divendres, 1 de març del 2019

EL PIP DE LA RODA I


El Pip quasi sempre es pujat dalt de l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un tres i no res.

Però un dia el Pip, una mica ja més crescut i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una bona artesana s’hi fa collars, arracades  o braçalets.

Però el Pip que és força tafaner va començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de  la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta traçant una trajectòria que també rodola.

Caram! A la terra és poden fer moltes coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut. Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.

Poc després la mare del Pip el torna al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix al terra amb un pal.

Aquest sembla que ho entén i crida al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó se l’obeeix.  

Quin desori succeeix llavors en la petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat  a braços o a l’esquena el menjar fins a sota els arbres.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada