divendres, 19 de juliol de 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU IV.

RODAR SOBRE EL MATEIX EIX

Els dos homes han tornat a pujar al cotxe i segons els desigs de l’Arnau tornen a emprendre el periple pels llocs dels records del comte. El Pere mentre condueix el vehicle observa el posat i la cara del company.  Veu que en la mà encara porta un trosset de pedra i que li dóna voltes un i altre cop entre els dits, mentre el rostre se l’enfosqueix i se li posa més taciturn a mida que passa el temps. Té els ulls mig clucs i la front solcada per profundes arrugues. El viatge fins a Mongrony és curt i en poca estona són a les portes del hostal.
¾    Posa seny- recomana el Pere.  

El comte travessa la porta i no fa cas dels anuncis de begudes i de menjar. Ni de les taules posades en el pati. Només mira i calla. Fa una ullada de menyspreu al futbolí col·locat en un racó a la dreta de l’entrada. Guaita el panorama que es veu des del mirador i sembla que prengui nota visual de les noves edificacions i dels antics masos que permet veure des de tan bonic observatori. Intenta fer lligar els records amb la nova visió de la seva terra. 

De l’Hostal surt una senyora amb dues criatures i el comte té un ensurt com si d’una visió del passat es tractés. El seu cor per un instant batega arrítmicament i mira l’aparició del grup familiar. Poc després tot torna a la normalitat.
¾    No, no són elles, però per un segon m’han aparegut com tretes d’un retrat. 

Està caient el vespre més com és el bon temps la tarda encara és clara. El Pere ofereix a l’Arnau:
¾    Podríem pujar a dalt. Visitarem l’església de Santa Maria i fins i tot si escau podem pujar Sant Pere. M’han dit que hi ha una vista molt fascinant del Pedraforca.
¾    Pere, tu t’anomenes amic meu- respon l’Arnau amb una veu tan fosca com els seus pensaments.- Que vols matar-me mitjançant la nostàlgia. Les escales, les dos esglésies, la meva família... Sí, i ara digués d’anar al forat de Sant Ot. A què? Per veure si em xucla i em torna a l’infern altre cop. Posa-li una mica de sensatesa a la teva bona voluntat. 

L’Arnau no vol fer nit a Mongrony. Es veu incapaç de poder resistir el toll d’idees ennegrides i de mala astrugància que li suggereixen les pedres i tot allò on posa les mans. La font de l’entrada on s’asseia amb la seva dona quan tornava de batallar. L’armari del portal encara llueix alguna fusta de mobles d’abans.
¾    Marxem, Pere. He plorat al castell dels Mataplana. No vull omplir de llàgrimes una enyorança dolça del meu passat. Senyor! Perquè permeteu aquest nou càstig- i aixeca els ulls al cel encara clar de la tarda.
¾    Anem Arnau, no et facis mala sang i no et posis a pensar en el passat. Segons les paraules transmeses per les doctrines de Buda, creences en les que saps que sóc molt afeccionat a llegir; el passat és enrere, el futur pot variar molt i no el coneixem, més val viure el present. I en català hi ha la dita que diu més o menys: “Aigua passada no mou molí”. Marxem a Sant Joan.
¾    Si, però ja em temo una nova decepció, Pere.
¾    Arnau, ja comences altre cop a fer càbales. Mira que voler recuperar 800 anys enrere i que tot sigui igual. En quin cap pot  cabre, això?  

Fan posada en un petit hostal al costat de la carretera i el comte es fica a dormir només sopar trasbalsat pels successos del dia i per haver de modificar encara més tota la percepció de la vida que havia anat adquirint durant el mesos de la seva convivència.
 
A l’endemà una vegada esmorzats  reprenen el seu viatge. Sona la ràdio amb una música suau mentre el Pere condueix, amb mesura de no passar el límits de velocitat, en direcció a Sant Joan de les Abadesses. L’Arnau mira per la finestra del cotxe i no fa cap comentari. Sembla que les darreres paraules del Pere, en Mongrony, han afectat els seus desigs de retrobar el món que va perdre a causa del seu mal cap, la seva cobdícia  i la seva lascívia.  Sense ni tan sols donar-se compte se li escapen unes paraules que demostren el batibull d’idees que es barregen dins el seu cap.
¾    Ai! Les coses del jovent. Érem una bona colla i tots una mica eixelebrats. El Guillem de Berguedà amb les seves trobes de l’amor lliure, perseguia tant les dames com les mosses. L’Hug de Mataplana també no volia ser menys i també cantava trobes. Cantar és un dir perquè tenia una veu xisclona que d’un i do, però deia que el que importava no és la veu sinó la mirada dolça i entendridora dels ulls. Ni que fos un gos de mirada melancòlica. Anava darrera tot el que portés faldilles un cop, fins i tot, d’un jove capellanet. Sort que el vam deturar, si no es fot en un ciri! I el de Pinós! Armava cada merder, tant en els palaus com en les tasques. Imaginat que, fins i tot, els moros el van tornar sense pagar el rescat de les cent donzelles i això que l’havien empresonat. Jo! segurament al costat de l’harem devia estar la presó. I jo feia el que podia, una cançoneta per aquí, una troba per allà, una miradeta per allà, que si l’abadessa, que si la comtessa, que la mossa de l’hostal. Ah! I sobre tot la meva Elvira i les meves filles!- Ara calla com si s’adonés que hi ha alguna cosa que no lliga com deu.- I els cavallers alemanys i francesos amb els seus aires de saber-ho tot sobre la troba. Ai, senyor! Massa càstig per uns pecats de joventut. Tots ells desapareguts, morts, però descansen de les seves quimeres, i jo aquí enfrontant-me de nou amb un món desconegut. 

Per fi entremig de paraules i sospirs de l’Arnau i alguna que altre mirada de sospita al veure`l tan capficat,  del Pere, arriben a Sant Joan. 

Una volta per l’abadia, i l’Arnau que mira, palpa i toca tant el terra com les columnes, volent rebre d’elles paraules de consol i potser l’últim alè, el darrer pensament de l’Elisenda. Les aletes de les narius se l’han dilatat i olora amb deler cada racó, cadascuna de les balconades, com si a més de tocar hagués de percebre per l’olfacte sensacions d’instants del temps perdut.

Arriba a un petit mirador situat en un angle del claustre. Un lloc que malgrat els anys conserva el terra amb dibuixos formats per petits fragments de mosaic com si d’un terra romà es tractés. La part superior està coberta per les branques d’una buguenvíl·lia de flors morades. Arriba del jardí una forta olor a gessamí. Només unes paraules surten dels llavis mig entreoberts de l’Arnau, com mussitades per a ell mateix, més arriben amb claredat a les oïdes del Pere:
¾    La primera vegada! Quin instant! Quin goig! 

Dites aquestes paraules recula, com si tingués por de trencar un sortilegi. Fa una darrere mirada i gira. Potser una llàgrima, qui sap, brolla dels ardents ulls del comte. Vol oblidar el recent moment de feblesa i marxa de presa del mirador i dels records d’un amor, més amor que el simple desig o afany de conquesta. 

El comte camina decidit per abandonar el recinte seguit pel Pere que camina més lentament observant detalls de l’església. De cop l’Arnau es detura li ha cridat l’atenció una estàtua col·locada en un petit pati, s’apropa i llegeix “El Comte Arnau, mite i llegenda”.
 
Es gira cap l’amic Pere i enrabiat li comenta:
¾    Així de nyicris i desmanegat creuen que sóc! A més cagat pels coloms! A veure qui és el mal parit que ha fet aquesta escultura? Que li tallo el cap.
¾    Mare de Déu! Si encara ens foteran a la gàrgola si no calles- i tibant el Pere amb insistència del braç de l’Arnau surten de l’edifici i el fa pujar en el cotxe situat en un aparcament proper.  

Una vegada posat el cotxe en marxa el Pere reprèn a l’Arnau pel seu darrer rampell.
¾    Tu que pretens que ens detinguin, ens empresonin i vegin que la teva documentació és mig falsa i ens fiquin a presidi o al manicomi per sempre. Calla! i anem a la platja.
¾    Però tu veus- diu el comte- mite i llegenda. I tu! Em veus ben bé, no.
¾    Arnau! No comencem...Hi ha cops que penso que jo també hauria de ser al manicomi, per crèdul! 

A la tarda s’hostatgen en l’hotel on havien reservat habitació durant l’estada de vacances en la ciutat de Calella.  

Fan una passejada pel centre, pels carrers plens de tendetes de “souvenirs” i bars. Hi ha molta animació malgrat no és l’època de vacances. Segurament el cap de setmana és llarg, ha vingut gent de Barcelona i bastants estrangers, preferentment de França. Fa calor, i els nois i les noies vesteixen amb roba de platja mentre prenen refrescos o van enriolats pel carrer. Els dos amics ho miren veien el anar i venir de la gernació del país o forana. 

Tornen a l’hotel, i després de una frugal menjada, miren una estona el televisor i es retiren a dormir. 

L’habitació sembla una estufa i el Pere entresuat i frissós dóna voltes i voltes dins el seu llit. Treu una cama, l’altre, torna a fer mitja volta, es baralla amb el coixí i els llençols. Irritat s’aixeca a beure una mica d’aigua i quan torna a la cambra, amb el got encara a les mans,mira el llit han dorm el seu company. 

Òndia, l’Arnau no hi és- mira el petit balcó, no fos que per la xafogor, hagi sortit a prendre el poc aire que circula pel carrer.- Tampoc- Aleshores fa una ullada a la cadira on ha deixat la roba al canviar-se per anar a dormir.- No, no hi és. On serà aquest home? Ara a buscar-lo! Més em valia haver-lo deixat congelar el dia que es va presentar al refugi! 

Miquel Pujol Mur                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada