibre, no ho recordava i aquests anys he rebut aportacions per les noves edicions i no necessito cap més diner. Me’n sobren, fins i tot, per un noble com jo. 

Em vaig marxar d’Europa fastiguejat. I vaig refugiar-me en el Tibet per retirar-me en un temple, estudiar i aprendre la seva religió. 

Un lama em va acollir amb els seus deixebles. He seguit les seves ensenyances i endinsant-me en la reflexió he cercat la més profunda meditació per arribar fins el fons de l’esperit i traure el coneixement del bé i el mal.  

Què volies?- et preguntaràs. Potser salvar la meva ànima prou torturada abans i ara. Però inquiet per naturalesa, inquiet i impulsiu, he volgut saber d’altres religions orientals. Aquí, em vaig perdre... 

Vaig començar llegint els vedes (llibres del coneixement). Després l’hinduisme amb les reflexions sobre la llei eterna. El Tri- Murti que són les formes del seu déu (Brahma, el déu creador: Vishnú, el déu preservador; i Shiva, el déu destructor.  

L’esvàstica com forma beneïda, la creu gamada, que segons la posició dels braços trencats és símbol de bona sort o de destrucció.  

He llegit a Buda. Buscava la nirvana, l’alliberament. Fugir del samsara (sofriment). I continuà amb el matrayana (tantrisme) recitant les mantres (paraules rituals). 

Més i més, volia estudiar, Taoisme amb el Dao i els dos aspecte de la mateixa qüestió el yin (dona) i el yang (home).  

Amic meu, les meves arrels cristianes barrejades amb Confuci, Buda, Lao Tse, va ser com un detonant dins el meu esperit i caigué amb la confusió. Totes les religions em va semblar lligades, barrejades en certs casos i diferents en altres, però totes defenen la seva veritat i volen negar la contrària. 

Únicament m’han quedat unes paraules llegides: “El primer en introduir déus en el món, va ser la por”. 

Un altre dia t’escriuré altres temes,

                                                           El teu amic Arnau,   

Pocs dies després un altre missiva arriba a les mans del Pere.

Pere, amic,

Quatre ratlles, després de la carta de l’altre dia. Això és allò que poso sempre al començar a escriure, després omplo pàgines senceres. 

Aquesta complementa l’anterior. Vull dir que en aquesta expresso tot una sèrie d’emocions que en l’altre no he fet per pudor o vergonya. Per què et preguntaràs, per què he d’avergonyir-me davant teu quan fa tant temps que ens coneixem i has estat en la meva segona encarnació com el meu nou pare.  

Amic Pere, he de dir-te que aquest home tan bregat en mil batalles, atrevit com el què més, el primer en empunyar les armes i atacar l’enemic s’ha enamorat. 

Altre cop em diràs? Si ja saps que sóc repetitiu, però moltes d’elles sobretot les darreres dones eren només flors d’una temporada. Enamorat, en la meva existència, només de l’Elisenda, l’abadessa i de l’Elvira, la meva muller i com va acabar tot, un desastre. I ara la vergonya m’omple per dir-te que aquest amor que m’ha rejovenit el cor ha tornat a ser un fracàs, a anar-se`n a norris. 

Ja ho deia Confuci: “Per molt lluny que vagi l’esperit, mai no anirà més lluny que el cor”. En aquesta ocasió l’esperit i el cor han marxat tots dos junts, en uns dies recuperaré l’esperit, potser en estat llastimós, però el cor; l’amor tendre de jove, aquest amic meu, ha tornat a fugir de mi.    

T’ho explico. Quan vaig deixar al meu tutor, el lama, quan ja estava segur que la volatilitat de l’ànima no estava feta per a mi, sigui en la religió que sigui. Com  volia oblidar-me dels tantres, de la meditació, de mantres que encara sonaven en mi, vaig buscar refugi en una petita aldea xinesa. 

Què feies et preguntaràs? Res, descansar i oblidar la recerca de la felicitat espiritual. Alguns petits treballs manuals amb la gent del poble i amagar-me de comissaris i de soldats que poguessin empresonar-me. 

Una de les famílies del poblat, parents de la família que em va acollir té (tenia, no sé la paraula que he d’utilitzar) una noia jove, quasi una nena, de cabells llargs, negres com les ales del corbs i amb unes faccions fines i distingides. Bella com una princesa de conte de fades! Els seus llavis tendres s’obrien suaument i mostraven una filera de blanques perles que al somriure feien il·luminar la seva dolça cara i eren com una prometença d’amor sense fi. Els seus ulls foscos i finament esquinçats amb una mirada inquieta i prometedora em miraven buscant un no sé quina irreal semblança divina, potser portada per les paraules que les seves boniques orelles havien sentit en parlar de mi i de la meva recerca de la veritat. Xafarderies de poble! 

Quan em mirava penetrava dins meu i em obligava a baixar els ulls pres de la seva bellesa, aleshores les seves parpelles, com les ales multicolors d’una papallona s’abaixaven sobre els seus lluminosos ulls i deixava que tornes a fitar el seu rostre.  

Un dia de bon matí vaig sortir a fer un encàrrec, de la família on vivia, a un poblat veí. En sortir del poble vora un pontet, en el viarany de terra del camí la vaig trobar, només vaig saludar-la i va acostar-se vers meu. Les nostres mans i els nostres dits s’entrecreuaren, i portats pel foc intern de la passió que ens consumia ens vam abraçar i vam cercar un redós per estimar-nos. Els nostres cors palpitaven a l’uníson quan ens van acaronar íntimament. Els nostres cossos van ser un quan vam sentir les fortes convulsions de l’acte d’amor i al mateix temps un alenar d’aire perfumat de l’olor de l’un i de l’altre ens va omplir. El paroxisme, el frenesí final va ser con si dues flames s’entrelliguessin com s’entrelligaven els nostres cossos excitats. Vam romandre al costat un de l’altre, sobre la catifa d’herba verda, vivint el moment del nirvana final.  

Llavors, va adonar-se de la meva terrenal essència humana i va aixecar-se, com si el seu cos no peses, va caminar lleugerament cap el pont i va elevar-se convertint-se en un ocell de fines plomes daurades. Va volar, va enlairar-se en el cel blau i pur de les muntanyes, amb suaus aletejos i va desaparèixer en direcció als cims buscant la vall on trobar el diví niu perdut en la immaterialitat del temps.  

I jo, et preguntaràs, que vaig fer?  Amic meu, foragitar-me desesperat. Sí fugir com un boig que ha perdut el seny. Vaig córrer muntanya avall cap a la ciutat. Vaig amagar-me en els llocs més infectes de la civilització, entre els paries, els leprosos, entre els sense nom. Alcohol i drogues van ser el meu aliment durant molts dies. Un més entre la desferra humana resignada a la perdició. Malalt, acabat, però encara amb un fil prim que em mantenia en peu, que no en deixava morir com jo volia. Finalment algú va adonar-se que era blanc i un sahib no podia morir en aquell femer. Em van portar a l’hospital i van guarir el meu cos, i la ment, sàviament va deixar un espai buit per  oblidar-me de tot. 

Sóc a Europa, no pateixis per mi, no vull sofrir per res. 

Amic Pere i família, una abraçada d’un amic que us té com la pedra que enmig del desert li marca el nord.                                         

                                                                               Arnau 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 30 de juliol del 2013

UN ESTIU DIFERENT

Sempre havia dit que estava fart de fer cada dia el mateix. A casa seva ho tenien tot establert, controlat, mil·limetrat... en fi... els dimarts llenties, els dimecres fideus, els dijous patates, els divendres escudella, els dissabtes mandonguilles, els diumenges arròs amb conill i ells dilluns el que havia sobrat del dia abans.

Fins i tot les vacances... cada any al mateix lloc! Cada dia, cada moment sabia el que passaria, tot era igual, quadriculat o allargassat, però sempre el mateix, com havia estat tota la vida; a la platja amb els pares, al mateix apartament des de feia la tira d’anys, tot idèntic des que era petit quan hi anava amb els avis, les tietes, el cosins i para de comptar...

És clar que el noi, a certa edat,  es va anar desenganxant de la família; es va independitzar i va experimentar aires nous,  sortia amb amics i amigues i fins i tot havia fet algun viatget, però això va durar poc, només el temps que  va tenir aquella feina. Quan la va  perdre i la situació es va fer difícil per trobar-ne una altra, no hi va haver més remei que tornar a casa dels pares, i encara gràcies que a l’estiu pogués anar a l’apartament, en aquell petit poblet de la costa on recordava aquells anys d’infantesa. Allà, quan era jovenet hi tenia amistats de la seva edat, però després es van anar distanciant, tothom va tirar per camins diferents, i ara gairebé ja ni es reconeixien.

Aquell dia seia a la terrassa d’un bar, llegint el diari, una mica trist i ensopit, com era habitual, pensant de què li servia la carrera que havia estudiat, si no podia exercir-la, però resignat amb la seva sort... n’hi havia que estaven pitjor que ell. De sobte va sentir una veu prop seu:

-Oriol... tu ets l’Oriol, no?
-Sí, és clar... i tu? Qui ets? Vaja... no deus pas ser la...? –va dubtar uns segons...
-No em coneixes? Sóc l’Alícia. Que no em recordes? Per fer-me enrabiar, sempre em deies “malícia”. Jo, per venjar-me de tu, et deia “ocell” i quan em veies enfadada deixaves anar:  Així estàs guapíssima!
-Noia, quina sorpresa... quan de temps...! Què ha estat de la teva vida? T’has casat? Tens fills?  Bé, vull dir...
- Vols dir si estic lliure? –ho va captar de seguida- Doncs bé, ara en aquest moment sí, estic lliure i avorrida. No vols pas venir a Barcelona? Allà hi ha més ambient, aquí ja ho veus de moment no mola gaire!
-És que actualment no tinc feina, ni massa diners...
-No et preocupis per això, anirem a la Rambla, tinc unes disfresses collonudes. Ens plantificarem allà, d’estàtues, una estoneta cada dia, ja veuràs com fem diners pel gasto! Coneixerem amics nous de diferents països. Ens ho passarem d’allò més bé, de conya...!

Ell no  s’acabava de creure el que sentia, ni que fos tan fàcil  poder canviar les vacances en un vist i no vist. A més no estava segur que fossin les que sempre havia somiat, però era l’única oportunitat que se li presentava allà mateix, sense ni tan sols imaginar-s’ho, i no tenia cap motiu per negar-s’hi. Després de tot no hi perdia res, la noia li va dir que hi anirien amb el seu cotxe... Semblava que tot venia rodat, segons deia...

Aviat es va veure allà a la capital rodejat de guiris i de tot tipus de gent; uns mig despullats, altres mal vestits arrossegant les xancletes i alguns que feien una mica més de goig. I ells, allà entremig de tot aquell batibull, fent el “pallasso”. Sort que no tenia cap mirall per veure’s la pinta que feia. Anava vestit de dimoni amb banyes i tot; situat damunt d’un pedestal  que, ni més ni menys, era com  una mena de caixa que quan premia fort amb el peu s’enfonsava cap a dintre. Això passava cada vegada que li tiraven una moneda, i tenia èxit! Després, poc a poc, anava traient les banyes, per un costat i la gent reia i s’ho passava bé...

Aquell era un invent de l’Alícia. No es podia negar que era una noia molt llesta; no havia fet cap carrera, però tampoc semblava que li fes falta, era molt enginyosa. De fet ara,  a ell la seva carrera li servia de ben poc.  Per contrastar, la noia anava vestida d’àngel i feien un duet força original. L’Oriol, el primer dia, va al·lucinar en veure els calerons que havien fet. No s’ho hauria imaginat mai!

La calor que patia, però, el feia pensar en el foc de l’infern, que li havien ficat al cap quan era petit. Quan era dins la caixa, sentia una xafogor  tan asfixiant que pensava que quedaria ofegat. Van passar uns dies i ja en tenia el cor ben complert. Barcelona era massa gran per ell, massa sorollosa i aquella “feina” no l’omplia gens, tot i que l’Alícia s’ho passava d’allò més bé, segurament perquè ella mai no es ficava dintre d’aquella  caixa fastigosa.

Alguns dies, al vespre en acabar l’actuació, quan eren dintre del metro, sentien aquella gravació que deia: Señores viajeros vigilen sus pertenencias, tenemos carteristas en este tren. Quedava una mica esgarrifat. Tot  allò li feia posar la pell de gallina! Pensava que, després d’haver suat tant, només faltaria que els prenguessin els pocs quartos que havien arreplegat. Evidentment, a la seva petita ciutat on sempre havien viscut els seus pares, això no passava!
-És clar,  allà no hi ha metro –es deia per ell mateix- i els carteristes segur que no hi tindrien vida.

Aviat va convèncer la seva amiga per canviar d’ambient. Se n’anirien a casa seva; aquell lloc que sempre l’havia trobat tan monòton, on quasi mai no passava res, a  gaudir de les festes de l’estiu que ja feia anys que les tenia oblidades. Ara que els seus pares eren a la platja estarien molt amples i farien el que voldrien.
-Mira,  justament el diumenge és la  Festa del Elois -va dir tot cofoi a l’Alícia- És una festa tradicional, de tota la vida, jo de petit m’ho passava pipa. Ja ho veuràs, tot plegat és molt més refrescant!
-I tant refrescant...! -deia ella quan li queien aquells xarbots d’aigua a l’esquena, al matí durant la  passada pels carrers de la ciutat.

Van quedar tan xops, que s’haurien pogut penjar, tots d’una peça, a l’estenedor de casa per assecar-se. Això sí, s’havia acabat aquella calda tan insuportable i l’Oriol va gaudir de la festa com mai no ho havia fet. Fins i tot li va encantar el Ballet d’Adéu, que sempre el trobava tan carca! A més, com que anava tan ben acompanyat... es va adonar que més d’un amic se’l mirava amb enveja. La ”malícia”, que li deien quan era adolescent, era una noia fantàstica. Cada dia li agradava més! I ella semblava que li seguia el rotllo...


Què més es podia desitjar! Ja ho començava a veure tot fet. Ni tan sols li importaria de compartir amb ella alguna cosa més seriosa... tot i que, fins aquell moment, sempre havia estat força en contra dels lligams.

És clar que l’estiu passava de pressa, i els seus pares solien tornar per la Mare de Déu d’agost per celebrar santa Maria, com sempre, com havien fet tota la vida. I una família tan metòdica... no seria normal que ho fessin diferent; no podien pas perdre el costum. Però, què carai, ell estava disposat a presentar-la als seus pares, i tot el que convingués...!

Mentre es recreava amb els seus pensament, ella va rebre una trucada al mòbil i la seva expressió es va tornar més alegre que de costum. L’Oriol va poder escoltar, clarament, una part de la conversa:
-Yo muy bien amor, aquí en Berga con una amiga del colegio.
-¿Como te fue por Colombia? ¿Tus padres están bien?
-Sí cariño.  ¡Lo que tu digas!
-Chao, nos vemos. ¡Un beso!

L’estiu, ben mirat, és un espai de temps semblant a l’estació anterior i, com sempre s’ha dit, “una flor no fa primavera”. Realment no va acabar com ell es pensava però almenys s’ho va passar bé. VA SER UN ESTIU DIFERENT!

29 de juliol de 2013

dilluns, 29 de juliol del 2013

SANT ANDREU DE GRÉIXER. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

La parròquia de Gréixer és situada dins la caseria del mateix nom al peu de la serralada del Moixeró i prop dels passos del coll de Jou i coll del Pendís Són un grup de cases que conserven les formes de les construccions de muntanya. Les finestres i les balconades són de fusta.

 
L’església de Sant Andreu domina el petit poble. L’església parroquial, originàriament preromànica, va ser consagrada el 13 de desembre de l’any 871 pel bisbe Guisad II d’Urgell. L’acta explica que fou edificada i dotada pel prevere Daguí i els habitants del lloc de Gréixer. El mateix bisbe consagrà les donacions fetes pel prevere i pels homes de Garexer a l’església, amb la clara intenció que es feien en remei de les seves animes. El prevere Daguí feia donació d’una casa amb les seves corts i hort i es reservava també una casa com a rectoria. 

Daguí fou el primer prevere de Gréixer i gràcies a ell es fundà i consagrà l’església. La personalitat de Daguí devia ésser força rellevant, car el comte Guifré el Pelós, segurament cap l’any 879, li encarrega també la direcció del monestir de Ripoll, atenent a la seva iniciativa i capacitat d’organització.
 

Quan Daguí passa a dirigir el monestir de Ripoll, l’església de Gréixer també queda vinculada, malgrat que el gran monestir de Sant Llorenç prop Bagà també tenia terres, vinyes i cases a Gréixer. Un cop a Ripoll Daguí continua actuant, arar ja directament, al lloc de Gréixer; el 26 de juny de l’any 899 els esposos Guitar i Fruiló venien a l’abat Daguí , al clergue Radulf (futur bisbe de’Urgell i aleshores monjo de Ripoll) i a la resta de la comunitat de Santa Maria de Ripoll, una vinya amb els seus arbres situada al lloc de Gréixer, a la vall de Brocà.

 
Sotmesa a Ripoll, l’església de Gréixer es va mantenir sempre com a parroquial. Al segle XIII són documentat llegats testamentaris. L’any 1312 la categoria parroquial quedà confirmada en el curs de la visita al deganat de Berga. Aquesta construcció va ser convenientment restaurada l’any 1957.

L’edifici d’una sola nau amb coberta de volta de mig punt i amb un absis semicircular tan ample com la mateixa nau, cobert amb volta de quart d’esfera. Totes les finestres són de doble esqueixada amb arc de mig punt i adovellades.
 
Curiosament la porta de mig punt i adovellada és a la part nord. Conserva  una porta de fusta de la restauració de 1957 que reprodueix les típiques ferramentes romàniques. 

En el mur de ponent  s’alça el campanar de cadireta. La coberta és a dues aigües amb teula àrab per la nau i amb pissarra a l'absis. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hi ha documentada també l’església de Sant Nazari en l’any 1255 però es va esfondrà poc després de 1343 i el seu culte es trasllada a la parròquia de Gréixer. No trobem però cap evidència d’aquesta advocació en l’interior auster, quasi espartà de l’església. 

D’aquesta església procedeix un encenser de coure fos, datat dels segles XII- XIII, que és conservat actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.  

L’església és troba en propietat particular.      

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                   

dissabte, 27 de juliol del 2013

TARDA A COLLIOURE



Dues pinzellades de la tarda que vam passar a Collioure, la petita localitat marinera turística  a la costa Vermella, en el dia de la nostra excursió per la Catalunya nord.
En un parell d’hores vam recórrer el petit poblet mariner. Antic poble de pescadors i vinyataires,  conegut per les seves anxoves. Caminant pels carrerons estrets quen menen a la platja i al port , ens vam fer una petita  idea dels llocs que cal visitar més detingudament. La platja, el port, la torre del Madeloc, el castell reial, el fort de sant Elm, l’església de Ntra Senyora dels Àngels , el convent dels dominics, amb el seu claustre; són petits monuments, petits indrets  que ha anat teixint la història del poble.

Poble que ha estat font d’inspiració per molt pintors importants, per la seva llum, el color canviant de la mar:  Matisse, Derain, Chagall, Dalí, Picasso... entre d’altres
Visita obligada al cementiri, per visitar la tomba de Antonia Machado i la de novel·lista Patrick O’Brian.

Una beguda fresqueta en una terrassa, vora el mar per acabar de completar la tarda, mentre esperem l'autocar.
 
Deixem el poblet costaner amb un sol espaterrant i enfilem direcció al berguedà. Grossos núvols amenaçadors apareixen aviat, que abans d’arribar a Vic, després de travessar els túnels de Bracons,  descarregaran amb gran fúria, La pluja també va voler ser-hi  present, posant el punt i final al nostra dia d’excursió.



– 22 de juliol de 2013-


 

divendres, 26 de juliol del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU VI.

CARTES SENSE CONTESTACIÓ

El Pere amb els ulls mig clucs fuma la pipa mentre mira el foc que flameja en la llar. La Marta tragina dins la cuina mentre prepara el sopar. Les dues filles han anat a casa de l’avia que els ha convidat el cap de setmana juntament amb les altres dues nétes, filles del seu cunyat. Tot està tranquil en la casa. Un munt de pensaments, com un enfilall d’idees, afloren dins el cap del Pere. 

El primer d’ells es pensar en el treball que s’ha buscat l’avia per aguantar a les quatre al·lotes, com diu sempre la sogra, recordant la seva procedència mallorquina. Desprès li plauen les idees quan pensa en la benaurança del seu matrimoni. Han passat uns quants anys des de les seves noces, amb la Marta, però encara nota aquelles pessigolles sensuals al tenir-la propera, respirar el seu olor de dona i notar el seu contacte, tanmateix com les famoses papallones al estómac del primer petó. Més la pau i aquesta sensació de benestar no el deixa oblidar l’home estrany, dur com el carbó, però que amb el seu tracte el va, potser la paraula adient, seria ensutjar  o emmascarar o embruixar, amb la seva personalitat i al mateix temps com el carbó el viure o cremar al seu costat el va fer sentir l’escalfor d’una força admirable.  

No l’ha vist més però regularment rep cartes amb les noves de les seves aventures i mai ha deixat d’enviar-li diners per ajudar a gent necessitada. Això ha donat al Pere una petita i discreta fama de persona piadosa i donada a col·laborar en actes benèfics. També s’ha de dir que mai ha fet ostentació de la seva caritat i ha procurat sempre fer les almoines sense cap nom i procurant que ningú sabés qui era el que feia arribar els diners. Més d’una vegada s’ha penedit al veure el poc profit tret per la gent de la seva ajuda. Això sí, mai ningú ha sabut d’on provenen els diners. Ha respectat així sempre les ordres de l’Arnau.  

Ara mateix té davant seu una carta arribada aquest matí. Obre els ulls i torna a llegir-la. 

Amic Pere, 

Primer una abraçada, amic. 

Després felicitar-te per haver triat una dona tan formosa i ponderada com la teva i sobretot per l’educació que doneu a les vostres dues filles. Sé, no em preguntis com que formeu una família respectada i respectable.  

Vatua l’olla! A veure si et decideixes a tenir un noi per posar-li de nom Arnau com jo! Seria de bon grat el seu padrí, d’amagatotis, però faria perquè no li manques res de res en la vida.  

T’hi fixa’s com no deixo mai de ser jo, ja m’estic fotem en la vida dels demés. 

Coses meves, com estàs assabentat primer vaig iniciar-me en la venda d’armes amb aquell beneit del Mustafà. Després com em van veure tan valent i decidit, van oferir-me manar un exercit de mercenaris. Com devien endevinar la meva bravesa? 

He guanyat molts diners entre una cosa i l’altra però m’he adonat que no defenia res, ni terres ni vides ni honors. Només era una fera carronyera utilitzada per matar. Molts cops no he conegut a qui defensava, una vegada matava  els uns i després assassinava els contraris. Sang, sang i sang vessava de les meves mans i de les dels meus homes. Però quan vaig adonar-me que no sabia per què lluitava va ser en un combat, no sé si donar-li aquest nom tan honrós, era una simple escaramussa, sense cap valor estratègic, s’havia d’atemorir una petita població perduda dins la selva. Des d’una torre de defensa en un dels cantons d’una mala empallissada es defenia el poblat. Des dalt responien amb una metralladora als nostres atacs. Dos o tres dels meus homes van caure ferits, aleshores en un rampell irracional vaig saltar endavant, podia haver enviat un escamot dels meus homes, però tanmateix una ràbia sorda em pujava de l’estomac i una saliva espessa em queia dels llavis. Prendre l’escala i pujar preparat a matar tot va ser una. 

Quan era dalt em vaig enfrontar amb l’home que entremig de cadàvers defensava la feble posició. Va ser un instant, pels seus ulls blaus reconegué a un gran amic i antic company de moltes lluites, un camarada, el meu segon en altres batalles, vaig ser incapaç de disparar i ell també em conegué, si no ara jo ja seria mort. Vam baixar les armes, ni una paraula va sortir de la nostra boca solament un breu adéu amb la mà. No va disparar més i jo vaig fer retrocedir als meus subordinats.  

Aquella nit no pogué dormi, va ser l’inici de tota una sèrie de reflexions i mals sons. Una i altra vegada escrivia la meva història actual en la sorra blanca de la platja davant d’una mar blava, i ipso facto la mar es tornava vermella, sanguinolenta i embrutava amb el seu color roig els acurats signes escrits. No m’allargo més em llicencià, recollir els diners i  vaig fixar la meva residència a Suïssa. 

Decidí ser un home de pau, i em posà a escriure l’historia de l’indigna guerra que havia viscut. Dins la meva desgraciada vida dec de ser un home de sort, em van publicar el llibre i un altre, firmats amb pseudònim clar, i bastants més diners van entrar a les meves arques.  

També volen que els assessori per fer una pel·lícula. 

Aleshores, un matí tafanejant en un mercat de vell a l’aire lliure va arribar a les meves mans un llibre sobre el viatge de Piteo de Masalia  a Thule, la darrera illa abans del mar gelat. Com les paraules escrites per Virgili em van enamorar i tinc temps de sobra em vaig embarcar per conèixer el lloc.

Groenlàndia, neu, gel i fred, que diferent de la nostra terra, però existeix Thule. No hi ha camins ni carreteres només icebergs, glaceres i l’extensió del mar blanc. Però hi ha vida, els inuit, arrancats de la seva terra per la construcció de la base americana, van ser desplaçats 200 quilometres enllà.  

La civilització els ha fet perdre els seus antics mitjans  de vida i sobreviuen gràcies a les subvencions del govern danès.  

Però volen mantindré les seves tradicions i lluiten per aconseguir-ho. He conviscut bastant temps amb ells i he après potser l’essencial filosofia del viure amb ben poca cosa. Treuen el necessari de la mateixa naturalesa i no s’extralimiten en matar per el pur plaer de consumir. 

Torno al bullici i als carrers de les ciutats però un neguit, un enrajolat de pensaments i de formes bull dins meu. Busco la pau d’esperit. 

Amic Pere, res més per ara. Una forta abraçada i dóna dolços petons, sense dir de qui, a la teva esposa i filles.  

No t’oblides del noi! Ja torno! Ja saps que sóc d’idees fixes. 

                                                           Només el teu amic Arnau. 

El Pere plega la carta i agafa la caixa que guarda en el compartiment secret de la taula de l’escriptori, i dintre hi ha els diners, les missives i un petit munt de records de l’amic. Aquest caixa i el lloc on és amagada no ho sap ningú ni la Marta. 

Pocs dies després un altra carta i aquesta vegada el Pere es neguiteja, no és normal que hagi tornat a escriure tan seguit. Trenca el sobre impacient i llegeix les paraules del company. 

Amic Pere, 

No t’estranyi al rebre aquesta nova carta. Només és una nota per dir-te que si trigo a tornar a escriure no facis cas. 

Estic neguitós i cerco una mica de pau.  

He estat treballant amb els directors, guionistes i productors de la pel·lícula basada en la meva novel·la. He conegut els artistes que la interpretaran i he vist les primeres probes. Això, i el missatge que jo vull transmetre en la meva obra se semblen tant com un ou a una gallina. He fet una petita rebaixa, he cobrat la meva col·laboració i fujo. 

Quo vadis? Et preguntaràs, i jo et contesto perquè conec la teva discreció. Me’n vaig al Tibet, al Nepal, a l’Índia, no ho sé ben bé. Busco la contestació a les meves cabòries dins la contemplació i la meditació. Vull veure si la meva anima de segles sap trobar la pau o haig de ser un altre holandès errant, vagant solitari pel món sense destí.

Si no saps res més meu segurament he trobat la pau del cos i de l’anima ja que una va unida a l’altre. Prega per mi i estiguis satisfet, ja em toca tenir assossec. 

Malgrat tot no ho crec, m’agrada massa la vida terrenal i tot el que m’ofereix. El món és un gran circ i em diverteix veure que malament ho manegem els humans. Ni quan era un comte real o de fantasia podia imaginar tantes malifetes. Sembla que sempre estem disposats a enemistar-nos amb el pròxim, i fins i tot, en el planeta que ens sustenta i alimenta.   

Pere, amic, una abraçada entranyable, ets la persona que més recordo. Alguna vegada la meva dona i l’abadessa, però són molt lluny ja pèrdues en la història, i la meva vida actual va començar en un refugi de muntanya i al teu costat. 

Sabràs alguna cosa meva. Ah! I recordat del nou Arnau! Manoi, que en sóc d’emprenyador. 

                                                                     Arnau. 

Postdata: He deixat instruccions a un notari per què si en cinc anys no sé sap res de mi et facin arribar les meves darreres voluntats i els meus diners. 

Miquel Pujol Mur                                                     

dijous, 25 de juliol del 2013

EXCURSIÓ A SANT MIQUEL DE CUIXÀ




Diumenge de juliol,  fa un dia clar i diàfan, preludi d’un dia calorós, l’autocar enfila carretera amunt per la Cerdanya francesa, resseguint  els Pirineus, després baixant per la vall del Tet cap al Conflent.  Sant Miquel de Cuixà és el destí, d’un grup de gent que acompanya a la coral Santa Maria d’Avià.


El monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, es troba al peu del Canigó, dins el municipi de Codolet, al Conflent. Va ser fundat per l’arxipreste  Protasi l’any 879. Els  abats Garí i Oliba el van convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de l’època feudal. Es una de les construccions més importants del Romànic català , amb el claustre del s. XII d’estil llombard, o l’Escriptorium, on van ser copiats i escrits importants llibres de la nostra primera historia .
Després de segles d’alts i baixos, on sempre s’havia mantingut el culte, durant la  Revolució Francesa, el 1793, el monestir es venut i comprat per particulars que el dedicaran a magatzems i usos agrícoles, iniciant una important decadència  i enrunament d’algunes parts.

Al inicis del s. XX.  es fan intents per recuperar el monestir. George Grey, escultor americà, al 1913, compra part del claustre . Capitell a capitell, que reproduirà el claustre íntegrament al Cloisters  Museum de Nova York, on avui es pot veure.  L’any 1919 s’hi van instal·lar els monjos  cistercencs de Fontfreda, que a més de la recuperació espiritual, s’hi va començar una recuperació arquitectònica iniciada per Puig i Cadafalch el 1938, tasca que continuar més tard el govern francès.

L’any  1965, els monjos de Montserrat es faran càrrec del Monestir, monjos vinguts de Montserrat  tractaran  de fer-lo reviure ens aquells anys difícils de la nostra història. Serà espai d’acollida i refugi per exiliats del final del franquisme. L’associació cultural de Cuixà organitza  jornades d’estudi sobre la història de l’Art Romànic als Països catalans.
 
La colla de cantaires  i acompanyants arribem a Sant Miquel de Cuixà, poc abans de les onze del matí , hora en que comença la missa. La  coral cantarà la missa, allà al monestir. Els cants en català s’alternaran amb els francesos, de  la gent del poble i visitants. Les pregaries  també s'alterna la llengua catalana i la francesa. Un petit escolanet de Montserrat, d’Avià, ens cantarà un salm en solitari, que farà posar la pell de gallina, amb la seva dolça veu blanca, també acompanyarà a la coral en altres cançons que  finalitzaran  amb el cant del Virolai, on el nen cantarà les estrofes, la coral i els fidel sfaran la tornada....  Rosa d’abril, morena de la serra, de Montserrat estel...   cant que unirà als catalans  del nord i del sud dels Pirineus.

Després d’admirar el claustre i els entorns del monestir, amb la foto de rigor, ens dirigim cap a Prada de Conflent, on dinarem en una terrassa a la  plaça davant de  l’esglèsia de Sant Pere, amb vistes al  magnífic campanar romànic, envoltats pels marc històric del casc antic de la vila i pel mercat de ceràmica i queviures del  diumenge.
Sortida cap a Collioure  on passarem la tarda , abans de tornar cap a casa.

-22 de juliol de 2013-