dimecres, 31 de juliol del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU VII.


NOTÍCIES MOLT ESPERADES


El Pere està deprimit i pesarós. Està assentat en una cadira de braços al jardí de la casa. Avui, des de bon matí, ha iniciat un d’aquells dies en que totes les idees són com una barreja de animals brutalment torturats que gemeguen i donen batzegades mentre pateixen les fuetades dels seus botxins.

Normalment té un caràcter meticulós i tranquil, però ara un pensament inquietant  devora el seu interior i fa que tots el records dels anys d’antuvi, com si passes una pel·lícula marxa enrere, apareguin davant seu. Sobretot la seva relació amb el comte Arnau li pareix inversemblant. 

Mira pels finestrons a dintre de la casa i tem sentir algun terrabastall. Observa el marrec que dona voltes mentre juga i persegueix a la Marta, la seva esposa. Pobra Marta, aquesta maternitat se li fa costa amunt. Ja pensava que havia acabat de cuidar criatures i canviar bolquers, i podia començar a  pensar en els llunyans encara casoris de les filles. El naixement de l’Arnau l’ha trasbalsat en el seu bon humor.  

Hi ha que dir, pensa el Pere, que l’Arnauet com a vegades l’anomenen amorosament  és un trapella que sembla ha heretat del seu invisible padrí un caràcter capaç de ficar-se en trenta mil aventures i ser enmig de totes les malifetes possibles, tant al col·legi com a casa. Per la seva edat és força alt i fort. Té un caràcter capaç d’entendrir el cor més negat amb les seves moixaines, i sap acariciar afalagador la cara de la persona que el pren en braços, Ara, com canvia la seva cara quan algú li nega qualsevol caprici, aleshores els llavis és premen fortament i els seus ulls s’acluquen i mostra un rictus cruel i rabiüt.  Malgrat sigui el seu fill, amb el seu posat i tossuderia li recorda el seu amic. 

Fa molts anys que no sap res de l’Arnau, potser 6 o 7. Com va deixar en les seves darreres disposicions tots els diners han revertit en el Pere. Mai hauria pogut pensar que hagués guanyat tants diners en la seva curta segona vida  humana. Se’n va adonar que els que viuen a salt de mata, seguin el seu propi instint, fem totes les crueltats possibles si s’ho manegen bé poden acumular fortunes. Però, per ell, els diners i la fortuna sobrevinguda no és el més important. No ha canviat gens la seva forma de viure, la cosa que més lamenta és la desaparició de l’amic. 

L’hora del carter- pensa- Ja deu haver passat. Miraré a la bústia- i com moltes vegades durant els darrers sis anys baixa a la porta del jardí a veure s’hi ha missiva de l’Arnau.  

Si, sorpresa! Una carta amb segells estrangers de vius colorins. La lletra? Sí, és la lletra de l’Arnau- el Pere pren la carta i torna al jardí, s’asseu a la cadira de braços i esquinça impacient el sobre, treu unes fulles de paper i reclòs religiosament en sí mateix llegeix els escrits. 

Amic Pere i família, 

Aquesta nota és per dir-te que em trobo bé de salut. 

Quants anys han passat des de la darrere vegada que t’escrigué. Suposo que els marmessors han fet la seva feina adequadament i t’han entregat la meva herència. És tota per tu i els teus. Jo encara tinc un raconet dels drets del llibre, no ho recordava i aquests anys he rebut aportacions per les noves edicions i no necessito cap més diner. Me’n sobren, fins i tot, per un noble com jo. 

Em vaig marxar d’Europa fastiguejat. I vaig refugiar-me en el Tibet per retirar-me en un temple, estudiar i aprendre la seva religió. 

Un lama em va acollir amb els seus deixebles. He seguit les seves ensenyances i endinsant-me en la reflexió he cercat la més profunda meditació per arribar fins el fons de l’esperit i traure el coneixement del bé i el mal.  

Què volies?- et preguntaràs. Potser salvar la meva ànima prou torturada abans i ara. Però inquiet per naturalesa, inquiet i impulsiu, he volgut saber d’altres religions orientals. Aquí, em vaig perdre... 

Vaig començar llegint els vedes (llibres del coneixement). Després l’hinduisme amb les reflexions sobre la llei eterna. El Tri- Murti que són les formes del seu déu (Brahma, el déu creador: Vishnú, el déu preservador; i Shiva, el déu destructor.  

L’esvàstica com forma beneïda, la creu gamada, que segons la posició dels braços trencats és símbol de bona sort o de destrucció.  

He llegit a Buda. Buscava la nirvana, l’alliberament. Fugir del samsara (sofriment). I continuà amb el matrayana (tantrisme) recitant les mantres (paraules rituals). 

Més i més, volia estudiar, Taoisme amb el Dao i els dos aspecte de la mateixa qüestió el yin (dona) i el yang (home).  

Amic meu, les meves arrels cristianes barrejades amb Confuci, Buda, Lao Tse, va ser com un detonant dins el meu esperit i caigué amb la confusió. Totes les religions em va semblar lligades, barrejades en certs casos i diferents en altres, però totes defenen la seva veritat i volen negar la contrària. 

Únicament m’han quedat unes paraules llegides: “El primer en introduir déus en el món, va ser la por”. 

Un altre dia t’escriuré altres temes,

                                                           El teu amic Arnau,   

Pocs dies després un altre missiva arriba a les mans del Pere.

Pere, amic,

Quatre ratlles, després de la carta de l’altre dia. Això és allò que poso sempre al començar a escriure, després omplo pàgines senceres. 

Aquesta complementa l’anterior. Vull dir que en aquesta expresso tot una sèrie d’emocions que en l’altre no he fet per pudor o vergonya. Per què et preguntaràs, per què he d’avergonyir-me davant teu quan fa tant temps que ens coneixem i has estat en la meva segona encarnació com el meu nou pare.  

Amic Pere, he de dir-te que aquest home tan bregat en mil batalles, atrevit com el què més, el primer en empunyar les armes i atacar l’enemic s’ha enamorat. 

Altre cop em diràs? Si ja saps que sóc repetitiu, però moltes d’elles sobretot les darreres dones eren només flors d’una temporada. Enamorat, en la meva existència, només de l’Elisenda, l’abadessa i de l’Elvira, la meva muller i com va acabar tot, un desastre. I ara la vergonya m’omple per dir-te que aquest amor que m’ha rejovenit el cor ha tornat a ser un fracàs, a anar-se`n a norris. 

Ja ho deia Confuci: “Per molt lluny que vagi l’esperit, mai no anirà més lluny que el cor”. En aquesta ocasió l’esperit i el cor han marxat tots dos junts, en uns dies recuperaré l’esperit, potser en estat llastimós, però el cor; l’amor tendre de jove, aquest amic meu, ha tornat a fugir de mi.    

T’ho explico. Quan vaig deixar al meu tutor, el lama, quan ja estava segur que la volatilitat de l’ànima no estava feta per a mi, sigui en la religió que sigui. Com  volia oblidar-me dels tantres, de la meditació, de mantres que encara sonaven en mi, vaig buscar refugi en una petita aldea xinesa. 

Què feies et preguntaràs? Res, descansar i oblidar la recerca de la felicitat espiritual. Alguns petits treballs manuals amb la gent del poble i amagar-me de comissaris i de soldats que poguessin empresonar-me. 

Una de les famílies del poblat, parents de la família que em va acollir té (tenia, no sé la paraula que he d’utilitzar) una noia jove, quasi una nena, de cabells llargs, negres com les ales del corbs i amb unes faccions fines i distingides. Bella com una princesa de conte de fades! Els seus llavis tendres s’obrien suaument i mostraven una filera de blanques perles que al somriure feien il·luminar la seva dolça cara i eren com una prometença d’amor sense fi. Els seus ulls foscos i finament esquinçats amb una mirada inquieta i prometedora em miraven buscant un no sé quina irreal semblança divina, potser portada per les paraules que les seves boniques orelles havien sentit en parlar de mi i de la meva recerca de la veritat. Xafarderies de poble! 

Quan em mirava penetrava dins meu i em obligava a baixar els ulls pres de la seva bellesa, aleshores les seves parpelles, com les ales multicolors d’una papallona s’abaixaven sobre els seus lluminosos ulls i deixava que tornes a fitar el seu rostre.  

Un dia de bon matí vaig sortir a fer un encàrrec, de la família on vivia, a un poblat veí. En sortir del poble vora un pontet, en el viarany de terra del camí la vaig trobar, només vaig saludar-la i va acostar-se vers meu. Les nostres mans i els nostres dits s’entrecreuaren, i portats pel foc intern de la passió que ens consumia ens vam abraçar i vam cercar un redós per estimar-nos. Els nostres cors palpitaven a l’uníson quan ens van acaronar íntimament. Els nostres cossos van ser un quan vam sentir les fortes convulsions de l’acte d’amor i al mateix temps un alenar d’aire perfumat de l’olor de l’un i de l’altre ens va omplir. El paroxisme, el frenesí final va ser con si dues flames s’entrelliguessin com s’entrelligaven els nostres cossos excitats. Vam romandre al costat un de l’altre, sobre la catifa d’herba verda, vivint el moment del nirvana final.  

Llavors, va adonar-se de la meva terrenal essència humana i va aixecar-se, com si el seu cos no peses, va caminar lleugerament cap el pont i va elevar-se convertint-se en un ocell de fines plomes daurades. Va volar, va enlairar-se en el cel blau i pur de les muntanyes, amb suaus aletejos i va desaparèixer en direcció als cims buscant la vall on trobar el diví niu perdut en la immaterialitat del temps.  

I jo, et preguntaràs, que vaig fer?  Amic meu, foragitar-me desesperat. Sí fugir com un boig que ha perdut el seny. Vaig córrer muntanya avall cap a la ciutat. Vaig amagar-me en els llocs més infectes de la civilització, entre els paries, els leprosos, entre els sense nom. Alcohol i drogues van ser el meu aliment durant molts dies. Un més entre la desferra humana resignada a la perdició. Malalt, acabat, però encara amb un fil prim que em mantenia en peu, que no en deixava morir com jo volia. Finalment algú va adonar-se que era blanc i un sahib no podia morir en aquell femer. Em van portar a l’hospital i van guarir el meu cos, i la ment, sàviament va deixar un espai buit per  oblidar-me de tot. 

Sóc a Europa, no pateixis per mi, no vull sofrir per res. 

Amic Pere i família, una abraçada d’un amic que us té com la pedra que enmig del desert li marca el nord.                                         

                                                                               Arnau 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada