divendres, 8 de desembre de 2017

SETZE JUTGES...

Havíem sortit d’acampada com sempre. El Pedro, era un dels integrants del nostre petit grup de quatre amics que anàvem sempre junts. 

Tots érem catalans menys el Pedro que era d’origen andalús, els seus pares eren de Sevilla i havia pujat parlant en aquesta llengua. Tant per l’ascendència familiar, com pel barri on havia crescut.
 

Amb nosaltres no havia cap problema perquè ell entenia perfectament el nostre parlar. Nosaltres enraonàvem en català i ell contestava, no en el castellà normatiu de col·legi, sinó que, en un genuí enraonar de la seva terra. Sincerament la seva forma d’enraonar tenia “todo el gracejo” del seu país.  

Però el Pedro estava sempre preocupat per què volia parlar en català com nosaltres. Deia que si hagués  marxat a l’estranger hauria d’haver après l’idioma del país on visqués. Nosaltres sabíem que anava a classes per poder comunicar-se més fàcilment amb nosaltres, malgrat que no hi havia cap problema. Nosaltres, si ens era possible, l’ajudaven i el corregíem en alguna ocasió. Però com estaven tan acostumats a la  barreja idiomàtica moltes vegades ni ens adonàvem. 

En una de les nostres converses durant l’acampada va ensopegar-se amb una paraula que no sabia pronunciar i el Joan, que era molt de la broma, va dir-li:
¾     Pedro, mira tu continua estudiant i quan sàpigues dir: “setze jutges mengen fetge d’un penjant”, ja hauràs superat la prova més gran. 

Poc després la feina i els estudis van separar les nostres vides. Però això no acaba així. 

Ara passats trenta anys he tornat a la terra on vaig néixer. Ha estat força temps a fora i he visitat diferents països treballant amb gent de mil races i mil idiomes. En totes  les ocasions he procurar entendre la idiosincràsia de cada ètnia. Així he aconseguit resultats favorables per la meva empresa, llaurant-me al mateix temps una bona posició.  

Al poc d’arribar vaig tenir un accident de circulació. Res, una topada de poca importància i vaig enfonsar la porta del cotxe contrari. Però l’altre conductor, més novell que jo, cridava com si hagués passat alguna cosa irreparable. Pel seu tarannà va semblar-me que sabia trenta mil lleis i ja emprenyat vaig cridar a la guàrdia urbana. 

Van fer l’atestat i tot semblava solucionat. Però la meva companyia d‘assegurances va negar-se a pagar l’onerosa reparació. Semblava ben bé que en lloc d’una porta enfonsada hagués trinxat amb una piconadora tot el cotxe. El gestor va dir-me:
¾     Miri és més econòmic comprar-li un altre cotxe similar que pagar la reparació que reclama. 

Després de moltes gestions la reclamació ha acabat al jutjat. Al presentar-me a judici he observat la cara seria del jutge que presideix la taula. Em recordava a algú. Però la seva parla era tan profunda, tan tancat el seu accent català, que m’he dit aquest almenys és de Girona. 

Una vegada escoltades les declaracions de les dues parts implicades en la topada el jutge ha dictat la sentència. El culpable era jo, ja que havia estat el conductor del vehicle que va ocasionar els danys. Però quan ha acabat de dictar la seva resolució he vist de reüll que el meu oponent que moments abans es fregava les mans de satisfacció ha canviat el seu somriure per una ganyota  i ha emmudit. El jutge ha manat un nou pressupost resolutori fet per un pèrit aliè a les dues parts.  

En sortir de la sala un uixer m’ha cridat i passant davant meu m’ha conduit a un despatx de la mateixa planta. En entrar he vist al jutge d’esquena que es treia la toga. Girant-se m’ha mirat i obrint els braços m’ha abraçat fortament pronunciant aquestes paraules.
¾     Roger, quants anys sense saber notícies teves. Pensava que t’havien menjat els caníbals en aquells països que has recorregut. Jo ja ho veus! Us vaig fer cas i a més de saber dir: Setze jutges mengen fetge d’un penjant, m’ho vaig agafar amb serietat això dels jutges i vaig estudiar la carrera per ser-ho.
¾     Pedro!- vaig dir-li emocionat.
¾     Ep, amic Roger il·lustre senyor Pere d’Alcántara.- I va riure satisfet. 

Els bons amics no es perden mai, quan menys t’ho esperes et surten en qualsevol cantonada.    

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada