dimecres, 18 d’abril de 2018

MURALLES IBÈRIQUES DEL TURÓ DE MONTGRÒS. EL BRULL. OSONA.

En una de les nostres sortides de descoberta a diferents contrades catalanes visitàvem l’església d’El Brull. Per l’oficina  d’informació del lloc ens assabentàvem de l’existència d’unes muralles ibèriques molt properes.



Les muralles del Brull o de Montgrós van ser descobertes l'any 1974, i encara estan en curs d'excavació i de restauració per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Segons es desprèn dels informes de les excavacions, es tracta d'una construcció defensiva dels ibers ausetans, construïda entre els segles IV i III aC. amb importants reformes a l'època romana.

En els seus estrats hom hi ha descobert importants restes de ceràmica àtica. El seu descobriment ha estat important per a l'estudi del món Iber, i més concretament dels Ausetans.

Al Montgrós es fa palès el costum del pobles ibers de construir sobre turons.
És el jaciment ibèric més important del Montseny. El primer poblat data del segles VII aC. i forma part de la ruta dels Ibers.

La muralla  datada del segle IV aC., i destruïda cap el 200 aC. en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. La muralla que constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic té unes mesures de 150m de longitud i 3m d’amplada de doble parament precedida per un fossat que tancava l’istme de la península del Montgròs, conjunt que formava un recinte fortificat. Aquesta fortificació controlava una de les vies de penetració a la Plana des de la costa, per Collformic.



Fou construïda sense fonamentació sobre la roca verge i/o sobre un estrat d'argiles vermelloses amb restes d'un anterior establiment. La part central de la muralla s'aixeca sobre una plataforma natural lleugerament elevada. Als límits sud i nord d'aquest promontori natural, es construïren dues torres trapezoïdals contiguament a les quals la muralla continua fins trobar els cingles. La porta d'accés se situa al costat sud de la muralla, defensada per un petit baluard i per un doble parament a l'esquerra. El material utilitzat per a la construcció és la pedra calcària de la zona, amb blocs mitjans lleugerament escairats, d'aparença irregular i amb tendència a formar filades. A les cantoneres els carreus estan tallats.


En l’espai davant de les muralles una escultura d’Emili Colom i Comerma serveix d’homenatge a AMUSIC, príncep dels Ausetans segle III aC.

Les muralles de Montgròs, o muralles del Brull, són unes construccions defensives dels ibers ausetans que tanquen l'estret de Montgròs, al municipi d’El Brull (Osona). És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 16 d’abril de 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

CONVIDATS INOPORTUNS


Acabo de penjar el telèfon i estic en estat de xoc. Només em faltava això. La meva germana , el meu gendre i els tres nebots que venen de Granada, estan a punt d’arribar al poble i venen a dinar a casa. Si havien de venir el dimarts, però es veu que han avançat el viatge i arriben avui, que és diumenge  i a més són les festes del poble i està tot tancat  i jo tinc la nevera buida.

Tampoc tinc res al rebost com sempre solo tenir. Ahir a la nit vaig arribar de vacances i estic a zero de tot. Només tinc un entrepà per dinar jo, ah!  i sal oli i vinagre, amb això que en  faig? Em  queda solament una hora, és la una i diuen que a les dues seran aquí.
Si no fossin les festes  aniríem a un restaurant, però avui està tot ple,  ja que a més fan els campionats mundials de voleibol i és veu que no cap ni una agulla enlloc.

Asseguda amb les mans al cap, intento pensar alguna cosa urgentment. No se m’acut res i els tres nebots que sempre tenen un budell buit, que els hi faré per menjar. Els podia haver dit la veritat, però he quedat tan estorada pel telèfon que només s’ha m’ha acudit dir molt bé. Qui se’ls acut arribar dos dies abans i avisar a l’últim moment.

Dins la meva ofuscació de cop com un llampec una cosa m’ha passat   pel cap. Els veïns de sota acaben de marxar aquest matí a Tanzània i m’han deixat la clau per si hi havia alguna emergència. Ja està , aniré a treure el cap a la casa per si hi trobo quelcom alimentari, després ja ho restituiré.

Entro a la casa i directa cap a la  cuina, la nevera desendollada, neta i buida. Capgiro armaris i estanteries i en una trobo un paquet d’arròs i uns quants pots de tomàquet fregit, en una altre de sota, unes llaunes de sardines i un pot de macedònia. Bé, almenys es alguna cosa, si tingués ous faria arròs a la cubana, però on puc trobar ous.

Mentre tancava la porta i portava els escassos queviures a casa vaig pensar amb les gallines del veí de la cantonada, te un patí al darrera que si pot entrar des del meu jardí, saltant un  petit mur, just fa poc que  he vist que sortien ben mudats, devien anar de festa. Amb una cadira he travessat el mur i ja em tens cap dins amb les gallines. Quina sort... vuit ous, al sortir al costat del cireres he trobat mig paquet de pa bimbo, que el deuen haver llençat, es una mica florit , però me’l emporto.


Ràpidament amb les quatre coses que tinc començo a preparar el menú. De primer arròs a la cubana, deixo els ous ferrat pel final i faig el segon, uns canapès de sardines amb maionesa i uns altres de trossets de pa amb pernil (el meu entrepà ) Preparo la macedònia i ja ho porto tot a taula. Si no els agrada s’hauran d’espavilar.

Just en aquell moment sento el timbre de la porta. Així que obro el veig tots contents i feliços al veure’m. Van carregats de safates amb canapès, pollastres a l’ast, pastissos i altres coses,
¾    Com hem pensat que havent tornat a la nit de viatge no tindries masses cosa. Portem el dinar fet.

11/04/2018/


divendres, 13 d’abril de 2018

VISITANT SANT FELIU DE PALLEROLS


Pasegavem pel poble i a la riba del riu Brugent vam trobar aquest jove que pescava la lluna.


 Al seu costat l’Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols ha posat una placa que diu:

S’explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Bruxent quan va veure reflectida la lluna en l’aigua de la riera. Tan embaladit en va quedar de  la bellesa de l’astre que molt brillava en la foscor de l’aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i en to burleta li preguntà si volia pescar la lluna. Des d’alehores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen « PESCALLUNES » : gent amb il·lusions, somnis i molts projectes.

18 Desembre 2005

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 11 d’abril de 2018

LA MEMÒRIA DE L’HOME


La memòria és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.
J.P. Richter, escriptor alemany (1763-1825)

L’home, assegut a la vora del riu està pensatiu. Al mateix temps observa l’aigua que alenteix el seu pas per la planura. Des d’on observa el riu eixampla encara més la seva llera i fa més suau el seu davallar.

El dia és exultant. El sol brilla dalt del cel. Els núvols semblen desapareguts com si després de les darreres pluges, ja buits, haguessin marxat a terres llunyanes. El terra sorgeix marró en els cercles que la vegetació ufana no l’ha amagat amb el seu verd tapís. Les herbes llueixen tendres i verdes. Les flors grogues i blanques es mostren ufanes en el prat proper.

Tot és silenci llevat el remor de l’aigua que com si no volgués molestar passa lentament.

L’home, ha buscat un recer sota uns arbrets que el protegeixen del sol i les mirades. Per així descansar i al mateix temps recordar sense cap presència aliena els  fets del passat.

Aleshores, cridats per la memòria els records reviuen als seus ulls, com si mitjançant un calidoscopi imaginari les seves imatges li transmetin els instants de la vida ja viscuda.

Pocs pensaments són vius del moment del seu naixement, ja que naturalment la memòria d’un nounat aleshores no registra gaires records. Solament la calidesa i la sensació d’indescriptible pau al estar recolzat i protegit contra el pit de la mare. Aquesta figura s’ha fet patent moltes vegades, ja que notar la proximitat materna sempre ha calmat qualsevol desori mental.

Després els jocs dels anys conviscuts amb els seus germans. Moments d’excelsa companyia. També instants  de certa rivalitat i lluita per qualsevol dèria infantil o per cridar l’atenció dels grans.

A la memòria li venen en el transcurs del temps  els records del col·legi i, força més clars els dels companys amb els que va conviure durant anys. Junts van arribar a formar una amistat renovada curs a curs. Després en acabar els estudis els llaços es van anar afluixant però als retrobar-se, malgrat sigui per casualitat en alguna ocasió, el lligam sembla renovar-se i enfortir-se com abans. De tots ells, ha quedat un petit grup que encara es reuneixen per celebrar el moment actual de la seva vida i rememorar la infantesa.

Després el món i la seva voregin fa que el calidoscopi salti i registri la vibracions de la joventut i les ambicions del món del treball.  Barrejada en aquest món també hi ha la nova família creada amb la seva parella. La família pròpia, amb els seus desitjos i les seves ambicions particulars.

Ha passat tant temps. Ara l’home torna a mirar el riu, ara calmat, després de les turbulències del seu naixement a les terres altes. Allà, on els cims albiren de més a prop el cel. On la llum del sol i la pàl·lida llum de la lluna que trenca la foscor de la nit, il·luminen la deu on l’aigua brolla damunt la terra des de les amagades profunditats de la terra.

L’home s’agenolla i després es posa estès damunt l’herba. Recolza aleshores una orella al damunt de la fosca superfície terrenal i escolta atentament amb l’oïda arran del terra. Com si fos un disc antic escolta el remor de l’aigua, aquell xiuxiueig de la terra viva com si es transmetessin els sorolls de les plantes al créixer i la remor del treball dels habitants de sota la superfície. Tot és vida i tot segueix un ritme marcat des del principis dels segles.

L’home s’aixeca i amb el cor tranquil i l’esperit assossegat empren de nou el camí cap a on l’esperen els seus.

La memòria li pertany, els moments viscuts són seus i alguns són amagats, íntims però vius dins seu jo intern.

L’home camina content perquè espiritualment ha viscut un instant per retrobar-se a si mateix, la seva memòria i la seva consciencia.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 9 d’abril de 2018

ESTATS D’ÀNIM


La tristesa omple els meus ulls de llàgrimes sense fi. Per què em mostres aquesta indiferència si, la llum de la meva vida sempre has estat tu. Te’n recordes, quan ja de joves sortíem a passejar, doncs t’he de dir la veritat, sempre caminava darrere teu. Saps per què? Em tenien meravellat els moviments de les teves natges que es bellugaven indiferents davant meu. Em fonia d’admiració imaginant-me els moviments del teu cos, que pendulava al ritme dels teus malucs. 

Ara han passat els anys i l’experiència, sí, estimada, els anys comporten sapiència. No és el mateix els pensaments encegats d’un jove enamorat que la saviesa, digues-los-hi millor, fracassos d’un home gran. O també realment el que ha passat, és que m’ha caigut la bena del ulls. O potser, que els desenganys m’han mostrat la realitat del viure dia a dia.

Ara fredament, sé que tu et reies de la meva innocència; aleshores jo era un babau sense gens de picardia sexual i, exageraves al màxim les teves torsions per provocar-me ... Mira és tan gran la meva timidesa que no sé pronunciar, sense envermellir encara, que em provocaves i on m’ho provocaves.

Avui has passat pel carrer per davant meu i ha estat tal la indiferència amb que m’has mirat, tal vegada com si fos un moble urbà: un banc, una paperera, un cartell ... Al semàfor li has prestat més atenció que a mi. Els teus ulls blaus m’han guaitat com si no existís, com si fos transparent, i no l’home que t’ha estimat sempre.

Sí, senyor jutge, aquesta és la carta que vaig enviar-li un dia que estava desesperat. Sí, senyor jutge, li vaig enviar a casa seva. Sí, senyor jutge, la culpa és meva.

No vaig resistir el pensar que era en braços d’un altre home. Vaig veure clarament el moviment de la seva melena sobre el pit del seu actual amant. Vaig escoltar, com si fos jo mateix, els seus sospirs i les seves engrescadores paraules a l’orella, al sentir allò, que també sentia amb mi. O això creia jo, potser també a ell l’enganya.

La seva olor, els seu perfum, el seu sabor, l’aire que flueix amb aroma de dona de la seva boca, la seva saliva mullant-me el llavis ... Sí, senyor jutge, tot això i més, que no tinc paraules per descriure, va sorgir de dins meu i va escalfar el meu cap. Senyor jutge, la culpa és meva.

La vaig esperar amb l’ànim de malmetre la seva bellesa. Tal vegada la seva vida però; perdó, senyor jutge, vaig ser incapaç de fer-ho. Quan la vaig tenir al davant i vaig admirar els seus ulls blaus que em miraven amb un xic de por, no vaig poder fer res més que agenollar-me i demanar-li perdó. El seu riure va perforar la meva oïda i vaig somicar davant seu. La culpa, senyor jutge, és el meu amor.

Va ser un altre home, senyor jutge qui ...

Miquel Pujol Mur

dissabte, 7 d’abril de 2018

LLUITAR PER VÈNCER


La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer. El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç”

Al Jordi des de ven jove li van inculcar l’esforç al treball i la superació per ser un home de bé. Havia nascut a una masia allunyada del poble i des de ven jove treballava de valent ajudant als pares a conrear la terra i cuidant els animals.  Recorda la mare que de petit li deia,  a la vida els sentiments més importants són:   estimar , patir, lluitar i vèncer, amb això et sortiràs de tot; perquè el que estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç.

Sempre tenia en ment aquelles paraules que l’havien ajudat a sortir de molts entrebancs a la vida. Amb molt esforç, combinant la feina a casa amb els estudis va aconseguir ser arribar a ser  enginyer agrònom.  Va construir una granja de vaques lleteres al costat de la masia. Va transformar els camps de conreu , en camps de farratge pels animals.  Tot amb maquinària moderna per fer les coses sense esforç, cosa que meravellava als pares que arribats a una edat avançada podien gaudir de les terres i els animals sense els esforços , que per la edat ja no podien fer. Treballava molt, però feia la feina que l’hi  agradava i per ell això era el més gran al·licient. Va reformar la masia amb tot el confort de les cases modernes, però li faltava una cosa per tenir la felicitat completa una persona a qui estimar.

Quan va conèixer la Montserrat les coses van canviar, mai havia tingut temps per sortir amb noies, i quasi arribava a la quarantena . Aquella joveneta que va arribar un dia a la masia demanat ajuda, ja que s’havia despistat del grup quan feien una travessa i s’havia perdut , ell la va acompanyar fins al poble. Van quedar en tornar-se a veure  i des de llavors cada dos per tres la noia anava a la masia amb una excusa o altre, li encantava aquell lloc i també el Jordi . L’amor aviat va sorgir entre ells.

Al cap d’un any és van casar i al cap de dos van tenir els bessons, dos xicots que van fer l’alegria de pares i avis. Van passar uns anys molt bons, on el treball i l’esforç es veia recompensat amb escreix, els nens creien entre entremaliats i bons nens. La Montserrat feia de mestre al poble veí i els nens anaven i tornaven amb ella. Avui  amb els cotxes no hi ha distàncies, -sempre deia l’àvia-. Abans aquest camí l’havien de fer caminant.

Un dia l’avi va desaparèixer i el van cercar tota la nit, al matí el van trobar darrera casa mort d’un infart, aquest va ser el primer contratemps.

 Després va venir la sotragada forta. La Montserrat es va començar a trobar malament i aviat li van diagnosticar un mal dolent. Primer la van operar, després la “quimio...” i llavors, dies i dies d’ensopiment i malestar.  Era una dona valenta i s’havia de lluitar. El Jordi li feia costat i l’ajudava en la lluita, ella havia fet seva la premissa que havien comentat tantes vegades   “el que pateix lluita i el que lluita venç”. Els nens ja adolescent ajudaven a la mare tot el que podien, a vegades ploraven en silenci, però davant li mostraven tot el seu suport, l’àvia ja gran feia tot el que podia per ajudar.

Van passar cinc d’anys que semblava que la cosa s’havia arreglat del tot,  la Montserrat es trobava bé, tornava a fer vida normal, fins havia tornat a treballar i semblava que el mal son havia quedat lluny. Els nois estaven a punt d’anar a la Universitat, quan el mal va tornar a treure les urpes de nou. Aquesta vegada per més que van lluitar, la malaltia va vèncer. La Montserrat fins l’últim moment va batallar per combatre el mal i quan va veure que no se’n sortiria   animava als seus a no deixar-se vèncer pel dolor ni el desànim quan ella no hi sigues. Resteu units i no us deixeu vèncer jo des d’on sigui vetllaré per vosaltres, us estimo molt - van ser les seves últimes paraules.

Avui el Jordi està abatut i trist, fa un més que ella els va deixar, els nois la setmana vinent marxen a estudiar fora, aquests dies han estat la seva força, ara tem molt més la solitud que li espera. De sobte sent una ma a l’espatlla, és la mare, la dona ja gran que amb un fil de veu li diu,
¾    Ens en sortirem fill. Tornarem a lluitar, ens aixecarem i tornarem a vèncer. Ella així ho volia.

20/03/2018/