dijous, 11 de juliol de 2013

EL CUB DE VIDRE


Què és això? On sóc? vull sortir d’aquí?  Ei!  que vull  sortirrrrrr.....
No entenia que havia passat, ni com era allà dins aquell cub de vidre, de poc més d’un metre quadrat, i sense portes ni enlloc per on sortir. Era en mig del passeig, caminant  amb els seus amics i de sobte es troba allà tancat,  pot veure i sentir tot el que passa al seu voltant, però a ell sembla que ningú el vegi ni senti els seus crits. És una broma de mal gust –pensa.

Només recorda que era amb els seus amics passejant, quan van veure aquell vell xaruc vestit amb una túnica de colors, i ell eixerit com sempre, és va burlar d’ell, tant de la seva vestimenta com del seu aspecte i la seva edat. Llavors l’home  se’l va mirar fixament, i ja no recorda res més. Es va trobar de sobte tancat entre aquelles parets de vidre transparents però fortes com l’acer.
Sentia els seus amics parlar, el buscaven, no sabien on s’havia ficat. Estaven intranquils. Després va poder sentir el que opinaven d’ell, un jove cregut i vanitós que és burlava de tothom i sempre s’havia de fer el que ell volia... Ves a saber quina n’haurà preparat ara fugint d’aquesta manera –podia  sentir que deien.
Aquell jovenet friki i vanitós, que semblava que era al melic del món , que aquest girava entorn seu, estava presoner de la seva pròpia vanitat, estava furiós, enrabiat amb ell mateix , amb el món. S’havia burlat d’aquell vell; i , que es pensava;  encara  tornaria a fer-ho. Vell xaruc, que no t’aguantes dret i vas vestit d’espanta- mones ...ja ..ja.. ja. Hi on era aquell vell ara. Segur que això era cosa seva. Quan li ho digues  al seu pare, segur que l’expulsen del poble; no millor que el tanquin a la presó, o al manicomi, fins que es mori. Llavors va buscar el mòbil a la butxaca, com no se li havia acudit abans. Que passa? ... No hi havia cobertura. Això no pot ser, aquí sempre hi ha cobertura. Va cridar,
-          Vull sortir d’aquí, vull sortir.... –cridava donant cops al  cub.

Ningú sentia els seus crits,  la gent passava pel seu voltant i ningú s’adonava que fos allà, es començava a desesperar. Picava amb les mans les parets de cristall, li feien mal els palmells i ningú s’adonava que hi fos;  era invisible del tot.

Va passar tota la tarda, va arribar la nit. Tenia gana i set, no tenia res per menjar, no entenia perquè estava així. Pensava amb el vell amb fúria amb ganes de venjança i es sentia cada vegada pitjor. Va intentar dormir, però no podia; finalment es va mig endormiscar. El va despertar la claror del matí. Encara estava dintre el cub. No podi ser, era un mal són. Segur que estic somiant  –pensava, mentre es fregava els ulls, però seguia envoltat per les pareds de vidre.
Llavors es va adonar que alguna cosa brillava en un  angle del cub. Era  una bola de vidre. És curiós pensava, mentre la contemplava. Ahir  no hi era. Mirava i mirava la bola, de dintre en sortien uns reflexes de tots colors. Feia temps que no jugava a bales, segur que li’n donarien moltes a canvi , si encara jugues. Aquí no em serveix de res, com no sigui una clau màgica que obri alguna porta secreta. Després d’intentar en va trobar alguna escletxa, la va guardar a la butxaca.

El passeig es va omplir de gent de nou, uns que anaven al treball, dones que anaven al mercat a fer la compra. Cap al migdia, eren els jubilats qui passejaven o paraven el sol primaveral asseguts en algun banc.
Tantes hores allà dins van servir perquè el xicot reflexionés. Potser si que no m’he portat massa bé. Si pogués sortir d’aquí seria diferent. No em burlaria dels vells, ni de les nenes tontes, de l’insti, pensava. Van passar els seus amics, sortien ja de classe. M’hauran trobat a faltar. Els nois passen rient pel seu costat, no sent el diuen, pensa que no el troben pas a faltar Els pares, que pensaran, quan vegin que no he dormit a casa. Hem buscaran? Es clar que algunes nits  tampoc hi vaig a casa  i no els hi vull donar explicacions. Estic cansat de ser aquí. On és el vell? Li vull dir que canviaré, que tractaré bé  a les persones. Si em deixa sortir, serè un noi diferent.

Abatut es deixa caure al terra transparent , es tapa els ulls amb les mans i es posa a plorar. Va estar així molta estona,  no sabia pas quanta estona va passar. De sobte obre els ulls i es troba seient a un banc d’aquell passeig. No s’ho pot creure. El cub ha desaparegut. Mira l’entorn. S’aixeca , toca un arbre. Saluda a un vell que passa i aquest li torna el “Bona tarda “. Veu els seus amics que baixen pel passeig.
  -On t’havies ficat , fa dues hores que et busquem?
  - dues hores?  On és el vell?
  - ha desaparegut poc després que tu. però on eres?

Dues hores, ja no escoltava als companys, només ha estat un somni, no he passat un dia sencer allà dins, han passat dues hores. Es fica la ma a la butxaca i nota una cosa freda. No s’ho pot creure, es troba a les mans la bala de vidre amb reflexes de mil colors.

- Febrer de 2011-
 

2 comentaris:

  1. Hola Anna, per desgràcia, penso que a més d'un li aniria bé un escarment com aquest, espero que li servís de lliçó!!!
    Petonets i bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola M. Roser, tens molta raó, avui ja molt jovent que potser els convindria un escarment, per que fossin una mica més ben educats i respectuosos amb les persones grans, encara que també hi ha jovent molt maco.
      Petons de cap de setmana remullat

      Elimina