dimarts, 27 de juny de 2017

I SI APROFITÉSSIM L’ABSÈNCIA DEL MINISTRE

Havia estat preparat amb el major sigil·li. Ningú volia que l’honorabilitat del ministre sortís tacada del gran esdeveniment.

Potser aquestes paraules, esdeveniment, en aquesta ocasió fossin mal utilitzades. No era en aquesta cas cap reunió per aconseguir fons per cap campanya electoral ni en pro de cap damnificat per les desgràcies que assolen països del tercer món.  

Simplement és que aprofitant-se de l’absència del mandatari els secretaris, els majordoms i tota l’elit que rodeja al gran senyor, inclòs el servei, volia celebrar una bacanal en el més pur estil romà. Alcohol, drogues i sexe en quantitat i sense mirar amb qui. 

Per animar la festa havien llogat un grup de strippers i algú, sense assenyalar a ningú, havia contactat també amb un grup d’intercanvi sexual per trencar l’ambient.   

Molta varietat de begudes, gran quantitat de menjar, una música ben estrident imperaven en els salons. I també, per què no, una bona provisió de pols blanca de qualitat. 

Fins i tot la governanta, una solterona d’uns cinquanta anys ben portats, observava las mil i una contorsions, quasi  impensables en un cos humà, per obtenir plaer sexual, portades a efecte pels grups contractats. 

Aquella dona tan estirada i seria, que mai tenia un somriure en els seus llavis, en aquesta ocasió, cabells al vent i sense cotilla que oprimís les seves carns, havia trobat en el seu opositor laboral de sempre, l’obès i panxa contenta del majordom (qui sempre pessigava les natges de les minyones al passar) el company adient per què junts i ben apretadets poder practicar sexe rere uns cortinatges de pesada tela. Portaven a terme tot allò après durant la vida, portats pel desig humà i sexual. 

Els sospirs, lleugers crits i paraules entretallades ressonaven a les sales i les habitacions de la residència oficial. N’hi havia d’agosarats que despullats de qualsevol pudor  i també de qualsevol roba corrien esverats a la recerca del company/a ocasional de torn. 

En aquestes un grup de cotxes oficials seguit per altres cotxes de diferents agències de premsa entraven a tota velocitat al parc que rodeja la mansió.  

La primera dama ha sofert una lipotímia en el sopar de la reunió de caps de  govern. El senyor ministre esparverat al veure la seva muller estesa a terra, ha delegat el seu discurs a l’ambaixador. Aleshores ha corregut amb el seu seguici al lloc on podia aconseguir la màxima intimitat i discreció: la seva pròpia residencia.  

Sense esperar que ningú obrís la porta el mandatari ha entrat mantenint en els braços  ben agombolada a la seva dona. La sorpresa ha estat majúscula el seva sacrosanta llar s’ha convertit en un prostíbul qualsevol. Música, beguda, copes per terra, i cossos nus practicant l’esport més antic del mon, la fornicació. 

Un somriure ha distés els llavis de la primera dama. El cap de govern s’ha girat cap a la porta amb la cara blanca. Mentre el grup de fotògrafs aprofitaven per fer múltiples fotos del ministre, de la porta i també del caos que imperava a les sales. Alertats pel soroll i les llums una corrua de persones mig despullades corria a amagar-se en els jardins.  

Els diaris a l’endemà publicaven en primera plana amb grosses lletres i gran quantitat de fotos el succés. Encapçalava el reportatge les paraules: “Si el nostre cap de govern no sap mantenir el ordre i saber el que passa a casa seva com pot governar un gran país com el nostre”. 

El primer ministre va haver de dimitir. Van haver moltes vacants en el servei de la gran mansió. Molts secretaris i consellers van haver de canviar de destí per un d’oblidat a terres llunyanes.  

Els únics que van sortir beneficiats van ser el majordom i la governanta. Primer, es van trobar l’un a l’altre, formant una sòlida parella.  Després van muntar un bon negoci, amb diners facilitats per la primera dama. Van crear un grup d’intercanvi de gran categoria, en una gran mansió a les afores de la capital. 

El secret era que la ex-primera dama, l’esposa del ministre, s’excitava el mirar a les parelles en la més plaent i mai prou ensenyada pràctica humana.    

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 25 de juny de 2017

COMENÇA L'ESTIU



Cel blau, nítid,  sense un sol  núvol. Sol ardent que sembla que ho ha d’abrusar tot, no passa ni un alè d’aire. Fa una calor espatarrant i unes nits xafogoses.  Així son aquest any els primers dies d’estiu.

Som els dies del solstici d’estiu, el sol està en el punt més alt, a partir d’ara començarà a davallar. Les nits més curtes de l’any i els dies més llargs. Revetlles i Festes Majors comencen la temporada. Hem entrat de cop a aquesta nova estació.

Begudes, refrescs, aigua, fruites, aliments lleugers per combatre les altes temperatures, que en molts llocs fregant el 40 graus , cosa poc habitual en aquestes setmanes de finals de junys, en aquestes contrades,  el cos s’ha d’anar preparant pels nous canvis. L’estiu a ningú deixa indiferent . Uns l’esperen frisosos, altres desitgen que passi aviat ja que no suporten la calor.

El verd dels prats encara està brillant, els sembrats han madurat del tot, a l’alta muntanya, les màquines recolectores treballen de valent. El paisatge està esplendorós dona goig de veure. Sortides per gaudir de la natura, imatges espectaculars  impregnen la retina. La primavera ens ha donat l’adéu definitiu. Ha arribat l’estiu per quedar-se, per passar calor i remullar-nos en dolls d’aigua o piscines els que tenim el mar llunyà o si més no a la dutxa de casa . Diuen que serà un estiu molt càlid i que aumentarà el perill d'incendis, haurem de ser curosos, pero em tot diem ... Benvingut estiu!!!

22/06/2017/


divendres, 23 de juny de 2017

EN LA CASA GRAN

L’edifici és gran i espaiós. Els murs exteriors són de maons vermells i mostren un estil regit per línies rectes i corbes agradables a la mirada. A la porta principal hi ha un incessant moviment de vehicles.  La majoria dels visitants venen acompanyats i un amable servei de consergeria el aconsella el lloc per on han de recórrer els ben decorats passadissos. 

Els jardins que l’envolten i permeten rodejar tot l’espai construït estan força ben cuidats. És veuen molts jardiners feinejant incessantment. En tots els tancats els arbusts estan tallats simètricament. Un gran passeig d’arbres d’imponent alçada permet gaudir dels dies primaverals. Hi ha bancs ben disposats i suficientment separats entre si per gaudir del silenci o permetre una amigable conversació.   

L’ANDREU. 

Assegut davant del finestral observo el jardí. Les flors li donen color i vida. Un raig de llum entra de bon matí donant molta claror a l’espai davant dels meus peus. És primavera i ben abrigat observo admirat els colors i la llum que es reflexa al mosaic del terra. Fins i tot, l’olor de les plantes, la barreja de l’aroma dolç de les flors me embriaga el pensament. També els de les herbes i les fulles verdes que donen a l’aire un cert to més àcid. Aquesta mescla dolça i acida m’embolcalla per tot arreu i em fa fruir la vida.

Hola petit gatet! Vine, apropat, puja a les meves cames. Marrameu, dius simpàtic gatet. Aquest meu, suau i tendre, que n’és d’agradable a la meva oïda. Així, pujat damunt meu noto la teva escalfor. El teu roncar suau i rítmic calma qualsevol ansietat.  

Que bell és aquest jardí i aquest instant. Donaré un parell de copets a la porta i la simpàtica Eloísa em portarà, lleugera com una daina, una refrescant beguda. Com m’ha agrada el seu nom. M’agrada dir-li Eloi-i-isa, sí d’aquesta manera, exagerant molta la i.  

EL XAVIER. 

Un home alt i fort entra a l’oficina. Deixa la cartera de pell a un espai damunt els arxius. Aleshores polsa els botons dels diferents aparells i repassa el seu funcionament. Un sospir de satisfacció s’escapa del seu interior. 

S’asseu i pensa. Mira que tots aquest estudis de lleis i seminaris només m’hagin servit per fer aquest treball rutinari. Torna a mirar les pantalles dels ordinadors i no hi ha cap cosa que cridi la seva atenció. 

Regira un calaix i troba una revista “porno”. Caram! - exclama- com s’entreté el meu company. Tanca els ulls i un sense fi d’idees regira dins el seu pensament. 

Està decebut, per què tants anys d’estudi solament li han servit per un treball míser i mal pagat. Total per un error en un judici. Aleshores aquell gratacel construït a força de lluitar, d’estudiar, de mil sacrificis va desplomar-se com un castell de naips amb gran rebombori. I ara, fins i tot, ha hagut de recórrer a certes influencies per aconseguir aquest treball d’observació des d’aquest despatx. 

Està fastiguejat i avorrit de viure. A més la “Vicki”, l’esposa i companya dels bon temps, li ha dit que marxi de casa, de la seva vida i de la dels seus fills.  

De nou torna a la realitat. On aniré a viure? A algun pis de mala mort en un barri també de mala mort. Avui, dormiré en un hotel. La vida dóna moltes voltes, però la seva cara amable no m’ha durat gaires anys. 

Que faré avui quan sortí? Aniré a beure fins a emborratxar-me, tal vegada a un night-club fins la matinada. També provaré de trobar una companyia femenina, malgrat sigui pagant. Demà, tinc festa i no vull veure l’arribada del nou dia sinó entre les bromes de l’alcohol. 

EPILEG. 

Malparit, no ens pot deixar tranquils. Altre vegada el sonat de 427. Agafa el micròfon i parla, quasi cridant:
¾     El de la 427 torna a donar, malgrat la camisa de força, cops de cap a la porta i torna a cridar Eloísa. Zelador de guàrdia fes-lo callar, abans que se l’obrí. Desgraciat boig! Mira que pensar que esta en un complex turístic i té una donzella al seu servei.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 20 de juny de 2017

EL TOVALLOLOT

Quan la mare va assabentar-se de les intencions de la seva filla, i del seu xicot, de marxar i crear el seu propi niu, va regirar ràpidament la casa. Va estudiar a consciència la distribució dels espais per la utilització del seu home i d’ella. Sempre havia i continuava essent una dona pràctica. Una vegada determinat l’ús de les habitacions, va baixar tot el que havia en els armaris, i també va classificar-ho.   

Aleshores va cridar a la Ester, la seva ja crescuda nena, i li va dir: “ Mira com vas a viure amb el David, i el teu pare vol espai per a pintar, he buidat els armaris. Veus, ens sobra tota aquesta roba, vosaltres potser l’aprofitareu”. Així amb un plec de teles i roba, com jerseis, samarretes i mil andròmines tèxtils, les meves companyes i jo vam canviar de casa. Només arribar al seu pis l’Ester va fer una nova tria i el contenidor, de sota el carrer, va omplir-se de tot el que a la mare li sobrava i la filla no volia.
 
Bé, després d’aquest pròleg, vull presentar-nos: Nosaltres tres som el joc de tovalloles del bany. Com també sabeu, la xica, la del bidet; la mitjana, per la cara i les mans; i un servidor o servidora, la del bany. Jo, com sóc tan gran, faig que em diguin les meves companyes el “tovallolot”. Com veieu sóc una mica masclista, malgrat haver nascut femella. Moltes vegades quan estem a soles, les tres, conversem entre nosaltres. Sempre i no sé la raó comença la mitjana. Només fa que queixar-se.
¾     A mi, em fan servir sempre. Em mullen per qualsevol causa. Sempre estic humida. Tant fa si es renten les mans o la cara. El que més em fastigueja és quan el David s’afaita. Aleshores, amb la cara mullada i mig plena de sabó m’empastifa tota.
¾     Tu rai! -exclama la petita- Et queixes de les mans i la cara. Què vols? Si sabessis els marrons que haig d’eixugar. Mira, com sóc pudorosa, callo i no els anomeno. Ja us voldria veure a vosaltres fregant certes coses. Uf!
 
Aleshores, com dues fúries s’adrecen a mi:
¾     I tu què, privilegiat? No dius res. Clar sempre penjat i assecant pell ben neta. Quina sort! 

Jo malgrat la seva ràbia estic content. El David, tant em fa s’assequi o no. Finalment sempre acabo ensopegant amb allò. Ja ho sabeu que vull dir. L’altre dia, beneit! fins i tot, va cridar a l’Ester per ensenyar-li ben ufà.
¾     Mira Ester, mira com se m’ha posat.  

I la noia va somriure satisfeta de pensar (punyetera) en una agradable estona. 

A mi, el que m’encanta, no ho puc negar-ho és acaronar lentament el cos i els raconets de la mossa. Com és joveneta i d’agradables proporcions gaudeixo sentint la tebior que desprèn la seva pell. I poc a poc, arribar al cobejat lloc entremig de ... Aleshores, sí que tremolo, fins i tot, el voraviu se’m posa fort. En aquestes ocasions, no puc per menys que amollar-me, més i més, al seu cos nu. Tal vegada com si fos els braços del seu amant. 

Sabeu què? La pocavergonya! Quasi vaig cridar desenganyat, com si m’hagués traït. No vaig poder més que pensar-ho, desgràcia de no saber expressar-me amb paraules com les persones. 

“On has deixat el matoll ros i rinxolat?”.  

Algun caprici del David segurament. Però quan em va prémer contra allò i va sospirar, la meva anima de tovallola no es va poder resistir més i em vaig esquinçar.  

Crim i càstig! Tot a la vegada. Vaig anar al contenidor com un drap vell,  malgrat haver gaudit per un instant de la seva més intima aroma. 

Miquel Pujol Mur.
 

dilluns, 19 de juny de 2017

EL RENTAPLATS QUE VOLIA SER NEVERA


A la cuina silenciós, bonic i útil el rentaplats llueix el color platejat de l’acer inoxidable que fa joc amb altres elements de la nova cuina, reformada fa un parell d’anys. Al davant te la nevera també d’aquell to d’argent que llueix ufanosa, el rentaplats la mira amb enveja.

Tot i la seva utilitat i la bellesa d’aquell model d’última generació, el rentaplats està malhumorat i capficat. Estar cansat i avorrit de la seva feina. Sempre ple de plats i olles greixosos. Sabor, escuma, aigua calenta i rentar i rentar, esbandir, secar, treure brillo  i eixugar els diferents estris. ·N’estic ben tip.· -pensa- . És mira amb enveja la nevera que li somriu des del davant i a vegades li pica l’ullet. Estava cansat  de veure-la lluir formosai ell brut moltes vegades i eliminant les deixalles ...

Aquest dia estava tant fastiguejat   que fins la nevera va poder escoltar com es lamentava,

¾    Que trista que es la meva vida, sempre guardant, rentant , generant aigües brutes,   n’estic ben fart. Si em pogués transformar en una nevera, ni que fos per un dia, per una estona, que content em posaria, i que feliç seria.  Guardar aliments, begudes, rics cuinats i els pastissos que fa la mestressa. Quina delícia de vida.

¾    No et lamentis –diu la nevera- hauries d’estar content per les prestacions i utilitats que fas i com t’estimen i et cuiden. Els homes estarien perduts si no et tinguessin.

¾    Si, però jo envejo als petits que de tan en tan treuen el nas a la cuina i t’obren i miren que troben dins teu. Agafen un iogurt, o unes natilles, llet o un beure fresc... això quan no troben un tros d’aquell pastis que fa la iaia. Sempre fresqueta, a l’estiu fent gel...oh, que bé.

¾    No tot es tan dolç com sembla. A vegades també deixen un tros de carn oblidat i als pocs dies ja put. O descuiden un taper amb un racó que hi està dies i dies. A l’estiu a vegades estic tant freda que fins tinc esgarrifances.

¾    Res.. jo em canviaria per tu ara mateix. Seria tant feliç.

¾    Doncs a mi ja m’agradaria ser un dia tu. Quan acabes la feina i treuen de dins  aquells plats,  gots i copes tant brillants també es bonic. Com t’admiro.

El rentaplats es va estarrufar una mica, però no va cedir amb les seves ambicions

¾    Em d’esbrinar com ho podríem fer almenys un dia per intercanviar-nos els rols.
¾    Serà difícil , però ho podríem intentar.


No s’havien adonat que la iaia de la casa havia entrat a la cuina i els estava escoltant feia estona i una mica empipada els va etzibar,


¾    Va, prou de xerrameca i de romanços. No veieu que esteu tots parats i s’esgavellaran els aparells.  Ja sembleu humans, que ningú està content amb el que té. Poseu-vos tranquils i cadascú ha complir amb la seva tasca. S’ha acabat el bròquil.


27/05/20177

divendres, 16 de juny de 2017

EL JORDI I EL DRAC

El Jordi, masover de la gran masia de cal Rei, està assegut davant del gran i ferotge drac. Pel seu gust no hi seria, però l’amo l’ha obligat sota l’amenaça de no pagar-li els sous pendents que li deu. Tenir un mal cap, per patró, comporta que els empleats hagin de fer coses impossibles.

¾     Veurà, senyor drac, el Josep, el meu amo, m’envia per reclamar-li els danys i perjudicis pels camps que vostè va cremar el mes passat.
¾     Com t’atreveixes a demanar-me això! No veus que sóc un pobre drac que no té ni butxaques. Butxaques! He dit, butxaques! Per no tenir, no tinc ni vestit i vaig nu pel món. El teu amo sí que viu bé, una gran casa, una bona roba i una amant esposa que li porta, només que tus, una mica de xarop per a la tos i una manta.
¾     Veurà, senyor drac! - replica el Jordi tot temorós.- Ell és un home i vostè un drac.
¾     Què vols dir? - Exclama aïrat, mentre de la seva boca brolla una llengua de foc que mig socarrima al jove masover.
¾     Veurà! Res, que vull queho entengui. Ell és un home.
¾     Un mal home, vols dir. Per què no ha vingut ell a parlar-ne?
¾     Veurà ...
¾     Veurà, veurà, veurà. Ja són massa cops que dius: veurà. No tens cap més paraula?- diu furiós, entremig de flames que li surten per l’entreoberta boca.
¾     Jo! És que li té por!- replica tot seguit i de pressa el masover Jordi.
¾     I tu, no?
¾     Què vol que perdi? No tinc ni cinc i a més m’ho deu tot.
¾     Que no et paga ?
¾     Sí! Però així, a tants trossets que no em fan ni profit.
¾     Però què dius, desgraciat. No et paga i vens a donar la cara per ell. Tu ets tanoca!
¾     És que l’Arsenda!
¾     L’Arsenda? Vols dir, la filla de l’amo.
¾     Sí! És tan bonica. I amable. I simpàtica. I jove. I tendra. I em somriu. I quan em somriu, jo em fonc com la mantega.
¾     Ai! Els humans! Sí que sou uns figaflors. Jo que a la meva parella fa tants anys que no la veig.- intervé el drac enmig de un núvol de fum.
¾     Tants anys dieu. I ho resistiu?
¾     Què vols que faci? La darrera vegada vaig sortir amb la cua cremada.
¾     Ai, les dones! Són tan difícils d’entendre. Et somriuen, quedes bocabadat i et foten la porta pels nassos i quedes fotut. Però a vostè, senyor drac, jo el feia més atrevit.
¾     Atrevit, no t’ho creguis. Quan la veia em fonia per dintre.
¾     Clar! Amb tant foc, qualsevol.
¾     I la noia, l’Arsenda, has pogut ...
¾     Jo? Que no veu el seu pare, un ogre.
¾     Caram! I si tu i jo pactéssim alguna cosa.
¾     Com?
¾     Mira jo li socarrimo la casa i el faig fugir corrents a ell i la dona. Acordeu una pensió, et cases amb la filla i l’amo seràs tu.
¾     Això sembla un conte rosa. I vostè què vol?
¾     Tu em dones cada any una sisena part de la collita. Me la deixes al fons de la vall i no et preocupis.
¾     I ens deixarà en pau.
¾     Sí! Vull veure la meva dragona. Tinc molts anys i voldria passar la vellesa amb ella i potser uns petits dragonets que m’alegrin la mirada.
¾     D’acord! Quan li cremarà el mas?
¾     Quan vulguis, però ha de ser ja, que tinc la caldera bruta i em crema per dins. Què et sembla demà passat?
¾     Sí, senyor drac, fet! Me'n portaré l’Arsenda a la fira de la capital i vostè fa la feina. 

I així ho van fer. Des d’aleshores tot ha estat pau i felicitat a la contrada. El masover Jordi i la fadrina Arsenda són feliços i tenen un seguit de petits. Molts no, que molta gent no és bona per repartir el patrimoni. Cada any el Jordi porta puntualment al fons de la vall la part del drac. 

Què són uns petits impostos per aconseguir viure bé i en pau. Pitjor és Hisenda, que ni pagant et deixa tranquil. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 14 de juny de 2017

EL NAIXEMENT D'UN RIU



Les Fonts del LLobregat.

Es prop del migdia, en mig d’una calor sufocant, estem caminant fins a arribar allà on neix el riu. La remor de l’aigua es va fent més intensa per moments, per entre la abundant vegetació que ens envolta i ens dona una ombra gratificant, es filtren alguns raigs  de sol que guspiregen com espurnes enceses caient damunt de l’aigua, enardint el paisatge que va prenen  tonalitats i matisos diferents tant a l ‘aigua com a l’entorn.

Pujant escales i corriols arribem a la passarel·la  que hi ha davant mateix de de les fonts on brollen dolls de líquid  escumós,  entre  un brogit ensordidor, baixant i saltant barrancs. Aigües clares , cristal·lines,  sorgint de les entranyes de la terra inicien el seu camí.  Un esclat de vida, un crit... com el naixement d’un nadó.  Aigua, sol, verdor... vida  en estat pur.

Gaudim contemplant l’espectacle; un lleu ventijol s’uneix a la frescor de l’aigua i alleuja la intensa calor d’aquest diumenge de juny, calor de plena canícula, quan encara no ha acabat la primavera. No pot faltar prendre unes imatges per copsar el moment.

Emprenem el camí de retorn, baixem els esglaons, mentre altre gent encara els puja, seguim avall pel corriol al costat del Llobregat , que baixa ufanós i clamorós encara, que,  en el seu camí s’anirà eixamplant i i engruixint  amb  cabals d’altres lleres, al anar creixent s’anirà embrutint i contaminant. S’anirà  fent gran, seguirà el seu camí laboriós cap al seu destí, escampant vida al seu pas, no en va ha  estat un dels rius més vitali treballador  de Catalunya com mostren el seguit de colònies fabrils, que es trobem al seu pas.


Bells indrets i paratges a prop de casa, que sovint per tenir tan propers ens en oblidem, i passem una colla d’anys sense gaudir-ne fins que un dia  els redescobrim de nou.



11/06/2017/

dimarts, 13 de juny de 2017

L’ANELL DE LA MARTA.

La Marta fa uns dies està força contenta perquè el Rafel el seu xicot, i parella, li ha donat una sorpresa.  

No s’ho hauria pensat mai, ja que sempre va curt de diners. Moltes vegades al sortir el diumenge a passejar i voler prendre una beguda, o fer l’aperitiu, resulta que mai en porta ni cinc. Aleshores ha de manllevar diners als coneguts o que li fiï l’amo de l’establiment. Sempre va penjat de diners. 

Finalment la Marta, cansada de fer el ridícul, ha pres la determinació de portar diners per pagar. No hi ha cosa més vergonyosa que anar fent llàstima per tot arreu. El Rafel afirma sempre que ell mai ha deixat de pagar cap dels seus deutes. Sense especificar dia, això sí. Caram! Tothom pot tenir una mica de paciència. Aquestes afirmacions a la Marta li fan arrufar el nas. A ella mai li ha tornat ni un duro. A més ara li nota certa propensió a demanar consumicions més cares. Saps què, nena? Podríem afegir uns calamarcets, he vist uns crancs de riu, han posat una plata de percebes. També unes ostres. Deuen ser...  

Però finalment quin detall del Rafel. S’ha tret de la butxaca una caixeta i de dins un anell fantàstic. Meravellada pensa que potser és massa ostentós i que la gent la mirarà amb mals ulls per pretensiosa. Però la joia és bonica i “fardona”. 

Aquest matí al llevar-se se l’ha posat per gaudir la seva brillantor malgrat quedar-se a casa a fer les feines domèstiques. 

El Rafel mentrestant, com tots els homes de bé, ha baixat al bar a fer una partideta de cartes. Quan la Marta truqui ell pujarà i sortiran a fer un vol. La Marta, de tant en tant, es para per admirar l’anell. 

En arribar al bany fa un moviment sobtat per agafar una tovallola que queia de la lleixa. Sigui l’impuls, potser l’anell li va una mica gran, ben bé, no sap la raó exacta, fa que la joia descrigui una meravellosa el·líptica i amb un sonor xop caigui dins la tassa del vàter. 

Quin ensurt! La Marta es porta la mà al pit per apaivagar les palpitacions del sobresaltat cor.  

Menys mal, sospira, aleshores pensa que la tassa és com la majoria dels conductes tipus sifó i l’anell reposarà al fons, menys o més endintre. Cerca una llanterna, es posa de genolls i comença a buscar dins l’aigua. Res, només un grumoll de paper. Deixant-lo en un costat torna a la seva recerca. Res, no hi ha res més, S’asseu desconsolada i comença a plorar. Una vegada que el Rafel li ha fet un regal que valia la pena va i el perd.  Agafa el floc de paper i se’l mirar detingudament. Observa que malgrat desfet i descolorit és lluent encara i conserva bells colors.  

Torna a observar-lo i aleshores s’adona que el seu anell només era una reproducció de paper feta amb una impressora 3D. 

La Marta s’aixeca i emprenyada baixa al bar. Li plantifica el tros de paperot enmig de la cara dient-li:
¾     No et vull veure mai més en la vida. Aprofitat, mala persona que jugues amb el sentiments de la gent de bon cor.  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 11 de juny de 2017

LA NOIA DE PEDRA


No us ho creureu, però jo vint anys enrere no era així. Era una joveneta alegre i moguda, plena de vida, que en res s’assembla en aquesta que sóc  ara, immòbil  asseguda en aquest banc.

Tot hi que els meus pares havien mort sent molt joveneta; jo amb quinze anys ja vaig continuar el negoci familiar que ells havien començat;  una petita merceria  a la plaça del  petit poblet on vivíem . Si que vivia sola, en aquell pis tant vell, però no tenia por, era on havia nascut , me’l estimava molt i era just a sobre la botiga, a més tenia moltes amigues.

Vaig estar bé fins que ell va venir a viure en aquell barri. Era un home de mitja edat, lleig i fastigós i va començar a freqüentar  la botiga. Quan entrava per la porta ja tremolava, i si hi havia algú conegut l’entretenia per no quedar-me sola amb ell. Sempre solia comprar  alguna cosa i o em deia floretes, o alguna grolleria,   que no feien canviar la meva cara seca i adusta .

 Un dia va dir-me que una joveneta tan maca com jo no podia viure sola i li agradaria que acceptes de casar-me amb ell. Que estaríem molt bé junts, que cuidaria de mi, i com tenia molts diners no em faltaria mai res. Molt educadament li vaig dir que li agraïa que hagués pensat amb mi,  però  que estava molt bé així  i ja havia decidit fa anys que no em casaria mai. Sort que va entrar una dona, llavors ell va sortir traient foc pels queixals.

Però no em va deixar pas tranquil·la , sinó que va continuar insistint. Venia a la botiga amb qualsevol excusa, m’esperava quan sortia de casa,  em seguia, no podia fer un pas sense tenir-lo a ell al darrera.  Ja farta i cansada, aquell dia li vaig dir que no em seguís, que no el volia veure  més, que mai em casaria amb ell, que em feia fàstic, que em deixes tranquil·la o sinó el denunciaria.  Empipada li vaig etzibar,

¾    Preferia ser una estàtua de pedra abans que tenir res a veure amb tu
¾    Ah, si. Descarada.  Doncs si així o vols, així serà. No seràs meva ni de ningú més mentre jo sigui viu una figura de pedra  seràs , només el cor et bategarà i així sempre més patiràs.

Va fer un ritual amb les mans , i així em vaig quedar... ell encara  va continuar parlant... deia que era mag i que segur que no moriria mai... però jo ja ni l’escoltava. Em trobava rígida  sense poder-me moure, en aquest banc  i lluny de casa., i aquí m’he quedat.

Així  passo els dies, els mesos, i els anys, en aquest raconet del parc, immòbil veient com passa el temps, em distrec  veien els infants  com juguen, la gent com va i ve,  les  parelles com s’amanyaguen, els vellets que venen a parar el sol i a passejar. M’agrada escoltar els ocells com canten , el soroll que fa el vent i sentir la pluja i el fred a la cara i també  l’escalfor del sol.

Fa uns quants dies que ve un noi jove i s’asseu al meu costat. Està molt trist i deprimit. Em parla de la noia que l’ha deixat per anar amb un altre. De com l’estima i que no  pot oblidar. M’explica les seves cuites i el meu cor es commou. Gairebé ve cada dia i em diu que parlant amb mi es troba una mica millor, és com si jo l’escoltés i el comprengués. El meu cor batega fort, li transmeto les ganes d’ajudar-lo i sembla que ell ho nota. El meu ulls ploren  endins per no poder-li agafar la mà i parlar-li, dir-li el que sento. Cada dia espero amb anhel la seva arribada.

Avui , tenia la seva mà sobre el meu braç, em deia que ja havia oblidat  la seva ex,  que donaria el que fos perquè jo pogués escoltar-lo i sentir que gràcies a mi havia tornat a ser una persona, que l’havia salvat de fer una bogeria . La seva mà reposava sobre el meu braç immòbil ... de cop vaig sentir el seu tacte, vaig notar com la sang tornava a córrer per les meves venes, podia moure els ulls, la boca , els braços i les cames tornaven a tenir sensibilitat ... tornava a estar viva.

Ell va notar l’escalfor de la meva pell, em va mirar la cara i va trobar el meu somriure, encara de la meva gola no podia sortir cap so, però ja sabia que tornaria a parlar. Ell sorprès em va abraçar tendrament mentre deia,

¾    No pot ser, el meu somni s’ha fet realitat. Cada dia somiava que això passaria, notava com el teu cor bategava dins aquesta carcassa dura. T’estimo noia de pedra, des que et vaig veure. Vull estar sempre a prop teu
¾    T’estimo, -em va sortir un fil de veu.

Llavors vaig comprendre el que havia passat,  em van venir el cap les paraules del bruixot que no havia volgut escoltar. “Només quan un altre cor bategi junt amb el teu, quan algú s’enamori de tu i tu de l’altre, cosa improbable, llavors jo moriré i tu tornaràs a viure”.

03/06/2017/ 

divendres, 9 de juny de 2017

EL QUADRE

Visitava la pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la sortida d’Adam i Eva del Paradís.

Vaig asseure’m, un xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del pintor. 

La pintura era real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un element més present a dins l’obra. 

El semblant de l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que havia plorat pel destí al que eren castigats. 

L’Adam, no havia plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven l’emprenyament que el corroïa per dintre.  

Em vaig deixar seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.
¾     Ja tu deia que no fessin cas de la serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.
¾     Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que ho havia de parlar amb tu  i que si no volies no era necessari tirar endavant.
¾     A mi m’havies d’ensarronar?
¾     Sí. Em va dir que com ets el cap i el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva opinió no conta.
¾     Ni contarà mai més!- exclamar de mala manera l’Adam.
¾     Mai més? Ja m’ho diràs quan vulguis allò i et digui que amb mi no contis.
¾     Bé, bé! Ara no anava per això.
¾     Oi! Ha dit que pariré les criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a la panxa.
¾     Calla! Calla! Això és cosa de dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.
¾     Però jo no sóc cap animal! Sóc una dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.
¾     Uns babaus seran aquests. No saps que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.
¾     Ai! Que n’ets de dur i desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb tu.
¾     Caram! Amb qui et volies casar? Com no fos amb un mono.
¾     Segur que seria més agraït que tu!
¾     Ja hi som! Primera bronca quasi sense haver sortit del Paradís.
¾     Va, Adam! Siguis una mica gentil. Diguem alguna cosa bonica. 
¾     Estic jo per paraules dolces! No has escoltat el meu càstig.
¾     No massa! Alguna cosa de treballar. Oi!
¾     Sí! Això mateix. Que hauré de treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.
¾     Però treballar no costa. Mira s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica de llet. Cuidar i pasturar animalets.
¾     Ximpleta! Tu creus que continuarem agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos. 

Aquí vaig pensar que l’Eva havia regat fora del test quan digué: 
¾     Però estimat Adam, jo t’ajudaré i els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré les criatures i també estaré per tu.
¾     A sí! Jo aniré a caçar, a pescar, a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.
¾     Jo cuidaré de tot i també plantaré arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.
¾     Un jardí dius, més val que sembris patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també te’n cuidis tu. 

Aleshores vaig rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i sarcàsticament em digué:
¾     Bé, que dormint una mica. Doncs miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues. 

Sufocat vaig fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li agraden molt a la meva Eva.  

Tot seguit la vaig anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.
¾     La feina era un suplici
¾     Vivíem lluny.
¾     Que més valdria que treballés. 

En escoltar aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.
¾     Nena, bonica. Ja saps que jo sóc un guerrer.
¾     Un guerrer? - va dir-me estranyada.
¾     Sí! - llavors amb orgull i veu ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes. 

Ai! Els somnis moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur