dijous, 28 de febrer del 2013

ENVERINAMENT


La sopa estava preparada, la dona després de posar  els dos plats a taula,   posa un cullerot de sopa a cada plat. Llavors en un , hi  buida un sobre d’un pols  blanc i el ben remena, després  acaba d’omplir-lo  amb més sopa, després omple un altre  plat i se’n va a la cuina a treure el peix del forn.
 
Al marit  acaba d’arribar, li agrada trobar el sopar  a taula quan arriba, després de rentar-se les mans s’asseu a la taula ensumant la flaire d’aquella sopa de peix calentona . Espera la dona que acaba de trastejar a la cuina. En aquell moment sona el telèfon, al dona el contesta,  lluny de la mirada del marit
       -Si, digui.
      - Que, ja ho has fet? has tingut valor?
      - Si, si d’acord. Tot està resolt.
      -  Molt bé. Demà tindràs enrenou.
      - Si, si ja ho portaré. Adéu.

La dona torna amb el marit tot exclamant    
     - Aquests de la feina no et deixen mai tranquil·la.
     - Va,  afanyat,  que es refredarà la sopa.
     - Comença que ja vinc. Porto el segon plat i així  ja no m’aixeco fins acabar.
 
L’home va per  començar  a menjar-se la sopa, però...oh! una grossa  mosca  hi neda a dins. L’home li agafa un fàstic terrible. No suporta les mosques. La treu curosament del plat i l’embolica amb un tovalló de paper. La sopa del plat ara li repugna. Amb un impuls ràpid canvia el plat amb el de la dona –com ella no ha vist la mosca no sentirà cap mena de  fàstic- pensa- A continuació comença a menjar tranquil·lament.

Als pocs segons arriba la dona amb la safata del peix i veu satisfeta com el marit esta acabant-se la sopa del plat. S’asseu i comença  tranquil·lament a prendre la seva. De tan en tan se’l  mira de reüll i pensa “ Quan començarà a notar-se l’efecte. Sembla que  està encara  molt tranquil.

 La dona està gairebé acabant el seu plat de sopa,  quan tot li comença a voltar. L’estómac li crema fortament, se l’agafa fort amb les mans, un nus li prem la gola, no pot respirar, s’ofega.... Abans de perdre el coneixement per sempre, sospita que ha menjat del  plat equivocat.

  - 10 D'octubre de 2012-
 

dimecres, 27 de febrer del 2013

EL PROGRAMA DE CINEMA.


El xicot davant la finestra parla amb la taquillera i compra dues localitats per veure una pel·lícula triada anteriorment per internet. 

La noia mentrestant folleja un programa que ha pres de l’expositor situat a la lleixa. Ràpidament mira les pel·lícules i veu una interpretada pel seu actor predilecte el Jhon TresD. Caram- pensa- d’aquesta no m’ha parlat quan hem elegit que veníem a veure.   

El xicot ja acabada la compra de les entrades es dirigeix a la noia dient-li.
¾    Mira ja tinc les entrades. Ara comprem les begudes i les crispetes.
¾    Escolta- diu la noia- no m’has dit que feien una del Jhon TresD.
¾    Va aquell guaperes, si no sap ni parlar.
¾    Tot el què tu vulguis, però jo el trobo guapo i bon actor.
¾    Guapo dius si fa una cara de peix mort.
¾    Què dius! Tu que no entens d’homes. A totes les meves amigues els hi xifla.
¾    Però no veus en les seves poses que és marieta! Anem a veure la Silvana Z.
¾    A veure la Silvana Z, però no havíem quedat que veuríem “El barco del món sense fi”.
¾    No hi ha entrades.
¾    I m’ho dius ara! Jo no vull veure a la recautxutada Silvana Z.
¾    Però si treballa molt bé.
¾    Ets un pocasolta! Treballar no sé que treballa, més tu i els teus amics només li mireu els llavis plens de silicona, les ... callo el nom operades fins... i les cuixes amb aquelles faldilles tan curtes.
¾    Home, no em diràs que està malament!
¾    Ni bé ni malament. Vull veure el Jhon TresD.
¾    M’ha dit la taquillera que tampoc hi ha entrades. Ja vindrem un altre dia.
¾    Sí, quan no la facin.
¾    Si dura tan poc és que no val la pena.
¾    Però les cuixes de la Silvana, sí... 

Amb una estirada li pren les entrades i tota decidida parla amb la taquillera que li canvia per unes altres. Quan passa pel costat del xicot l’hi fa entrega d’una i li diu:
¾    Si vols venir amb mi aquí tens l’entrada, sinó que te la canviï la teva amigueta la taquillera. 

El xicot tot moix segueix els passos de la noia, mentre es diu: Demà vindré amb la colla veure la pel·lícula de la Silvana Z. 

Val la pena continuar una relació que comença així. Té un bon futur? 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 25 de febrer del 2013

EMPANEDIR-SE DELS ERRORS COMESOS.

LA IMAGINACIÓ CONSOLA ALS HOMES DEL QUÈ NO PODEN SER. L'HUMOR ELS CONSOLA DEL QUÈ SÓN.
Sir Winston Churchill. 


L’home mira, amb bon humor i una mica de sornegueria, el desfilar dels participants de la marató des de la vorera del passeig. 
Encara manquen una trentena de quilometres a fer pels corredors que ja donen mostres de ser assedegats i suats. Repassa els atletes participants i jutja la mostra de les formes més aberrants que poden vestir a l’esser humà. 

Una bigarrada confusió de samarretes de diferents colors, mides i formes.  

Pantalons curts, pantalons mig curts i i mallots equipen els corredors i per què no també a les corredores si no què en elles els equips semblaven una mica més xics i més ajustats com si volguessin mostrar la bellesa de la figura femenina envers de la musculatura dels homes. 

Les sabatilles també són un “tutti colore” de l’arc de sant Martí i fan una composició tan colorista com les samarretes. Quins colors són els més portats: el verd més llampant, el groc cridaner i àcid, aquell blau: quin blau? el fosc, el clar, el celest,  i com no, uns conjunts en negre que semblen més aptes per recollir el premi que per esforçar-se.  

I quan passen les formes de córrer també criden la atenció, aquell ha començat i semblà que va cansat potser els nervis l’han traït durant la nit i el descans no ha estat l’oportú.  

Aquella noia no sembla prou concentrada i va saludant a tothom per fer notar la seva presència, i l’altra que vesteix tota ella de vermell i el seu caminar és ondulant com el d’una ballarina.  

L’home alt que corre fent gambades i porta un mocador al cap com si vingués de l’hort de recollir tomàquets. I el petitó que semblà que el persegueix però ha de triplicar les seves passes per atrapar-lo.  

Ara refan el camí de tornada els primers s’estiren i lleugers com un llebrer estenen les cames en un darrer esforç mentre contenen la respiració per l’esprint final.  

La noia simpàtica ha quedat molt enrere i sembla està pagant les salutacions i els somriures de la primera part. Ara la seva cara suada mostra el cansament i el somriure s’ha convertit en una ganyota de l’esperit amb la intenció d’arribar a meta. 

Caram- pensa l’home- la noia flama vermella ha perdut l’ondulació de malucs però segueix corrent eixeridament. Aquesta mossa arribarà a la final. 

Ja arriben l’alt i el baixet encara corrent junts però la distància ha minvat la força del gran, les seves camades ja no són tan llargues i el petit continua però el sofriment es marca en la seva cara enrogida de tensió. 

La parella del conjunt negre van al seu pas sense perdre el control i tant corren ara com al principi. Segurament sense ser guanyadors saben córrer sense extenuar-se. Esport per fer esport. 

Ha passat una estona agradable veien passar esportistes i jutjant la forma de competir de cadascun dels participants.  

Ai, ell en el seu temps també corria però el destí en forma d’accident l’ha lligat a la cadira de rodes.  

¾    SI SABES QUE EL MÓN S'HA D'ACABAR DEMÀ, JO AVUI ENCARA PLANTARIA UN ARBRE. Martin Luther King. 

Si jo hagués sabut a quin arbre havia de xocar el meu cotxe l’hauria tallat abans. Comenta per si mateix l’home mentre amb les mans fa girar les rodes del nou vehicle sense motor. 

Miquel Pujol Mur
Berga, 24/10/2012

divendres, 22 de febrer del 2013

OLI DE MARDUIX



A casa, quan jo era petita, recordo que sempre hi havia un test amb una planta de marduix. Feia una olor ben peculiar, però a mi m’agradava.
 
Com que de petita tenia una salut una mica delicada, molt sovint m’agafava mal d’orelles. Recordo com la meva iaia amb aquell tupí calentó d’oli de marduix, i amb una gaseta l’anava xopant amb aquest oli i me l’anava posant a la orella, primer a una i després a l’altre, amb molta cura i paciència. Jo ja l’esperava, perquè aviat el mal s’anava alleujant.
 
Perquè recordo ara aquestes coses? doncs perquè a la meva néta petitona , fa dos dies que li ha agafat un mal d’orelles molt fort, i és passa el dia i la nit plorant. Prou que li posen gotes i punyetes, també li donen antibiòtic i que em se jo, però no se li cura. Ai, si jo ara tingués aquell oli de marduix. Com l’oli de marduix no hi ha res.  El que passa es que no vaig aprendre mai com es feia. Com em penedeixo de no haver-me fitxat com la meva iaia feia aquestes coses.
 
 Es una llàstima que s’hagin perdut molts d'aquells remeis tradicionals que anaven tant bé. Ara tot ho curen amb pastilles, xarops i gotes, que arreglen una cosa i n’espatllen una altre. Res! ... allà on hi hagi un bon remei natural!
 
  -20 de febrer de 2013-
 

dijous, 21 de febrer del 2013

SANTA CECÍLIA DE RIUTORT. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
LA NO TROBADA I PERSEGUIDA ESGLÉSIA.

En la carretera de Guardiola de Berguedà a la Pobla de Lillet, passat el càmping, un rètol ens havia cridat l’atenció repetides vegades, Santa Cecília de Riutort. La presència de l’indicador ens havia fet suposar una església de fàcil accés i per fi a la tercera vegada hem aconseguit trobar-la. El mapes indiquen la seva proximitat a la carretera i vertaderament no era lluny del punt on hem deixat el cotxe, però la manca d’indicacions i l’exuberant vegetació no deixa veure l’edifici.

Santa Cecília és troba aturonada a 867 m. d’altitud.

Santa Cecília és situada a la històrica vall de Lillet fou una església dependent de Sant Jaume de Frontanyà, malgrat que part de les terres que envoltaven la parròquia pertanyien als domini dels grans monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i Santa Maria de Ripoll. Depenia de Sant Jaume però estava subjecta al bisbat d’Urgell.
 
 

Una de les primeres referències documentades el vincula ja al monestir de Ripoll: l’a. 880 el prevere Ariolf donava a Santa Maria de Ripoll les possessions pròpies a la vall de Brocà, als llocs i viles de Cerdanyola, Cosp, Brocà i Riutort. 

L’a. 983 en l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà és cita el lloc de Riutort com a centre d’unes propietats del monestir: un mas amb les seves terres, vinyes i els seus molins. (Et in Rivotorto, maso...)
 
L’a. 1168 Arnau de Vilanova va vendre a carta de gràcia la tercera part del delme de Santa Cecília pel preu de 120 sous barcelonins. Pocs anys després l’abat de Sant Llorenç prop Bagà comprava a la família Vilanova per setanta morabatins el terç del delme que tenien a Santa Cecília.
 
Normalment l’església de Santa Cecília era servida per canonges regulars procedents de Sant Jaume. L’a. 1322 els enfrontaments entre el prior de Sant Jaume i el rector de Riutort tenien com a punt més conflictiu que el capellà de Riutort no volia servir la sufragània de Santa Magdalena de Soriguera al·legant que els anys s’ho impedien.

L’a. 1632 era ja sufragània de Sant Martí de Brocà. Al començament del s. XX ja no tenia culte. 

L’edifici romànic ens ha sorprès per les seves mides, no esperàvem en el lloc esmentat una obra tant gran, ens haguéssim conformat amb una petita ermita.  

És un temple d’una sola nau de mides mitjanes, possiblement rematada amb un absis semicircular a llevant., element actualment desaparegut. L’arc triomfal tapiat devia donar entrada a l’absis, ara inexistent. 

L’edifici és de coberta amb volta de canó, actualment la meitat pertanyent a la capçalera és enrunada i caiguda enmig del recinte. 
 
La porta d’entrada, a migdia, és d’arc de mig punt adovellat. En la paret de ponent queden les restes del campanar d’espadanya de dues obertures. Només queden els tres pilars sense arcs ni coberta. 

Exteriorment el mur és reforçat amb dos grossos contraforts. Les parets tenen una bona amplada i al centre de la nau uns esglaons baixen a una cripta coberta amb volta de canó i segons sembla ser hi ha el forat d’una sepultura. Les pedres caigudes no ens han permès constatar-ho.  

L’edifici sembla ser que originàriament estava projectat per ser més espaiós. El mur de tramuntana segueix més enllà del mur de ponent, però van canviar-se els plans originals i es va escorçar el cantó de ponent.  

Pobre Santa Cecília amb l’absis desaparegut, retallada de mides i sense la meitat de la teulada, a més dels matolls i els arbres ocupant els espais de l’entorn té poques esperances de perviure. 

Text i Recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 19 de febrer del 2013

RESPOSTA A UNA CARTA DELS REIS


                                                                                  (amb seixanta  anys de retard)
                                  
                                   Benvolguts reis,
                                   Aquesta nit de màgia i de misteri,
                                   desempolsant les lleixes dels records
                                   amb camusa de somnis, l’he trobat,
                                   mig amagat, entre trastos inútils.
                                   És el millor regal que m’heu fet mai,
                                   escenari inefable d’hores tendres,
                                   novell recer d’utòpiques cançons.
                                   M’he assegut al seu davant, devota,
                                   talment altar transmutat escriptori
                                   i, poc a poc, ben temorosa he alçat
                                   la tapa singular de persiana.

                                   Encara veig aquella carta vostra
                                   emplenant gairebé la taula blava.
                                   L’obro amb mans tremoloses i llegeixo
                                   tot allò ocult que només jo pensava
                                   que eren els meus secrets.
                                                                          Amb mots amables
                                   i suau reny m’instàveu a portar-me
                                   bé a l’hora dels àpats i menjar sola;
                                   no tenia mai gana!
                                                                L’escriptori
                                   l’he conservat perenne a la memòria
                                   del paladar com un contrast de gustos.
                       

                                   Per primer cop vaig tastar el massapà
                                   del meu tortell amb gust d’ametlla amarga.
                       
                       
                                                                       Moltes gràcies!
                       
                                                  

                                    Roser Casals 

dilluns, 18 de febrer del 2013

SANT ESTEVE DE JUBERRI. SANT JULIÀ DE LOIRA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

En la nostra visita a terres andorranes aquesta vegada ens acostarem al poble de Juberri- també Juverri- i la seva església de Sant Esteve. Juberri és un petit nucli de població ( 162 hab. l’any 2009) situat en un coster a la riba esquerra de la Valira.


És a 1281 m. d’altitud, al peu del bosc de Juberri. L’església de Sant Esteve de Juberri, molt propera al límit amb la Seu d’Urgell depenia de la parròquia d’Arcavell. És d’estil romànic i la seva datació és del segle XI o principis del XII.

L’edifici és una petita i senzilla construcció rural de planta rectangular i rematada vers llevant amb un absis semicircular. 

L’aparell és d’una gran barreja de pedres de tot tipus i totes mides barrejades amb argamassa de fang, la qual cosa a més de donar un aire de rusticitat fa difícil la seva datació. 
 
L’absis exteriorment és mig soterrat pel desnivell del terreny. És una mica més estret que la nau, completament llis, sense cap obertura i mancat d’ornamentació. L’absis és de quart d’esfera i cobert amb lloses de pissarra. 

Al mur de migjorn ha estat oberta una finestra en forma de creu, feta de pedra tosca, igual que la que hi ha al mur de ponent.

La porta d’entrada, propera al mur de ponent, és formada per amb uns muntants de pedra tosca , força grossos i és en arc de mig punt, fent també amb dovelles del mateix material que els muntants.
 
 
El mur de ponent és coronat per un campanar d’espadanya, auster i robust d’un sol ull que ha estat cobert amb un arc adovellat de mig punt. La teulada de la nau és de bigues de fusta recoberta amb lloses de llicorella.
 
Darrerament s’han realitzat excavacions que permeten suposar l’existència hi ha un cementiri de notables dimensions que és pot situar entre els segles VIII i XII. Els enterraments exhumats, d’època medieval, presenten una orientació oest- est i una morfologia de construcció similar al proper jaciment del Colomer.


Tot fa pensar, segons el experts, d’una necròpoli anterior o contemporània a l’església de Sant Esteve.

L’arquebisbe de la Seu, Mons. Vives, en la seva visita a Juberri que pertany al Quart d’Auvinyà ha recordat com en èpoques anteriors les esglésies eren lloc de refugi per a les persones que es veien afectades per conflictes i persecucions.

També ha cridat l’atenció al seus acompanyants sobre el fet que les parets interiors de l’església estiguin encalcinades com era habitual antigament. 

EL record d’una visita a un lloc que segurament en el passat va ser important i actualment és un llegat de la història andorrana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

dissabte, 16 de febrer del 2013

CAVIL·LACIONS


És el matí, molt aviat, com que fa estona que no dorm s’aixeca i obre la persiana. El dia tot just comença a clarejar. Sembla que serà molt fred, una cobertura blanca de gebre vesteix arbres, teulades  i carrers.
 
S’asseu al escriptori, on hi ha una carta començada des de  fa uns dies, li dona un cop d’ull , “Estimada filla, desitjo que tot et vagui molt bé per Sant Francisco, que t’hagis acostumat al nou treball, als nous amics  ... “
 
 Els seus dits llargs i prims acaronen la ploma daurada que li va enviar la filla com a regal de reis. Deixa el paper  i comença a cavil·lar,   “després  l’acabaré, d’avui no passa. He d’explicar-li  la veritat, cal que ho sàpiga, no puc dilatar-ho més”  Potser seria millor dir-li per telèfon, però, ...no  millor per carta  . S’apropa a la finestra i mira a fora absorta, “si almenys  no fos tant lluny, si la pogués veure de tan en tant., parlar amb ella cara a cara.  No vull fer-li mal, ni que pateixi, però ho ha de saber.”
 
Un aire gèlid traspua per la finestra entelant els vidres, és el contrast de la calor de dins amb el fred de fora. ella, com tantes vegades ha fet últimament  ajorna la qüestió per més tard.
 
Després d’una dutxa i prendre un petit desdejuni de nou torna a la carta; a les cavil·lacions: Estava tan lligada al seu pare, era el seu ídol,  i ella,  era per ell la nineta del seus ulls. La va afectar tan la seva mort, aviat ja en farà dos anys... i llavors amb aquell treball a Sant Francisco. Volia deixar-ho tot, quedar-se.  La vaig haver d’empènyer perquè marxés, “el teu pare no t’ho perdonaria” –li deia-  Com la vaig trobar a faltar. Com els vaig trobar a faltar tots dos. Quina soledat!  i ara Déu meu, com s’agafarà tot això. Truquen a la porta deixa la carta de nou.
 
Al vespre la carta encara és al mateix punt. Està decidida a acabar-la. Repassa el text escrit, mentre agafa una ametlla i se la posa a la boca,  els pensaments de la filla retornen. Primer trucava cada dia, després va anar espaiant les trucades, que si la feina... jo ho entenc. A l’estiu tornarà. Falten només sis mesos;   la dona s’esglaia, un calfred  li recorre el cos. Es concentra de nou en  aquell paper blanc amb quatre gargots.
De sobte truca el telèfon, un gran sobresalt  s’apodera d’ella, una gran tremolor l’envaeix quan  escolta aquella veu a través del aparell,
-          Hola! Mare, com estàs?
-          Bé, bé i tu? respon  la dona confosa
-          Que et passa –pregunta la filla
-          Res, estic bé. Estava escrivint-te una carta.
-          Deixat de cartes i diguem que et passa.  Et tremola la veu
-          És que no esperava que em truquessis.
-          Si no em dius que et passa, ho deixo tot i vinc cap aquí.
 La dona sap que no te volta enrere, sap que ha de confiar en la seva filla. No pot amagar mes aquell secret i decideix parlar amb franquesa. Prenent coratge comença a parlar
-          Saps en Victor, el vidu del capdavall del carrer... doncs sortim junts.
-          No em diguis que us caseu
-          No això no,  potser viurem junts
-          Està be que no us caseu. Però portaràs un home a casa a viure al lloc del pare.
-          Viurem  a casa seva. M’ha ajudat molt. Ens estimem.
-          Se’m farà estrany veure’t amb un altre home, però vull que estiguis bé. Això es el que volies dir-me el que t’angoixava.
-          No, no és una altre cosa....
-          Que passa?
-          És que no se com dir-t’ho.
-          Va, digues,  no m’espantis.
-          Es que...estic embarassada. D’aquí tres mesos tindràs un germanet.
-          Q.........
-          Marta, Marta , m’escoltes.  Necessito que ho entenguis, que em comprenguis!
 
 Han passat  8 mesos, som  a començament de tardor, fa un dia clar i plàcid,  pel parc d’aquella  petita ciutat,  passegen mare i filla cada una amb un cotxet i un nadó dintre,  el de la filla recent nascut . Precisament el dia de la trucada,  era per comunicar a la mare la nova del embaràs, i que vindria a tenir el fill a Barcelona on ja es quedaria a viure per una bona temporada.
 
– 11 de febrer de 2013-