UN PICAPORTA ORIGINAL .

Quan vam llogar aquella casa en aquell poblet de muntanya, ja ens va cridar l’atenció aquell picaporta, amb una ma femenina trucant, aquesta molt ben cuidada i amb un gran anyell, denotava que havia estat una casa senyorial. Ara, la casa, vella i amb moltes reformes a sobre , era una casa de vacances adaptada als nous temps, i ven poca cosa guardava del primitiu aspecte,  llevat d’aquella porta  (restaurada) amb el  baldó tan original . Al costat un timbre refulgent desentonava una mica, però destacava la utilitat.

Vam decidir aprofitar la setmana santa, per instal·lar-nos allà i conèixer una mica l’ambient . També teníem projectat  fer algunes sortides pels voltant, i pels sud de França. El primer dia al vam passar arranjant la casa, i vam conèixer el restaurant. No teníem ganes de començar cuinant. A la tarda vam coincidir amb els veïns de la casa propera i ens vam convidar a una excursió pels redós, l'endemà. La caminada no era massa pesada ja que hi venien molta quitxalla, els nostres nens ja s’havien fet amics dels seus i van  insistir per anar a la sortida. Com era bo conèixer la gent , ens hi vam apuntar.

El tercer dia de no parar, amb la Raquel vam decidir que com que ja ens havíem fet coneixences , ara calia fer alguna de les sortides dels que teníem  nosaltres programades, el dia següent aniríem a aquelles coves prehistòriques de sud de França i a aquell poble situat entre les altes muntanyes pirinenques, famós a l’hivern pel esquí i tot l’any per les aigües termals, amb un parc temàtic molt important. Els petits ja remugàvem, però al final , la novetats també els atreien.

Vam a anar a dormir molt tard, teníem coses a fer,  els petits ja feia hores que roncaven. Estàvem cansat i baldats, havien de descansar per estar frescos al matí, tot i que la ruta no era massa llarga. Dormíem profundament, quan ens van despertar aquells trucs forts a la porta, primer no sabíem ni que eren. La Raquel estava espantada em vaig aixecar i vaig veure que no hi havia llum. Amb el mòbil vaig obrir la finestra. A baix al costat de la porta unes quantes persones que picaven amb la balda i  cridaven...  a l’entorn tot era fosc,

¾    Que passa? –vaig dir.

¾    Sortiu despresa de la casa, que ha caigut un cable elèctric  i sembla que hi ha foc a la part del darrera. Tot el poble estem sense llum.

La Raquel que era al meu darrera ja va sortir disparada a buscar les nens que dormien a l’habitació del darrera, al arribar allà ja es notava l’olor del fum que es filtrava per la finestra. Amb els llum dels mòbils i els nens embolicats amb una manta van intentar sortir per l’escala, però hi havia molta fumera i van tancar la porta de nou. En aquell moment arribaven els bombers que van cridar que no sortíssim per l’escala. Ens vam tancar tots quatre a la saleta que donava al davant. Al cap d’una estona de neguit , un parell de bombers picaven a la porta del balcó. Amb una escala van baixar primer els nens i després  a nosaltres, mentre uns altres apagaven el foc que encara no era massa intens. Els veïns ens van fer anar a casa seva a acabar de passar la nit, tot i que ja clarejava, els nens els calia retornar-se del ensurt i a més portaven poca roba

.

Tot i que va ser molt aparatós, per sort no va ser res greu. L’excursió va quedar aparcada. Vam passar el dia traient les coses i obrint finestres. Com es tenien d’arreglar alguns desperfectes, a la tarda vam tornar cap a Barcelona, tot i que vam tenir ofertes d’algunes persones del poble que ens quedéssim a casa seva. Al marxar i tancar la porta vam acariciar la mà del baldó, que aquella nit havia fet un gran servei, i potser fins i tot ens havia salvat la vida,  dient-li  fins la tornada, així que tot tornés a estar a punt tornaríem de nou a aquella casa i aquell poble, on en tant pocs dies havíem conegut i fet bons amics.

 27/03/2019/

.

ABANS I ARA

Quan misteris i quanta fe!

Ara els temps moderns

ens mostren, per desgracia,

que pecats i pecadors

n’havien a fora i a dintre

del confessionari.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

DETALL ORNAMENTAL EN UN EDIFIC DE ARTÍES. NAUT ARAN

Sí difícil és pensar en un sol cap, com és pot fer amb sis, de tan variada i inversemblant forma de veure la vida.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ESTRIS DE BRICOLATGE

(Una dona entre ens uns magatzems i compra: un martell, una destral , una corda i una poma. Per que vol tot això aquesta dona?

La Mònica ha entrat en un d’aquells magatzems que hi trobes de tot, un de xinés, com la majoria, amb l’objectiu de comprar quatre coses concretes, un martell, una destral, una corda i una poma. Busca i  s’apressa entre les estanteries. Els tres primers li fan falta urgentment , ja que segons sembla hi ha hagut desperfectes en la casa del poble per la ventada. El marit hi ha pujat de bon matí i aviat l’ha trucat per què li comprés les tres coses i les hi portés urgentment. Es veu que un arbre ha caigut damunt del corral i ha ensorrat la teulada . Llavors la destral que tenien allà s’ha trencat.

Ja té una destral grossa i esmolada i un rull de corda gruixuda i forta per aixecar l’arbre després d’haver tallat les branques més gruixudes. També ha trobat el martell, i a més ha comprat uns claus, ( no fos cas que tampoc n'hi hagués a la capsa) per apuntalar amb trossos de fusta el tros de corral que s’ha ensorrat i dona a les habitacions del darrera . El martell es veu que amb el rebombori s’ha perdut.

La poma és l’única cosa que no ha trobat en aquell establiment, però sortint hi havia un petita botiga de queviures i n’ha comprat una. Per què volia la poma? Doncs per menjar-se-la ara abans de marxar. Ja que amb tot l’enrenou es va adonar que no havia esmorzat .

16/03/19/

TAULA DE PÍCNIC SANT SALVADOR DE TORROELLA. NAVÀS

A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

Dita catalana.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ANTIC TREN DEL CREMALLERA DE MONTSERRAT. MONISTROL

Segons panell explicatiu:

Construit per la Compañia de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes, S.A. (FMGP), el primer cremallera de Montserrat va funcionar entre el 1892 i el 1957, i es fa fer molt popular. El tren exposat aquí ens permet recordar com eren les seves locomotores de vapor i els seus cotxes de fusta.

La locomotora va ser construïda per la Société Française de Construccions Mécaniques des Anciens Établissements Cail de Denain al 1982, amb el número de fàbrica 2353. A l’iniciar l’explotació, 1892, portava el número 2 i el nom Monistrol. Va ser retirada del servei el 1956, quan feia poc que se li havia posat el número 4 i el nom Víctor Balaguer.

El cotxe va ser construït el 1928 pels tallers de la firma Enrique Quintana, de Barcelona, a partir del bastidor i els rodaments aprofitats d’un cotxe mixt de primera i segona classe, construït el 1892 per Shweizerische Industrie Gesellchaft (SIG) de Neuhausen amb Rheinfall (Confederació Helvètica). Va funcionar fins el tancament de la línia el 1957.

Aquest tren va ser adquirit per Ramon Carreras i Clotet el 1973, que el va conservar a la Torre Bacus de Monistrol, finca que abans havia estat també propietat de FMGP. El 1983 el tren va ser adquirit per Ramon Font i Ginesta i Carme Besora i Soler, que el van traslladar a la seva finca privada de Balsareny.

Gràcies a les gestions de l’Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat, el 2016 el tren va se cedit gratuïtament a FGC per les filles del matrimoni Font i Besora perquè pogués ser exposat a l’estació de Monistrol. FGC vol fer constar el seu agraïment.

Miquel Pujol Mur de la visita a Montserrat.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TROBADA AL CASTELL DE PÚBOL

Capvespre de tardor, davant la llar de foc encesa,  al costat  d’una taula plena de menges i ampolles de vi en Dalí conversa amb l’estrany visitant que s’ha presentat de cop a fer-li una visita al seu Castell.

¾    Què content estic que us hagueu dignat visitar-me. Des que va morir la meva estimada Gala, estic tant sol i trist en aquest castell. Oh! Hamlet, sempre he admirat la teva valentia amb que has sabut enfrontar-te a les tragèdies de la teva cort i de la teva vida. L’assassinat del teu pare quan només erets un marrec, el casament de la mare amb aquell oncle que aviat va ocupar el tron del seu germà i que tu sempre vas sospitar que ell o ells eren els culpables i no vas parar d’intentar venjar-te de totes les altres traïcions.

¾    “Ser o no ser, aquesta es la qüestió” - respon Hamlet altiu- al final vaig decidir ser i encara sóc. Per això vaig decidir fer una vista  al més gran dels genis de tots els temps.

Dalí visiblement emocionat per aquestes paraules i de la presencia del personatge va respondre,

¾    Vull ser el teu company de tragèdia,. primer celebrarem la trobada, beurem i brindarem amb aquest vi de la nostra contrada, després me’n vinc amb tu  al passat i venjarem al teu pare, farem pagar al teu oncle Claudi i a tots els altres ...  totes les malifetes fins a la mort i tu ets i seràs el legítim successor del teu pare i rei de Dinamarca.

¾    Si, però vaig perdre la meva estimada Ofèlia per sempre,  quan vaig  matar al seu pare per equivocació, llavors ella es va suïcidar..

¾    No et preocupis, ella ja està en el món de la insubstancialitat, jo et serviré a tu  per tot: de  company, de guerrer, de camarlenc, d’amant, ...tot el que vulguis. Mai no hauràs conegut ningú com  jo.

¾    Oh, genial  Dali. Estic satisfet d’aquesta visita amb tu al costat no tinc por de res. Totes les tragèdies les convertirem en victòries junts.

¾    Tornarem al vostre temps i ens farem amos i senyors del regne; els demés seran tots súbdits nostres. Brindarem ara per això.
En Dalí estava eufòric, comença a omplir una copa de vi i l’ofereix al seu convidat, llavors s’omple la seva, les aixequen enlaire,  Hamlet comenta,

            ¾    Brindem per nosaltres,  gran Dalí , pel passat i pel futur.

            ¾    Brindem per nosaltres, i el  príncep Hamlet, el nou rei de Dinamar.

Buiden una copa i una altre, nous brindis, noves copes. La taula resta plena d’ampolles buides. Tenen  el cor content i el cap tèrbol. Canten a duo...

            ¾    .   “Brindem pel passat i pel futur.  Serem o no serem”

De sobte una persona toca pel braç a Dalí, el sacseja, ja  que dorm com una marmota al terra al costat de la llar de foc quasi apagada. Era el seu majordom i secretari,

         ¾    Dalí, desperteu i aixequeu-vos, que agafareu fred. Heu passat tota la nit al terra damunt la catifa. Va , us ajudo i anem al llit  a acabar de dormir la mona.

            ¾    Si, si, ajuda’m i anem al llit que acabarem de passar la nit com deu mana,

.

L’home l’ajuda a aixecar-se i mig arrastrant-lo l’acompanya a la seva cambra l’estira al llit mentre li treu la roba més gruixuda. Estirat al llit aquest obre els braços i estira al secretari damunt seu  i el comença a abraçar mentre va murmurant  Hamlet, Hamlet... amor meu ... acostat.

El majordom, s’ha alçat ja que Dalí    ha quedat clapat de nou i li abriga una manta. Va a endreçar la sala plena de copes i ampolles buides, al terra sobre la catifa un llibre abandonat, aquest l’agafa i mira el títol... HAMLET,  de William Shakespeare.

 - 08-03-2019-

EL DALINIÀ QUADRE

Com deia el meu mestre, l’inigualablissim, Salvador, aquest quadre és com la vida mateixa: Esquizofrènia pura.

Sota un cel blau meditarrííísim , el color beix de la  terra ignota i properííssima del meu país.

Aquest polsim sota el cel blau, aixecat pel vent del desert transporta una onada de calor provinent de països llunyans. Envejosos, sempre n’hi ha de la pau i tranquil·litat de la nostra costa.

Al seu costat, res més que aquesta costa única amb una platja envaïda per la boira matinera que ofega la visió de la realitat del món. Realitat només hi ha una: la de Salvador Dalí, el mag de la visió de l’energia tel·lúrica, que dibuixa sobre la tela que clama a la Victòria.

Tot això és emmarcat per una terra, taula o taulell, que la visió daliniana tot ho permet, de marronosa aparença. Aquest atuell sosté erecta una branca recolzada damunt d’allò, que també pot ser un taüt. Potser l’aire petrificat exhalat en el darrer sospir de l’humà o humana que hi reposa. Un dels membres de la branca, erèctil figura, sosté pesarosa el rellotge dels amors buits, que poca força han deixat del seu record. Penja tou i oblidat pels humans.

L’altre rellotge d’esllanguida figura mostra l’hora del començament de l’infern del treball diari: les set del matí. Quan els somnis i els llençols queden relegats a tristes i rebregades memòries. També amaguen, entre el seus plecs, la nit, en moltes ocasiones, el que desitjaven fos i la pesarosa realitat de l’ésser humà. En moltes ocasions més portat per les passions mentals que per la pura realitat. 

 

O també, pels optimistes, la set de la tarda, el moment de deixar el treball i marxar a la recerca dels pensaments íntims. lligats a la individualitat que no posseïm ja que majoritàriament cerquen companyia.

Poca cosa em queda per opinar, sinó del rellotge, qual forma d’escarabat ornat per lluents llavors, que amaga dins el seu sí la realitat de les hores encara per venir. Unes hores que poden omplir-nos  de tantes il·lusions i tants desenganys que tal vegada és millor no obrir-les i cercar la felicitat en el propi jo. Qui sap?

La darrera figura és no ho sé! Una parodia humana mig perduda entre les celles que amaguen moltes falses mirades o simplement allò que podia ser i no va ser.  N’hi ha tants desficis que no es compleixen.

Tot plegat una tela, de brillants colors i  d’estranyíííssima  percepció només dins el millor l’únic l’incomensuraaable intel·lecte del seu autor.

Amics, passeu i mireu, i si sou capaços d’esbrinar, malgrat sigui el més íntim pensament de l’HOME de la cara del bigoti punxegut tal vegada us adonareu que aquest món com el rellotges de les hores no tocades, fa figa.

Per acabar si no ho enteneu i el cap us vagareja amb els ulls esbatanats ho lamento. No tothom té la suau percepció del que és art, i sense aquesta tecla del piano existencial potser tampoc hi ha intel·ligència. Ho sento amb l’ànima, companys, si no arribeu més amunt.

Uns pinten i els altres netejant quadres, no quadros.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANT SALVADOR DE TORROELLA, NAVÀS. BAGES

Rellotge d’hores torçades

D’on vens, a on vas?

Resposta:

Seguir el meu pare Sol

és el meu destí.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EN PIPO EL PALLASSO

( Qui és en Pipo i per què plora? ) 

En Pipo, és un pallasso molt trempat, que alegra les festes infantils i molts espectacles per nens. La cara tota blanca, la boca grossa  on destaquen els gruixuts llavis vermells junt amb el gros i rodó nas també vermell i aquells ulls grossos negres tan oberts que es belluguen constantment ja son motiu per aixecar els somriures infantils, tot i el seu posat seriós, però de la manera que explica les coses i els acudits promou unes grans  riallades. Els petits l’estimen molt i sempre criden  Pipo...Pipo... Pipo... mentre esperen la seva sortida.

Avui, però, la serietat de la seva cara i la seva expressió són més marcades que de costum. Els acudits que explica no fan riure tan a la mainada i els seus balls i cants semblen esmorteïts. De cop els seus ulls sense voler s’han omplert de llàgrimes. Un menut de la primera fila li pregunta de cop

¾    Pipo... perquè plores?

¾    Perquè una mosca molt grossa se m’ha ficat al ull.

Mentre deia això,  amb la ma damunt dels ulls intentava dissimular el torrent  de llàgrimes que estaven a punt de sortir. Llavors va fer unes quantes giragonses i va desaparèixer de l’escenari. No podia més, havia de marxar corrent. La seva mare estava molt greu i sabia que l’esperava per acomiadar-se d’ell.

03/03/2019/

CASTELL DE LES. VALL D’ARAN

La nostra curta estada a l’Aran va ser una demostració de com un ésser microscòpic pot enviar a norris els plans més ben elaborats. Aquesta ressenya és la curta història de la nostra visita.

Del cartell explicatiu:

Conegut al país com a Castell de Pijoert, per la seva situació al mall (roca sortint, al cim d'una muntanya) del mateix nom, i temps enrere com la Casa dels Moros, o també la Torre de Pompeu, ídem a altres llocs, segons la tradició llegendària pirinenca.

Torre i runes del que devia ser la plaça forta de la senyoria de Les, emparentada amb altres senyories gascones medievals, que es troba damunt un mall gairebé a 100 m. a dalt de tot del cap de la vila de Les, o barri de Saviela.

Datat del segle XI, sembla ser que fou cremat ja a la fi de segle XV i abandonat poc després, fins que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica el 1994. Va ser catalogat i fotografiat des de 1884-1885. De nens ens explicaven un munt d’històries sobre els seu túnels i tresors amagats.

Jaume I va fer-hi una visita reial el 1265, i els barons de Les van ser-ne els hereus i propietaris fins que van marxar del país al segle XIX.

Catalogat per llei i protegit,  com tots els castell, és Cultural d’Interès Nacional.

Es conserva una torre quadrada i restes de murs.

Text i recull dades: Miquel pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL PIP DE LA RODA II

Per què servirà això que dona voltes. Per què canviar res, sí com està ja va bé. També es pregunten com és que el gran capità manaies ha fet cas del petit.

Però com a qui mana no se’l desobeeix, de més bona o més mala gana fan que els han dit. En un principi les dones són contentes ja que els hi sembla que allò serà un penjoll per portar al coll i fer bonic. 

Els mascles comencen l’obra. Les pedres grosses són difícils de treballar. Malgrat fer un forat enmig mai queda centrat i roden malament, a mes pesen molt. Algun de més viu diu que ho provarà per passar-lo per damunt dels cereals. Així neix el corro per separar la palla del gra.

Finalment són prou intel·ligents per fer-ho amb el tronc d’un arbre, un material més fàcil de treballar. Seguint les ordres del vell cap i les indicacions del Pip finalment construeixen una cosa rodona que volta. Vaja! Per jugar els nanos per què si no ...

Finalment sense saber que fer la abandonen en un racó del bosc. Passen forces llunes i molts sols pel firmament. Els petits de vagades juguen a fer-la rodar i veure com s’estavella al final d’una baixada. Però el Pip no està d’acord. Allò ha de servir per alguna cosa. Quan els altres juguen  els mira i encaparrat amb les seves idees rumia les mil i una coses, per a utilitzar-la.

Aleshores s’adona del esforç que fan tant els mascles com les femelles mentre traginen pedres, llenya o menjar. En moltes ocasions ho fan mitjançant una plataforma de fusta que arrosseguen pel terra.

Donant-se un cop al cap, es diu: Tate.

Marxa a buscar de nou al cap de la tribú. L’home mono està ja una mica gotós, comença a ser vell, però té interès per les noves idees i  escolta un altre cop al Pip. Crida de nou als homes i els  mana seguir les instruccions del jove. Total és fer un eix i muntar les rodes.

Ha estat un èxit immediatament s’han alliberat del feixuc treball d’arrossegar  les coses pel terra. Amb les rodes, és més fàcil i es fa menys esforç.

El Pip és homenatjat per tota la tribú. Més endavant, quan va ser més gran va prendrà les regnes del grup i el va fer avançar en la artesania i l’agricultura. Sota el seu mandat van ser una tribú feliç.

Malauradament el vell cap no ho va veurà. Com el caminar li és molt penós fa rebaixar un tronc d’arbre i fa que li posin rodes. Molt content ressegueix vigilant el camins per on transita la seva gent. Però un dia, en un descuit va davallar costa avall per una pendent molt forta i va estavellar-se contra les roques. Sense air-bag, ni casc ni cinturó de seguretat, que van trigar uns quants segles més a fer-se obligatoris, va ser la primera víctima de l’automobilisme.

Miquel Pujol Mur

EL SO I EL GUST DELS COLORS

Estirada al sofà de la sala, entre coixins, la Laura té un llibre obert a les mans, com ha de fer molt repòs és passa bona part del dia llegint o mirant la tele. Ara no té ganes de llegir i tanca el llibre, el color rosat-vermell de les tapes li remou a la boca aquell gust dolç àcid  de la maduixa, que inunda tota la gola i somriu. El pensament la transporta a la primera infantesa quan aquell gust li venia sempre a la boca quan la mare li posava aquell jersei color de maduixa, devia tenir dos o tres anys. Li agradava tan aquell jersei com el color i el sabor que li transmetia.

Després van venir altres colors i gustos associats. El gust fresc de la llimona i la tarongina en els colors pàl·lids de grocs o el sabor de la mel en els més pujats o daurats. El vermell encès la frescor dels préssecs acabats de collir que es fonien a la seva boca. Llavors els verds, ai...els verds, els que pitjor portava; si eren tons pàl·lids notava un xic d’acidesa com les pomes,  però si el verd era fort el gust era una mica amarg i si era  molt fosc el gust era molt amargant , no el podia ni veure, no hi havia res a la casa d’aquell color.

Deuria tenir uns set o vuit anys, quan a classe un dia la mestra ens va donar un dossier de color marro. Sense pensar res, em va sortir, “quin gust de xocolata més bo” mentre la boca el paladejava, tothom és va posar a riure,  un altre dia havien rigut pel gust del pernil... La  mestra va fer callar a la mainada i va explicar que no es podia fer mofa de ningú i més del que desconeixien. Això que passa a la Laura és diu SINESTÈSIA  i és la connexió de dos sentits, en aquest cas el gust i la vista, és una barreja de sensacions que és poden donar amb tots els sentits. Això vol dir que la Laura té una sensibilitat major en percebre les sensacions .

Sinestèsia , aquell nom em va quedar gravat al cervell i vaig començar a buscar informació de tot el que significava ser així, llavors vaig gaudir del que abans era un inconvenient.

Ai! Que em va passar als  14 anys. A la classe de música on anava , va arribar l’Albert, un noi de fora, molt tímid. Començava a tocar el piano, feia poc que havia començat a tocar, quan el “profe” li va dir, ... més suau, que t’has equivocat de nota, ell es va posar vermell i va replicar...”més tirant a verd  o més blau” tothom va riure i l professor el va renyar. Llavors jo que ja tenia el meu caràcter vaig dir ben alt , “això que li passa a aquest noi es diu sinestèsia i ningú ha de riure ni menysprear a algú que té un sentits i una sensibilitat més ample que tots els altres. Tothom va callar i el professor es va disculpar  amb el noi.

 L’Albert a la sortida em va esperar i em va donar les gràcies  i vam quedar per sortir altres vegades ja que volia conèixer tot el que sabia sobre això , ja que estava acomplexat pel que li passava i no gosava parlar-ne amb ningú, mai ningú m’havia defensat com has fet tu –em va dir.

I així fins avui. Amb l’Albert fa tres anys que estem junts, i aquí...( tocant-se la voluminosa panxa) porto la nostra petita nena que aviat naixerà. Com serà la petitona? Agafarà, las genètica del pare,  la meva... o la dels avis,. Tindrà connectada  la música amb els colors, o la vista  amb el gust o amb les paraules....  o gaudirà de cadascun dels sentits  per separats, com la majoria de la gent. Què importa ara això, el que cal és que tot vagi bé i arribi aviat, ja estic cansada de fer tant repòs.

 22-02-2019

EL PIP DE LA RODA I

El Pip quasi sempre es pujat dalt de l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un tres i no res.

Però un dia el Pip, una mica ja més crescut i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una bona artesana s’hi fa collars, arracades  o braçalets.

Però el Pip que és força tafaner va començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de  la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta traçant una trajectòria que també rodola.

Caram! A la terra és poden fer moltes coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut. Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.

Poc després la mare del Pip el torna al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix al terra amb un pal.

Aquest sembla que ho entén i crida al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó se l’obeeix.  

Quin desori succeeix llavors en la petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat  a braços o a l’esquena el menjar fins a sota els arbres.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur