divendres, 22 de setembre de 2017

MALEÏDES COMPARACIONS. I

El dilluns em va sorprendre la trucada del Mateu. El Mateu és un company d’universitat, amb el qual sempre ens hem tractat com amics íntims. Ja llavors ens fèiem confidències sobre la vida i el nostre possible futur. Però en acabar la carrera els nostres camins van separar-se.  

Tal vegada perquè el nostre tarannà era i és, completament diferent. A ell li agrada el bullici, les presses, el neguit i el palpitar nerviós de la gran ciutat. Jo, més tranquil, prefereixo la petita. El conèixer i, al mateix temps, ser conegut pels meus veïns.

De tant en tant ens retrobem, fem un bon dinar en una població equidistant dels nostres llocs de residència. Aleshores fem un bon repàs de les nostres vides presents i també les dels coneguts. Cada any ens enviem les clàssiques felicitacions nadalenques i algun que altre correu electrònic. 

Per aquest motiu vaig quedar sorprès per la seva telefonada. A més havia de tenir pressa perquè quasi no va arribar ni a informar-me. Va dir-me breument:
¾     Xavier, la meva cosina puja al teu poble. No sé quin interès té. Però li vaig parlar de tu i va estar molt interessada en veure’t i també que fossis el seu guia a la teva ciutat. És agradable, de la nostra edat i simpàtica. Una mica extremada en el vestir, però sense estridències dins del que es porta actualment. Entre tu i jo, i sense comentaris, també és una mica lleugereta. Si passa alguna cosa entre els dos, com que ja sou majors d’edat, no passa res. És divorciada, com nosaltres. Salut amic, ja me’n faràs cinc cèntims.  

I sense deixar-me fer cap objecció va penjar. 

A l’hora i al lloc concertats, per un correu que em va enviar la noia, i puntual com sempre, vaig esperar-la.  

Caram! Que n’és de bonica i ben formada. De seguida hem connectat totalment. Després de les presentacions i dels concebuts i protocol·laris petons hem començat el nostre periple urbà.
¾     Mira Raquel,- aquest és el seu nom- quin monument més bonic i arrelat amb la nostra festa.
¾     Ah, sí, està bé. Estranya carota! Però tu te’n deus recordar del monument a Colom. Aquest és molt més petit.
¾     Què et sembla aquest passeig amb aquestes cases força altes i un parc central.
¾     Xavier! És tan gran la diferència amb el Passeig de Gràcia. No té ni punt de semblança.
¾     Raquel, observa l’encant del Carrer Major. Els seus carrerons i les seves façanes. Mira aquella casa, quina tribuna tan ben treballada de ferro forjat.
¾     Però Xavier, això no té punt de comparació amb el barri gòtic. Aquesta tribuna és similar a la de casa dels meus pares, però molt més petita.
¾     En aquest passeig fan la fira. Veritat que és bonic, tan arbrat. És força alegre i a l’estiu, les branques el fan força ombrívol i agradable. És molt propici per a passejar i prendre alguna cosa a les terrasses dels bars.
¾     Si de la mateixa manera que a la Rambla de Catalunya. Però és insignificant en amplada i també de botigues. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 19 de setembre de 2017

L’OBRA D’ART DE LA PROFESSORA


Avui m’han posat en un greu compromís. La nostra professora ens ha mostrat orgullosament, a tota la classe, el que anomena la seva obra d’art. Ens ha presentat simplement un pal, un motxo i una galleda,  i ens ha demanat la nostra  valoració. No m’agrada opinar res en contra seu perquè en cau força bé. Redimonis!  És la meva professora i s’acosten els exàmens finals. Aleshores, només he gosat fer una lloança. No sigui que les meves notes, generalment justetes, no arribin a salvar l’any.  

M’he expressat d’aquesta forma:

¾     Oh estimada professora. Em meravella la seva obra, no ja pel seu valor  artístic sinó com una etèria sublimació d’allò més ideal i més alt del cel etern. Admiro l’estil volàtil del pal  grisenc, llarg i prim com símbol de la vida humana. Que comença en el no res i finalitza a dalt en el mànec verd. Verd com l’esperança del més enllà.

També el cubell vermell com la sang i amb la cobertura blanca, color de la puresa, per apaivagar les passions i els desigs humans. 

Vermell: sang.                         Gris: Vida.                      Verd: Esperança. 

Una meravellosa metàfora del tot i el res de la vida humana. 

Per mi:

Aquesta dona està una mica ximpleta. No s’ha adonat que això és simplement un pal de fregar, un motxo i una galleda.  

Ai! Aquests que es volem auto-anomenar artistes cada vegada s’imaginen el que no és. 

Tal vegada potser tindrà èxit en aquest món eixelebrat. Pobre humanitat! 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 2 d’agost de 2017

FEM VACANCES

Fem vacances. El blog també l'afecta  la calor i necessita fer unes setmanes de descans, per aixó ens agafem unes setmanes de vacances.

Amb aquestes imatges refrescants del Berguedà us desitgem un Bon Estiu. 

Riera de Merlès


Pantà de la Baells.


Zona de la Font Negra

Fonts del Llobregat


Al setembre tornarem de nou a estar amb vosaltres.

02/08/2017/

dimarts, 1 d’agost de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES IV

Molts caps amb la cara esparverada han sorgit d’altres sofàs com per art de màgia.
¾     Sí, jo. Què creus què per una rucada com aquesta estava disposada a perdre el marit.
¾     Però, tu sabies...
¾     Clar! La de l’agència de viatges em va trucar per preguntar-me si el bitllet i l’estada l’havia contractada a part. 

Paulatinament els caps desapareixen tan ràpidament com havien emergit. Cadascú vol aprofitar els darrers moments per complaure i complaure’s. La Sara i el Joan continuen el seva conversació:
¾     Però jo et vaig dir que ...
¾     Vaig indagar una mica. La teva secretària va confirmar-me que no havia cap convenció, ja que el director és al Japó. Per tant he anat seguint pas a pas el teu camí.
¾     Així que sabies amb tot moment que era jo!
¾     I haguessis estat més alerta o més decidit a l’hotel ja haguessin fet el que hem fet aquí però més discretament. Com sempre temps el cap als núvols.
¾     Tant obcecat puc haver estat que he fornicat amb la meva pròpia esposa i no m’he adonat. Però avui m’has fet coses que mai m’hauries fet a casa.
¾     Tret de la depilació mai m’has demanat res més.
¾     Pensava, que...
¾     Ai! Sempre pensaves però mai actuaves.
¾     Ara què?
¾     Doncs a acabar el carnaval. Prou calers ens ha costat. Fruint-lo fins la darrera copa i després a casa.
¾     I serà sempre com avui?
¾     Avui he fet un gran pas per no perdre’t i no em penso penedir. Però poc a poc. Va, digués alguna cosa que m’agradi.
¾     Sara, t’estimo! Est molt valenta.
¾     Ja era hora! Jo, també t’estimo, si no mai hauria vingut. Ep! Sense recances! Sense cap ni una!  

En acabar el carnaval una parella molt enamorada agafa un avió en direcció a la seva població. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 30 de juliol de 2017

UNA LLIMONADA SIS PLAU

A la tarda, la calor era asfixiant, no és veia ningú pel carrer i encara em faltava una hora per la visita al especialista , però m’havia d’adaptar a l’hora del bus per anar a la capital de comarca on tenia consulta l’eminent especialista que feia  dos  anys que em tractava aquella dolència pulmonar.

Per  refrescar-me una mica vaig entrar en l’únic bar que hi havia per aquella zona, pensant que l’aire condicionat em retornaria una mica, mentre prenia una beguda refrescant ben fresqueta,

¾    Una llimonada sis plau? –vaig demanar al noi que hi havia darrera la barra.

Seguidament em vaig asseure en una taula buida, com quasi ho eren totes  i ja començava a entendre el perquè. L’aire de dins s’assemblava al de fora de calent i fastigós. Dues finestres obertes, en lloc d’airejar un xic, encara feien que entrés més la calor de fora. La veu del cambrer rem va sobtar,

¾    Que em pot ensenyar el carnet d’identitat?
¾    Escolti, per prendre una llimonada, no crec que li hagi d’ensenyar res.
¾    Sis plau. Ensenyi’m el DNI o aviso a la policia.
¾    Per quina raó li haig d’ensenyar. Només vull una llimonada.
¾    Quan m’ensenyi el DNI li portaré la llimonada.
¾    Doncs se la confita i jo foto al camp

Vaig anar per aixecar-me i recollir el paquet que portava, quan aquell home em va agafar pel braç i em va fer tornar a seure. Ja em vaig esparverar una mica.

¾    Va, a veure,  truqui a la policia –li vaig dir.

Ja no va caldra dir res més. En aquell moment entraven a l’establiment cinc o sis mossos d’esquadra, apuntant- me amb les pistoles i cridant que no em mogués. Em vaig quedar tremolant sense ni moure un dit del peu.

¾    El paquet, no toqui el paquet i vingui cap aquí.
¾    A veure que això és meu.
¾    Que hi porta a dins? Va preguntar un mosso.
¾    Són unes ampolles de vi, per regalar al metge que vaig . Amb tot el vostre cuento  anat d’hora arribaré tard.
¾    Ensenyin el DNI, o no surt d’aquí.

Tal com estaven les coses vaig pensar que el millor era donar-los-hi el ditxos document. Vaig obrir la bossa de mà. Vaig re buscar entre les coses, i .... no podia ser, l’havia deixat a l’altre bossa. Em vaig posar molt nerviosa. Vaig creure que ja em deteníem. Suava tinta, i amb cara de circumstàncies els vaig dir,

Senyors, ho sento, el DNI me l’he descuidat a casa, si els serveix aquí porto la citació de visita del metge i la targeta sanitària.
¾    Va ensenyi’m aquest papers – va dir un, mentre se li escapava un somriure per sota el nas.
¾    Ara faci el favor d’obrir aquest paquet – va dir un altre
¾    Amb el que m’ha costat d’embolicar.

Mentre treia del embolcall del paquet i els mostrava les tres ampolles de vi que hi havia dins , els vaig dir,

¾    Em poden explicar que es el que carall passa? Què es tot això de molestar la gent.
¾    Bé, tenim un avís que un perillós delinqüent  i terrorista ha estat vist per aquets indrets de la ciutat i la descripció coincideix  amb vostè i la seva vestimenta i  ho havíem de comprovar...

Després de tornar-me la citació, la targeta sanitària i el paquet desembolicat, vaig sortir d’allà esperitada, acalorada i assedegada.

10/05/2017/



divendres, 28 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES III

La dona dubta uns instants però finalment respon:
¾     Jo, Amelie. I tu...
¾     Quin nom de so més agradable!!- i llavors repeteix com en un encanteri. – Amelie!!! Amelie!!!.- finalment contesta.- Jo, Joan. 

L’orquestra inicia altre cop la música. La parella torna a ballar. A ballar ben arrapats i malgrat els vestits noten, en el seu cos a cos, el foc que encén tots els sentits del seus cossos.  

El Joan i per que no dir també la muller, tenen tots els sentits en plena ebullició. L’excitació de l’amic particular nota la escalfor del cos de l’Amelie. Igualment xopes de suor les sines d’ella s’oprimeixen en el cos baronívol. Ja exacerbats tots el sentits, el Joan ha proposat:
¾     I sí?
¾     Per que no!
¾     Vols anar a...
¾     Qui ens ho priva...
¾     Ningú!
¾     Potser penses en la teva parella. Per què també en tens.
¾     Penses tu, en el teu home.
¾     Pobre home! Pensa que trobarà. No sé què?
¾     Anem! 

Agafant-la per la cintura, ben afermat l’un i l’altre han sortit de la sala per buscar un lloc més íntim per satisfer els seus desitjos. Han tafanejat diferents sales fins que han trobat una, segurament la biblioteca de l’antic palau, que malgrat les veus en veu baixa i alguns que altre sospir i gemec mal dissimulat, també algun crit ofegat, ofereix una sèrie de sofàs de grans proporcions per folgar discretament. 

Mig vestits, mig despullats, sense cap vergonya inicien el joc de parella. Tal vegada poden ser observats per altres també dedicats a la feina de gaudir. Això encara ho fa més excitant. 

Ha trobat el Joan unes sines goloses de ser xuclades. Ha baixat cos avall i ha trobat, mai l’havia complagut la Sara malgrat ho havia demanat en múltiples ocasions, un mont de Venus  fi i llis. S’ha abocat com si fos el paradís, entre mostres de gran delit de la dona. Igualment ha estat complagut, mostrant per part de l’Amelie un gran plaer. Sembla ben bé que vulgui extreure les més profundes llavors del seu interior. Poc després cavalquen, tant damunt l’un com l’altre en una recerca de múltiples posicions. Al Joan li ha ofert un nou lloc per gaudir que mai li havia passat pel cap demanar-li a la Sara. Quina cara hauria fet i segurament emprenyada no li hagués parlat en una setmana o dos. Quin geni que té la Sara quan es rebota! 

El Joan ha gaudit plenament del sexe amb aquella dona que ho admet tot sense fer cap esgarrifança. Com són a les fosques s’han mig tret les mascares, però no havia pogut encara contemplar la  cara a l’Amelie. Aleshores un raig de llum filtrat per un dels cortinatges, ja comença a aclarir-se  el dia, ha il·luminat les faccions femenines.  El crit de Joan ha estat esgarrifós.
¾     Tu!!! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 25 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES II

Una veu incitadora, fosca i queda, amb una sorprenent modulació, com si fos d’un país rar i llunyà li demana perdó en francès. Si no hagués estat pels seus desitjos de viure la gran festa de bon grat hauria perseguit  a la formosa dona. Però el moment màgic s’ha trencat i la dama ha fugit lleugera com una gasela a una habitació propera.  

El Joan té una invitació, pagada a preu d’or, a un palau de gran categoria que deixa els seus salons per gaudir dels excessos carnavalescos. Ja que vol tenir una aventura, només una en la seva vida, aquesta ha de ser extraordinària.  Una odissea completament especial i de categoria. 

Una gernació d’homes i de dones balla en la gran sala adornada amb mil oripells. Pren i es beu dues o tres copes de xampany de les cambreres o cambrers que passen contínuament. Altres servidors també li ofereixen en les seves safates algun petit piscolabis. Tant andrògina és la indumentària dels criats que el Joan li hauria fet por intentar tenir cap relació amb ells, al no saber reconèixer a quin sexe s’amaga sota la vestimenta. 

Aleshores ha vist a la mateixa dona amb qui ha ensopegat en el passadís de l’hotel. La gentil dama que l’havia fet sentir jove i ardent com si la meitat dels seus anys haguessin desaparegut de cop i volta. En el seu pensament es veu com un xicot de vint o vint-i-dos anys que vol perseguir la papallona d’un somni. Però en un pla menys idíl·lic, molt més carnal. Els miratges, la fantasia i la poesia de la joventut han quedat força enrere. 

Ha anat al seu encontre, ella sembla que també l’ha reconegut. Li demana per ballar una d’aquelles danses. Després, sense cap vergonya han seguit ballant, però el Joan ha aprofitat per buscar el cos a cos que li fes veure el seu anhel. Ella no fa cap signe d’estar molesta. Encara més, el seu entrecuix es mou inquiet contra el membre exaltat de l’home. 

Un cop parada la música la muller li demana suaument, amb aquella veu tan seva, una copa de xampany amb l’excusa de la set. Mentrestant s’asseu. El Joan ràpidament pren la copa d’una safata i li ofereix galantment. Ella li dona les gràcies amb el seu rar parlar. Una barreja de diferents parles. Ell li pregunta si per casualitat és catalana per la sonoritat de la seva veu. 

Ella li nega amb una rialla i li contesta:
¾     Sóc francesa, de Perpinyà, i per això potser alguna paraula té alguna semblança vocal, però he viscut molts anys a l’estranger.  

L’home li pregunta:
¾     Vostè deu ser casada? El seu marit la deixa sortir essent una dama tan desitjable. – ha estat a punt de dir femella, “femme” en francès però s’ha contingut.
¾     Mon mariè, és pescant “gamousinos”.
¾     “Gamousinos”, no sé que són.
¾     Jo crec que ell tampoc. Purament és una excusa per dissimular altres vicis i sortir amb el amigots.
¾     Beneït! Jo ha una dona com tu, la mantindria vigilada tot el dia. Ets meravellosa, ets la més formosa de totes les dones del món. Per cert,  com et dius? 

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur