diumenge, 23 d’abril de 2017

ENTRE LLIBRES I ROSES



Fa tres anys que ens vam conèixer. En l’arteria principal de la petita ciutat, on feia poc que vivia. L’olor dels llibres, barrejat amb el perfum de les roses i el caliu de la multitud que passejava mirant i remenant entre les parades farcides de les últimes novetats , envoltades dels colors exuberants de les roses, em feia sentir menys sol en aquell dia.


Van agafar just el mateix llibre. Feia estona que els remenàvem. Ens  vam mirar i em va somriure. Amb el llibre a la mà, ens vam trobar fent cua davant de l’autor, perquè ens el signes. Vam parlar, fent broma  i vam  fer una mica de camí junts. Al  passar davant d’una parada de roses, amb un impuls, en vaig agafar una de vermella, preciosa i l’hi  vaig regalar.  Va quedar molt  sorpresa.

¾    No tinc ningú aquí fer aquest regal avui. La mare està lluny. Agafa-la sis plau. 

Em va somriure, la va agafar  i em va donar les gràcies. Tampoc ella tenia ningú que li regales la rosa. Van quedar trobar-nos per la tarda,  a la plaça on feien les sardanes. Des de llavors no ens hem separat més.

Fa un any que ens vam casar. Vam voler fer-ho tal dia com avui, el dia de Sant Jordi,  per les bones vibracions i  tot els que  ens a portat. Això vol dir que estem de doble aniversari.

Avui passagem de nou entre les parades de llibres i roses. Després mirarem  i remirarem els llibres  i veurem quins comprem. El primer que vaig a fer, és comprar dues roses per les meves dues poncelles. La Laia i la petita Mariona,  que des del  cotxet, mira amb ulls esbatanats tota aquella munió de colors, de llum, de llibres i roses.



COMPREM, REGALEM I QUE ENS REGALIN ...  LLIBRES I ROSES.


FELIÇ DIADA DE SANT JORDI !!!

divendres, 21 d’abril de 2017

LA PETITA ODISSEA.

Aquesta és una crònica de la nostra anada a Taüll. Al principi va ser una invitació a veure el dia cinc d’aquest mes de març la presentació del nou vídeo mapping de l’església de Sant Climent.
 

Aquí no escric cap gesta ni cap odissea homèrica només és el relat d’un dia atrafegat.  Moltes persones ens dirien, això no és res, a nosaltres... 

Per tant, em limito a exposar els fets i tal vegada els nostres errors. Com qualsevol humà reconeixem els nostres. Malament aniria que els volguéssim ignorar. Som de carn i ossos i desgraciadament, gràcies a les ensopegades i les  equivocacions aprenem a viure. La sort, és que no depèn la vida de ningú dels nostres despropòsits. 

Al planejar la sortida ja vam errar completament. Van confiar en una informació treta d’internet i van preferir la ruta més llarga, però la més rectilínia. I aquí va ser la nostra equivocació, vaig triar-la sense confirmar si les dades corresponien vertaderament al camí més fàcil.

A mig camí, però ja  terra enllà, vam adonar-nos que no seguia per on creiem era adequat. Potser tampoc, vaig seguir al peu de la lletra les indicacions pertinents. Va ser el moment crític i vaig prendre una decisió salomònica, treta de la memòria i experiència d’anteriors sortides per la mateixa zona. Allò de dir, pel dret i al nord. 

Però això sí, el nervis dominaven la situació. Malgrat tot van ser afortunats i vam aconseguir el nostre destí i a més ser-hi a l’hora. 

La resta, la visita, el vídeo, el dinar va ser bons i agradables. Quan sortíem del restaurant queien unes petites volves de neu que van fer ens acomiadessin ràpidament dels nostres amables amfitrions.  

Per tornar vam decidir fer-ho per un camí més giravoltat, però més curt. A més ens era conegut d’anterior sortides. Taüll, Pont de Suert, Sort, Tremp i la Seu d’Urgell, pel port de Cantó.  

Tot anava perfecte però la felicitat mai és complerta. Quan començaven el port, la neu va fer acte de presencia per recordar-nos que a pesar del bon temps encara som a l’hivern.  Però atrevits o no, vam prosseguir la ruta ja que les roderes dels vehicle que havien passat anteriorment eren ben definides i es podia circular sense  cap problema.  

Ja una vegada superat el port la neu va anar agafant. més i més a la carretera. Però no havia cap perill a la circulació rodada. Fins... 

 
Prop del poble de Canturri, hi ha un viratge problemàtic fins i tot a l’estiu. És bastant tancat i ombriu. A més passa per sota les aigües del riu de Canturri. La humitat i el fred van aliar-se per gelar el tram de carretera.   

Tot una llarga fila de vehicles parats amb la neu als nostres peus, millor dit, a les nostres rodes. Cada vegada la cua més llarga.  

Mirava i admirava, al Mosso d’Esquadra que vetllava pel trànsit i em meravellava que és mantingués dret i ferm amb el fred i la neu de la carretera. Finalment (1h. o 1  ½ h. després) va arribar el llevaneus i va obrir-nos el pas cap a la Seu d’Urgell. 

Allò que acaba bé, és profitós, i la nostra petita odissea, va acabar bé. Com Ulisses, vam arribar sans i salvs a la nostra petita Itaca berguedana. 

Algun cop, parlem malament dels agents de seguretat, però el nostre va complir a la perfecció la seva tasca. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 18 d’abril de 2017

UNA RIALLA DE MATINADA.

Com si rebés una forta premonició em desperto, amarat de suor, enmig dels llençols mullats. Rebolcant-me mandrosament damunt del llit noto la fredor de la roba mullada i freda. Tremolo i les dents em cruixen. M’agafo fortament la mandíbula per no escoltar el seu petar. 

Escolto un xiulet, tal vegada com una rialla fina. Aleshores decideixo aixecar-me. La llum de la tauleta no s’encén. Em recordo que ahir ja feia pampallugues. Tot s’acaba en aquest món.   

Finalment a les palpentes poso els peus a terra i cerco les sabatilles. Mentrestant, miro el passadís i m’adono que tota la casa és fosca. Ni un raig de llum penetra per les fines escletxes de les finestres. Les sabatilles no hi són. El terra és fred. 

De sobte una altra rialla. Comença fluixeta i estrident. Va elevant el seu volum fins a convertir-se en una de sonora i forta que sacsejà tot l’edifici. Tot trontolla. Espaordit m’amago, tapant-me entre els llençols xops, en posició fetal. Tant mateix com si vulgues retornar a la protecció del claustre matern. 

Una llarga estona després tot és calma. La llum s’encén fent les mateixes pampallugues que ahir. Sota la tauleta trobo les sabatilles. Els pocs quadres que tinc penjats a les parets són torçats. El gran rellotge de peu ha caigut, com un colós amb les cames trencades. Recullo uns llibres de terra.   

La sensació ha estat esgarrifosa. La rialla de la mort sobtada. Les canonades  de l’aigua i els conductes del gas al trencar-se xiulaven com si fos el riure d’un ésser diabòlic. La seva riallota anunciaven el fort terratrèmol.  

Ara tot és un silenci absolut i pesat com si hagués una grossa  llosa damunt el pensament. Ni un soroll s’escolta enlloc. Dóna la impressió d’un buit total.  

En la ment queda el sibil·lí avis de què tot això pot repetir-se. Tal vegada una nova riallada estaria el desastrós anunci d’un fatal desenllaç.    

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 16 d’abril de 2017

PASQUA, PRIMAVERA, CANTS I TRADICIONS.


Som el dia de Pasqua Florida, els carrers s’omplen de gent i cançons. Cants de joia a la primavera, al renéixer a la vida, i també cants a l’amor. Cants també al Crist ressuscitat, a la vida que venç la mort. Em venen  a la ment una estrofa d’unes velles caramelles ,

L’aire suau de primavera,
Diu que l’hivern ja ha passat,
Les flors cobreixen la terra,
El temps dels cants ha arribat.
Avui és Pasqua Florida.....

Les tradicions es mantenen, sobretot gracies a les persones que volem continuar-les. Barretines i faixes vermelles, destaquen sobre les camises blanques. Pastisseries plenes de mones, que fan les delícies de petits i grans. Encara que les figures de xocolata han desplaçat els ous tradicionals. Els  ous símbol de vida i de ressorgiment estan presents també. Abans els ous cuits eren els que guarnien la mona, i s’havien de descobrir on estaven amagats, i els nens els havien de buscar qui trobava el primer, cosa que feia les delícies dels menuts, llavors sense tants jocs ni aparells com ara. Ara gaudeixen amb els de xocolata.


Percebre la poesia de la primavera. Escoltar la remor del ventijol matinal barrejat amb els refilets dels ocells. Observar com la natura pren vida, els prats i els camps verds, les flors que voregen els marges , les que pengen dels balcons i omplen jardins i molts indrets.

Gaudim de les caramelles. Assaborim  una bona mona. Admirem la natura i tot el que l'envolta. i passeu una...  molt, molt ...


BONA PASQUA !!!


divendres, 14 d’abril de 2017

L’OLOR A ROMANÍ.

L’intens olor a romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit oblidar-me d’aquella tarda màgica. 

La coneixia de petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí, companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc, sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere. 

Vam deixar en aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostre ment i també els nostres cossos que havien seguit el seu camí natural. 

Allò que era simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap importància, va esdevenir una nova sensació. 

L’aroma a romaní i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències. 

Els pares van assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble i van anar a viure a la gran ciutat.  Els nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.  

He acabat la carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat.  

Aleshores, ha ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya. M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de natura.  

He girat la cara a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al saludar-me, ha fer reviure als dos l’instant i l’amor d’aquella juvenil encontre. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 11 d’abril de 2017

NATALICI.


L’habitació és petita però càlida. Només hi ha les quatre coses essencials i necessàries pel treball a desenvolupar: un taula folrada, un banyera amb aigua tèbia i una postada amb tovalloles blanques i netes. Damunt d’una petita lleixa hi ha les quatre peces de roba de nadó que havien portat els joves pares.  

A l’habitació dels costat s’escoltaven els sospirs de la nova mare. Feia poca estona que el seu marit l’havia deixat sola. Ha estat a petició d’una assistenta que ha pujat a dir-li que el volien veure’l a secretaria. 

La llevadora, una dona ja gran i plena de l’experiència, fruit de molts anys en la seva tasca, amb hàbils dits ressegueix i calibra cada fragment del recobriment cutani i carnal de la recentment vinguda. És una criatura tan petita, només un trosset de carn tendre i suau. Els seus dits, assedegats de saber, recorren cautelosament el petit cos acabat de banyar. Observa atentament els ulls, la boca, ambdues mans, cames i peus.  

Ha notat el gran desig de ser pares de la jove parella i els hi vol donar la bona nova de què el resultat de la seva estimació, del seu gran amor humà, és perfecta. Perfecta dins la perfecció humana. Embolcallada en les més fines robes ha portar el present de la formosa criatura a la seva mare que reposa en el llit. 

La mare, quasi una dolça infant, va rebut alegrement el fruit del seu ventre. Encuriosida, malgrat les paraules de la matrona, ha volgut despullar-la i prenent-la dolçament, no vol despertar-la, h anat esculpint amb els seus dits dolces carícies en aquell cosset que feia poc era dins seu. 

Aleshores fermament entendrida ha recolzat la criatura en el seu pit premem per les natges encara candents de l’esforç de néixer sobre si mateixa. Cos a cos, notant l’escalfor del petit esser, assaborint cada bàtec del seu cor, sentint com a propi cada sospir d’aquells pulmons que aspiren l’aire de la vida.  

Poc després ja alliberat de les rutinàries tasques burocràtiques va entrar el pare. Al veure la filla, la seva pròpia filla. va agafar-la i fent-li un petó a la galta ha gaudit de la fermesa del seu petit cos.  

Aleshores encuriosit ha volgut aprofundir la seva mirada en els ulls de la seva filla: La mirada de la criatura encara és vàcua però desarma per la seva tendresa. Finalment prement-la ben fort ha exclamat: filla meva. 

Seguidament s’ha adonat d’aquella piga de somni que només traçava el camí del rosat llavi. Era talment com la de la seva esposa, l’estimada mare de la seva filla.  

Era com aquella piga que tan el va atreure’l al conèixer-la.  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 9 d’abril de 2017

MIRAR PEL FORAT DE LA PARET


Acabava d’arribar  a aquella pensió de mala mort, la única en que va trobar una habitació lliure en tot el poble, ja que s’esqueia la  setmana de les festes patronals. Aquells dies estaven plens d’activitats de tota mena, a més el diumenge feien una gran paella a l’ermita del sant a les afores. Tot estava ple de forans.

La habitació era petita, les parets d’un blau fort una mica descolorit, es veu que  ningú les havia pintava de temps.  Un llit petit en un racó , un armari vell, una taula  i una cadira, era tot el mobiliari d’aquella cambra. Una finestra mig esbotzada que donava al estret carreró deixava passar escassa llum. Em va cridar l’atenció un quadre  estrany allà a una paret. Em va venir el sobtat impuls de tocar-lo i ...xaf, em va quedar a les mans. No va se la imatge el que em va deixar intrigat, sinó aquell espiell obert a la paret que em va aparèixer  allà on hi havia el quadre. Era com una esquerda allargada i al mig per un forat rodó passava la llum de l’habitació del costat.

Un desig incontrolable em va fer apropar l’ull al forat de la paret i mirar que hi havia a l’altre cantó. No em creia el que veia damunt del llit. Una maleta oberta plena de bitllets d’euros, d’aquell color lilós, crec que són els de 500. Mai n’havia vist tants de junts, ni d’aquests.  Guaitant una mica més va aparèixer dins al camp de visió un home, portant una altre maleta,  la va posar al costat de l’altre, l’ha va obrir i la va mirar. També estava plena de bitllets. Que estaria fent aquell  home amb tants diners .

En aquell moment li van trucar a la porta. L’home va tancar ràpidament les maletes, va mirar el rellotge i va obrir. Va entrar una noia rossa, ven plantada, elegant que portava dues maletes exactament iguals que les que hi havia damunt del llit. Parlaven fluixet i no entenia massa bé el que deien, si que vaig poder entendre alguna cosa d’un acord.  Veia com gesticulaven.

Les quatre maletes totes damunt del llit. Cadascú va obrir les seves. Les de la noia, semblava que només hi havia  roba, però aixecant la de sobre  van aparèixer un seguit de bossetes, no molt grosses, plenes d’un polsim blanc. L’home en va obrir una la va tastar i va assentir amb el cap. Van tancar les maletes , les van intercanviar . Es van donar la ma, llavors vaig sentir com s’obria i es tancava la porta, i quedava de nou l’home sol.

Estava al·lucinat per tot el que acabava de veure. Vaig posar curosament i sense fer soroll  el quadre al seu lloc i em vaig asseure damunt el  llit. El meu cap donava voltes sens parar. Que havia de fer jo ara.  Avisar a la policia o als Mossos i explicar el que havia vist. Denunciar-los? No dir res i fer com qui no sap ni ha vist res?  Si els denuncio, pot ser que siguin una banda molt perillosa i quan menys m’ho pensi em fotin un tret al cap. Si no dic res hauré de carregar a la consciència amb això; pensant a quants  joves o infants anirà a parar  aquell munt de droga i seran uns desgraciats. També podria mirar de lligar-me la  noia...  que a més d’estar molt bona podria treure’n un bon profit econòmic.

Quants maldecaps m’he buscat , tot per fer una mica el tafaner i mirar pel forat de la paret. –pensava-  Un terrabastall va esvair de cop  els meus pensaments. El quadre havia caigut de la paret, i estava al terra mig esbotzat. L’ensurt va venir quan al mirar l’escletxa, pel forat rodó vaig veure un  ull que em mirava fixament.

07/03/2017/