BON ANY 2020

Somnis, il·lusions, projectes, proposits... cal aconseguir fer-los realitat en el any que entrem

FELIÇ ANY 2020 !!!

EL NADAL DEL PAU

“Nadal d’abans, Nadal d’ara”

Quina goig feia aquella llarga taula  parada, guarnida senzillament, plena de gent, amb una escudella de Nadal fumejant amb aquella oloreta que desprèn, pel Pau això era una glòria;  des l’any passat en aquell mateix lloc, que no havia fet un àpat com Deu mana. Hi havia gent nova aquest any, alguns dels antics companys potser ja no serien al mon dels vius. La majoria  eren uns sense sostre com ell que dormien a la intempèrie, i altres persones amb necessitats o soles, són les que acudien a  aquell dinar solidari.  Ell feia dos dies que per les glaçades va acudir  a un alberg, on s’ha dutxat i li han donat roba neta, cosa que el fa sentir molt millor.  Al dinar a la parròquia de santa Úrsula, que con cada any organitzen uns voluntaris,   també si ha afegit. Quina delícia menjar calent, bo,  abundant i en companyia .

Els companys de taula, però, no baden boca, mengen com famolencs entre grans sorolls de gola;  al fons de la sala veu la Maria que li dedica un somriure, una dona gran voluntària que com cada any estarà a la cuina i a   ajudar al qui ho necessita. Ella prefereix ser allà amb companyia, encara que sigui treballant, que sola a casa seva sense ningú.

El Pau menja pausadament, oblidant als comensals  del costat, paladejant aquella  escudella calenta amb “pilotilles”,  després vindrà el pollastre o el gall d’indi amb prunes i peres; torrons,  neules i un bon cafè per acabar. Pensa amb aquells Nadals de quan era nen, amb els pares i la germana , a la nit tornant de la missa del gall, feien un ressopo i llavors cagava el tió: torrons, alguna llaminadura i mandarines, que serien les postres del Nadal.  El  dia 25, un dinar semblant a aquest, amb recursos minsos la mare preparava un bon dinar , pocs torrons però quin caliu hi havia a la casa. El pessebre i uns pocs guarniments feien festa, que n’érem de feliços llavors. Jugant amb la meva germana i esperant el dia de reis, per tenir algun petit regalet. Pobres pares si ara em veiessin, ell el nen el mimat, l’espavilat de casa, amb esforç van poder donar-me una formació professional perquè em pogués guanyar  bé  la vida. Vaig  aconseguir un  bon treball, un bon casament, també l’hipoteca, bona vida, viatges, vivíem molt bé ...i de cop tot es va torçar... Sense feina, sense casa, sense dona....  em vaig trobar dormint al carrer  d’això aviat farà deu  anys i no he pogut sortir d’aquí. Sempre penso que em tinc d’espavilar, fer el que sigui, però no hi ha manera de trobar feina... i les nits al carrer a l’hivern són feixugues i més quan et comencen a pesar els anys.

De cop els companys ja saturada la fam inicial van començar a ferla petar  entre ells i també hi vaig intervenir. Quin pollastre amb prunes i fruits secs van portar darrera i també aquella copeta de vi negre, que aviat es va evaporar de  les copes. Passàvem un bon dia de Nadal.  Gaudíem del moment la colla, xerrant, cantant ....  llàstima que això s’acabaria aviat i molts tornarien a dormir al carrer, això si amb el pap ple no trobarien tant el fred.  Jo  podia estar encara un parell més de dies a l’alberg, esperem que el temps millori una mica -pensava .

Abans de marxar em vaig aturar a fer una xerradeta amb la Maria, una bona dona, amb un ulls blaus que enlluernen, és una dona gran amb una ànima jove.  Sempre m’anima per que deixi aquella vida i intenti trobar una sortida a la situació, tu no ets com els altres...ets fort, intel·ligent  i tens ports sortir.

Llavors em  parla de que faltava un voluntari per vigilar l’alberg, vespres i nits. Reps una petita paga, poca cosa, però tens lloc per viure, menjar, i normalment és un pas previ, per aconseguir un nou treball. El que ara marxa ho ha aconseguit i he pensat que tu series un bon substitut “Que me’n dius” -em preguntava la Maria- . Estava en estat de xoc mirant aquella dona dolça que gairebé no entenia el que m’estava oferint. De cop ho vaig assimilar. Podria dormir sota teulada, menjar i anar net a canvi de donar un cop de ma  als altre voluntaris i cuidar l’establiment a les nits.

 No ho vaig pensar dues vegades i l’hi vaig dir que si, que ho probaria, mentre havia de fer esforços per què no se’m escapes un llagrimot. De nou Nadal havia tornat a ser el dia màgic dels somnis, les il·lusions i de l’esperança.

16/12/2019/

BOCA CLOSA

“Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos”  (M. Angels Anglada)

La Gemma era una dona molt pencaire, des de jove treballava a una botiga de queviures i li agradava molt el tracte amb la gent, era afable i servicial. Era quasi la seva vida. Li agradava molt parlar i sabia com tractar la clientela. Avui tot i la pujada de les grans superfícies, la seva botiga, abans de la tia Remei,  encara té una clientela molt fidel.

Bé, des que es va casar compaginava casa i feina, i la pujada del seu únic fill, tret en escasses ocasions mai va faltar a la feina. Ara que es una mica gran i amb l’arribada d’un  nét ja es planteja deixar el treball quan faci falta, te dues noies que se’n pot ben refiar, bé, però només  alguns dies, de fet ella sempre diu que si pot, no es pensa jubilar mai, això del contacte amb la gent no li treu ningú, es una de les grans satisfaccions de tenir una botiga.

El seu nét ja ha complert tres anys, és un encant de nen i ella li cau la baba quan el té a casa. Li explica contes, acudits. A ella li agrada inventar relats, però ha d’anar alerta amb el que diu, per que quan el nen li’n demana un de repetit si l’explica de forma diferent el nen ja crida,

¾    No iaia, no és així, el gat no empaita a la rata, sinó la rata empaita al gat.

¾    Si, si , tens raó – però llavors tenia que fer giragonses per continuar el conte.

Al petit Albert li  agradava quedar-se a  dormir a la casa dels avis, i esperava amb delit el conte abans  d’anar a dormir que li explicava la iaia, amb aquest si que quasi mai arribaven al  final, aviat és quedava adormit com un angelet.

Les coses no sempre surten com les planegem, de cop, la Gemma, va començar a quedar afònica, li costava de sortir la veu. El metge li receptava coses, millorava un xic, però aviat hi tornàvem, primer afonia, al final no podia dir res. Havia de deixar la botiga en mans de les dependentes, força sovint i quan hi anava ja no estava de cara la gent per no fer cansar la veu. Van consultar diferents metges, tenia les cordes vocals irritades per un virus, no havia de parlar, però com ho feia, doncs... no ho feia, no podia amb el silenci, sempre acabava parlant poc a molt, però la cosa no es solucionava, tampoc podia explicar contes al petit quan anava per casa .

Un especialista que van consultar els va dir que es curaria del tot si complia tot el que li deia: unes gotes, unes pastilles i no parlar gens durant dos mesos. Comunicar-se amb signes o amb escrits, sinó la cosa podria anar a pitjor.  Estava tant cansada amb el problema que va decidir fer-li cas. Estaria dos mesos amb la boca closa i faria tot el que calgués.

Al petitó se li feia molt estrany veure a la iaia sempre amb la boca tancada i només parlant amb signes. Els pares li havien explicat el que li passava  i ho entenia una mica, però estava trist. Aquella tarda que passava amb ella, estava rumiant sense dir res. De cop va cap a ella i li diu baixet,

¾    Iaia, ja se que no pots parlar, però jo estic trist de no sentir la teva veu i que sempre tinguis la boca i els llavis tancats. Saps que he pensat, que si vols, et deixaré la meva veu, mentre tu tens els llavis closos, jo callaré i tu podràs parlar. Que et sembla?

La iaia el va abraçar emocionada i li va omplir la cara de petons.

20/10/19/

ESTIC MOLT FOTUT

(Embolicar la troca-Enraonar més que un sac de nous-  Fer el papallona-Fer els ulls grossos- Fer figa- No em cap a la barretina- Per quins set sous- Veure’s les orelles.)

Estic fotut, molt fotut -pensava- No sabia com sortir-se’n de la immensa teranyina que havia bastit, no li quedava més remei que seguir endavant, anar embolicant la troca cada vegada més. Ja ho diuen que embolica que fa  fort, però arriba un punt que tot fa figa, ja res s’aguanta per enlloc  i no toca altre remei que assumir les conseqüències.

El desastre era tan gran, però,  que no sabia com fer-ho,  tots els seus projectes, els seus objectius  i negocis se’n havien anat en orris. La quantitat de diners que havia aconseguit  i invertit amb enganys i mentides s’havien esfumat. Va haver-hi uns  mesos, que les accions pujaven i s’emblava que tot començava anar bé, em començava a veure les orelles – deia-i volia jugar fort per triomfar,  vaig invertir encara més , com necessitava més líquid  fins vaig empenyorar la casa  per treure més diners   i ara ho he perdut tot. No se com dir-li a la Mónica, al final d’aquest més hem de deixar el xalet on vivim.

Ella que sempre enraona més que un sac de nous, fa uns dies que està molt callada com si s’ensumés alguna cosa. Ella havia  participat de tots els projectes,  abans sempre en parlaven, ara no em pregunta mai res, es clar que sempre arribo tard per no haver de donar-li explicacions , sempre té moltes festes, i reunions familiars o surt amb les amigues, ens hem distanciat molt des fa uns mesos. És clar que un dels motius pels que em vaig casar amb ella van ser pels diners del seu pare, ella era molt rica i sempre passava   per davant d’on treballava, era una noia jove i guapa i no em va costar gens d’enamorar-la,  va ser un objectiu fàcil d’aconseguir. Ara últimament les coses no van bé entre nosaltres i  amb l’enfonsament de tots els negocis i plans que teníem, no se ni com mirar-la, ni que dir-li. Fins he pensat en suïcidar-me, però fins per això soc sóc un covard...

Mentre pensava totes aquestes coses dins el Mercedes també hipotecat arribava davant de casa. Sabia que havia de parlar amb ella, però no en tenia ganes només desitjava que no fos a casa , ja li diria demà, però hi havia les llums de la sala obertes. Va respirar a fons al entrar, ella l’esperava davant altiva asseguda al sofà amb una copa de vi blanc a la mà.

¾    Que celebrem alguna cosa-  vaig dir després de fer-li un petó a la galta.

¾    Hi tant. Que tu demà deixes aquesta casa i també el cotxe davant la porta i ten vas tan lluny com el vent et porti.

¾    Què... Per quins set sous?

¾    Encara tens la barra de preguntar? Quan pensaves dir-me que estàvem  del tot arruïnats i havíem de deixar la casa a final de més.

    Ès va ennuegar amb la pròpia saliva, es va tornar vermell, tremolant insegur davant seu, mai  havia vist la valentia d’aquella dona, que creia tímida i insegura. Va intentar dir alguna cosa , però no li sortia res de la gola.

¾    Però.. que dius...

¾    Tens aquesta nit per recollir la teva roba i marxar. La casa i totes les coses que hi ha són meves. El pare ho ha comprat tot per mi. També el negoci dels viatges, l’únic que funcionava bé, i fa uns  mesos el vas hipotecar amb els teus desoris de fer milions ràpidament i sense treballar.  

¾    D’aquí una hora serè fora. –vaig dir amb ràbia.

¾    Ah !  et pots emportar la teva vella furgoneta, si  arrenca, potser et farà falta per dormir.

Una mirada d’odi cap aquella dona que ho tenia tot i l’havia  deixat sense res, però en el fons estava content de no haver hagut de donar masses explicacions, potser fins podria pispar alguna de les coses de valor que allà hi havia i treuen alguns diners  Llavors va veure la sogra que sortia del despatx i se’l mirava amb menyspreu, ell va abaixacar el cap i va entrar  a la seva cambra. Havia de sortir d'alla com més aviat millor.

  17/09/2019/

QUERALT A LA TARDOR

Després d’un estiu llarg i calorós, la tardor va arribar assedegada per la manca de pluja. El vent i la calda van continuar, fent estralls als conreus , sobretot hortalisses i fruita . Els bolets amagats, en molts llocs no n’ha sortit ni un,  ja que la sequera dels boscos  no han deixat revifar les llavors, la manca d’aigua aviat es comença a  fer evident en molts llocs.

Per fi han arribat les pluges, aquesta setmana hem tingut dos dies plujosos,  però una pluja tan intensa  en alguns llocs, que si bé era esperada, ha fet estralls en algunes  zones properes, destruint conreus, edificacions i emportant-se cotxes i tot el que trobava la seu pas, fins algunes vides humanes. Mentre en alguns llocs, la pluja, ha estat catastròfica en  altres ha estat beneficiosa , i ha regat i revifat la terra, les temperatures s’han suavitzat una mica hi ha augmentat un xic els cabals d’aigua.

  

Avui, diumenge feia un dia esplèndid, clar, diàfan , sense un sol núvol,  hem decidit pujar a Queralt a fer una petita passejada  per gaudir de les esplèndides vistes d’aquest mirador privilegiat, i també admirar el bonic cromatisme del paisatge d’aquesta estació que ja s’atansa a l’hivern.

Un encert total, els colors de la tardor lluïen amb tot el seu esplendor tan vius i intensos, després de la regada moderada de fa uns dies. Grocs, vermells, o els  torrats i ataronjats es barrejaven amb les diferents tonalitats de verts.  Una  delicia per la vista  i per l'esperit que et convida a formar part, integrar-te en la maravella del paissatge

Aquí queden aquestes  boniques imatges dels entorns de Queralt d'aquest bonic dia tardorenc.

                          

Després de la caminada hem passat a fer una visita a la Madona De Queralt, com fem sempre que pujem a aquest indret i així hem passat el mati del diumenge  

PAUSA I DESCANS

Estiu, sol, calor, festa, disbauxa, relax, descans, natura, platja o muntanya, tan se val. Trobar el més plaent, el que aporta a cada un, el que busca o necessita, el que ens fa sentir millor. 

Agafem unes setmanes de descans, per  tornar amb les piles carregades i amb noves energies i il·lusions per continuar escrivint històries pel blog.

Unes imatges de muntanyes del nostres contrades, del nostre Prepirineu , que ens indueixen  a enlairar l’esperit i a inspirar l’aire que s’hi respira.

BON ESTIU I FINS AVIAT

EL TIÓ EMPRENYAT

Sóc a dalt de les golfes somniant amb el pare arbre i la mare naturalesa. Quan els trobo a faltar! Aquells rierols que canten en davallar serenament entre les pedres. Aquella tènue boira, que de bon matí cobreix com una suau manta tota l’arbreda. No puc tampoc oblidar el resplendor vermellós del sol que cada matí s’aixeca melancòlic en l’horitzó. I ara què, només un tros de tronc escapçat i oblidat.

Ja tornem a ser. Com cada any per aquestes dates escolto la veu de clarinet de l’àvia pronunciant com sempre les mateixes paraules. Sembla ben bé, que fossin les cornetes del setè de cavalleria dient: A la carrega!!

Des de les golfes, on passo la major part de l’any, sento el crit que trenca la meva tranquil·litat:

¾     Nens i nenes!!! A buscar el tió!! On és el tió? El nostre tió? Va nens que l’hem d’atipar de bones coses i ens deixarà moltes llaminadures i algunes joguines.

Poc després dels clarins de la mort, una tropa o mainada desorganitzada de criatures mocoses i ploraneres fa trontollar les escales.

¾     Jo el vaig veure aquí.

¾     No, era allà.

¾     Ja el tinc.

¾     Deixa`l que el baixo jo

¾     Per què ?

¾     Sóc el més fort.

¾     Jo també en sóc de fort.

¾     Però menys. Rodolaries pels esgraons com l’any passat.

Finalment posades les paus entre ells amb alguna pessigada que hi va haver entremig m’han baixat, mig arrossegant-me, fins a la cuina.

La iaia m’ha mirat  i seguidament ha fet mala cara. Prou vella que és ella i arrugada a més. Cada any més! Aleshores li sento dir a la seva tropa, que em mira  amb cara de voler treure`m fins i tot la vida:

¾     Ha perdut el nas. La barretina està bruta. No somriu. Ui, quanta feina hem de fer per què la nit de Nadal sigui profitosa.

I ha començat la guerra. M’han clavat un nou nas vermell com si fos un borratxo. El petit, innocent criatura, em vol netejar la boca amb un raspall elèctric i pasta de dents. Finalment, el més gran m’ha pintat la boca amb un retolador. Però com mirava de mostra una foto de la Marilyn Monroe us podeu imaginar que llavis més grossos i vermells m’ha fotut. Semblo ben bé una pepa. La nena m’ha fet els ulls però com està obcecada pels anuncis de rímel de la tele, diu que he de tenir unes pestanyes molt, però què molt llargues, ha tallat pels de l’escombra i me’ls ha enganxat i encolat. La iaia  finalment m’ha guarnit amb la barretina neta però esclarissada i la manta del gos. Maleit animal! Si fins i tot, té puces.

Així engalanat m’ha guardat a l’armari de la cuina. Els xics em portem menjar cada dia, sí una mica de pa, que una mica d’aigua, que porta-li arròs. Tot això, acaba en la panxa del malparit del gat que s’ho cruspeix tot i s’aprofita de mi per esmolar-se les ungles. Ai, quin mal!!

Així arriba el gran dia. Això per vosaltres els humans, que per mi representa una garrotada rere l’altre. Tots s’atreveixen des dels grans fins el més petits. Tots, vinga a picar-me l’esquena i cantar: Caga Tió! Caga Tiò!

Després la trampeta d’aixecar-me la manta. Rialles i moixames a dojo. I tornem a començar, que els cops no han estat res. Més i més garrotades, i més i més cantarella. Caga Tió! Caga Tió!

Però aquest any m’he pres la justícia per les mans. Com estic cansat del famós joc ho he humitejat tot, ajudat pel gat i el gos. Crec que a la canalla no els ha agradat els més mínim. El pare m’ha fotut a la llenya per cremar.

Però us ho prometo, el dia que em cremin faré un pet tan gros a la xemeneia que en tindran de fer una de nova. Serà el meu comiat final, però que se n’assabentin !!

Mira que abusar així dels pacífics troncs que no fan mal a ningú.

Miquel Pujol Mur

ELS JARDINS DE SANTA CLOTILDE

Aquests dies de forta  calor m’agrada recordar la sortida que vam fer fa uns mesos per la Costa Brava, i entre altres llocs vam visitar aquests bonics jardins prop de Lloret de Mar.

Situats damunt d’un penya-segat en mig d’un paisatge de gran bellesa és trobem els espectaculars jardins de Santa  Clotilde amb impressionants vistes sobre el mar. El jardí botànic va ser construït a inicis del s. XX amb una clara influencia italiana. Realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí, que recuperà l’esperit renaixentista italià amb essències de modernitat .

Terrasses esgraonades, diversitat de plantes s’alternen amb petits estanyols i conjunts escultòrics diversos . Fonts, aigua, rius, amb variades escultures vinculades al mon de l’aigua. Destaquen “Les Sirenes” de Maria Llimona.

Les olors de resines, llorers, plantes aromàtiques... ens porten a un contacte directe i de comunió amb la natura, mentre que el brogit del mar, el moviment de la  vegetació, la remor dels brolladors, de l’aigua de les fonts  composen  una melodia suau que et transmet una pau i una calma que et fan oblidar del  estrès del nostre dia a dia.

10/06/2019/

UN MAR DE VI

L’home caminava fent esses pel carrer. Es notava també amb la seva veu, que havia begut massa. Cantava amb veu gens afinada una cançó de taverna. El Manel era un pescador que cada dia sortia a navegar mar endins per guanyar-se la vida amb la pesca. De bon matí quan s’alçava el sol el resplendors rogent del sol i el seu refracció a l’aigua li feia desitjar que tot allò fos vi per  emborratxar-se encara més.

A causa de la seva afició a la beguda el seu matrimoni no havia anat per bon camí. Borratxo, i al mateix temps dur, també, pel seu treball, no havia estat mai de fàcil conviure. Finalment la seva dona cansada, de cops i males paraules, havia decidit marxar amb els seus fills a una altra població. També s’havia avorrit de sentir paraules d’un penediment que mai va complir-se.

Però el Manel no podia suportar la soledat. En moltes ocasions en l’excusa de veure els fills, havia anat a visitar-los. Mes, veure a la seva dona parlant alegrement amb els veïns i veïnes, abandonant la por i el temor a les seves bravates, li removia els budells. Una forta agror li pujava coll amunt i la sang li enrojolava la cara d’ira.

L’altre dia va veure un home que voltava també per la casa on vivia la seva ex-muller. Per a ell, la seva muller, ja que mai havia acceptat la separació i, encara que no fos seva, era la seva dona. Va encarar-se amb l’home i el va amenaçar amb el puny. L’altre, també un gallet, va riure-se’n i va treure un ganivet. Si no hagués estat per uns guàrdies, segurament la sang hauria tacat el terra.

Acompanyat pels guàrdies, va agafar el tren que el va retornar a casa seva. La seva immensa ràbia el va portar directament al bar, com si el vi fos aigua beneïda per als seus mals. Finalment, a altes hores, el taverner cansat de les seves paraules, plenes de rancúnia i d’amenaces cap a la seva dona, el va treure del local.

Encoratjat pel vi. Sentint la fel pujant coll amunt i dominant-lo un sentit estrany de possessió, vers la seva ex-dona, volgué tornar al poble per demostrar-li el seu poder, la seva força, i menysprear-la mostrant-li que és més home que el nou amic.  

Mirà el rellotge, però ja no sortia cap tren de l’estació. El seu cervell tan emboirat com ell li recomana: “Quan, un mariner ha necessitat un tren per anar a un altre poble de la costa?”.

Immediatament va baixar al moll, desamarrà la barca i sortí del port en direcció al domicili de la dona. Ja sigui per la seva borratxera, per la tempesta que encegat pel vi no va veure, poc després la nau navegava a la deriva, portada per les ones i el vent, en un mar embravit.

El Manel, ple de vi, no sabia què fer. Si hagués estat serè, com que era un bon mariner, hauria navegat de cara al mar enfrontant-se a les ones i esquivant-les. Però com que les seves cames no el mantenien gaire dret, va caure i va quedar estès a la cabina.

El Déu que acompanya als mariners, malgrat no siguin com han de ser, no va voler un nouvingut al cel. El petit navili va navegar i navegar fins que va estavellar-se en una costa estranya. Quan el Manel va arribar a terra la seva barca malferida ja s’havia enfonsat en el mar.

Aleshores el Manel va començar una nova vida. Sense diners, sense entendre la parla d’aquella gent, sense amics, va haver d’iniciar-se en aquell món. Però que com la major culpa del seu caràcter era el vi en aquell país estranys va haver de canviar. A més, el mar el va ensenyar a conèixer el seu gust salat, que res tenia de veure amb un bon vi.

En aquell país estrany el Manel va ser un bon home. No va tornar mai a la seva terra. I va formar una nova família respectant a la muller que el va acabar alliberant-lo de la seva desgràcia.

Miquel Pujol Mur

APRENENT A CUINAR

La jove parella és el segon  dia que viuen junts, ahir va fer el sopar la Lidia i avui està cuinant l’Andreu. Acaba de treure  del forn un pastís de poma

¾    UF, quina olor de cremat, fa aquest pastís de poma.

¾    No, està una mica torradet i prou. –diu ella amorosa-  Per ser el primer que fas està prou bé.

¾    Realment cuinar no es el meu fort!

¾    Quant n’hagis  fet uns quants  potser et sortiran millor.  Com els de la teva mare.

¾    No tinc la paciència de la mare.

¾    Jo tampoc

¾    Això de cuinar un dia cada un és un pal, però si a cap ens agrada, bé ens caldrà d’aprendre’n.

¾    Jo també ho penso

¾    Ja tinc ganes de veure quin menú em faràs Lidia, demà al vespre.

¾    Encara no ho he rumiat, però segur que serà alguna cosa senzilla.

¾    Sort que dinem tots dos  a la feina.

Ella para la taula i  l’Andreu porta la safata amb els espaguetis i darrera el pastis de poma una mica cremat. El menú que Andreu ha preparat per avui; demà serà la  Lidia que li tocarà escalfar-se el cap i escollir, comprar i cuinar el que cregui millor. Els dos han fet un pacte, que de menjar preparat, res de res. Hem d'aprendre a cuinar.-és van dir.

Això de viure junts te els seus avantatges, però també els seus inconvenients. Encara que els diumenges i dies de festa, han acordat fer el dinar entre els dos, cosa que pot ser més divertida, o alguns dies també anar a dinar a casa els pares.  Encara que penso que segurament aviat se’n cansaran de cuinar i molts dies  acabaran anant a buscar  quelcom preparat. Veurem quants dies dura la seva afecció per la cuina.

/19/02/2109/

RELLOTGE DE SOL. BAGÀ

Amb les idees clares i fermes

Aquesta és l’hora a Bagà.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FULLES SEQUES

En obrir la motxilla de la vida m’adono, sobtadament, que és plena de fulles seques. Enfonso les mans a dins i cerco els papers dels records. No hi són, només hi ha fulles seques.

Fulles seques de fa molts anys i ja que cap suggereix el més ínfim color, tret d’un esblaimat marró. No n’hi ha cap de recent, cap mostra ni una mica de verdor, i cap fa pensar en el vermell d’altres fulles oblidades. Només fulles de color uniforme i vell.

Les fulles portades pel vent de la memòria volen dins l’habitació i jo esperitat corro rere seu agitant els braços i les mans per agafar-les. Vull olorar-les per saber si mitjançant l’olor, malgrat sigui de vell, diuen alguna cosa al meu pensament.

Embogit, giro i regiro, com si fos un maldestre ballarí, que persegueix la vida. Aquesta cruelment, marxa, sense fer cas de la meva voluntat cap al seu destí final.

Paro un instant i la memòria corre enrere, sempre la memòria corre enrere, mai va cap endavant. Què recordo: enyorances de jovenesa! Estic envoltat de fulles que dansen com falciots de vol lleuger.

Ah! Sí. La fulla roja. Quin trist pensament em ve a la memòria. L’obra d’en Miquel Delibes que ens mostra que a la vida sempre existeix un avís que ens prepara per la darrera hora. Us recordeu del “Smoking”, el paper de fumar en llibret, que quan mancaven només cinc fulls del paper per a fer cigarrets, aleshores en sortia un de color vermell, com a  prevenció del seu acabament. 

Seran aquestes fulles seques, que m’envolten i a les que persegueixo constantment,  l’advertiment d’un pas llunyà i sense retorn? N’agafo una i en el seu anvers crec endevinar una mica de tinta. Seran aquestes les dels meus records que passades de temps volen fugir del meu cap?

En entrar a la classe, a la meva joventut, les fulles eren noves, tendres i netes. Podia escriure en elles tot el que em succeïa. Tot eren novetats. En cada una podia marcar una nova ensenyança.

Ara, poques coses més que l’oblit puc gravar en les fulles i en la meva memòria. Tot és vell, tot ha passat, i els més íntims records són com fum de fulles seques. 

Volto i danso com si vulgues fugir de mi mateix. Les meves giravoltes són cada cop més lentes. Finalment, esgotat, caic a terra. Les fulles dels records, com fidels companyes es posen lentament damunt meu.

M’acotxen i m’abriguen. Perquè els records dels temps oblidats  són els meus amics, de i per sempre. Envoltat de fulles seques m’esvaeixo en el temps nou.

Miquel Pujol Mur

LES MALVES

Les malves senzilles, ara florides, adornen els vorals de camins i conreus. El seu color violeta, blavós o rosat guspireja  en mig de la grisa i resseca vegetació  que l’envolta.

Recordo a l’Oriol, el meu petit, quan només tenia cinc o sis anys, que durant la visita d’uns amics de ciutat a la casa pairal, mentre jugaven els menuts pels voltants de l’era, de cop és  van sentir uns forts crits de la nena forana, al anar cap a ells vam escoltar a l’Oriol que li deia,

¾    Tranquil·la Eva, que les ortigues piquen una mica, però buscarem una malva i et curarà tot seguit.

En arribar a ells, el nen ja teia unes fulles de malva a la ma i li fregava la cama, vermella  allà on li coïa.  El nen ens va explicar, davant als grans bocabadats, que això li havia ensenyat l’àvia, la meva mare, i que era una cosa  anava molt bé, quan t’arriscaven les ortigues, per això sempre i  havia les malves a prop.  La nena ja s’anava calmant i somreia de nou.

De l’àvia en va aprendre moltes altres de coses, com el seu gust per la cuina, enfilat en un escambell, de de ben menut guaitava i ajudava a la mare, quan aquesta cuinava i sempre li preguntava coses, i ella encantada amb el seu petit ajudant. Avui es cuiner en un petit restaurant, però encara està estudiant. Vol arribar a ser xef d’un restaurant important. També va aprendre de la iaia, la importància de les herbes aromàtiques i les seves propietats tan dietètiques com curatives , les quals utilitza sovint en les seves receptes.

Avui estem convidats a dinar a casa seva , fa poc que ha estrenat aquest pis i ens ha convidat a tota la família, en el seu dia de festa,El primer plat ja és a la taula, ben parada i guarnida. Una amanida fresca de vegetals, fruits i flors, lleugera i refrescant per un dia calorós. Les  flors liloses de la malva sobresurten al damunt. Quin goig de plats i de taula.

Després d’un segons majestuós, unes postres exquisides per llepar-se els dits. l'Oriol ens va a saludar content d’haver pogut reunir pares  germans la tieta i alguns cosins. Tots el feliciten pels dinar i l’estrena del pis.

Què orgullosa estaria avui  la mare de poder veure el seu nét preferit  convertit en un bon cuiner i en el camí de ser un important xef, qui sap si algun dia aconseguirà una estrella. Llàstima la pobre que fa dos anys “que  cria   malves” com ella sovint deia quan algú estimat se’n anava.

29/06/2019/

SANTA COLOMA. ANDORRA

Església de Santa Coloma. Preromànica Segle VIII- IX

Video-mapping de les pintures de l’absis.

Principat d’Andorra

Fotografia: M. Rosa Planell Grau