“El meu paisatge preferit”
És difícil això de triar un paisatge entre els molts, bonics i
meravellosos que tenim a prop, o els més
llunyans que hem visitat. Han estat molt els paratges i els indrets que m’han
encantat. Això d’haver d’escollir-ne un, és una mica enrevessat.
Després de donar-hi voltes, em
sembla que l’he trobat. No serà un de sol, sinó doble, aquest, des d’una doble
vessant. És el paisatge que veig cada
matí així que obro la finestra o
surto a la terrassa, només cal aixecar els ulls i em trobo davant l’ample i impressionant
serralada de Queralt, amb els primers
raigs de sol que n’il·luminen el capdamunt,
el Santuari, la torre campanar i un xic més enllà la cova de la Verge, transformant aquells colors terrosos i mats,
en grocs encesos i brillants que li donen un toc sublim, que contrasten amb la
vegetació més opaca dels verds encara en la penombra, que ara són tornassolats
pels ocres, marronosos, vermellosos colors
tardorencs.
El sol anirà enfilant-se
omplint-ho tot de claror i de color, transmutant les roques calcàries
blanquinoses que surten entre la vegetació, ja més avall, baixant, el camps
marronosos acabats de llaurar, els
marges esquerps amb algun arbre nu que els voregen, o els canyissars que
indiquen si la ventada es forta , tot es
va il·luminant, canviant de color quan el dia avança. Si el dia es gris i
nuvolós, el cim i les edificis emergint
d’un mar de boira és espectacular.
Per acabar d’arrodonir el
paisatge, veurem un seguit de masies escampades, envoltades d’horts i
arbres adornen el costat esquerre,
mentre que per la dreta treuen el nas les últimes cases de la ciutat,
enfilant-se cap amunt la carena en dues
urbanitzacions.
És migdia. Estic dalt del mirador
de Queralt, gaudint del ample marc d’aquest paisatge extraordinari, a sota, Berga s’estén com un llac de cases grogues i
teulades vermelloses, un seguit de serres i turons l’envolten i un seguit de
cintes platejades la voregen , enllaçades per altres més petites, les
carreteres i camins que connecten la comarca. Un seguit de pobles més petits,
taques marronoses, clares que es van
difuminant en la llunyania. Mirant
endavant, les muntanyes de Montserrat i el Montseny perfilen la seva silueta
nítida i clàssica, car el dia és clar i radiant . Encara la vista pot anar més avall i s’albira a la llunyania terres
del Maresme l’Anoia o el Tarragonès.
Girem els ulls a l’esquerra i més
proper veurem poblets com Vilada o Borredà, vorejat pel Sobrepuny, les canals
de sant Miquel o el Picancel i altres petites serres verdes que van formant un
seguit d’esses enfilant-se amunt, mentre
a sota les aigües verdoses del pantà de
la Baells reflecteixen brillants el sol del migdia, més ençà treu el nas
Pedret, i el santuari de la Quart. Cap a l’horitzó albirem les terres d’Osona i el Ripollès, on el Collsacabra,
el Taga i altres cims ressalten el seu
contorn.
Sempre m’ha meravellat contemplar
aquest paisatge, no em canso de mirar-lo cada vegada que pujo a Queralt es com
si fos la primera vegada, sempre es diferent i majestuós. Guaitant cap a ponent
, el cingles de Capolat llueixen majestuosos, entre valls , muntanyes i turons.
Les Tres Maries, tres carenes en simetria, que des de sobre d’Avià s’endinsen cap a terres del Solsonès.
Abans de baixar miro cap a baix,
entre cases i camps veig un tram allargassat
de cases petites, el meu barri i la meva casa, on s’albiren unes finestres diminutes,
entre les que hi ha la que obro cada matí, on des de baix rebo l’impacte de
l’aire, de la llum i del paisatge de
Queralt. Des d’aquí, des de dalt, als
meu peus, la meva ciutat, la meva terra i gairebé la totalitat del meu petit
país al davant. Enteneu perquè aquest és el meu paisatge preferit.
10/11/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada