dimecres 30 de maig de 2012

LA CORBATA. Conte negre.

Algú en cert moment va acusar-me de romàntic.

L’home posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable. Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper a casa seva.

Els camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front. Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.

Els camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en un núvol vermell i calent.

Nota els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.

Però el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.

De sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels camps verds.

Un suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.

Una estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus volen caminar sense camí.

Poc després l’home diu amb veu compungida:
 Tot s’ha acabat.
L’altre home respon penosament:
 Encomanen la seva ànima al Senyor.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 29 maig 2012.

dimarts 29 de maig de 2012

ELS CONTES PODEN SER REALS

Sóc un ésser viu sense sostre ja que en aquests moments visc al carrer. Sóc el que tu en diries un indigent encara que, no sempre ha estat així, dos anys enrere residia en una casa molt gran on m’estimaven molt, sobretot el Miu. Per ell, jo era el centre de l’univers; jo formava part del seu món, dels seus jocs i de tot el que l’envoltava. Era tan feliç... Tots dos ho érem molt!

Deus pensar... Quin contrast! Això és passar d’un extrem a l’altre, i així ha estat en realitat.

Bé, no sé si hauràs pogut deduir que jo no sóc igual que tu, vull dir que sóc força diferent; molt més petit, molt més pelut, molt més feble i la manera com camino tampoc no s’assembla gens a la teva. Ho has endevinat? Sóc un gat del carrer amb el pèl un mica bigarrat, entre blanc i ros i el Miu era el nen de la casa on vaig passar els primers mesos de la meva vida. De fet vaig ser jo qui el va batejar amb aquest nom, els seus pares li havien posat un nom molt més llarg que a mi em resultava molt complicat i per això vaig optar per dir-li Miu. Ell, a mi, em deia Perico. Jo penso que durant aquell període vam formar un duet fantàstic i meravellós. Almenys a mi m’ho semblava!

Però, quasi sempre, les coses bones  s’acaben i aviat van arribar a la fi, quan el Miu es va posar malalt, molt malalt i els seus pares es posaren en contacte amb el metge, qui després de moltes proves els va informar que l’asma que patia el seu fill estava relacionada amb el meu pèl. Justament llavors que el tenia tan bonic i brillant, cosa que ara no té ni punt de comparació!

El Miu va plorar molt, crec que encara deu estar plorant, però no hi havia cap més remei que treure’m de casa ja que aquella al·lèrgia no li permetia fer una vida normal. Jo no sabia ben bé que passava, però intuïa que allò estava a punt de donar un tom; un canvi irreversible que també podria ser fatal per a mi.

Bé, en principi no tot va ser tan patètic com semblava, van venir a veure’m algunes persones, a les quals els meus amos van interrogar per saber quines intencions tenien sobre els éssers de la meva espècie. Jo crec que ells desitjaven que jo estigués el més bé possible. Finalment vaig marxar, molt a pesar a meu, a casa d’una parella que vivien en un pis que hi havia una terrasseta i, que tot sigui dit, que en principi no hi estava malament perquè ells s’esforçaven perquè m’hi sentís bé. És clar que no era ben bé el mateix, sinó més aviat una mica avorrit, jo trobava a faltar tant el Miu que a vegades pensava d’escapar-me, com fos, i acostar-me a la casa, encara que només el pogués veure de lluny, però després intentava  resignar-me pensant que la perfecció no existeix i que ja vindrien temps millors. Potser la parella, algun dia, em donarien alguna bona nova i tornaria a tenir nens per jugar! Però realment no va ser així.

Tot i que jo no entenc massa el llenguatge humà, va arribar un moment que vaig pressentir  que allò s’acabaria molt malament. Els meus amos discutien sovint, hi havia dies que feien uns crits que despertaven a tothom! Quan els sentia mirava d’amagar-me sota el llit o bé allà on podia i tornava a sortir quan la tempesta  s’havia espassat. Suposo que la causa era aquesta crisi tan forta que diuen que hi ha, les despeses de la hipoteca i no sé què més. A mi no em maltractaven, però el cas és que ells continuaven cridant un dia rere l’altre, fins al moment que, un matí, em van ficar dins del cotxe, cosa que no era massa habitual, però vaig pensar que potser marxàvem de vacances. De sobte, encara no sé com, em vaig trobar al carrer, sol i sense cap mena d’equipatge.

Aquesta experiència, per mi, ha estat de les més dures, per sobreviure i per tot. És una situació que no me l’hauria imaginat mai. Un dia fins i tot em van atropellar. No estava acostumat  a creuar-me amb aquests cotxes tan grans que tenen unes rodes enormes, només havia vist els del Miu, quan jugàvem; aquells eren petits i no feien mal! Bé, tal com t’explicava sobre l’accident doncs, per una part, em van aixafar la cua que se’m va trencar per dos llocs i per l’altra, les meves dents en van sortir molt mal parades. Encara no sé com em vaig recuperar, deu ser per això que diuen que tenim set vides...

He de dir, però, que al carrer sempre hi ha algú de bona fe que s’apiada dels més indefensos, i sort n’he tingut, sinó ara no seria aquí per explicar-t’ho. Com pots veure, m’he de buscar la vida i també els llocs per a poder-hi dormir, on no em mulli els dies de pluja. El meu pèl no té res a veure amb el que tenia abans ja que, normalment, d’allà on dormo en surto força emmascarat.

Però un dels problemes més grossos que tinc és el de les dents que vaig perdre aquell dia tan fatídic, això fa que gairebé no pugui rossegar el pinso. De totes maneres, de tant en tant, passa una persona per aquí al meu barri i em dóna una llauna de menjar d’aquell que és tan bo i tan tou, que ni tan sols cal que tingui dents per empassar-me’l. Jo sempre dic que és un ànima salvadora; ella acostuma anomenar-me “Perdut” i jo em poso molt content i li responc amb un “mèu” d’agraïment. Fins hi tot un dia em va untar amb una cosa que devia ser màgica perquè, de cop, em va exterminar tots aquells bitxos maleïts que no em deixaven viure. No saps que bé em vaig sentir  al poder-me alliberar d’aquella frisança!

Ara, però, s’ha d’anar molt en compte amb aquesta colla de burots que ha llogat l’ajuntament; diuen que donar menjar als animals, al  carrer, és incívic. A vegades penso... Per què els humans són tan inhumans? Si no volen veure els carrers bruts podrien habilitar un lloc una mica més apartat on s’hi pogués deixar quelcom per ajudar-nos a sobreviure o bé fer un pacte amb la “protectora” d’animals, que té un nom que no se’l mereix, perquè només accepten bestioles que estiguin bé i que els seus amos puguin pagar una quantitat de diners per deixar-los allà. Quina mena de protecció és aquesta? I els pobres desgraciats com jo? Què hem de fer? Els humans, si més no, poden anar a Cáritas, nosaltres només podem deambular pels carrers esperant una mica de generositat de part de qui realment és generós.

Ja ho veus amb quina situació em trobo! Per això vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar els meus drets i els dels companys que estan en la mateixa situació que la meva. Som éssers vius molt indefensos i és una pena que la societat no ens tingui més en compte! Ah! I  si algun dia  em  veus pel carrer,    -em reconeixeràs per la cua, que m’ha quedat molt torta-  t’agrairé qualsevol ajuda, per petita que sigui!

Perico                                                                           març, 2009
Àlias Perdut  
(La foto és de quan era petit)
                                                 



dissabte 26 de maig de 2012

DELS FIORDS AL CAP NORD II. EL HURTIGRUTEN

A cada ciutat o port que fèiem estada, durant el nostre viatge, sentíem una hora o altre el soroll peculiar del Hurtigruten que anunciava la seva entrada a port.

Va ser creat a finals del s. XIX, com vaixell correu, per enllaçar el sud amb el nord, on en les eternes nits sense dia d’hivern àrtic, la neu i el glaç aïllaven completament aquells paratges per terra. La corrent càlida del Golf , que recorre la costa oest de Noruega, fa que l’oceà no és glaci mai, per això és va enllaçar el nord i el sud per mar. Al Hurtigruten li diuen L’ Exprés del Litoral, doncs cada dia de l’any, hi ha vaixells que pugen i baixen, fent parada a tots el poblets i ports de la costa noruega, transportant el correu, les persones i carga diversa, des de Bergen a Kirkenes, ja prop la frontera amb Rússia.

Durant la segona meitat del s. XX, aquell primer vaixell és va anar transformant i sense perdre la seva funció de correu i transport de persones i embalums, va afegir-hi el transport d’oci, fer de creuer. Construint vaixells més moderns i confortables. L’atracció principal d’aquest creuer, però, és la bellesa dels paratges per on transcorre, navegant entre els fiords, per arribar a aquell petit poblet costaner, passant entre penya-segats i grans cascades d’aigua, o travessant passos estrets, que sembla que gairebé frega les roques.

Aquell gran barco despertava la nostre curiositat, si als poblets petits feia parada de mitja hora, a les ciutats i pobles grans, la parada durava quatre hores, amb les portes obertes. Els turistes podien visitar la ciutat, i els curiosos podien veure el vaixell per dintre, només s’havia de tenir cura de sortir abans d’emprendre la sortida.
A Honningsvag, la petita ciutat més al nord d’Europa, dins l’illa Mageroya, una colla de gent del grup, vam decidir entrar a visitar el vaixell. Vam recórrer les seves cobertes, els seus salons, la gran biblioteca, els salons de lectura i un ample gimnàs amb tota mena d’aparells. Per una estona ens vam creure passatgers d’aquell fantàstic creuer, i vam fer les pertinents fotos.

Al migdia la guia ens va presentar a una parella que havia arribat amb el Hurtigruten, i s’afegia al grup per fer la visita al Cap Nord i tornar a casa amb el nosaltres, el primer comentari que van fer
- Es la primera vegada que sentim i parlem català en vuit dies.
Després vam saber que eren de Manresa, aquella parella joveneta que havia viscut la experiència de viatjar amb el Hurtigruten.

Al vespre vam coincidir a la taula, sopant allà en aquell restaurant de cara al mar, abans d’anar a gaudir de la nit més màgica, a l’ample mirador del Cap Nord, guaitant el sol travessar la fina línia entre l’est i l’oest, la nit i la matinada, la fina línia que apuntava directament al Pol Nord, aquell sostre de la terra que tan proper teníem.

Sopant ens vam explicar les vivències a bord del Hurtigruten, les meravelles dels paisatges i dels fiords. Es van passar els vuit dies entre el gimnàs i les cobertes. La tranquil•litat i la pau que van assaborir, el descans de no haver de fer maletes contínuament. Les visites al llogarets i ciutats en les parades, sempre parlant en anglès i una mica a corre cuita, però l’espectacularitat del viatge no tenia preu.
Després vam donar-nos els telèfons i l’e-mail, per continuar l’amistat quan fóssim a casa, i quina coincidència , el xicot es deia com jo de segon cognom.
- A veure si encara serem família –vaig fer jo bromejant.
- La meva mare tenia uns cosins a Berga, abans ens havíem vist vegades.
- No seràs el fill de la M. Carme? el Joaquim?
Doncs si eren el fill i la nora de la meva cosina. Ja és una bona casualitat anar a trobar uns familiars quasi desconeguts en un d’aquest racons perduts de l’ample món.

-Maig de 2012-

dilluns 21 de maig de 2012

MASIA DE BADIA. SANT FELIU DE SASSERRA. BAGÉS.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a les restes de la Masia de Badia a Sant Feliu Sasserra.
Badia segons el diccionari Alcover Moll: ETIM.: reducció de abadia.

La masia de Badia també anomenada Abadia apareix esmentada a partir de la baixa Edat Mitjana com pertanyen al paborde de Palau, fet que perdurà fins el s. XIII. En un altre capbreu, en aquest cas de bens del priorat de Lluça de l’a. 1434 hi apareix Abadia superior Sasserra formant part de la batllia de Relat. En un altre capbreu, en aquest cas de la cambreria de Santa Maria de l’Estany datats en el S. XIV- XV hi apareixen unes peces de terra. Segons altres dades la casa passarà a dependre del Monestir de l’Estany i l’a. 1395 a causa d’un incendi la comunitat va marxar del Monestir durant 41 anys. L’a. 1596 quan es posa en venda la Baronia de Lluçà, els germans Francesc i Miquel Agulló compren el castell de Lluça i els masos Badia Sobirana i Badia Jussana, fins aleshores en mans del prior.
És una masia de grans dimensions formada per un robust volum central de planta rectangular i composada de plata baixa, primer pis i golfes. Té la teulada de doble vessant en mal estat. Les parets són de maçoneria de pedra amb cantonades diferenciades i murs eixamplats a la base. En la façana principal hi predomina una gran portalada adovellada. Al damunt un gran finestral geminat d’arc lobulat parcialment derruït. A la planta baixa en la façana nord-est presenta l’accés principal i diverses obertures emmarcades amb pedra on hi destaca una espitllera. A la façana nord-est a nivell de sota teulada hi ha un petit sortint de pedra amb una obertura modificada que podria haver estat un matacà. L’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Sant Feliu de Sasserra.

Parlar de aquesta masia té un motiu emocional perquè forma part de la meva pròpia història. Saber d’on venim i quins van ser els nostres ancestres és un petit desig que a tots ens agrada conèixer.
Aquesta història familiar difuminada en el temps és remunta a mitjans del segle XIX quan Fortià Pujol va néixer a Torelló. Així saltant de graó en graó, poc en sabem de la seva joventut, fins que va casar-se amb Teresa Rosell i va viure a Folgueroles. Segurament treballava de pagès, tenim cura de ramats o de masover. Almenys una part dels primers fills són nascuts en aquesta població osonenca. Amb la seva dona la Teresa Rosell va engendrar onze criatures.
Saltant un altre graó sabem que va anar de masover a la masia de Badia. Havia enviudat de la primera muller i s’havia casat en Caterina Roca, semblà ser també de terres d’Osona, amb la que va tenir tretze fills més.
Recorda les paraules de l’avi d’un amic que va néixer en un mas proper i deia: A Badia sempre hi ha una estesa de bressols.En casa amb moltes boques hi ha molt treball per aconseguir que menjar.

El treball no mancava des de molt petits amb la gernació de família i més a pagès s’havia de col•laborar. Uns fills van abandonar el redós familiar i van construir els seus nius en diferents poblacions de les contrades: Barcelona, Manresa, Pont de Vilomara, Puig reig, Navàs, Vilada, Sallent, Berga i altres poblacions. A Sant Feliu i entre parents és parlava com de una carta de naturalesa: és dels Pujol de Badia.
Llastimosament us estic parlant d’un edifici ruïnós que només Déu sap si no s’esfondrarà i desapareixerà de la mateixa forma que desapareixem els humans i només la pols i els ossos mantindran el nostre record. Acompanyo aquesta història amb una fotografia de Joan Veiret Amat que va ser metge del poble i que ens mostra la masia en el primer quart del segle XX. També de la Cèdula Personal de l’avi Miquel datada l’a. 1889.
Un bell record de la nostra visita dos cabirols sorpresos saltant àgilment per les terres i fugint pel proper bosc.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 maig 2012.

dissabte 19 de maig de 2012

DELS FIORDS AL CAP NORD

La vaig conèixer a la tarda, a la Consol, del mateix dia que varem arribar a Hèlsinki, mentre ens anàvem coneixent tot el grup que passaríem uns dies junts en aquell viatge fins al Cap Nord a Noruega. Aviat va dir-me
- A veure si pots mirar d’arreglar-me la càmera, des que hi he posat “la peli,” que s’ha encallat. Altres vegades m’anava bé, però ara no puc.

Després de dir-li que jo no entenia de càmeres, però la hi vaig mirar, i més tard la vaig acompanyar a una tenda d’electrònica, on li van dir que s’ havien de quedar la càmera fins el dilluns per poder-la observar. Érem divendres i l’endemà sortíem de ruta.
Als tres primers dies tots els del grup, catalans, mallorquins i algunes persones del centre de la península, tots van intentar arreglar la màquina de la Consol. Després a Rovannionni, altre vegada a una tenda, però allà no ens van poder fer entendre.
Tothom ja estava una mica atabalat de les explicacions de la Consol, que no és cansava de repetir que volia filmar el viatge per llavors fer un berenar amb les seves amigues i passar la pel•lícula.

La Consol, barcelonina, però resident a Mataró, tenia 74 anys, viatjava sola, era una persona molt espavilada i simpàtica, però , com anem fent totes les persones al fer-nos grans, li agradava repetir i repetir la mateixa cançó. Algú ja cansat de la musiqueta li va dir
- Consol, per què no guardes la càmera a la maleta, i no t’amargues el viatge (ni ens el amargues a tots) i agafes la màquina de retratar i fas fotos, (ja que també en portava una) i així el berenar amb les amigues podreu mirar les fotos o passar diapositives.
Hi així ho va fer, va començar a fotografiar-ho tot amb gran delit i ja tothom va restar més tranquil.
El viatge va anar molt bé, durava deu dies, , després de Rovanionni, i anar a veure el Pare Noel, a la seva cabana del Cercle Polar Artic, que per cert, al saber que érem de Barcelona ens va parlar en català, i ens va demanar pel Barça. LLavors vam seguir amb l’autocar pel nord de Suècia, fins arribar a les illes Loffoten ja a Noruega, excursions en vaixell pels fiords, pluja, boira, després altre volta al continent. Alguns fiords els travessàvem amb ferri, carregant-hi també l’autocar; sempre envoltats de paisatges idilics d’una bellesa espectacular. En una a de les excursions vam anar a alta mar a veure le balenes, amb un petit barquet pesquer, on més de la meitat dels turistes vam acabar marejats i vomitat. la Consol valenta, estava fresca com una rosa.
Vam arribar a Thomson, la París del Nord, així anomenen aquella ciutat la més gran del nord del país, on hi havia un important museu de nàutica, i l’hotel on estaven a la badia, semblava que flotes sobre el mar, i nosaltres semblavem estar entre núvols, ja que va ploure tot el dia. La propera parada va ser Alta, vam arribar-hi tard i al vespre vam sortir a fer una passejada pels petroglifs mil•lenaris . Unes roques vora el mar amb uns grabats rupestres antiquíssims. Tornàvem a l’hotel a quarts d’una de la matinada amb un sol impressionant.

Al penúltim dia del viatge, ja dins la illa de Mageroya, on vam entrar-hi per un túnel subterrani a sota del mar. Aquell dia a la nit estaríem a la punta més septentrional d’Europa, on a la una i setze minuts de la nit veuríem la posta i sortida de sol més espectacular. Allà en el punt on s’ajunten orient i occident, l’est amb el oest, allà en aquell punt on el sol, encara alt, sobre el mar en l’horitzó passaria en qüestió d’un segon de la posta a la sortida, davant d’aquells centenars de persones que miràvem encuriosides el sol de mitjanit abans de tornar a l’hotel a passar la última nit abans de tornar cap a casa,visitant també abans un poblat sami, (lapó).

Encara era la tarda d’aquell dia, quan varem fer una excursió a la Illa dels Ocells, un espai protegit on milers d’aus de diferents espècies hi niaven, hi tenien el seu hàbitat. N’hi havien de totes mides i classes. Era espectacular aquella illa rocallosa tota plena d’ocells. Anàvem a la coberta d’un vaixell, a mar obert, tots admiràvem el paisatge i fèiem fotos. La Consol també feia fotos, va ser just en aquell moment quan es va treure la càmera que portava penjada al coll, perquè un company li fes la foto, quan va venir un cop de mar, una onada gran va fer balancejar el vaixell, fent que la Consol perdés l’equilibri i caigués ben llarga al terra, i la màquina de retratar se li va despendre dels dits i... va anar lliscant, lliscant per la coberta... fins que... xap! va caure al mar, allà on encara deu ser, al fons de l’oceà Àrtic.


PD. La Consol, però, va poder fer el berenar amb les amigues amb les fotos del viatge. Tenia dos carrets fets i guardats, i tota l’altre gent del grup li varem enviar fotos dels últims dies.

Anna - setembre de 2009-

divendres 18 de maig de 2012

CAMINANT PER LA TERCERA MARIA. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam sortir com cada divendres a fer la nostra caminada. Aquest cop portàvem un guia de excepció, el Lluís que coneix perfectament l’espai anomenat com la Tercera Maria a les terres de Capolat.
Anant per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat. Vam seguir la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol ens indicà el camí de terra fins a Torneula.
El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la nostra ruta. Aquesta època de l’any després de la pluja caiguda dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.
Primerament seguim la pista i poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.
Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències. En Lluís ens fa algun comentaris de la gent que l’habitava. Sobretot, de les dificultats de viure en un lloc aïllat, els treballs per anar els fills a col•legi quan eren petits i els camins a fer per treballar en un ofici a Berga. Res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.
La casa és abandonada, els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.
Una vegada feta una ullada a l’edifici continuem la nostra caminar que ens porta fins a Sant Salvador, santuari, punt geodèsic i on la quadribarrada bandera de la nostra terra oneja al vent. El mirador és meravellós perquè des d’aquest punt, 350- 400 m. de desnivell, és domina tota la plana propera del Berguedà Jussà o Baix fins a la serrades carenes de Montserrat.

Sant Salvador també dit Sant Salvador de la Mata és una església preromànica de planta rectangular, actualment només són visibles els murs de tramuntana i ponent. Els carreus en una part de l’edifici són ben escairats i col•locats en llargues filades. Aquest parament contrasta amb el resta. Tot l’edificació és ocupada per les plantes i els matolls que fan difícil entreveure-la gaire. Segons dades les ruïnes de l’església conserven part del paviment opus spicatum. Nosaltres no ens va ser possible apreciar-ho a causa de la feréstega vegetació.
L’església va ser consagrada l’a. 900 pel bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigis. L’acta de consagració explica que és consagra a petició de l’abat Sunila i dels habitants del poble que l’havien restaurada en el lloc anomenat Matta monasterii. El 905 el cenobi encara subsistia, car Adalaiz, comtessa filla dels comtes Suniari i Richildis, donà per remissió de l’ànima dels seus pares tot el terme de l’Espunyola al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Esmenta en els límits de la seva donació et de partis orientis affrontat in fines de Mata monasterio. Després la història del monestir queda difuminada pel pas dels segles.

Una vegada finalitzada la nostra visita ens vam encaminar fins a la Bòfia. Ës una cavitat on s’escolta el degotar de l’aigua en el seu interior.
Acabada la nostra excursió només ens va quedar retornar al punt de sortida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 maig 2012.

dimecres 16 de maig de 2012

SANT MARTÍ DE COFORB. CAPOLAT. BERGUEDÀ JUSSÀ

Crònica de la visita a Sant Martí de Coforb de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Com sempre quan tenim un xic de temps ens agrada sortir a fer un vol i en aquesta ocasió van anar a Coforb a cercar l’església que segons la llista de monuments del Berguedà s’hi troba.
No sé si anomenar el municipi de Capolat i les seves agregades entitats de població de Llinars, Rossinyol i Coforb, Sant Andreu de Farners i Travil o Taravil com pertanyents al Baix Berguedà. En el seus límit sud (Cingleres de Capolat) des d’un desnivell de 350-400 m. s’atalaien les terres d’Àvia, l’Espunyola i Casserres i la resta del més pròpiament dit Baix Berguedà o Berguedà Jussà. En la part nord la serra dels Tossals emergeix com una barrera protectora. Però com al consultar una publicació del Consell Comarcal surt escrit així, hi fem cas.

El municipi de Capolat té el seu origen en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat). La família dels Cardona hi tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet i la dependència eclesiàstica al deganat de la vall de Lord vinculen històricament Capolat en la comarca de Solsona.
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys al km. 5,5 hi ha un trencall on surt una pista asfaltada amb un rètol que indica Coforb. Entremig de prats verds i camps sembrats van dirigir-nos a la recerca de l’església de Sant Martí, sota l’advocació del generós sant que va compartir la seva capa amb un captaire. Arribats a una placeta natural van veure l’estructura de l’església a la nostra dreta i ens hi vam apropar.

La parròquia és esmentada l’a. 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell sota la forma Focco Curuo, però no conserva majoritàriament cap element romànic.
El conjunt és format per l’església, el cementiri al costat esquerra i la casa annexa, antigament la rectoria. L’edifici és de planta rectangular amb la sagristia al costat nord. Situat en un terreny en cert desnivell l’entrada es fa per mitja d’uns graons en bastant mal estat. La porta és una obra posterior, potser del 1813 segons data de la llinda, formada per un arc de maó flanquejat per falsos pilars, del mateix material. L’edificació és de pedra sense treballar, de diverses dimensions i disposades en filades, després el parament de la porta és arrebossat. Damunt la porta un òcul i dalt de la façana un campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta és a dos vessants i coberta de teula àrab.

I ara ens veiem obligats a donar les gràcies a les persones que habiten la casa annexa per la seva amabilitat i permetre’ns l’accés a l’interior de l’església. Per dintre té un sorprenent bon aspecte, enguixada de blanc i tot el seu parament ben cuidat i en ordre. Sembla haver-hi vestigis de l’antiga porta encarada a migjorn que donaria pas al cementiri. Curiosa la pila baptismal enclastada en la paret nord protegida per un tancament pintat. Sobre la porta d’entrada hi ha situat el cor il•luminat per l’òcul.
Només es celebra culte un cop a l’any per les immediateses de Sant Martí.

Fotografia: Rosa Planell Grau.