dimecres, 24 de juliol de 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU V.


TREBALL 

El Pere surt corrent del hotel, el seu cap trontolla de por per la sort del seu amic. També de recança al mateix temps, per haver estat la persona que l’ajuda’t, li ha donat una identitat impossible de justificar i l’ha portat a la platja i l’ha registrat a l’hotel com company d’habitació. 
¾    Justament ara que creia que començava les merescudes vacances, després de tot l’embolic d’aquest l’any.- Murmurejà entre els llavis.
 
Mentre vigila atentament entre la desvergonyida multitud, que va de copes de bar en bar. Els estiuejants cada cop més beguts, com si entre els efluvis de l’alcohol poguessin perdre el poc seny que disposen, després d’haver-se oblidat per un temps del seu treball obligat, volen gaudir de la permissivitat d’un país on el licor es ven a poc preu. Entre la corrua de gent hi ha moments que creu trobar i distingir el cap del seu company, més quan aconsegueix aproximar-se abraonant-se amb tot un seguit de gent s’adona que no ho és.
¾    Perfecte, tampoc. Això de veritat és una missió impossible. On dimonis s’haurà ficat aquest home.  

Empeny per d’obrir-se pas entre la gernació de homes i dones que només sembla que busquin el propi plaer, com si viure en aquest món només fos xalar fins l’extenuació. El Pere entra en diverses discoteques on creu que haurà anat a raure el seu company. Més totes són de grans dimensions i estan plenes de gom a gom per tant és impossible reconèixer a ningú S’han organitzat a més de la gent de vacances uns congressos d’oftalmologia i excepcionalment una reunió eclesiàstica assessorada per experts d’arreu del món per estudiar  el mal que produeix en la joventut el consum de drogues i alcohol.   

Cansat el Pere retorna a l’hotel i fatigat decideix anar-se’n a dormir. Abans d’allitar-se pren un calmant perquè es dona compte que els nervis, la xafogor i la cridòria de la gent que encara deambula pel carrer, i parla i crida sense mesura, li faran difícil  poder descansar.
¾    Quines posobres m’esperen. Deixar la feina per fer vacances i ara aquest enrenou del maleït comte que em farà anar de corcoll. 

A l’endemà es desperta sorprès de l’hora que és:
¾    Les onze! Malgrat tot he pogut descansat. Clar que ahir!- I guaita amb avidesa la cadira i el llit on havia de dormir l’Arnau amb l’esperança que tot hagués estat un malson  i a la llum del dia el sol tornés a la normalitat  la vida. 

Després de rentar-se i vestir-se baixa a fer l’esmorzar a la cafeteria. Quan passa per recepció al veure’l el conserge el saluda amistosament i el crida:
¾    Sr. Pere, estava a punt de fer-li avisar que aquest matí ha arribat una nota escrita del seu amic.
¾    A sí. Qui l’ha portat? M’agradaria haver parlat amb aquesta persona.
¾    Ui, era un mariner.
¾    Un mariner!- pregunta estranyat. Mai s’havia pensat que l’Arnau conegués ningú que anés en vaixell.
¾    En un moment que el meu company havia deixat el mostrador per atendre a uns clients han deixat la nota a sobre del taulell. De lliscada ha vist marxar a l’home i m’ha dit que anava vestit com si fos de la tripulació d’una nau de molts diners. 

El Pere obra el missatge i llegeix. 

Pere amic,

No et facis cabòries, estic bé. Ara durant uns dies podràs descansar sense haver-me de vigilar ni avisar-me de les meves necieses buscant un món que no existeix. M’he adonat que és necessari em posi al dia. 

Ahir en vaig endinsar en aquest batibull de gent, en cent batalles no havia vist una cosa semblant. Entre la llum canviant de les sales de ball, el fum del tabac, l’alcohol que beuen igual homes que dones i no sé quantes coses més, he vist que mentre era a l’infern he continuat essent un, vaig a utilitzar una castellanada, pardillo, perdonem. 

Tant parlar de pecats, de càstigs, de penediment, d’ànimes condemnades i del foc de les tenebres, i de cop i volta, m’ha adonat que hi ha tantes formes de vida que fa la gent que desconec. Valguem Déu! Si qualsevol de les noies que he contactat, m’han dit que ara es diu així, aquest vespre faria un repàs general al mateix Lucífer. I jo que pensava  que les pel·lícules eren totes un cau de mentides i mistificacions de la realitat.

He conegut a la Dèbora, quina gata maula, t’enfonses i et perds en els seus ulls clars i blaus com les aigües dels llacs del seu país. I de devorar ho deu devorar tot, quina tigressa. M’ha presentat a un amic seu, un tal Mustafà ben Riad, o així, que al veure’m ha dit apreciar el meu posat decidit i enèrgic. Si sabés les puntades que els he donat als seus compatriotes allà en els meus anys de comte! És traficant d’armes i diu necessita un soci de confiança per treballar. Com veus he tingut sort i ara tinc una feina més d’acord amb la meva condició de noble. Prou de servir taules! A la lluita, a les armes, això és la feina a la que estic acostumat des de jove. 

Per mitjà d’un mariner del vaixell del Mustafà, em feia recança això d’embarcar però al veure tot aquest navili, m’he dit endavant que ets home! 

Perdona, torno enrere, per mitjà d’un mariner t’envio aquesta nota, ja l’he dit que la deixés quan el conserge no hi fos, et crec capaç de venir a buscar-me i fer un escàndol. Ara és tard, el vaixell i jo hem salpat. Anem a cercar l’aventura i el plaer, sempre ha estat la forma en que entès el món.

El temps passat amb tu a les muntanyes ha estat l’oasi que necessita tota anima per tornar a reviure. La nostra amistat és per sempre. M’has donat una nova vida, una nova identitat, ara diuen que me’n donaran tres o quatre. És igual la teva, la del teu parent serà es la meva secreta identificació i no la vull embrutar en res. 

Amic, una abraçada ben forta. Rebràs noticies meves i ens tornarem a veure. 

                                                                     Arnau de Gombrèn i Mataplana 

El Pere després d’haver llegit un parell de cops la carta de l’Arnau la plega i se la guarda a la butxaca. Camina carrer avall i busca una taula en el mirador d’un bar des d’on pot veure el mar mentre pren una beguda. S’imagina el vaixell que sura en la distància, lluny, mar enllà. 

Per un instant troba a faltar l’amic, el company, malgrat els seus exabruptes, la seva tossudesa, ha estat un bon company. Reflexiona i dins seu pensa: és com el fill que no he tingut, l’he endreçat, l’he guiat i quan pensava que estaria el company per ajudar-me ha marxat cercant el seu món. En sabré alguna cosa més. Fa un moviment amb les mans com aquell que espanta mosques, però no són mosques sinó pensaments que vol deixar oblidats. Es recrimina a sí mateix dient-se:
¾    Mira que n’és de sentimental! Total un conegut de no gaire bon caràcter i encara sóc jove. Potser la seva marxa m’ha de servir per refer la meva de vida. Segurament és hora que em busqui parella i deixi enrere les meves antigues ximpleries més val que formi un nou niu. 

S’acaben les vacances i el Pere torna a la feina. Però s’ha fet un propòsit i fa mans i mànigues per complir-lo. No es queda tancat al refugi, fa les maneres per baixar al proper poble i relacionar-se amb la gent. Poc tens després coneix una dona que sembla adequada a la seva forma de pensar, deixa el refugi i comença a treballar de forner en el poble. La seva companya treballa en el mateix forn, fa de dependenta i l’amo que és un home ja gran veiem el seu comportament i avinença els hi fa un tracte. Els hi ven el forn sempre que el mantinguin a casa i visqui amb la seva companyia. Té por de quedar sol.  Uns anys més tard la parella tenen dos fills que tracten al vell com si fos el seu fadrí. 

Ara això sembla el final d’un conte de fades però no ho és. El Pere, com home mortal ha aconseguit situar-se dins la normalitat del món. Però el comte Arnau continua la seva segona existència i les seves aventures. El Pere regularment rep cartes del seu amic on li dóna noves sobre els avatars del seu viure. 

Amic Pere,
 
Només dues ratlles per dir-te que estic bé. Ja sé que t’entristeix no poder escriure’m per dir-me coses de la teva vida, però per mitjans que no et vull dir sé com va la teva trajectòria i les teves vivències.  

Jo, d’un cantó a l’altre de món. Quantes coses he après i quans llocs he visitat. Llocs meravellosos entelats pel dolor que em dóna diners i omple les butxaques tant meves com dels meus socis. Penso que si no ho fes jo ho faria un altre, que només sóc un intermediari del diable, no del diable del foc i de les banyes, si no del diable de l’orgull, del poder i de la corrupció humana. Del dimoni que viu en aquest món i és deu mil vegades més dolent, més corrosiu i més cruel que el que tinc prou conegut.

Però com jo ja hi estat masses anys allà baix no crec que se’m pugui castigar en res més. 

T’acompanyo uns quants diners, si els necessites per tu o els teus són vostres. Si no més val que ajudis a qui ho necessiti. Per mi serà com si pagués impostos per l’altre món. 

La Dèbora ja no m’acompanya, ara la meva amiga es diu Vanessa, bé entremig ha estat la Jennifer. Ja veus que continuo tan baliga-balaga com abans. I pels segles dels segles.  

Una abraçada 

                                                                     Arnau 

El Pere guardà en una caixa totes les missives del seu company. Els diners els posa en un amagatall i ocasionalment ajuda a qui de veritat li manca auxili. 

Miquel Pujol Mur                                                     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada