dimecres, 17 de juliol de 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU III.

REDESCOBRIR EL MÓN

El Pere i l’Arnau estan asseguts i miren la televisió. En la pantalla veuen una pel·lícula americana on es mostra la lluita entre la societat benestant, la policia corrupta i la màfia. També les obligades seqüències amb escenes dels llocs d’esbarjo de públic preferentment masculí. I que com sempre en aquests films moderns, al principi, enmig o al final hi ha alguna escena de llit més o menys tòrrida, segons la bona voluntat del director per mostrar enquadres de cossos despullats i movent-se sexualment. 

El Pere s’aixeca i va cap al mostrador a buscar una beguda i observa que l’Arnau mira fixament la pel·lícula i deixa anar aquest comentari.
¾    Què? L’abadessa era més atractiva que aquesta mossa... 

Només ho acaba de dir, quan l’Arnau s’aixeca enfurismat, amb la cara vermella i traient foc pels ulls, l’agafa pel pit i l’estampa contra la paret mantenint-lo cara a cara i forfolla trèmules paraules.
¾    A l’abadessa ni la anomenis i la meva na Elvira menys! Com pots comparar la seva altiva bellesa i les seves gràcies amb aquestes bagasses que es rebolquen damunt d’un taulell. A més totes són iguals. És com si un bruixot dels d’ara les fes totes amb el mateix motllo. Semblen com la formiga que surt del seu recer on són totes iguals perquè tenen la mateixa mare. 

Poc  a poc, deixa que el sorprès Pere torni a tocar de peus a terra i mig ofegat estossega mentre recupera l’alè.
¾    Collons, Arnau! Ni que les haguessis vist ahir. Pensava que el temps ja te les  hauria fet oblidar. 

L’Arnau es gira i es torna a asseure, però no mira el televisor sinó que amb el cap cot entre les mans deixa escapar sentides paraules.
¾    Comparar aquestes meuques mig nues amb el descobrir pudorós de la seva blanca pell. La tebior de la carn i aconseguí per mitja de carícies i paraules dolces el bé desitjat. Fins i tot, els seus sacsons eren més adorables que aquests cossos gimnàstics, pintats de purpurina i colrats de pell.
¾    Tampoc estan tan malament per excitar-se.
¾    Pere, vull demanar-te una cosa. Tu saps que he fet un salt en el temps. Em trobo com si hagués caigut en un riu, voltejo per l’aigua, em capbusso i no sé com sortir. Dono voltes, mig m’ofego, tan aviat el cap com el cos es colpejat per les roques del fons com sura en l’agua i poc després torno a giravoltar sense saber que fer. No se trobar a la riba on agafar-me i sortir indemne.
¾    Home! Això ens passa a tots alguna vegada. Hem d’asseure’ns i meditar una estona.
¾    Sí, però tu Pere, saps la veritat del món que hi ha fora del refugi. Jo en el meu món també ho sabia. Ara és com si una antiga muralla em privés de conèixer els nous camins i així suprimir els vells per poder concretar que he de fer a partir d’ara.
¾    Clar, a fora hi ha gent, cotxes, soroll, etc. Escolta quan parles del teu món, de què parles? Del món de la vida terrena o del món de sota, de l’infern. A vegades, dubto.
¾    Del món de més avall no vull parlar-ne. Va ser com estar sotmès, un esclavatge sota la prepotència del maligne, i tot portat només per la disbauxa i l’odi. Era el món del guerrer, sempre disposat a lluitar, sempre preparat per emprendre una nova batalla. Perseguir, capturar i humiliar sense mirar a qui, però, aleshores ja no era per cap d’aliança humana, només sota la ferma sola de la bota opressora de l’amo. Obeir igual a matar, desobeir igual a sofrir.
¾    Devies de fer bé la teva feina. A més tu n’eres de cruel i sanguinari.
¾    Sí, potser, sí. Sort va haver que al cap dels temps també en va oblidar com si fos una titella inservible. A mida que van passar els segles el món va evolucionar i jo ja no servia pels seus desitjos d’atemorir. En el món actual quina por faria un home muntat a cavall i seguit pels gossos davant d’aquestes màquines de matar a distància, on només es pitja un botó i es destrueix una ciutat sencera.
¾    Arnau, que encara fas patxoca! No tu prenguis així, espantaries a molts.
¾    Sí, a nens de menys de sis anys. Em recomanarien com en les caixes de joguines. Imagina’t la meva poca importància que en les play station no hi ha cap joc que es digui lluitar contra el comte Arnau. El súmmum d’ara es lluitar contra els extraterrestres. Ni contra el meu antic amo, el diable, hi ha jocs. Ai, aquest món que no creu!
¾    Bé, després de tantes reflexions, què vols? 
¾    Vull que em portis amb el teu cotxe, les despeses les pago del meu sou. T’he d’agrair que t’has portat com un pare, m’has donat una identitat i un treball per sobreviure en un món incomprensible per mi.
¾    Ui! Em fas una por. És capaç de fer un merder a la mínima.
¾    Prometo pel meu honor de cavaller no fer cap estrall i mossegar-me els llavis per no cridar si veig tots els meus records destruïts. Vull tornar a veure les meves terres, la meva casa i sant Joan.
¾    Sant Joan? Quin sant Joan?
¾    Quin ha de ser! El del convent dels meus somnis. Vull aspirar la mínima resta del perfum de l’Elisenda. Si després he de tornar a morir ja hauré vist altre cop les meves contrades. 

Ha passat l’estiu i per tant la feina comença a disminuir en el refugi. Arriba personal de relleu i el Pere i l’Arnau inicien les seves vacances. 

L’Arnau ha treballat a la complerta satisfacció del Pere i tret d’algun que altre enfrontament, l’amistat  entre els dos homes s’ha afermat. El Pere coneix i evita els temes que treuen de polleguera al seu company.  L’Arnau ha mig dominat el seu brusc temperament. 

Una de les coses que ha trasbalsat a l’Arnau és l’arribada d’un grup de noies que s’ha dedicat a prendre el sol amb biquini o en topless com si fos la cosa més normal de fer. No solament a molestat a l’Arnau, el Pere s’ha trobat cohibit i també algun que altre excursionista tant masculins com femenins. 

Han sortit els dos homes del refugi i seguint la pista han arribat a Riu de Cerdanya on el Pere t’he guardat el cotxe. En arribar carregen les bosses que porten d’equipatge i marxen cap a Castellar de n’Hug. En cotxe, el comte ja ha pujat algun cop i apart d’un cert nerviosisme i agafar-se fortament a la nansa de la porta, com qui pren les regnes del cavall, no fa cap comentari. 

L’Arnau no obre la boca només assenyala cases i camins que actualment són un vestigi del passat. Com gràcies a l’ajuda del Pere i el seu propi interès llegeix bastant bé va lletrejant els rètols de la carretera. En passar el túnel del Cadí es neguiteja però es mossega els llavis i calla. El Pere de reüll se’l mira perquè no té clar les reaccions que pugui tenir al veure tants canvis en la terra de la seva joventut. 

En arribar a la cruïlla de La Pobla de Lillet el comte assenyala el monestir de Sant Llorenç prop Bagà i el poble de Guardiola que està sota els seus peus. 

Menys mal encara es manté dret i ha crescut en grandària. Però aquest poble no hi era, només havia algun molí.

El Pere calla perquè prefereix que rectifiqui per sí mateix les seves anteriors idees. 

En passar per l’estació del tren de la fàbrica de ciment ho observa amb atenció i fondes arrugues creuen el seu front.  

A l’entrada de la Pobla indica el pont i comenta:
¾    Abans el camí passava per damunt. Conec una joveneta de la taverna que té una alegria i unes ganes de diversió- calla mentre pensa on deu estar la noia. Se l’enfosqueix la cara i tanca els ulls.  

El Pere condueix en silenci només trencat pel so de la música de la radio. L’Arnau roman amb els ulls tancats i molt murri. En la seva fisonomia es transparenta el seu estat d’ànim, tot commogut i mig pesarós. És el mateix com quan es torna a un lloc ple de records d’infantessa i et donés compte de la desaparició i els canvis de la gent i dels indrets, ja no resta res d’allò viscut. 

En arribar al costat del castell dels Mataplana, antigament veïns i en moltes ocasions enemics del comte, el Pere aparca el cotxe a la rasa de la carretera. Dóna un lleu cop a l’Arnau per animar-lo i l’indica el cartell. L’Arnau obre la porta i baixa, lentament camina pel corriol mal marcat. Observa les ruïnes del castell, puja a la semi reconstruïda torre de l’homenatge i gira la cara  mentre observa la panoràmica que se l’ofereix als ulls. Baixa de la construcció i busca el lloc on abans havia l’ermita. Deambula pels vorals cercant les cases i els horts de la vora dels castell.
¾    No hi ha res. Tot desaparegut. Ni amics ni enemics... 

S’ajup, posa un genoll a terra, seguidament els dos genolls i posa a continuació les dues mans damunt l’herba fresca i encara molla de la rosada. Amb els dits esgarrapa l’herba i la terra com si volgués comunicar-se amb els seus contemporanis. Sembla ben bé com si a través de les mans escolti les seves veus, entengui les paraules i llavors lentament grosses llàgrimes li cauen dels ulls. Amb desesperança en el to de veu, ensordit i amb certa ràbia diu aquestes paraules com si recés interiorment.
¾    Tants anys, tants segles, tants canvis. On sou essers estimats o odiats tan se’m val. M’heu deixat sol i abandonat en aquest rar món ple de bruixeria. Ai, Senyor! Tan gran va ser la meva culpa i tan curta la vostra misericòrdia que no em veu poder perdonar. Davant del meu escut havia una creu, lluitava contra els que us negaven, així i tot em castigareu amb el racó més oblidat del vostre regne, allà on no hi ha llum. No m’estranya que la vostra fe hagi perdut feligresos si ens tracteu d’aquesta forma.  

La mà del Pere damunt l’espatlla el recolza en la seva aflicció amb un lleuger toc de ferma amistat.
 
Miquel Pujol Mur                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada