dilluns, 21 de maig de 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


LA TORNERA


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La torneria era una empresa familiar que es desenvolupava en els baixos de les cases

Les dones tornejaven peces petites com els *boixets, però les feines més comunes eren les de pintar, polir o comptar.

Per polir es buidaven les peces del cove dins una bota a la que s’hi donava voltes. D’aquesta acció en deien botejar.

*Boixet: Pal petit tornejat de fusta de boix emprat per a fer puntes al coixí. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 20 de maig de 2018

HAIKUS DE MAIG




El refrany diu,
“cada dia un raig,”
parlem del maig.

Rere Queralt,
Un gros núvol negre,
Prest va avançant.

El sol s’amaga,
Al moment tot enfosqueix,
El cel ja plora.

Remor de l’aigua,
Desbordant deus i rieres,
Terra amarada.

Terra mullada,
tot reverdeix, pren vida,
Rere la pluja.

Dalt del cims neu,
pedregada a la plana,
temps destarotat.

Embolcallades,
valentes resisteixen,
les flors, la neu.

De nou el sol brilla,
L’aire fresc l’acarona,
És primavera.


-13-05-2018-


divendres, 18 de maig de 2018

LA NENA DEL SEIENT DEL COSTAT


Aquell dia, un alegre jorn d’estiu, vaig decidir anar-me a la platja. Vaig preparar tot el necessari: l’estora, el banyador, les tovalloles i les sabatilles. Vaig agafar el cotxe i el primer que vaig veure és la maleïda llumeta de la gasolina. M’indicava que no arribaria a complir el meu desig si abans no em gastava alguns diners i posava combustible. No tenia cap més remei, per tant, vaig fer una visita a la benzinera. Vaig omplir el dipòsit i vaig anar a pagar. En retornar al cotxe vaig quedar sorprès. Caram! Què feia aquella nena asseguda al seient del copilot.

Una bonica criatura de cabells rinxolats i amb un vestidet de color blau. Devia tenir uns sis o set anys. Vaig entrar al cotxe i li digué:
¾     Et deus haver equivocat de cotxe.
En respongué amb una veu clara, decidida i gens avergonyida:
¾     Hola! Em dic Imma.
¾     Ah bé! I jo Pere. Però que fas asseguda en el meu cotxe.
¾     M’ha deixat la meva mare. M’ha dit, veus nena aquest senyor fa cara de simpàtic. Segurament estaràs força bé amb ell. Jo me’n vaig de viatge per treball i quan torni ja et buscaré. M’ha donat un petó molt fort i m’ha dit adéu amb la mà. S’ha marxat amb els seus amics.
¾     Però, però ...
¾     Va! Només seran uns dies, màxim una setmana. Què pensava fer avui.

Sincerament estava bocabadat per la tranquil·litat amb que parlava aquella criatura. Com si fos la cosa més natural del món anar-se amb un desconegut. Vaig engegar el cotxe disposat a portar-la a la comissaria. Veia que el meu dia de platja s’havia acabat abans de començar. Quan arrancava la dolça nena va dir-me:
¾     No se li ocorri portar-me a la policia. Per que aleshores em posaré a plorar i els diré que m’ha raptat. Almenys passarà una setmana al calabós i desprès haurà de declarar davant el jutge. Tu no saps el merder que això porta. Ningú entendrà la història de que la meva mare m’ha deixat a dins el teu vehicle i s’ha marxat. El fitxaran com a raptor de menors.
¾     Però això no pot ser. Tu no et pots quedar amb mi. Que pensarà la gent. I la meva xicota.
¾     Ah! Tens xicota. Deu ser maca i simpàtica. Ja me la presentaràs.
¾     On vius?
¾     En un pis, però ara no hi ha ningú. No ho has entès, la meva mare s’ha marxat a treballar.
¾     Però el teu pare.
¾     El meu pare, no ho sé. No el conec.
¾     Deus tenir família?
¾     No! Saps què, no facis tantes preguntes. No he esmorzat i tinc pipí. Porta’m a una cafeteria. I tu, pren-te una til·la, semblés nerviós.

Han passat  dotze anys. Vaig trencar amb la xicota. He pagat col·legis, metges, ortodòncies, colònies d’estiu, d’hivern, curset de natació i esquí. He estat un pare per ella. L’altra dia em va dir: Ha vingut la mamà a buscar-me. Me’n vaig. Menys mal que va ser prou amable per dir-me: Gràcies.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 16 de maig de 2018

FOTOS I RECORDS


"És fàcil poder esborrar les fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".

Per que esborrar fotografies em vaig preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on guardo totes les fotografies de la meva vida.

Vaig agafar-ne una i la vaig mirar: era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals, això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig agrair memòria el teu record. 

Vaig apartar-la i em vaig agafar una de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit, vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui. La filla del veïns del pis de dalt.  Eren canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.

Ostres! Una altre i aquesta és grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família, un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però molt de boca fina. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la primera comunió.

Miro dins la caixa i em sorprenc de la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar, generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres. 

Tanco la caixa del meu passat, però pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus records.

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 14 de maig de 2018

LA REVÀLIDA FINAL II


Aleshores ho he tingut tot molt clar. Els ous i el galliner, lliguen, però els “colondros”. Després de haver-ho mirat per internet crec que potser és una paraula gallega.

Poc a poc responc totes les preguntes. Mentrestant, he vist abandonar arrossegant els peus de vergonya, a uns quants. Uns altres han deixat el qüestionari damunt la taula. Han sortit resignats i amb el cap cot, plens de tristesa. El bidell amb un somriure sarcàstic els ha obert la cortina.

Un assistent se m’acosta un em diu:
¾     Escolti jove, que això és per a avui. N’hi ha més que esperen. Sigui considerat.

Faig el darrer repàs i en sortir entrego el meu full d’examen.
¾     Ja era hora! - Exclama el conserge.

Com si fos el tret de sortida una nova gernació entra ranquejant, a la sala d’examen.

El sistema és rapidíssim. Només una mitja hora i la màquina escup els resultats. Els aprovats una butlleta. Els suspesos, surt el nom en el panell en lletres vermelles i la indicació de la porta on han d’anar.

Recullo el comprovant i miro els meus resultats. Un sospir alleuja els meus temors. Apte per un any i mig més.

En sortir, veig a la dama negra amb la seva gran dalla esperant recollir la seva collita anyal. Un dels seus acòlits em mira malament i em somriu amb ràbia. Vull dir, ensenyant-me uns ullals enormes i groguencs. Em diu:
¾     Ja cauràs, Pere, ja cauràs. No te’n salvaràs. Aleshores t’espero per mostrar-te el camí.

L’he reconegut, el van acomiadar de l’empresa per gandul. Ves per on quina feina ha anat a trobar. Que m’esperi. Rere seu hi ha una porta de colors virolats. En obrir i tancar per donar pas als suspesos s’escolta la tonada d’un cant espiritual negre. La recordo de fa molts anys. Diu així:

Ja són molt lluny
Els jorns de la nostra amistat,
Ja els vells companys
van deixar la plantació
I van marxar al país del gran repòs
Se sent les seves veus cantar,
No tardis Jack.

Sento un estrany sentiment dins meu, una barreja de por i de commiseració als companys, als amics que han passat per la porta. Agafo la meva autorització com si fos la taula de salvació en un naufragi total i surto a la llum del sol més formós que he vist mai. Aprovar l’examen de la revàlida vital té molta importància. Malgrat s’hagi fet quasi tot el camí i aquest inexorablement davalla ja fins la contrada final.

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 13 de maig de 2018

FINS LA MORT ESPERA



Qui espera es desespera”

Vull contradir el que diu la dita de que “qui espera es desespera,” perquè a vegades l’espera també pot ser dolça, sobretot tot quan esperes que arribi un ser estimat per dir-li l’últim adéu.

La Zenira, es una dona de 94 anys, que viu en un poblet petit de Romania. El més que ve farà quinze anys que va morir la seva filla, la Violet,  el tràngol més difícil que pot passar una mare. La Tina,  la seva néta va ser el seu consol, als seus divuit anys , era la viva imatge de la mare i a més vivia juntes a la mateixa casa. Els altres germans vivien en llocs força llunyans.  Ella i el seu germà petit, junt amb el pare van fer una pinya tots plegats i van tirar endavant  aconseguint vèncer la tristesa i el dolor, no els preocupava l’escassetat d’aliments, que treien de la petita terra que conreaven ni les penúries i la pobresa que això comportava.

Treballaven molt, tenien el suficient per viure sense gaires comoditats. Quan la Tina tres anys més tard va dir que volia marxar a un altre país per intentar viure més bé i aconseguir un futur millor, la dona ho va entendre, encara que amb tristesa, la va deixar partir. Et vindre a veure cada any i t’enviaré diners, la Zara em diu que allà on és ella,  si vull demà tindré feina. La dona amb el cor partit la va encoratjar perquè fes el que cregués millor, era jove i  havia de fer la seva vida, a més tindria la seva germana a prop.

Ja feia uns anys d’això, la dona mentre va poder va portar la casa, cuidava del gendre i el nét que mai es va casar. La seva alegria més gran va ser  fa tres anys, l’estiu que la Tina va passar un més al poble, va tornar per casar-se allà i  es van reunir altre volta tota la família, ella no podia gaire, ja havia complert els 90, però no es va voler perdre l’esdeveniment. Estava contenta fins que va marxar, que com cada  any que la néta la visitava, s’entristia molt quan marxava sempre pensava que era la última vegada que la veia.

La Tina, avui quan ha sortit de treballar, el seu pare l’ha telefonat que la iaia estava molt malament que segurament no passaria masses dies. Ella que esperava amb il·lusió arribar al setembre, per veure-la, quan li donaven les vacances, i poder la   abraçar , ella ja no  hi seria.  Va parlar amb el marit , aquest llavors  estava sense feina, l l’hi va dir que demanes les vacances ara. Després van  buscar bitllet d’avió, i el dissabte emprenien els dos rumb cap a Romania .

Cada dia el pare, que era qui la cuidava ,  veia  com la Zenira s’estava acabant, no menjava res, però resistia. El que ell no sabia era que el què la mantenia viva era l’esperança que arribaria la seva Tina i almenys podria estrènyer la seva ma  i ella donaria la última abraçada, només esperava això per morir-se, per anar-se a reunir amb la seva filla. Esperava dolçament la mort, però volia tornar a tenir la neta a prop, sabia que no li podria dir res, la seva debilitat li impedia dir cap paraula, però volia sentir la seva proximitat i la seva veu per poder anar-se’n tranquil·lament.

Fa poc que han arribat, la fina orella de la dona ja ha sentit que la seva nena era allà abans d’entrar   a veure-la ,  la seva pregaria havia estat escoltada. Sentia els passos que s’acostaven, com s’obria la porta, com ella si acostava li agafava la mà. Va obrir els ulls i li va fer un somriure. Llavors ella la va abraçar i la omplir de petons. Una llàgrima de felicitat lliscava per la galta de la dona moribunda.

Aquella nit la Tina es va  quedar a vetllar l’avia. Li parlava fluixet, la dona l’escoltava entre boires. Al cap d’unes hores, ja feia estona que el cor havia deixat de bategar però el seu cervell encara escoltava les dolces paraules de la seva petita que s’anaven allunyant mentre trobava que l’agafaven del braç, era la ma de la seva filla que l’havia anat a rebre.

10/04/2018/



dissabte, 12 de maig de 2018

LA REVÀLIDA FINAL I


La sala és fosca. Les taules pràcticament son invisibles a causa de la poca llum. Uns cortinatges de color esvaït, possiblement negres quan eren nous pengen de les parets i tapen quasi completament l’entrada de llum a l’aula. Només unes fines escletxes lluminoses travessen la gruixuda tela. El nostre heterosexual grup resta silenciós, tret d’alguna que altra tos escardalenca. Esperem, mostrant un cert neguit, que ens permetin entrar a la sala. Total, per a què amoïnar-se, quan sabem que més tard o més d’hora, el final de l’examen decidirà que fer d’ara en endavant a la nostra vida.

El conserge finalment treu la corda vermella i ens facilita l’entrada. En entrar ens mira fredament, com si tant li fes, i ens pregunta amb una veu que sembla sortir de dintre de les seves entranyes: home o dona?

Sense voler se’m escapa la pregunta:
¾     Que no ho veu?

La seva mirada em travessa el cos fins a gelar-me el cor i em fa encongir. Sense deixar de mirar-me d’esbiaixat em respon amb veu amarga:
¾     Que n’és d’inexpert vostè. Si sabés ...- la seva veu al final sona com una flauta allargant excessivament els punts suspensius, i acaba dient tristament. - Si vostè estigués sempre aquí veuria tantes coses.

Emmudeixo i buscant una de les taules escriptori, més aviat un pupitre, m’assec. L’espai és mínim quasi anguniós. Han passat tants anys des de que van ser noves i segurament van ser fabricades per a aules infantils. Aviat em trobo incòmode, se’m claven el ossos i no sé com posar-me. Inquiet em moc i el seient fa un gemec que fa que tothom em miri. El bidell de la classe s’acosta esparverat, però al veure’m assegut només em fa una mirada de reprovació. Una mirada d’aquelles que diuen: No t’oblidaré mai i vigila, que em fa encongir el cor. Només mancaria que m’hagués assenyalat amb els dos dits oberts davant dels ulls.

D’uns altaveus surt una veu metàl·lica i cridanera que ens ordena agafar el qüestionari. També ens comunica que hi ha un bolígraf a la taula i que no perdem el temps en intentar copiar. Segons diu tenen uns monitors i unes càmeres de raigs infrarojos que vigilen qualsevol moviment. Si hi ha alguna pregunta que alcem la mà i ens vindrà un assistent per a resoldre el nostre dubte.

Normal, com sempre, posar el nom i cognoms i la data de naixement. També, en un requadre petit l’edat. Quina tonteria, si posem la data de naixença per a què l’edat, que no saben calcular. Això ho penso, però callo, no sigui que tinguem un malentès i em suspenguin. Clar que a la meva edat un suspens. Hòstia no! Que això és seriós.

·         Malalties: no. Una mica de bronquitis: Quan fa fred una mica de tos, record dels anys de fumador.
·         Dentadura: Sí, em serveix, amb ajudes per menjar. Vull dir amb certes dents foranes implantades a preu de cotxe nou.
·         L’altra pregunta em deixa esparverat: Li fan mal els “colondros” quan tus. Ostres! Els “colondros”. Que volen dir? Els pulmons, el coll, la gola, sí, però, els “colondros”. Això no sé què vol dir. Aixeco la mà i espero. S’acosta un assistent, em mira i l’interrogo:
¾     Els “colondros”?
¾     Sí home, allò que ens fa homes.
¾     No, si la mili ja la vaig fer fa temps.
¾     Òndia! Que n’és de burro. A l’enquesta de les dones posem matriu. Ho entén.
¾     Ara ho veig clar, els ous, vol dir això.
¾     Sí, home sí, però no espanti el galliner.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur