diumenge, 10 de desembre de 2017

DES DE BAIX I DES DE DALT: QUERALT

El meu paisatge preferit


És difícil això de triar  un paisatge entre els molts, bonics i meravellosos que tenim a  prop, o els més llunyans que hem visitat. Han estat molt els paratges i els indrets que m’han encantat. Això d’haver d’escollir-ne un, és una mica enrevessat.
Després de donar-hi voltes, em sembla que l’he trobat. No serà un de sol, sinó doble, aquest, des d’una doble vessant.  És el paisatge que veig  cada  matí així que  obro la finestra o surto a la terrassa, només cal aixecar els ulls i em trobo davant l’ample i impressionant  serralada de Queralt, amb els primers raigs de sol que n’il·luminen el capdamunt,   el  Santuari,  la torre campanar i  un xic més enllà  la cova de la Verge,  transformant aquells colors terrosos i mats, en grocs encesos i brillants que li donen un toc sublim, que contrasten amb la vegetació més opaca dels verds encara en la penombra, que ara són tornassolats pels ocres, marronosos, vermellosos  colors tardorencs. 

El sol anirà enfilant-se omplint-ho tot de claror i de color, transmutant les roques calcàries blanquinoses que surten entre la vegetació, ja més avall, baixant, el camps marronosos  acabats de llaurar, els marges esquerps amb algun arbre nu que els voregen, o els canyissars que indiquen  si la ventada es forta , tot es va il·luminant, canviant de color quan el dia avança. Si el dia es gris i nuvolós, el cim i les  edificis emergint d’un mar de boira és espectacular.

Per acabar d’arrodonir el paisatge, veurem un seguit de masies escampades, envoltades d’horts i arbres  adornen el costat esquerre, mentre que per la dreta treuen el nas les últimes cases de la ciutat, enfilant-se cap amunt la carena  en dues urbanitzacions.

És migdia. Estic dalt del mirador de Queralt, gaudint del ample marc d’aquest paisatge extraordinari, a sota,  Berga s’estén com un llac de cases grogues i teulades vermelloses, un seguit de serres i turons l’envolten i un seguit de cintes platejades la voregen , enllaçades per altres més petites, les carreteres i camins que connecten la comarca. Un seguit de pobles més petits, taques marronoses, clares  que es van difuminant en la llunyania.  Mirant endavant, les muntanyes de Montserrat i el Montseny perfilen la seva silueta nítida i clàssica, car el dia és clar i radiant . Encara la vista pot anar  més avall i s’albira a la llunyania terres del Maresme l’Anoia o el Tarragonès.


Girem els ulls a l’esquerra i més proper veurem poblets com Vilada o Borredà, vorejat pel Sobrepuny, les canals de sant Miquel o el Picancel i altres  petites serres verdes que van formant un seguit d’esses  enfilant-se amunt, mentre a sota les aigües verdoses del  pantà de la Baells reflecteixen brillants el sol del migdia, més ençà treu el nas Pedret, i el santuari de la Quart. Cap a l’horitzó albirem les  terres d’Osona i el Ripollès, on el Collsacabra,  el Taga i altres cims ressalten el seu contorn.

Sempre m’ha meravellat contemplar aquest paisatge, no em canso de mirar-lo cada vegada que pujo a Queralt es com si fos la primera vegada, sempre es diferent i majestuós. Guaitant cap a ponent , el cingles de Capolat llueixen majestuosos, entre valls , muntanyes i turons. Les Tres Maries, tres carenes en simetria, que des de sobre d’Avià s’endinsen   cap a terres del Solsonès.

Abans de baixar miro cap a baix, entre cases i camps veig un tram  allargassat de cases petites, el meu barri i la meva casa, on s’albiren unes finestres diminutes, entre les que hi ha la que obro cada matí, on des de baix rebo l’impacte de l’aire, de la llum  i del paisatge de Queralt. Des d’aquí, des de dalt,  als meu peus, la meva ciutat, la meva terra i gairebé la totalitat del meu petit país al davant. Enteneu perquè aquest és el meu paisatge preferit.

10/11/2017




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada