dilluns, 22 de juliol de 2013

COL•LEGIATA DE MUR. CASTELL DE MUR. PALLARS JUSSÀ.

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ. 

L'antic monestir de canonges augustinians de Santa Maria de Mur es troba a la comarca del Pallars Jussà, dins de l'antic terme municipal de Mur, des del 1972 de Castell de Mur. Va ser construït a la segona meitat del segle XI, pels comtes
de Pallars Jussà Ramon V i Valença, filla d’Arnau Mir de Tost. No es pot precisa si substituí a una anterior capella del castell de Mur. Es consagrà l'any 1069 per Guillem Arnau, bisbe d'Urgell. El títol sencer del monestir era de Santa Maria, sant Pere i sant Esteve de Mur. Al costat de llevant i a poca distància, aixeca les seves muralles el castell de Mur 
 

Segons la tradició l’establiment de la comunitat degué fer-se immediatament, amb la col·laboració del sogre del comte, Arnau Mir que hauria aportat el primers comunitaris procedents d’un priorat existent a Tost.  

Juntament amb l’acta de consagració es redactà una acta de dotació en la qual s’enumeren els nombrosos béns amb que fou dotada la nova església que tenia un mobiliari litúrgic relativament luxós, format per deu llibres, tres creus, dos teixits de plata, vuit canelobres, quatre campanetes i peces de roba per als clergues i servei de culte.
 
Aquesta riquesa en la dotació mostra l’interès dels comtes de convertir Mur en el seu monument familiar. Ho manifesta la voluntat del comte Ramon que ells i els seus descendents fossin enterrats a la seva església, com així va succeir. 

COL·LEGIATA I SEU DE PABORDIA.

 
L'església, amb categoria de col·legiata, fou una canònica augustiniana que arribà a posseir més de 15 esglésies dels entorns. Governada per un Prepòsit elegit en un primer moment pel capítol de canonges de la regla de Sant Agustí, a meitat del segle XIV passà a ser nomenat directament pel Papa, i a meitat del XV fou donat en comanda. Per concessió reial, es constituí en Pabordia, i obtingué jurisdicció civil i eclesiàstica sobre diferents pobles de l'entorn. Al cens del 1359 consten que hi pertanyen Puigcercós, Moror, l'Alzina i Mur. 

Aquesta Pabordia està documentada des del 1069 (Galindo en fou el primer paborde documentat i firmant així mateix de l’acta de consagració) fins el 1836 (Josep Ramon Coll i Amill en fou el darrer). Uns vint anys després de la consagració el papa Urbà II confirma en una butlla la comunitat dominical i alhora declara la canònica, regida por un paborde exempta de la jurisdicció del bisbe d’Urgell i sotmesa directament a la Santa Seu, a la qual pagava anualment dos marcs d’or.   

 
Fins el 1596 els pabordes foren regulars; és a dir, de la regla de Sant Agustí. Canonges augustinians, per tant. A partir d'aquell any, la Pabordia fou exercida per capellans seculars (directament lligats al bisbat: sacerdots de parròquia, per tant). 

La Pabordia tenia com a seu matriu Santa Maria de Mur, i en depenia un bon grapat de parròquies i capelles. 

També tingué diverses filials, entre les quals destaquen els priorats de Santa Llúcia de Mur i de Sant Miquel de Cellers o del Congost, monestir del tot desaparegut, però que troben en l'origen del proper poble de  Cellers. 

Al llarg de la història tingué constant relació amb el monestir de Lavaix, fins al punt que en més d'una avinentesa s'intercanviaren possessions i dependències. Per exemple, Santa Llúcia de Mur, que pertanyé un temps a Lavaix. 

Al segle XIII hi hagué un intent d'unir Santa Maria de Mur al monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, promogut des d'aquest darrer monestir. No es dugué a terme per la ferma oposició dels canonges de Mur, que aconseguiren del papa Gregori IX l'anul·lació de la unió, i la seva vinculació directa a Roma. 

No fou mai una comunitat gaire nombrosa, però, en canvi, tingué una enorme influència per tot el Pallars Jussà. Sembla que en els moments de màxima esplendor foren uns 10 els canonges de Santa Maria de Mur, mentre que els darrers temps baixà fins a 5 i 3, fins que el 1592 el papa Climent VIII la va secularitzar, posant-hi al capdavant un clergue regular que mantenia, això sí, tots els drets, privilegis i possessions de l'antiga canònica augustiniana. El 1873, en aplicació d'un Concordat, fou convertida en parròquia rural, de la qual continuaven depenent les esglésies que havien depès de la Pabordia. Quedà anul·lat aquest títol i els seus privilegis, i els edificis de Santa Maria de Mur foren abandonats.

Aprofitant aquest abandonament, el 1919 un grup de tècnics italians arrencà els frescos romànics, que foren venuts i traslladats als Estats Units. Segons sembla, el llavors rector de Mur, les va vendre a l'antiquari nord-americà I. Pollak. Aquest fet va generar que Josep Castells, el mestre del nucli de Vilamolat de Mur, alertés a la Junta de Museus de Barcelona, que no en va permetre la sortida a l'estranger. Però malgrat aquesta precaució, les pintures van ser venudes i probablement cap al 1923 apareixen al Museum of Fine Arts de Boston. 

Va ser el primer arrencament de pintura mural que es produïa a Catalunya i aquest fet provocà la reacció de la Junta de Museus de Barcelona, en defensa de la resta de frescos catalans existents. Fruit d'aquesta reacció fou el trasllat a Barcelona de la major part dels frescos romànics, amb la creació del Museu d'Art de Catalunya per a acollir-los. 

ELS EDIFICIS.

A nivell arquitectònic, constitueix un dels exemples més interessants d'arquitectura canonical, tant per les dimensions constructives de l'església com pel claustre i el complex d'instal·lacions que l'envolta. Així doncs, se'n conserva l'edifici de l'església, del segle XI, i el magnífic claustre, del XIII 

Una muralla al voltant del castell de Mur i el monestir ho convertiren en una gran fortificació. Aquesta muralla també encloïa el poble castral de Mur, despoblat des de molt antic.  

Les cobertes són totalment refetes i coronades en la façana de ponent per un matusser campanar d’espadanya de dos ulls, de construcció tardana.
                                     
L’ESGLÉSIA.    

L'església és d'estil romànic llombard, amb tres naus cobertes amb volta de canó, separades per pilars i arcs torals, i amb dos absis semicirculars. És el que s'anomena planta basilical. No té transsepte, i la nau col·lateral nord és caiguda, ja de molt antic. En el seu lloc es troben tres capelles gòtiques.
 

La nau col·lateral sud també fou ampliada amb capelles laterals, però encara s'aprecia on era el mur de tancament original, on encara hi ha restes d'una porta i de pintures murals romàniques. Sembla que l'església sencera estava decorada amb pintures murals. 

La porta era al mur sud, que també té una finestra de doble esqueixada. Unes capelles posteriors deformen una mica aquesta façana meridional. La façana de ponent presenta dues finestres de doble esqueixada, en el lloc que correspon a les naus laterals, i una tercera de geminada, amb columna i capitell, a més d'un ull de bou al damunt seu, que correspon a la nau central. 

EL CLAUSTRE

 
De forma rectangular, però irregular, ja que cap de les seves ales disposa del mateix nombre de columnes i arcades, el claustre del segle XII, ha estat restaurat, després d'haver sofert anys passats, una gran espoliació. Consta d'unes galeries cobertes amb bigam de fusta i sostingudes per columnes amb capitells disposats amb una sola filera i amb pilars rectangulars als cantons, la seva decoració està bastant espatllada, però encara es reconeixen alguns ornaments geomètrics, vegetals i humans.               

El claustre està encarat de llevant a ponent, i es devia comunicar amb l'església a través de la nau lateral nord, que desaparegué (una porta actualment closa ho testimonia). Més tard s'obrí la porta que dóna a la nau central. 

Aquest claustre ha sofert nombroses afectacions, com el tapament de les arcades que el formen, a més de patir desperfectes durant la guerra del 1936 al 1939. Tanmateix, foren els anys previs a aquesta guerra que veieren l'inici de les campanyes de restauració de Santa Maria de Mur. 

Un important avenç en aquesta restauració es donà als anys vuitanta del segle XX, que inclogué la reconstrucció de tota l'ala meridional del claustre. La major part dels capitells d'aquest costat han estat refets a partir del model dels dos conservats. 

ALTRES DEPENDÈNCIES

A l'entorn del claustre i a continuació seva pel costat de ponent, l'oposat a l'església, hi ha un bon conjunt de dependències monacals, en part conservades, que, quan concloguin les campanyes arqueològiques i de restauració que queden pendents, permetran veure amb força detall el conjunt del monestir de canonges augustinians. 

Des de l'any 2008 aquestes dependències acullen una exposició permanent sobre la història del Castell de Mur i de la pròpia canònica de Santa Maria, així com un punt de recepció per a les visites guiades i una petita agra botiga amb productes pallaresos. 

LES PINTURES.         

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Les pintures murals de l'absis central es troben al Museum of Fine Arts de  Boston; i les altres pintures de l'absidiola sud, al Museu Nacional s'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden in situ unes petites mostres, bastant ennegrides. 

L'absis central mostra un Pantocràtor al capdamunt, amb màndorla i una decoració de nou estrelles, a més de l'alfa i l'omega. Crist en Majestat està beneint el món, amb un llibre damunt del genoll esquerre: s'hi llegeix Ego sum via, veritas et vita. Nemo ad Patrem nisi per me (Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú [no pot arribar] al Pare si no és per mi). Està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes. Completen aquest nivell superior unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades. 

El segon nivell, on hi ha les tres finestres de doble esqueixada, també decorades, representa els dotze apòstols, amb figures complementàries a les finestres (uns atlants, i dues escenes referides a Caín i Abel. El registre inferior, molt malmès, representava escenes de l'evangeli referides a la infantesa del Nen Jesús. 

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva un fragment de la part baixa d'aquest mateix absis, així com les pintures de tota l'absidiola sud. En aquest cas, al Crist en Majestat dins de la màndorla l'acompanya l'Ascensió, tema no gens freqüent en els frescos romànics. El conjunt de pintures és de la segona meitat del  segle XII, i s'ha relacionat el pintor, anomenat Mestre de Mur, amb l'escola del Mestre de Sant Climent de Taüll, una altra de les esglésies amb frescos conservats de més nivell de Catalunya. 

Des de l'any 2008 l'església disposa d'una reposició de les pintures de l'absis i de l'absidiola. El procés de reposició es va iniciar vuit anys abans i el fet que es dilatés en el temps es va deure a la necessitat de trobar un sistema que permetés protegir les restes de les pintures originals i, alhora, que s'hi pogués instal·lar la reposició. La solució que es va aplicar va ser la creació d'un absis mòbil de fibra de vidre que es desplaça sobre unes petites rodes. L'estructura es va arrebossar amb morter de calç al damunt del qual es va aplicar un producte anomenat Papel Gel, que crea un film sobre el que es poden aplicar impressions inkjet. És així com es van transferir les imatges de l'absis i de l'absidiola. 

En el cas de l'absidiola lateral, però, la impressió es va fer directament sobre la paret i sense que fos necessari crear una estructura, ja que no qui queden restes de pintura original. 

LES IMATGES PERDUDES                   

La guerra civil va fer molt de mal en aquesta església, no només pel que fa als edificis: també en el seu interior. 

Es perdé una talla romànica del Crist crucificat que, segons les fotografies conservades, es pot associar amb el taller de talla de fusta del davallament d' Erill la Vall , un dels més notables de l'escultura de talla de fusta del romànic català. Va ser cremada l’any 1936. Acabada la guerra es reposà una rèplica. 

També es va perdre una imatge romànica de la Mare de Déu de Mur.  Era una talla de fusta policromada també del segle XIII, que també va ser cremada. 

En la nostra visita va comentar-se que s’havia trobat un document escrit en català encara més antic que les homilies d’Organyà. 

Al no poder accedir a la part posterior de l’absis per poder mostrar la seva construcció incloc una fotografia feta per Gustau Erill Pinyot, treta d’un arxiu de Viquipèdia. 

El conjunt de la Col·legiata i el Castell de Mur fou declarat monument historicoartístic l'any 1920. Actualment és declarat com a Bé d’Interès Cultural Nacional del patrimoni català i Bé d’Interès Cultural del patrimoni espanyol. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.                 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada