dimarts, 19 de desembre de 2017

L’ADREÇA DESCONEGUDA

Complint en les normes marcades en el taller d’escriptura he triat el llibre 6, la pagina 6 i la línia 6. Aquestes obligades premisses em porten a la següent frase: Travessera del Somriure Amarg, 47-49 Barcelona. M’ha semblat com si aquesta adreça, trobada misteriosament, fos un missatge que pogués conduir-me a múltiples aventures.  

Una adreça desconeguda. De qui deu ser?

Potser d’una noia que vol fer alguna cosa amb mi. Tal vegada deu estar equivocada, per què jo, actualment, no disposo de gens de diners. Per què, sinó és per diners, a què pot venir aquest interès per la meva persona. 

Tal vegada d’un amic d’anys pretèrits. Per quina raó? Potser per mirar-nos com dos desconeguts i dir-nos mútuament: Com t’han passat els anys! I recordar les nostres cabelleres llargues i rinxolades, que ara són desaparegudes. O les nostres barbes, aleshores  embrollades i plenes  de flors primaverals,  durant la nostra estada en Eivissa. Ara són blanquinoses i retallades. Sí, allà a la llunyania dels anys d’esplendor de la nostra època hippy. Quants records d’un temps de joventut, mig oblidat a les catacumbes de la memòria. 

O d’aquella esposa oblidada el dia que vaig anar a buscar el diari. Què em preguntarà? Si per fi l’havia trobat. Què li puc respondre: que sí, però com van trigar tant a portar-lo, al fullejar–lo, vaig adonar-me  que les notícies eren retardades. I vaig fugir en el temps i l’espai amb l’esperança de trobar un diari que digués la veritat. El vas trobar? On? - Em demanarà encuriosida. Veuràs - serà la meva resposta: París, Londres, Nova York, Mèxic, Buenos Aires, Tòquio i moltes altres ciutats van ser els llocs de la meva recerca. I sempre, sempre, les notícies ja havien passat.   

Doncs, a què tornes?- em dirà. Tenim un fill, no?- respondré jo, més que res per preguntar. Va volar amb el temps, com tu! Devia ser au del mateix plomatge.- exclamarà com qui diu veritats incontestables. No ho sé. - faré jo, encongint les espatlles sense vergonya. Ella, fent la desentesa m’oferirà.- Els llençols els vaig canviar ahir, són nets. El matalàs és altre cantar, ja han passat i n’he gaudit amb dos o tres homes fugissers, com tu. Ara el cau és buit. Caram!- exclamaré sorprès- Com han passat els anys. Sí molts! Com vint, no?- respondrà. Saps què noia, ara em recordo que haig d’anar a cercar el diari. Aleshores, fins d’aquí quinze o més anys! - comentarà com si tant li fes.  

Finalment abandonant els meus pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS PERDUTS.   

Baixa una noia, bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’ha asseu al mateix pedrís de l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, l’han comunicat fredament, no val res.  

Un home, més gran, baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença la baluerna a un contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes. 

Que efímers són els miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada