diumenge, 17 de juny de 2018

SORTIDA A ELNA. LA MATERNITAT I LA CATEDRAL



Diumenge passat vam fer  la sortida de les caramelles,  que com cada any es fa una visita a un lloc pel seu interès lúdic i/o cultural.  Vam sortir a les sis de la matinada per després  d’una parada per esmorzar a les  deu arribaven a Elna, petita localitat del sud de França de gran interès per la Maternitat i la important catedral  romànica. A la tarda continuaríem cap a Argelers  important camp de concentració després de la guerra civil.

Maternitat d’Elna. El 2013, després de la reforma obria l’espai museístic del castell de Bardou, la Maternitat d’Elna, va obrir  portes per homenatjar la labor que la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va dur a terme en temps de la guerra civil espanyola, amb els refugiats que arribaven als camps de concentració   i després en la segona guerra mundial  acollint també  jueves que escapaven dels nazisme.

Elisabeth, una mestra suïssa que als 24 anys va arribar a Madrid durant la guerra civil amb els voluntaris de ajuda humanitària, després va passar al sud de França per ajudar als campaments de refugiats. Aviat es va adonar de com els nadons acabats de néixer morien tan pel fred com per la falta d’aliments i d’aigua. És va dedicar a buscar dones embarassades als veïns camps de concentració,  i les va acollir en aquest palauet abandonat que va a condicionar amb l’ajuda suïssa per facilitar donar llum en condicions decents. De 1939 a 1944, uns 600 nadons van néixer en aquest lloc . Un audiovisual i les fotografies que va fer la mateixa Elisabet, mostren la cruesa dels fets i la tendresa de la vida al lloc, on les mares col·laboraven  en l’Organització i tasques del  dia a dia.  Va ser clausurada pels nazis que van ocupar França al 1944.


La catedral D’Elna, de santa Eulàlia i santa Júlia, romànica dels  s. XI-XII, va ser seu del bisbat d’Elna fins al 1801. que va passar a Carcassona i després a Perpinyà. De planta basilical de tres naus i tres absis , la nau central coberta amb volta de canó, i les laterals de quart d'esfera, els pilars que separen les naus són de diferents tipos, dintre guarda importants tresors del llarg d’aquest segles.  La façana principal, romànica, va ser concebuda originàriament amb dos campanars,  del qual només es va construir el la de la part sud. Al  s. XIV per reforçar el sistema defensiu es va construir la de la part nord, més petita i a base de còdols i maons, també els marlets que la coronen. 

El claustre de la catedral, monument medieval  important va ser construït pels canonges ajudants del bisbe. Cada galeria té cinc pilars quadriculats  i vuit columnes germinals unides per arcs de mig punt de marbre blanc. La decoració amb temes vegetals i animals. Nombroses sepultures de prelats s’obren a la paret . Destaca la gran porta del s. XIV, que dona a la catedral,  de marbres blancs i rojos.


A la tarda vam visitar Argelers  aquella immensa platja ara centre turístic d’estiueig, només un gran monòlit recorda els milers de refugiats que van morir en aquell lloc en l’exili de després de la guerra . Després també  en un lloc apartat vam veure el petit cementiri  dels espanyols , lloc solament simbòlic, ja que unes inundacions molt fortes va arrasar aquell lloc fa uns anys.

Una visita interessant encara que una mica trista en recordar unes situacions tan tràgiques, però sembla que la història es va repetint  de nou, ara en la civilitzada Europa, amb els milers de refugiats que arribem cada dia a les nostres costes, o moren al mar, fugint de la guerra dels seus països.

10/06/2018/


divendres, 15 de juny de 2018

EL PUIG DE LES TRES CREUS. TORELLÓ



En les nostres rutes per la part nord  de les terres d’Osona (anomenada  vall del Ges) després de visitar el Santuari de Rocaprevera ens encaminàvem a conèixer al Puig de les Tres Creus.  

Situat damunt l‘esplanada del  Santuari, és la continuació d’una serralada d’altiplans que s’enllaça amb el Puig.

També és conegut com el Puig de la Guàrdia o Turó dels comuns. Des del  Santuari són uns cinc minuts a peu.

Aquest és un punt que domina tota la població de Torelló, amb les ziga-zagues del riu Ter, per una banda i, per l'altra, l'estesa de la plana que baixa cap a Manlleu.

A desembre de 2013 va complir 100 anys de la seva construcció, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Possiblement existís un d’anterior en el mateix lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 13 de juny de 2018

RELLOTGES ESGLÉSIA ESPINAVELL



Tes campanes són altives
Mes tons rellotges
Són de nombres esvaïts.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 11 de juny de 2018

QUÈ ÉS POT FER AMB CINC MINUTS


En cinc minuts només es poden iniciar quatre prolegòmens d’una relació amorosa.

Voler controlar cinc minuts d’amor, quina pèrdua de temps.

Només quatre petons una mica apassionats, unes poques carícies delicades, no gaires.

Mesar amb els dits els cabells i fe un òscul sota el coll al costat de l’orella.

Cinc minuts, que poc temps per cercar el plaer d’estimar.

Descordar un xic la brusa i potser baixar un tirant.

Ostres!! Ostres! Cinc minuts i ja tot el temps s’ha perdut.

Miquel Pujol Mur

dissabte, 9 de juny de 2018

ENTRE SOMNIS I REALITAT



“Sigues el nen que somia i l’adult que fa realitat els seus somnis”

Com m’agradaria tornar a se aquell nen petit que somiava despert en construir una aeronau per anar cap a la lluna i viatjar per l’espai, i allunyar-me de la terra i dels problemes; mentre amb els meus “Legos” intentava mil i un  dissenys  per fer-lo cada cop mes complicat. Després ja més grandet muntava i desmuntava aparells electrònics de casa intentant esbrinar les connexions i els mecanismes del funcionament i sovint n’arreglava alguns d’espatllats que tornaven a funcionar, algun altre també havia deixat de funcionar per sempre amb els meus enginys.

Després cap a l’adolescència somiava i desitjava que la Marina, una noia que m’agradava molt en fes cas, però com que era molt tímid, així que la veia venir girava cap a un altre costat però jo no deixava de somiar amb ella... que bonic seria passar la vida junts, tenir fills... només eren somnis.

 Recordo la iaia que em deia sempre que si alguna cosa la desitges molt, i poses l’esforç i la somnies sovint l’acabaràs aconseguint.
 
Les coses li van anar bé al Dani, va estudiar enginyeria electrònica, va trobar una bona feia en una multinacional i aviat va ascendir a un lloc important. És va enamorar, no de la Marina, sinó de la Carla, que va conèixer a la “Uni” i després d’uns anys d’estar junts és van casar. Van tenir dues nenes precioses que es portaven poc més d’un any. Vaja, que la vida els hi somreia, s’havien fet realitat alguns dels seus somnis, eren feliços. Que més es pot desitjar.

Fa dos anys la cosa va donar un gir inesperat. La Carla va agafar una petita depressió, és cansava molt, menjava poc i tenia un color molt pàl·lid . Després de metges , anàlisis i probes; el diagnòstic ...”Leucèmia”. Llavors van venir els tractaments, la “quimio” i el trasplantament  de medul·la. Després la recuperació,  aïllada  dins aquella bombolla, sense ningú poder acostar-s’hi, per el perill d’infeccions. Les nenes plorant d’amagat per no entristir-la i ell fent el cor fort per les menudes.

El Dani resistint, tan per ella, com per les nenes. Cal tornar a ser fort, desitjar i somniar que tot anirà bé i que ens en sortirem. Això és el que es repetia ell amb les nenes i també amb la Carla, a qui no va deixar d’animar i donar suport en cap moment. En els tràngols més amargs es repetia, i repetien contínuament, que se’n sortiria i ho desitjaven fermament.

Avui pensava en totes aquestes coses, en una d’aquelles nits d’insomni, que de tan en tan li agafaven d’ençà que va començar la malaltia, mentre mirava  la Carla dormint suaument al seu costat. Sembla que el pitjor ja ha passat, però encara ens queden un parell d’anys per davant per saber que el problema s’ha resolt.

La realitat a vegades es fa dura, però sempre s’han agafat a les paraules de la iaia, que han inculcat també a les filles.  Cal desitjar molt una cosa, somiar-la i treballar per aconseguir-la. Ara no era ell sol qui ho desitjava, són tots plegats els que ho somien, desitgen i treballen perquè la Carla es recuperi plenament i torni a ser la mare, la mestra, l’esposa, l’amant que ha estat sempre. El desig, el somni  i l’esperança els acompanyarà fins a la completa recuperació...

-28-05-2018-

  

divendres, 8 de juny de 2018

RELAT DE PARAULES CONVINGUDES


Fa uns dies he canviat de residència. En la que vivia al poble em deprimia, només carrers estrets, el pont i el riu. Ara m’he allunyat de la ciutat i respiro aires purs des d’una casona anomenada la “Casa Vieja”. La realitat del nom castellà no el sé esbrinar. Potser en aquest racó de món situat entre les fronteres de les terres d’Osca i les de la Vall d’Aran és fàcil l’assimilació de noms.

Estic assegut a la balconada. Els meus ulls, de mirada un xic esmorteïda pel pas dels anys, miren amb delectança la muntanya nevada, que vestida de blanc color harmonitza amb les altres. El meu pensament veu de nou els camins que de jove em permetien aconseguir el cim; ara ja no em queden més que els records.

Repapat en la butaca, bec un suc de meló amb un xic de vodka, refrescant i trencador; per un costat el dolç suau de la fruita i per l’altre la força del licor. Si algú ho desitja pot provar-lo, és una recepta meva de la qual no penso cobrar drets d’autor.  

Mentre assaboreixo pausadament la beguda, penso en la mala sort del meu trasllat a aquest nou lloc. Només baixar del cotxe he ensopegat amb l’escaliinata de la casona i m’he rebregat el peu. La conseqüència d’aquesta fatalitat fa que una crossa sigui la meva companya durant uns dies.

Sincerament crec que era tal l’espectacle ofert al meus ulls que m’he embadalit mirant la neu. Prenc una manta que hi ha damunt d’una cadira, al meu costat, i mirant de bellugar-me el mínim m’he embolicat amb ella. No voldria que els meus moviments fossin la causa de què el meu peu malferit em faci cridar de dolor.

La suavitat i la amorositat de la manta de llana fa que la meva memòria, ja caduca,  em retorni als teus braços càlids. Suavitat, calidesa, amor, carícies, quantes coses que no valorem suficientment i que es poden perdre en un moment. Normalment, no tornen  mai més amb nosaltres.

Libo una mica del licor i em deixo portar per aquell segon sublim en què la lluna ha sortit del seu cau. Ben bé sembla que vol anar, com amant donzella a l’encontre del sol que s’amaga en l’horitzó.

Però com el desig del retorn de la joventut, és difícil que aconsegueixi els seus propòsits.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 6 de juny de 2018

XEMENEIA DE LA FÀBRICA CODINA. TONA


Des de baix estant admiràvem l’alçada i l’esveltesa de la xemeneia. Una més, com moltes altres encara dretes, que mostren als ulls dels catalans i forans la força que va posseir la indústria del nostre país. 

La xemeneia de l'antiga fàbrica Codina presideix el solar que ocupava la fàbrica, destruïda fa poc. El solar, encara per edificar de nou, fou adquirit per l'Ajuntament de Tona, que sembla el destinarà a un teatre o centre cultural.

La fàbrica Codina, de cadires, de la que només queda la xemeneia, era una de les empreses més notables de Tona juntament amb la fàbrica tèxtil Estebanell. S'inicià el 1876, pel que s'anomenà "la més antiga d'Espanya" i anà augmentant la seva plantilla de treballadors durant els primers vint anys del segle XX. Correspon al període d'industrialització de Tona, època de plenitud, fins que al final de la dictadura de Primo de Rivera, el 1929, començà la crisi.

Xemeneia de maó, més ampla a la base que a la part superior, acabada amb motllures de bossell (Motllura rodona que generalment forma part dels basaments de les columnes). Amb l'arquitectura del ferro es fomentà el funcionalisme, estil al què s'adaptaren les noves naus industrials, mercats i fàbriques al utilitzat materials de construcció econòmics, resistents i de ràpida construcció, amb unes tècniques que afavorien la rigidesa i fermesa de la construcció, assegurant-ne la seva utilitat.

La Xemeneia de la Fàbrica Codina és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau