dissabte, 17 d’abril de 2021

PRIMAVERA PER LA FINESTRA

 

Un ocellet refila a l’ampit de la finestra, la Laura  el mira encuriosida, aviat un altre també voleia per l’entorn; un somriure aflora als seus llavis. Ja som a la primavera –pensa- mentre mira pels vidres  de la petita obertura al davant seu. El mur gris i negrós com cada dia apareix davant seu, un vell magatzem a l’altre banda del estret carrer, de la residència on viu des de fa tres anys.

Som a primers d’abril i el primer indici que té de la primavera són aquest petits ocells  i els seus cants. Degut al nou brot d’aquest maleit virus fa un mes que no he pogut sortir de l’habitació on el temps se li fa etern.....     a través de la finestra només veu si fa sol o plou. Passa el temps com pot, mirant la tele, llegint una mica o guaitant la capsa dels records, un munt de fotos  i papers escollits d’entre un munt que va llençar en venir aquí, a la última estança.

De sobte una foto li crida l’atenció, una imatge a través d’una finestra , una imatge d’aquell poblet de la  Toscana, on van anar amb unes amigues farà un set o vuit anys. Aquella vista esplèndida dels camps verds de la Toscana en la primavera, que veiem cada dia al despertar per la finestra i sempre que estàvem a l’habitació  d’aquella petit hostal rural en plena natura,

Aquell poblets petits, encimbellat sobre turons, alguns els vam visitar, com Cortona dalt d’un turó i  altres hi vam passar pel costat en   alguna de les sortides que vam fer  en la setmana que vam estar allà, en un mes d’abril ven diferent del que la gent està vivint en aquest any.

Florència va ser l’excursió principal  del viatge , una meravella de ciutat que sempre havia volgut visitar. Espectacular  la catedral de Santa Maria del Fiore, amb aquell impressionant campanar,  el pont Vecchio, amb les paradetes al llarg del pont, també la Plaça de la Signoria, amb totes aquelles escultures gegants d’importants artistes i molts altres llocs importants.

Va ser la última sortida  que vam fer amb les amigues, algunes ja no hi són, altres ja no estan per viatjar  o estan en residències la única que encara ronda pel món és la Paula, la més jove de totes i m’envia unes fotos i uns escrits per Wattsap  que m’ajuden a passar les hores tancada aquí dins.

Sembla que a partir d’aquest diumenge podrem tornar als espais comuns i xerrar amb les companyes , també sortir al petit jardí que hi ha a l’altre costat, almenys hi trobarem una mica de verd, de flors, de natura i podrem guaitar el  blau del  cel, i no aquest espai inhòspit que es veu cada dia a través de la finestra. També potser podrem rebre alguna visita d’algun familiar i d’amigues.  


   
Amb la foto a les mans tanca els ulls i s’imagina allà en mig d’aquells paratges,  com respiraven el perfum d’aquell aire de primavera, de la terra, els arbres i les flors inspirant les olors d’aquella terra i relaxar-nos tot  expirant les angoixes i el neguit que a vegades ens envaïa, també la pau i la serenor d’aquelles sortides i caminades que fèiem per aquells indrets.

Podríem ven dir que la Laura estava descobrint la primavera a través de la finestra de la imaginació.  Estava tant absorta i relaxada que gairebé queda dormida, fins que després d’una lleu trucada a la porta va entrar la noia que li portava un iogurt per berenar, va interrompre els somnis  i la va fer tornar a la realitat.

/03/04/2021/

dimarts, 9 de març de 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -II-

 



La Grisel·la feia dies que trobava el joglar una mica estrany , s’escapolia tant com podia de les visites nocturnes, i el dia que s’ajuntaven estava descentrat, no era el mateix , alguna cosa li passava, ell s’excusava que no es trobava massa bé, o que s’havia cansat molt netejant els cavalls... i mil  altres excuses. El dia que el bufó va explicar a la baronessa el que havia descobert, aquesta l’escoltava atentament, cosa que mai havia fet amb ell abans. Li va demanar que l’acompanyes i no en parles amb ningú. Els van sorprendre així  de matinada ,  els van trobar dormint abraçats en aquell racó de l’estable.

Després de moure una gran cridòria que els va despertar sobresaltats, i es van cobrir amb els escassos draps que tenien , la baronessa es va dir que la seguissin, cosa que van fer amb el cap cot. Al bufó li va encarregar que acompanyes la noia fora del castell i que no la volia veure mai més. A ell,  el va fer seguir-la i el va tancar  en un fosc calabós i va passar el forrellat.

En el castell hi va haver un gran enrenou amb la desaparició del  joglar, però ningú sabia que havia passat. La baronessa va dir a les seves amigues de tertúlies , que havia marxat per que si. A la cuina la Berta estava trista per la desaparició de la noia, ningú li va dir res,  ensumava que alguna cosa havia passat, ja que estava al cas del enamorament  dels joves. Ella sempre havia aconsellat a la filla que si mai podia sortir d’allà es dirigís cap a Barcelona i busques a la seva cosina la Palmira, casada amb un forner que l’ajudaria i l’amagaria durant un any per que pogués ser lliure. Només desitjava que fos viva i aconseguís aquest objectiu.

El Ramir feia tres mesos que era en aquella masmorra humida i pudent, només menjant un crostó de pa sec i una xicra d’aigua que li portava el bufó cada dia. La baronessa l’havia anat a veure un parell de vegades, li deia  que si li demanava perdó besant els seus peus i tornava a ser el jove apassionat d’abans el deixaria sortir a un altre part del castell més agradable, on el visitaria cada nit. Ell li deia que preferia morir abans que tornar amb ella, que ja que havia mort la Joana, (com ella li havia dit) ell també preferia morir.

El missatger havia anunciat a la baronessa que el baró i els cavallers estaven camí de tornada, en una setmana serien al castell. La dona no volia que ell mai sabés el que havia succeït amb el joglar, ni que ho descobrís per algú, per això aquella nit va anar al calabós, el va fer sortir per un passadís fins a un porta secreta del castell, el va cobrir amb una vella manta i li va dir que s’allunyés d’allà tant com pogués, que si mai es sabia res més d’ell el faria matar.

Amb prou feines caminava al sortir d’allà, no s’ho podia creure era lliure, però fins quan estaria viu? estava tant dèbil, segur que m’ha deixat sortir la bruixa perquè no em moris allà dins i trobessin el meu cadàver. Clarejava quan va trobar un petit rierol, va veure aigua amb delit i es va submergir dins per treure’s la brutícia acumulada, va trobar un pomer bord, on hi quedaven algunes pomes escarransides, com se les va cruspir. Es va revifar. Que faré ara ? Buscaré ajuda amb algun antic conegut- pensava mentre s’allunava-  i marxaré cap a Barcelona, que es el que teníem pensat fer amb la Joana,  la  maleïda bruixa la va fer matar, però i si no ho hagués fet?  Segur que s’hauria encaminat cap a Barcelona... i si mai la pogués trobar?  -Això,  ja seria una altre història-.

 27-04-20

 

 

dissabte, 27 de febrer de 2021

EL JOGLAR DEL CASTELL -I-




La història ens situa cap a
  mitjans del s. XII, en plena Edat mitjana. Catalunya s’està expandint cap a la Mediterrània, Jaume I acaba de conquerir Mallorca i amb l’ajuda dels comtes, barons, cavallers i  senyors catalans i  aragonesos, ara  s’està expandint per terres valencianes i es allà on  dirigeixen les campanyes militars, amb l’objectiu de conquerir Valencia 

En un castell situat a la Catalunya interior, que defensa la plana que s’estén als seus peus.  El baró, senyor del mateix, junt amb els  seus nobles i cavallers  han partit cap a l’aventura de les noves conquestes militars ajudant al rei Jaume. Grisel.la, la baronessa,   respira alleugerida , doncs el marit l’ha deixat a  l’empara del jove joglar que a més d’entretenir-la amb les seves rondalles i històries també la satisfà en altres aspectes, per la qual cosa li va molt bé les campanyes  i les guerres on el baró i els seus cavallers és comprometen.

 La dama té  prop dels  40 anys i encara està  de bon veure, almenys és el que ella pensa, a més ara un trobador esta rondant per l’entorn, i moltes nits els canta trobes, sota la finestra de la seva filla Eliana, que acaba de fer els 15 anys . També li va bé això,  ja que mentre alguns estan distrets amb el trobador ella està a la cambra  folgant amb  el joglar que el marit ha deixat al castell per distreure a les senyores.

En Ramir, nom del joglar que habita en el castell, és un jove i encantador a més de guapo i ven plantat. Està encantat amb la vida que porta, i la feina que fa, això de complaure a les senyores se li dona d’allò més bé. A més viu a cos de rei, qualsevol està rondant per pobles i places on tenia treballs per viure. La sort la va tenir un dia que saltironant pel bosc assajant nous balls i equilibris ,  va escoltar uns crits i va acudir rabent al lloc on es sentien, va trobar al  senyor del castell que en una de les passejades matinals va quedar atrapat en una trampa per caçar l’ós. Com que en això era un expert el va treure del  parany on havia caigut, per sort només amb algunes esgarrinxades;  ja l’acompanyava cap al castell quan hi arribaven alguns lacais que també havien sentit  la cridòria. El baró va restar molt agraït i per compensar-lo l’acull temporades al seu feu per entretenir les dames i la mainada. Si hagués volgut el podria haver acompanyat a la guerra, però aquesta feina no estava  feta  per ell.

Feia uns dies que gaudia de la plàcida vida del castell , aquell matí s’havia aixecat molt aviat i donava un tomb pels estrets passadissos dels criats,  quan es va topar amb la Joana, una noia senzilla, morena, amb els cabells recollits, però d’una gran bellesa,  de carns tendres i fresques. Mai l’havia vist  i va quedar prendat del seu encant i agilitat . Aquesta es va tornar vermella i va intentar escapolir-se de pressa, ell veloç la va agafar pel braç,

¾    No tant de presa. Qui ets ? com et dius? Desconeguda noieta que no t’havia vist mai?

¾    Soc la Joana la filla de la Berta la cuinera, he de marxar que tinc feina.

Va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Se la va quedar mirant com si hagués vist una aparició. Va quedar atònit amb la visió   de la  bella donzella. No li va costar gens trobar-la de nou pel castell. Es van trobar , van parlar, algunes carícies, alguns jocs ...i aviat els  dos joves estaven  bojament enamorats, però havien de trobar-se d’amagat, perquè si la senyora els descobria ho passarien malament. Hi havia una persona que els espiava, el bufó de la cort que a vegades l’ajudava al joglar en els espectacles. Aquest li tenia enveja, perquè totes les dames se’l disputaven i d’ell se’n mofaven. Encara que sospitava alguna cosa, no va ser fins al cap d’unes setmanes que  els va descobrir als estables on estaven apassionats ... entregats a la follia i als jocs de l’amor.

(continuarà)

dijous, 18 de febrer de 2021

ENTREBANCS


Estic fins els nassos de tot el que m’està passant des de fa una temporada. Per què tot em té de passar a mi. M’he quedat sense feina, amb tot això de la pandèmia, primer va ser un ERTE, encara vaig cobrar una mica uns mesos, ara ja m’han acomiadat definitivament del restaurant on treballava, tinc dret a l’atur, si,  però no se quan el cobraré, a més ens hem renyit amb l’Albert i he hagut de tornar a casa ma mare. Amb ella estem sempre com gat i gos, em retreu constantment    que deixes a mitges els estudis d’infermeria. Es que no l’aguanto, estic farta de tot, dir-li que tornaré a estudiar quan en  tingui ganes però ara no en tinc, perquè encara vol dirigir la meva vida.  A prop de fer-ne trenta, sense diners, no tenia altre solució que refugiar-me a  casa d’ella. Si almenys hagués tingut pare , potser aquest em recolzaria, però no l’he conegut mai, va morir quan tenia tres mesos ...

El que m’ha passat avui, ja m’ha ensorrat definitivament. No us ho creureu. Com a casa no hi aguanto gaire estona,  sobretot quan ella és a prop,  cada matí surto a corre un parell d’hores  per un parc que hi ha als afores del poble, hi ha gent, però no molta com en altres  llocs. Et poses en forma i et distreus una mica. Corria tranquil·lament, amb els auriculars posats, quan tot d’una,  una cosa llefiscosa sota els meus peus m’ha fet relliscar i perdre l’equilibri i m’he trobat  estirada al terra. El mal fort al genoll , la porqueria enganxada al peu i a la cama i la vergonya que sentia m’han fet arrencar en un plor allà mateix, mentre intentava aixecar-me.

Un xicot  que també corria m’ha agafat pel braç i m’ha ajudat a aixecar-me . M’ha fet asseure  a un banc que hi havia a prop i ha intentat calmar-me.

¾    No et preocupis noia, calmat! que t’ajudaré.  Deixem mirar-te el genoll, per veure com està, ja hi estic  avesat.

¾    No!! Quin fàstic – mentre mirava tota la cama emmerdada.

Va treure la cantimplora d’aigua i em va  remullar   el genoll i la  cama, després  em va netejar amb  uns tovallons de paper. Llavors em  va moure el genoll d’un cantó a l’altre amb delicadesa i em va dir,

¾    No hi ha res trencat, es el cop contra el pedrís del terra, una crema, un parell de dies de descans i  tot com abans

¾    Que ets metge? –vaig preguntar amb un fil de veu

¾    No, soc sanitari de la Creu Roja i porto una ambulància . Estic acostumat a mirar coses d’aquestes. Ara m‘hauries d’explicar  que et passa?

¾    No, res, ja jas fet prou,  pots  continuar fent esport, no vull complicar-te la vida

¾    Avui és el meu dia de festa i tinc tot el temps del mon. Després si vols et porto a casa.

Abans de poder dir res estava explicant a un desconegut les meves cuites i com era de  desgraciada i que tot em sortia malament i que em volia morir.

Després de xerrar força estona , amb aquell amable desconegut  , em va dir jo que era una persona molt agradable i valuosa i em calia fer  alguna cosa útil , per sentir-me millor i confiar més en mi mateixa. A mes de fer esport que proves  de fer quelcom diferent, sinó tenia feina, fer alguna altre cosa ... potser voluntariat...  Estava al·lucinada,  escoltant  el que em deia aquell xicot que no en sabia ni el nom , però m’omplia de calma  i tranquil·litat .

Ha passat una setmana i aconsellada pel Carles m’he fet voluntària de la Creu Roja ,  a traves d’ell  he copsat la realitat dels estralls que fa el virus... cosa que jo  que sempre l’havia negat Ajudo en tot el que puc i he descobert les misèries i la tristesa dels més desfavorits , que no tenen ni per menjar i els que han estat víctimes del virus i les conseqüències que això ha portat a molta gent i a les seves famílies.  He conegut gent molt maca que es desviuen per ser fer més suportable la vida als més desfavorits i  son feliços fent aquesta tasca. El  Carles m’està ajudant molt, alguns dia sortim junts, però no tenim massa temps. Em trobo molt millor que abans , estic sent útil i ajudant a gent que ho necessita i això em fa sentir bé ... i m’estic pensant molt seriosament tornar a reprendre els meus estudis d’infermeria.   

/04/11/20/

 

dimarts, 19 de gener de 2021

UN ESCULL EN EL CAMÍ


En el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida”

Avui, tot  el fred i la neu que hi ha en alguns llocs , he sortit a caminar, així que clarejava el dia. Ja fa masses dies que estic tancada a casa , entre el virus que he passat, els dies amb febre i desànim,  fa quasi dos mesos  sense sortir gairebé de casa.   Això ajuntat amb la separació del Dani que en fa just tres, després de deu anys junts. He passat uns dies fatals, la casa em queia a sobre....

Com ara em sento molt millor i he decidit fer una volta per les muntanyes properes.   Després d’un parell de dies de fer caminades curtes, he decidit fer una excursió circular ja una mica completa pujant al cim del  Cogulló  i baixant per l’altre banda, si ja se que trobaré neu a dalt, però això també es un dels al·licients.

Gaudeixo com mai de la sortida del sol, d’aquells primers raigs daurats reflectits damunt la neu dels cims. Com em cansa la pujada , però l’aire fresquet em neteja els pulmons i m’omple d’energia´. Haure de fer-ho més sovint això de sortir i fer senderisme, amb el Dani  o fèiem tots els caps de setmana...  fèiem llargues es rutes, llavors estava en forma... va! El passat és passat.  Vull caminar perquè en ve de gust res d’enyorances d’altres temps.   

La pujada del cim del Cogulló és feixuga , però el paisatge que s’albira quan arribes a dalt no té preu. Faig un descans i menjo una miqueta per recuperar forces i la meva beguda de cacau que no falta mai quan surto, em renoven  les energies.  La neu, gairebé desapareguda, per això baixava lleugera i assossegada fins em venien ganes de cantar. El camí era bo, però s’havia  de passar el pas de la Guineu , sempre m’ha fet basarda aquest lloc,  em aquell camí tant estret i angost al mig del cingle escarpat que baixava fins al rierol.

Estic a la meitat del pas,  no sé que em passa , la vista se m’enfosqueix, el cap em balla. M’agafo fort a la corda que voreja el cingle, no em puc aturar aquí, he de continuar endavant després descansaré, ja quasi ha passat el perill , estic sortints del pas angost quan les cames se’m afluixen , el cos es desploma i rodola matolls avall pel costat del precipici... intento agafar-me , no puc el cos baixa fins que un tronc em para en sec...

No sé on soc, tinc molt fred , però veig llums blaves, blanques , roses... surten per tot arreu, un ventet suau em bufa a la cara, però estic molt bé, com he arribat aquí, no recordo res.... estaré morta?  Si...la baixada, recordo la baixada i res més...      no se l’estona que fa que estic aquí baix, el fred es viu tinc les cames entumides i no les puc moure , Déu meu! Ningú sap que soc aquí només la veïna m’ha vist sortir a caminar, em moriré glaçada.

De cop sento uns sorolls estranys , l’aire és fred, però un alè suau i càlid  m’envaeix la cara “en el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida” ara escolto uns lladrucs més forts, i el seu aler m’esperona. Uns crits llunyans m’arriben com un cant celestial- és allà a baix... el Morat l’ha trobat és allà sota...  El Morat? El gos de la veïna m’ha seguit? Dos nois de la Creu Roja  arriben , després de demanar-me com em trobo m’abriguen una manta tèrmica , m’estiren en una llitera i enfilen amunt per un corriol proper seguits sempre pel  fidel Morat i... cap a l’hospital falta gent. 

 11-01-2021-

  

dijous, 24 de desembre de 2020

DESIG DE NADAL 2020

 



El desig d’aquest Nadal, que tots somiem ,

Que aviat amplis somriures tornin a dibuixar la cara ,

sense embolcalls.

Que puguem gaudir de nou...   dels petons i abraçades,

Que retornin les trobades,

 amb amics i familiars,

Sobretot el néts i els  avis, que tots tan hem  enyorat.

 

Per l’Any Nou, és l’esperança, que el mal són s’hagi esvaït,

de nou poder tornar a ser lliures i gaudir del compromís.

Sentir l’aire a la cara  i passejar amb els amics,

Fer les festes aplaçades, les activitats començades,

Cantar i ballar i viure...sí.

Que torni el treball estable , que tothom pugui tenir

que gaudim de la natura , del esport , de viatjar, 

anar al cine  al teatre, de ballar, cridar o cantar.


Que la vida es normalitzi, i el món sigui un xic millor

Sense oblidar-nos  dels que falten,

Que guardaren  en el cor.

 


BON NADAL I MILLOR ANY 202I

 

diumenge, 29 de novembre de 2020

UN DIA PLUJÓS DE NOVEMBRE

 


El dia era gris i boirós, un  matí fred de novembre, la  Beneta rere la finestra està absorta mirant aquella pluja que va caient, estones cau suau, tranquil·la  i estones l’aigua pica amb força als vidres  i forma una cortina que no  deixa  veure res a un pam dels nassos. A la dona tan li es com cau, només té la mirada perduda a l’horitzó.

Ara la pluja és suau i aclarida una mica la boira es veu el paisatge gris dels camps propers i les parets humides de les cases del carrer de sota, la pluja i el vent han fet caure les últimes fulles que quedaven als arbres, que barrejades amb l’aigua fan una catifa tova que cobreix el terra del carrer. Al lluny s’albiren les muntanyes emblanquinades, el que ens senyala que la tardor s’està acabant.

Al cel uns grossos núvols grisos i negres avancen per ponent, deixen endevinar   que l’aigua aviat tornarà a rajar amb força. El posat trist i melangiós de la dona , acompanyant als negres núvols, fan preveure que els pensaments de la Beneta també segueixen aquest camí, de tan en tan una llàgrima llisca galta avall. Amb el palmell de la ma s’eixuga la cara i torna a fitar la vista a la llunyania...

Avui, just avui fa tres anys , era un dia plujós i fosc com aquest. i ... ja fa tres anys, -pensa la dona- amb aquesta pluja de novembre freda, humida que glaça el cor i la pell. Amb la pluja  te’n  vas anar, vas marxar lluny, d’allà on no es torna, després de pocs dies de  malaltia. Com t’enyoro encara, sembla que sigui ahir. Tants plans que havíem fet junts, ara que ens havien jubilat tots dos. Sortides , viatges, activitats lúdiques...  Tots els nostres plans van quedar estroncats . A vegades encara crec que estàs  aquí amb mi, que et veig assegut a la teva butaca mirat la televisió, que m’acosto per darrera i t’abraço... fins que es fa palesa la soledat. Tinc al cap gravats aquells dies de pluja constant, plovia a fora i també plovia dins el meu cor, les llàgrimes es vesaven  endins  i els ulls romanien secs, quan només  les boires negres ho envoltaven tot, però per tu havia de fer el cor fort, encara que el tenia fet a trossos.

Ara, aquells núvols negres ho han enfosquit tot, la pluja  torna a caure amb força, per la finestra només s’albira la grisor de l’aigua que cau, però la dona encara no ha mogut ni un muscle de la cara endinsada en aquells obscurs pensaments. De sobte té un sobresalt quan sent el mòbil que truca, feia estona que trucava ja que el volum era molt fort,  el va obrir d’esma , la veu de la Teresa, la seva amiga, la va fer  tornar a la realitat,

¾    Bon dia Beneta, com estàs? Que estàs fent?

¾    Res . No faig res...mirar com plou i estic fatal.

¾    Arreglat una mica que d’aquí una hora et passo a buscar.

¾    No, no tinc ganes de sortir.

¾    Ja ho se i per això et truco. Avui ja han tornat a  obrir els bars, anirem a fer un cafè  al de sota les voltes  i després anirem a dinar a casa, que ja el tinc fet, la Glòria també vindrà..

¾     No... no puc;  és que avui...

¾    Si, ja sé el dia que és avui i no et convé quedar-te sola a casa, sinó sortir, tot i el mal temps , a més ja fa una setmana que no ens hem vist. Hem de parlar una mica. oi ?  Va! Ja saps que no accepto un no de resposta.

¾    Bé, d’acord, fins aviat.

La cara li ha canviat a la Beneta, una espurna d’optimisme desprenen els seus ulls  que han fet allunyar la tristesa. -Quina bona amiga que és  la Teresa, sort n’he tingut de les amigues tot aquest temps, sobretot amb el confinament dels últims mesos, on la soledat era més acusada que  mai,  les he tingut sempre al costat, sovint només amb el telèfon, però elles sempre hi han estat. Han allunyat la soledat i la tristor de la meva vida hi  han fet que entre els núvols foscos i  negres que m’envaeixen encara de tant en tant, de nou  i torni a sortir una espurna de claror per on s’hi filtra  tímidament un  raig de sol i de il·lusió.

 

 28/11/2020/