divendres, 22 de juny de 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

dijous, 21 de juny de 2018

EL PERE FA LA COMPRA



Mai més em torno a comprometre  a fer la compra per la reunió d’amics i sopar posterior que fem aquest vespre a casa de la Laura. Les dones ja m’han dit que elles cuinarien, però jo hauria de fer la compra, perquè elles no podien, a cap li anava bé. Jo,  innocent , he dit que me’n encarregaria. No sabia on em ficava.

Em tens aquí al mercat amb un carro carregat com un burro i a més segurament em fumaran crits perquè la compra no serà del seu gust. Primer he fet mitja hora de cua a la carnisseria , he agafat uns embotits i un parell de pollastres. Ostres! Penso que m’havien dit que portés carn. És que el carnisser m’ha atabalat amb preguntes sobre quina classe de carn volia i al final he tirat pel dret i he agafat l’aviram. Això si,  l’ha tallat molt bé per fer a la brasa.  També he agafat uns quants tastets, això encara ho he recordat, perquè m’agraden molt.

El beures, cava, vi ,cerveses, llimonades  i taronjades pels petits, també les  coca-coles, crec que està tot correcte. Aigües ? no sé si n’havia de portar. N’agafarem de l’aixeta.
  
Després de nou cua a la verduleria i al forn. He agafat les fruites i verdures que m’ha semblat, ja s’apanyaran si no son les correctes. Al forn he comprat el  pa i unes pastes concretes que volien. Ara penso que m’he descuidat la farina, ja que deien que volien fer un pastís. Per postres m’he quedat sense diners, sort que coneixia al de la fleca i demà li passaré a pagar.

No creia que aixó de fer la compra per dotze persones fos una cosa tan difícil, no sabia ni que havia de demanar. Crec que em comença a fallar la memòria. Es tant diferent quan hi anem amb la Mercè, ella sempre pensa amb tot. Ostres, es clar! M’he descuidat la llista que elles m’havien fet, a casa. Ja veig la quina em caurà.

06/05/2017/


dimecres, 20 de juny de 2018

AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT


La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
atio les brases del nostre amor
cercant en elles
l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
penso, oh! companya amiga
en tots els feliços moments
que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
per la dura feina
sento el bàlsam de la teva mà
damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
les teves carícies fan brollar
la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
acarono els teus cabells i
cerco els teus llavis
per depositar un òscul
de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria
amb les mans esgarrapades i
el cor encongit
però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 18 de juny de 2018

HE PISPAT UN LLAPÍS




No sé per que he pispat un llapis mossegat. Ha estat un impuls irrefrenable. El llapis era damunt el taulell, tranquil, quiet, impassible davant del transcurs del temps. Com cosa inerta i sense moviment no esperava que succeís cap novetat.

La meva mà s’ha posat damunt de la taula al seu costat, i poc a poc, lentament, pausadament, com qui no vol, els meus ditets han caminat, en silenci, de puntetes, fins el llapis i guaitant al porter, l’he pres i amb un moviment controlat me l’he posat a la butxaca.

Quan arribi a casa el posaré al lloc del llapis robats i mossegats. Serà un més entre deu mil. Quan els miro el meu cor s’alegra de veure’ls tots junts en amigable companyia.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 17 de juny de 2018

SORTIDA A ELNA. LA MATERNITAT I LA CATEDRAL



Diumenge passat vam fer  la sortida de les caramelles,  que com cada any es fa una visita a un lloc pel seu interès lúdic i/o cultural.  Vam sortir a les sis de la matinada per després  d’una parada per esmorzar a les  deu arribaven a Elna, petita localitat del sud de França de gran interès per la Maternitat i la important catedral  romànica. A la tarda continuaríem cap a Argelers  important camp de concentració després de la guerra civil.

Maternitat d’Elna. El 2013, després de la reforma obria l’espai museístic del castell de Bardou, la Maternitat d’Elna, va obrir  portes per homenatjar la labor que la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va dur a terme en temps de la guerra civil espanyola, amb els refugiats que arribaven als camps de concentració   i després en la segona guerra mundial  acollint també  jueves que escapaven dels nazisme.

Elisabeth, una mestra suïssa que als 24 anys va arribar a Madrid durant la guerra civil amb els voluntaris de ajuda humanitària, després va passar al sud de França per ajudar als campaments de refugiats. Aviat es va adonar de com els nadons acabats de néixer morien tan pel fred com per la falta d’aliments i d’aigua. És va dedicar a buscar dones embarassades als veïns camps de concentració,  i les va acollir en aquest palauet abandonat que va a condicionar amb l’ajuda suïssa per facilitar donar llum en condicions decents. De 1939 a 1944, uns 600 nadons van néixer en aquest lloc . Un audiovisual i les fotografies que va fer la mateixa Elisabet, mostren la cruesa dels fets i la tendresa de la vida al lloc, on les mares col·laboraven  en l’Organització i tasques del  dia a dia.  Va ser clausurada pels nazis que van ocupar França al 1944.


La catedral D’Elna, de santa Eulàlia i santa Júlia, romànica dels  s. XI-XII, va ser seu del bisbat d’Elna fins al 1801. que va passar a Carcassona i després a Perpinyà. De planta basilical de tres naus i tres absis , la nau central coberta amb volta de canó, i les laterals de quart d'esfera, els pilars que separen les naus són de diferents tipos, dintre guarda importants tresors del llarg d’aquest segles.  La façana principal, romànica, va ser concebuda originàriament amb dos campanars,  del qual només es va construir el la de la part sud. Al  s. XIV per reforçar el sistema defensiu es va construir la de la part nord, més petita i a base de còdols i maons, també els marlets que la coronen. 

El claustre de la catedral, monument medieval  important va ser construït pels canonges ajudants del bisbe. Cada galeria té cinc pilars quadriculats  i vuit columnes germinals unides per arcs de mig punt de marbre blanc. La decoració amb temes vegetals i animals. Nombroses sepultures de prelats s’obren a la paret . Destaca la gran porta del s. XIV, que dona a la catedral,  de marbres blancs i rojos.


A la tarda vam visitar Argelers  aquella immensa platja ara centre turístic d’estiueig, només un gran monòlit recorda els milers de refugiats que van morir en aquell lloc en l’exili de després de la guerra . Després també  en un lloc apartat vam veure el petit cementiri  dels espanyols , lloc solament simbòlic, ja que unes inundacions molt fortes va arrasar aquell lloc fa uns anys.

Una visita interessant encara que una mica trista en recordar unes situacions tan tràgiques, però sembla que la història es va repetint  de nou, ara en la civilitzada Europa, amb els milers de refugiats que arribem cada dia a les nostres costes, o moren al mar, fugint de la guerra dels seus països.

10/06/2018/


divendres, 15 de juny de 2018

EL PUIG DE LES TRES CREUS. TORELLÓ



En les nostres rutes per la part nord  de les terres d’Osona (anomenada  vall del Ges) després de visitar el Santuari de Rocaprevera ens encaminàvem a conèixer al Puig de les Tres Creus.  

Situat damunt l‘esplanada del  Santuari, és la continuació d’una serralada d’altiplans que s’enllaça amb el Puig.

També és conegut com el Puig de la Guàrdia o Turó dels comuns. Des del  Santuari són uns cinc minuts a peu.

Aquest és un punt que domina tota la població de Torelló, amb les ziga-zagues del riu Ter, per una banda i, per l'altra, l'estesa de la plana que baixa cap a Manlleu.

A desembre de 2013 va complir 100 anys de la seva construcció, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Possiblement existís un d’anterior en el mateix lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 13 de juny de 2018

RELLOTGES ESGLÉSIA ESPINAVELL



Tes campanes són altives
Mes tons rellotges
Són de nombres esvaïts.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau