dimarts, 23 de maig de 2017

CLASSE A CASA LA MÒNICA

El Xavier en llevar-se s’estira desemperesint-se amb ganes i fent alguna que altra ganyota i un crit mig tarzanesc. Murmura aleshores: Per fi m’han comprat un matalàs nou que bona falta em feia. El vell, ha estat com les piles, que duren i duren, però finalment els pares s’han adonat que tenia més bonys que una carretera de tercera. Ospa! Ja era hora que ho veiessin.
¾     Avui em noto ”flex”. 

El pare és un xic garrepa. Un xic, ho! Li costa més, això d’obrir la cartera i treure uns quants bitllets. Malgrat sigui pel bé de la salut del seu fill. Carall! No se’ls portarà a l’altre món. I parlant de carall com en tiben els pantalons del pijama. Me’ls baixo i miro, qui la va matricular, que ferma i tesa està. Jo pensava que això de la trempera matinera només li passava al pare quan en alguna que altra ocasió a la nit sento com la mare protesta, dient-li:
¾     Va, Manel, va, empeny més, més fort. Manel que et passa?

 I ell li contesta
¾     És que vinc molt cansat. Demà al matí estaré més valent. 

Sí, cansat d’estar assegut a l’oficina, penso immediatament. A certes edats els homes comencem a fallar algun que altre cop. M’he d’aprofitar de la joventut. 

Finalment ja deixant tot preparat per sortir m’assec a la taula de la cuina per esmorzar. La mare em mira inquiridora. Per què? Em pregunto.  

Ahir va ser un dia feliç ja que finalment vaig desempallegar-me del cabronàs del Rafel. El pare ja m’ho havia advertit que passaria. Sempre em deia:
¾     Xavier, condueixes o et condueixen.- Les seves paraules m’han fet reflexionar durant força temps. Punyeter! Aquesta vegada tenia raó.  

M’he adonat que el meu amic de l’ànima sempre em manegava i em feia canviar de propòsits. Sempre, el fill de puta de l’amic Rafel, em feia fer coses diferents al meu desig. Això d’amic, entre cometes. Ahir, al deixar-lo a la porta de casa seva, vaig haver d’escoltar tot un llarg reguitzell de retrets perquè avui, me’n vaig a fer un treball amb la calenta de la Mònica. Ell diu que és la seva xicota. Quan tancava la porta vaig cridar-li:
¾     Rafel, bon vent i barca nova. Va mirar-me amb un posat d’emprenyat que deu ni do.  Quan marxava li vaig aixecar la mà amb el dit del cor ben dret. Que et donin pel cul, Rafel! 

Mentre menjo, miro la gata que ronca asseguda a una cadireta baixa de boga. Sembla, ben bé, que dorm però quan sent el soroll de l’aigua mou nerviosament les orelles. El refrany del gat escaldat de l’aigua freda fuig  no deixa de ser present al pensament de la nostra “misseta”.   

Ara la mare finalment s’asseu a l’altre costat de la taula, mirant-me fixament, mentre amb les mans retorça un drap de la cuina. M’inquireix:
¾     Xavier, és veritat que vas a casa de la Mónica a repassar lliçons.
¾     Sí, mama.- responc pensant, quina portarà de cap.
¾     Vigila fill, que són bona gent però la mare ja saps que té certa fama. Va casar-se de penal i malgrat la bondat del cornut del seu home les males llengües encara parlen molt malament d’ella.
¾     No em fumis, mare! Que té a veure la Mònica amb la seva mare.
¾     Fill, “carinyo”. Pensa que els testos se semblen en moltes ocasions a les olles. No vull dir res de la Mònica, però tu saps que surt amb bastants nois.
¾     Mare! Mare! Mare! –protesto amb veu alta- Tu i els teus refranys! 

Donant-li un petó al front agafo la motxilla i me la penjo a l’esquena. Tibo amunt els pantalons i me la poso bé, ja que encara la tinc un xic grossa, com sempre que penso amb la Mònica. També m’asseguro de portar el condó a la butxaca. Ara  els “frikis” diuen finament preservatiu, com si les fes vergonya dir les coses pel seu nom. Mai se sap que pot passar entre dos adolescents de disset anys. 

Mentre baixo les escales penso en la mare i el seu sempitern recolzament en els refranys. Em recomano a mi mateix unes sàvies paraules:  Qui vulgui peix que es mulli el cul. 

De veritat que el culet de la Mònica és un do de Déu o de qui la va parir, malgrat fos de falta.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 21 de maig de 2017

RECORDS LLUNYANS



Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat

M’acaba de venir al cap aquesta frase, faig un somriure, recordant vells temps. Temps llunyans de mitjans del segle passat, quan ens van conèixer amb la “Carmen”.

Anàvem al col·legi, com llavors es deia, devia tenir uns nou o deu anys. Havien arribat unes nenes noves a mig curs, “La Carmen”  i la “Consuelo,” la primera venia de Almeria i la segona de Càceres. Les nenes de la classe aviat ens vam fer amigues d’elles . A l’hora del pati els hi ensenyàvem de parlar el català, que l’aprenien ràpidament . Com els costava una mica pronunciar algunes síl·labes, els hi fèiem repetir... “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat” quan sabreu dir això, -els hi dèiem- ja parlareu com nosaltres. Elles si esforçaven, però els costava....”xetse  xutches d’un chut...chat...” llavors nosaltres rèiem i elles s’enfadaven, però no desistien. Al cap d’un any parlaven el català a la perfecció.

Amb la Carmen vam continuar l’amistat més enllà dels catorze anys, ja que després de deixar l’escola vam treballar juntes a la fàbrica tèxtil del poble. Jo anava sovint a casa seva. Llavors m’agradava molt el seu germà, el Ricardo, era un jove molt guapo i ben plantat, més gran que nosaltres. Quan podia i anava amb una excusa. A vegades ella no hi era i jo em quedava allà parlant amb la seva mare, la Manuela i amb la seva germana gran, la Vicenta. Aquestes mai parlaven en català. La mare  no l’entenia gens i la Vicenta, havia arribat ja gran a Catalunya  li feia vergonya de parlar-lo  “jo lo entiendo todo –em deia- però hablarlo me da corte.” Jo els hi respectava i feia pràctiques de la llengua forana. El Ricardo passava de mi, i jo després d’un temps també vaig passar d’ell.

Amb la Carmen, vam continuar l’amistat molts anys , fins i tot quan ens vam casar i vam seguir camins diferents, una a cada extrem del país, mai vam perdre el contacte. Vam seguir i celebrar els naixements i comunions dels nostres fills. Ens trobàvem el poble en comú per la Festa major, i algunes altres festivitats.

Per les circumstàncies de la vida ens vam anar distanciant amb les anys. Fa tres dies em vaig assabentar que havia mort la seva mare, la Manuela. Com no vaig poder anar a l’enterrament la vaig trucar i al saber que  es estava uns dies al poble, per resoldre alguns assumptes amb la germana que vivia amb la mare i per uns tràmits, vaig decidir fer-li  una visita i donar-li el condol.

Vam passar la tarda juntes, recordant vells temps i posant-nos al corrent de les noves,  de la temporada  que havien estat allunyades. La Vicenta estava estones amb nosaltres i altres atenent alguna visita de veïns.   Em va sorprendre com la germana gran parlava en català, i li vaig comentar a la Carmen ,

¾    Ui, noia  -em va dir- ella sempre havia dit que mai el parlaria. Quan va tenir els néts,  la cosa va canviar.
¾    En va aprendre per parlar amb els néts?
¾    Oi tant. La Laura, amb tres anyets deia – “la iaia gran , parla estrany, però tu no has de parlar estrany”. El petit Lluc també deia, “no estrany iaia”.  El que és curiós , que a la mama l’entenien parlant en castellà, però a ella no. Per ells va parlar en català.
¾    Ara ja son uns joves adolescents. Segur que son catalanistes i tot .
¾    Catalanistes i també  independentistes.  Ells, els fills  i nosaltres. Fins la mama quan estava més bé, també era independentista. Encara que mai va parlar català, però l’entenia bé i estimava aquesta terra.

Vam seguir la conversa fins a mitja tarda, la Vicenta també si havia afegit i va estar molt contenta de veure’m. Amb la Carmen cam quedar trobar-nos més sovint. Ara que les dues estàvem jubilades i teníem més temps lliure. També hem planejat passar les vacances d’estiu, al   mateix lloc per tornar a recuperar  l’antiga amistat.

 24/04/2017/

divendres, 19 de maig de 2017

ANGOIXA EN UN MATÍ DE MALSON

Ho vaig notar sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la seva presència. 

No sé explicar-me quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o segurament inquietud. 

La presencia femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On era? Sí, sí, era. Però què era. 

Tal vegada un estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança  si no conegués res del que m’envolta. 

Ves a saber si era un fantasmagòric record del passat que venia amb el seu record a omplir el meu pensament de malastrugança.  

Allò, que no sé ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç. 

M’omplia d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i el somriure del meu fill han esvaït el malson. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 de maig de 2017

BALLAR SENSE PARAR

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:
¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.
¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.
¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   

Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt.  

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 14 de maig de 2017

MALANYEU. PANET DE S. MIQUEL I BENEDICCIÓ DEL TERME



Com cada any , el diumenge després del  8 de maig, festivitat de Sant Miquel arcàngel,  és fa a la petita església de Sant Sadurní de Malanyeu, la benedicció del terme i la dels panets i el posterior  repartiment  d’aquests entre les assistents.


La tradició és molt antiga, es creu que data de la Edat Mitjana, quan les cases més riques del poble, per una promesa feta al sant per la protecció dels  seus conreus, en aquest  dia després de fer la benedicció dels termenats , repartien un pa ( bé escàs i bàsic) entre els habitants del lloc i els vianants que hi acudien.


La tradició continua viva, encara que el lloc ha quedat força despoblat. La gent que hi viu i els forans que hi tenen casa, que també s’hi han afegit,   van continuant amb aquest costum tan arrelat al món rural català.


Avui al  matí, encara que el dia havia començat amb bon temps, el sol lluïa i semblava que seria un dia estiuenc i calorós, cap al migdia s’ha anat posant rúfol i fins han caigut quatre gotes, que no han espantat als visitants que han  acudit a la celebració.  Tothom s’ha emportat el seu pa beneit i la casa que el repartia han donat la coca a la família que s’encarregarà de fer-lo i repartir-lo  l’any vinent.




14/05/2017/


divendres, 12 de maig de 2017

BLANCANEUS.

La setmana passada vaig rebre un encàrrec bastant difícil de resoldre. Si no recordo malament alguna cosa així com: per què la Blancaneus no va casar-se amb cap dels set nans. De moment i sense pensar-m’ho gens va sortir-me l’ocurrència de que la tenien curta.   

Després vaig voler aprofundir més en el tema i vaig buscar els noms dels protectors de la noia: Vaig tenir-ne prou: A veure, si endevino una mica la filosofia de les dones, cosa prou difícil, però interesant. 

Noms del nans:
Mudet: a quina dona li pot agradar estar casada amb una persona que mai diu cap paraula amable ni afalagadora.  

Esternuts: una parella al costat que no fa més que estossegar i esternudar. Us imaginneu una escena intima i ell vinga i vinga a bufar i tossir sense parar. 

Vergonyós: mig tapant-se amb un coixí i dient, no me la miris que la tinc xica i així la pobra xicota res de res. 

Dormilega: malament, i si a més és gandul, pitjor. 

Feliç: perillosíssim, si és massa feliç no s’adonarà de les necessitats de la desitjosa noieta.  

Rondinaire: particularment amb un ser que sempre protesta no em sabria entendre. Prou difícil que és la vida, per tenir un corcó al costat. 

Savi: home el savi el que se las sap totes, no perdona ni una i a més s’ho creu. Crec que és el més vell, gros i barbut dels nans. 

Després d’estudiar la personalitat de cadascun, pobra Blancaneus no li quedava més esperança que esperar a veure si el príncep era millor. 

Després d’aquest discurset he de dir que segurament el tema és molt més profund i trist que la poma, la madrastra i el conte. La historia té noms i cognoms i els pobres nans eren nens de poca edat que treballaven a les mines triant els minerals. Pel seu treball es devien veure vells i desgastats al màxim. Van arribar a dictar-se tota una sèrie de lleis per protegir-los. 

El pare de la Maria Sophia es deia  Philipp Christoph von Erthal, Condestable del territori de Kurmainz des del 1719 fins al 1748. Tenia uns bons dots diplomàtics i és per això que en moltes ocasions havia de viatjar a l'estranger per entrevistar-se amb emperadors, reis i altes autoritats d'altres països. 

Però el 1741 va succeir un fet que va trasbalsar la vida de la família von Erthal, però sobretot de la jove Maria Sophia que va quedar-se sense mare. Al cap de dos anys, el 15 de maig de 1743 en Philipp es tornava a casar amb Claudia Elisabeth Maria von Venningen, nascuda Comtessa Imperial de Reichenstein.  

Era una dona autoritària que no va dubtar en afavorir als seus fills, fruit d'un anterior matrimoni, aprofitant les absències del seu marit.  La jove Marie Sophia va trobar-se convivint amb una dona egoista que es passava el dia mirant-se al bonic mirall de la seva cambra, regal del seu marit.  És un mirall impressionant, de 1,60 metres d'alçada i encara es pot veure en el museu del Spessart, al castell de Lohr. 

La història explica que la jove Maria Sophia va acabar morint jove i malalta. No ens costa gens imaginart-la mirant per la finestra de la seva cambra pensant en escapar-se. Fugint d’aquella dona que no l'estimava, escapant pel bosc del Spessart, creuant les set muntanyes, conegudes com les Höhenweg, i arribar allà on hi treballaven els nens miners extraient plata i coure, per cuidar-los. Esperant, potser, que algun dia un príncep ben plantat la tragués d'aquell malson. 

Malauradament la història real no va acabar com el conte i la jove va morir sense saber que la seva vida seria transformada en un conte de fades pels germans Grimm. 

Respecte a la poma enverinada hi ha certes fonts bibliogràfiques que descriuen un verí utilitzat per la madrastra. Es va introduir mitja poma en suc de belladona, un fruit que es troba fàcilment al Spessart.  

El fet de que una vegada en aquest estat narcotitzant els set nans posessin a la princesa en un sarcòfag de vidre no es d'estranyar a causa de la importància de la fabricació de vidre a la localitat de Lohr. 

De la realitat a la fantasia hi ha molta distància i pel que es veu en aquest conte hi ha suficient espai com per arribar a la Lluna. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 9 de maig de 2017

EL PERIODISTA. 2a. Part

Les proves damunt la taula del despatx són concloents, tant aleshores com ara: pensa amb recança el Roger. Sincerament no ho voldria veure tan clar.

Bé continuant amb la història dels amors folls. El Ramon va cridar l’atenció del cantant per mitja d’una dona, jove i bonica. Molts homes cauen fàcilment en el parany si la carnada és suculenta. Així ho va creure el Guillem, una nova ocasió i una nova femella per anotar en el seu repertori no musical. Però en aquesta ocasió va resultar-li fatal, en comptes de una dolça colometa va ensopegar-se amb el Ramon. Tot va passar en breus instants. En curts moments era mort i desmembrat tant de les parts sexuals com també li va ser arrancat el cor. 

El marit cornut i la dolça colometa, la mateixa Dora amb qui és casà posteriorment, van enterrar al jardí el cos sense vida de l’ocell piulador en nius aliens. Aleshores van tenir molt treball per cuinar amorosament i condimentar adequadament les mostres càrniques de l’amor extra marital de la dona. Finalment, el Ramon va acudir a casa seva portant una carmanyola.  Va saludar-la amorosament i va dir-li que dinant en un restaurant havia provat una menja exquisida i que li portava una mostra. La Sara no volent contrariar-lo, no fos que es poses de mala lluna, va menjar-se el ben preparat plat sense fer cap escarafalls. Fins i tot va lloar-lo.
¾     Molt bo i suau de paladar- va judicar la Sara.
¾     No li trobes un gust familiar.- va preguntar el Ramon.
¾     Home, no! És agradable i tendre. Fins hi tot la pelleta és deixava mossegar i era llaminera de menjar.
¾     Doncs, amiga meva, estimada esposa, podries conèixer una mica més el que potser has llepat en més d’una ocasió.
¾     Jo?
¾     Si tu, estimada bagassa. Tant t’agrada el sabor del Guillem que no hi has notat res. Ni els tendrums has reconegut. 

La Sara es posà blanca com el paper al comprendre tota l’enganyifa del seu home. Tapant-se la boca amb la mà corre al balcó per perbocar allò, en certs moments tan estimat i ple de plaents records. Tal vegada corria massa, tal vegada va haver una petita ajuda, qui ho sap? Conseqüència, la Sara va caure pel balcó i tothom va dir que era un suïcidi. La societat de prestigi moltes vegades prefereix ignorar els problemes dels demès. Prou en té cadascú a l’armari amagat del traster.  

Poc després la Dora i el Ramon es casaven rodejats dels seus amics. Sempre més amb estat un far de bones costums i d’ajudar a tots, amics i fins i tot als necessitats de la zona.  

Al cap de nou mesos una adorable criatura alegrava la seva llar. La seva estimada Aura. 

El Roger té mal de cap. Si publica tot el que ha esbrinat ja és pot acomiadar de l’Aura. Surt a la cafeteria a prendre un cafè i una aspirina deixant tots els patracols damunt la taula. En el seu cervell les idees martellejant amunt i avall sense parar. Com si fossin un ferro roent essent batut a cops de mall damunt la inclusa. Es prem les temples amb les dues mans però en el seu cap ressonen els cops, un rere l’altre.  

Esgotat retorna a la taula. Es sorprèn no i ha cap paperot damunt. Està neta i en ordre com sempre. Li ha agafat algun company els documents. Mira a les altres taules, no hi ha ningú. Només sent el cantussejar de la dona de la neteja que va passadís enllà. Corre vers el carretó i en la cistella dels papers per llençar s’adona dels seus escrits.
 
La dona el mira també sorpresa i es disculpa:
¾     Pensava que no havia ningú. Com és tan tard. Pensava que no servien.
¾     No es preocupi ja me’n cuido jo, Lola.- Agafant tota la cistella baixa al magatzem dels escombralls. Passa tots el papers per la trinxadora. Recull totes les tires de paper i les fica al forn de la calefacció.  

Per a què treure la brossa vella i donar mala fama a persones que han redimit el seu comportament. Embrutar el record d’un matrimoni que ha estat un bon exemple per tota la societat durant molts anys. A més perdria la seva Aura, la nova llum del seu amor.   

Miquel Pujol Mur.