divendres, 20 d’octubre de 2017

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ. II

TERRA BERGUEDANA  

En la meva recerca vaig aconseguir un fulletó de la Diputació de Barcelona que ofereix una complerta explicació sobre el procés de reconstrucció i de l’obra pictòrica que guarda l’església de Sant Quirze de Pedret que pràcticament utilitzo per aquestes cròniques.
 

L’església de Sant Quirze de Pedret és una obra cabdal de la nostra arquitectura preromànica. L’any 1959 va ser cedida pel bisbat de Solsona a l’Ajuntament de Berga perquè en tingués cura. Entre 1959 i 1964, a petició de l’Ajuntament i el Bisbat, va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Va dirigir l’obra l’arquitecte Camil Pallàs, cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments,i el constructor va ser Modest Buchaca, de Berga. 

Un quart de segle després, l’estat de conservació de l’edifici va aconsellar a l’Ajuntament a demanar un nou ajut de la Diputació, i el servei de Patrimoni Arquitectònic Local (nom actual de l’antic servei de monuments) va encetar el 1989 una nova restauració, ara sota la direcció de l’arquitecte Antoni González, nou cap del Servei entre 1981 i 2008. Un cop es va analitzar la problemàtica de l’edifici, es va comprovar que no es referia només a la seva conservació, sinó també a la seva vigilància, sinó també a aspectes d’ús i vigilància, i que hi havia mancances quant al coneixement i la interpretació de la seva evolució històrica. Per això , una part essencial dels treballs fets durant aquests darrers anys  va ser la recerca arqueològica, que va permetre completar la informació sobre la història de l’edifici i va ajudar a definir els criteris de la restauració, que va partir de l’objectiu de recuperar-ne al màxim el caràcter genuí de l’obra.

 
El temple està constituït per tres naus, la central -més alta- capçada per un absis trapezoïdal (tots dos elements pertanyen a la primera església que hi va haver a Pedret, bastida al segle IX), i les laterals, acabades en sengles absidioles amb planta d’arc de ferradura, que corresponen a l’ampliació del segle X. Les embocadures dels tres absis tenen arcs ultrapassats  que, en el cas dels laterals, recolzen sobre capitells i columnes amb bases. Com l’edifici s’assenta en un terreny en pendent, la nau nord queda en un nivell superior  respecte a les altres. Aquesta nau i la central es comuniquen per dues obertures amb arc de ferradura. 

De la nau sud només resta el tram contigu a l’absidiola corresponent, tancat per un mur a l’oest, al damunt, s’hi va aixecar, al segle XIII, un campanar de torre quadrada que també va caure. Les seves restes s’enlairen per sobre la coberta del porxo que s’obre a migdia ocupant el recinte de la nau sud que va desaparèixer. En aquest porxo, que es va construir durant les obres de restauració –entre 1992 i 1995- s’hi accedeix des de l’exterior per una escala de pedra, la mateixa que es feia servir en èpoques preromàniques, que llavors desembocava a l’antiga porta d’accés al temple. El tram existent de la nau sud també comunica amb la central mitjançant una obertura amb arc de ferradura, fet l’any 1960 seguint la traça del primitiu.

La portada romànica que hi ha al mur que separa el porxo de la nau central va substituir una altra obertura que amb arc de ferradura comunicava les naus abans que aquest tram de la nau sud s’ensorrés. Aquesta portada, feta al segle XIII, té arquivoltes llises recolzades en línies d’imposta, flanquejades per capitells decorats i sostinguts per un fust estrigilat a l’oest i un altre de salomònic a l’est, tots dos assentats en bases. 

Les cobertes, renovades entre 1992 i 1995, reprodueixen la forma i els materials que tenien al segle X, la de la nau central  està formada per una estructura d’encavallades simples de fusta i les de la nau nord i del porxo per bigues, empostissat de fusta i teules àrabs. L’absis central es cobreix amb volta de canó ultrapassat i les absidioles laterals amb volta esfèrica lleugerament aplanada. Les teules dels tres absis són còpia dels exemplars del segle X que es van trobar en l’excavació arqueològica de les cobertes. Les restes de l’antiga torre campanar es cobreixen amb planxes de coure, que van substituir la teulada que hi havia abans de la intervenció. 

Els murs de pedra estan revestits per l’exterior i l’interior amb un enlluït de calç, en alguns panys de paret se’n conserven els originals de la fàbrica del segle X i, en altres, es van de reproduir en la darrera restauració ja que s’havien perdut. El mur oest es corona amb una insinuació de la possible espadanya del segle X. L’espadanya del segle XVIII va haver ser desmuntada a causa del mal estat de conservació i de la seva nul·la relació amb l’edifici preromànic. 

La llum penetra a l’interior per una sèrie de finestres de diferents formes i dimensions, N’hi ha d’una sola esqueixada (pròpies de l’època anterior al romànic) i de doble esqueixada (més tardanes). El paviment de l’interior de l’edifici té l’aparença de terra batuda, fet a semblança de l’original medieval, encara que és de morter de calç, i hi deixa veure en alguns indrets la penya verge. Al presbiteri es ca col·locar, el 1995, un altar format per un peu cúbic i un ara, feta amb blocs de pedra de la muntanya de Montserrat.

 

 
A bona part del perímetre de la nau central hi ha un banc d’obra com el que havia hagut a l’església en època medieval i, en el racó nord-oest, s’hi conserva la pica baptismal romànica, possiblement en el lloc on hi va ser d’antuvi. 
 

En el decurs de la restauració es va recuperar la topografia del terreny i dels accessos medievals. Per això està a la vista, cap el nord, el “pedret” que justifica el topònim del lloc i del temple. Davant de la façana de migdia hi ha un muret de pedra, fet de nou, que serveix per contenir la terrassa que hi devia haver al segle X. En la terrassa superior, a ponent de l’església, es poden veure dues laudes sepulcrals recuperades durant el procés de l’excavació arqueològica i una placa de marbre amb una inscripció en record dels parroquians difunts de Pedret. 

En un extrem de les terrasses, cap a l’oest, s’alça un campanar nou d’estructura metàl·lica, amb una trona que serveix de mirador del temple i una campana, que toca l’Angelus cada dia. En un nivell inferior, davant del mur de contenció, hi ha una construcció de pagès, la part baixa dels murs formen part de les restes de l’antic cenobi del segle XI.   

La capçalera de l’edifici mostra una sèrie de pintures murals, unes originals i altres reproduïdes el 1992 i el 1988. La nau central i l’arc triomfal estan decorades amb restes de pintures romàniques del segle IX i trobades in situ, també a la part nord n’hi ha restes, escasses de la mateixa època. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 17 d’octubre de 2017

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ. I

TERRA BERGUEDANA  

Escriure i recopilar dades de Sant Quirze de Pedret sempre m’ha fet un xic de basarda. Sempre he tingut por de equivocar-me i no saber descriure suficientment un monument tant estimat al Berguedà, i sobretot a la ciutat de Berga. Certament és un monument de gran valor històric per la seva antiguitat i també per les pintures que atresora i que donen nom al pintor (o taller) que les va pintar. Del Mestre de Pedret hi ha murals en diferents esglésies del nostre país, em recordo fàcilment de Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Anèu, Sant Pere de Baiasca, al Pallars Sobirà, o Santa Maria de Cap d’Aran, a la Val d’Aran.
 

L'església de Sant Quirze de Pedret, dins el comtat de Berga i la jurisdicció del bisbat d'Urgell, té uns orígens molt poc documentats. La primera notícia del lloc és de l'any 983, que surt esmentat Pedret com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en la seva acta de consagració i dotació. 

El 20 d'octubre del 983 es consagrava l'església de Sant Miquel de Sant Llorenç prop Bagà; el levita Francó donà a aquesta església un alou amb les seves cases, horts, vinyes i totes les seves possessions i una església, el nom de la qual és esborrat en el document, situada al comtat de Berga, a la muntanya de Pedret i al lloc de Nesplosa (...cum ipsa ecclesia sancti... qui est in comitatu Bergitano, in monte Petreto in locum vocitatum Nesplosa.). No podem assegurar que aquesta fos l'església de Sant Quirze de Pedret, car el document ha perdut aquest fragment, però si ho fos, Sant Quirze no tindria aleshores caràcter parroquial. 

El 20 de març de 1168 el bisbe de la Seu d'Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l'oratori de Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret a precs de Bertran d'Avià, fundador i dotador de l'oratori; aquest fundador havia de donar anualment, per quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell. El document explica que el dotador construeix l'oratori per a remei de la seva ànima i la dels seus antecessors i li correspondrà la tasca i les primícies del seu treball.
 


Hom pot pensar que l'oratori de Sant Miquel i Sant Victor era independent de l'església de Sant Quirze de Pedret; també, hom pot pensar que es tracta d'un oratori de la pròpia església, car el document de consagració no ho especifica. 
 
L'any 1248 Ferrer de Vilar, capellà i rector de l'església de Sant Quirze de Pedret, per a remei de la seva ànima i dels seus, donà al monestir de Sant Pere de la Portella tot l'honor i terres que posseïa a la parròquia de Sant Quirze. 

Al llarg del segle XIII continuen les notícies del lloc, concretades en diferents deixes testamentàries; així l'any 1286 Ramon d'Avià, de Berga, deixava en el seu testament, sis diners per a l'obra del pont de Pedret (...et operi pontis de Pedreto .VI denarios...). 

L'església de Sant Quirze de Pedret era parroquial al final de l'època medieval car, l'any 1312, apareix esmentada amb aquesta categoria en vista al deganat de Berga d'aquest any.
 

El segle XVIII l'església era sufragània de Santa Maria de la Baells, juntament amb Sant Andreu de Cercs. Atès que són tan pocs els monuments sencers que es conserven a Catalunya, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs, emprengué la tasca de restituir a l'edifici l'aspecte que tenia en la seva època primitiva. Aquesta església, que feia un segle que havia estat profanada i abandonada, després d'aquests treballs de restauració, fou retornada al culte el 6 de setembre de 1964. 

Avui l'església només té culte el dia de la festa anual, i depèn de l'església parroquial de Berga. 

La conservació del monument depèn de l'Ajuntament de Berga, en virtut d'un acord subscrit entre el bisbat de Solsona i aquest ajuntament, que vinculava Pedret al Museu Comarcal de Berga. 

D’un estudi de: A. Gonzàlez, R. Lacuesta i M.A. Carrasco 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
1a Fotografia gentilesa de Joan Comellas (Pedret abans de la restauració)
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 8 d’octubre de 2017

COSES QUE PASEN EN UN CREUER


Era la primera vegada que anaven en un creuer, les dues parelles d’amics, que volien viure aquesta experiència, durant  les vacances. El mar, navegar i visitar llocs llunyans de manera tranquil·la i relaxada. Menjar i veure a dojo i gaudir del mar, dels  espectacles i esports en aquest gran hotel flotant .com els havien explicat els amics.

 El primer dia, després d’aposentar-se,  el van dedicar a recórrer l’enorme vaixell per familiaritzar-se  una mica amb els diferents llocs.  Passadissos, ascensors, cobertes, restaurants, cafeteries, teatre...gimnasi, piscina... i amb  les famoses targetes que a més d’obrir  portes tenien moltes altres utilitats, amb tot anaven una mica de bòlid.

El segon dia ja dominaven una mica la situació, i estaven més tranquils. Tornaven de la primera excursió de mitja jornada. Com era tard per dinar,  van anar directes cap al bufet restaurant, que era ple de gom a gom en aquella hora. La Mónica va dir al altres que ella pujava un moment a l’habitació, per canviar-se la camiseta, que se li havia abocat un gelat,  mentre els altres buscaven una taula lliure.

Els ascensors també anaven plens aquella hora. Finalment va poder arribar al pont onzè, la dona caminava ràpida  passadís enllà,  fins que va arribar davant la porta de la cabina, obre amb la targeta, agafa presta una camiseta neta del armari i es treu la que portava. Entra al bany per refrescar-se una mica i just quan anava a obrir la porta, aquesta s’obre des de dins i un home completament nu i mullat, apareix en el marc, que ràpidament busca un tovallola i només en troba una de petita, que en prou feines li tapava la part més intima . La dona es va sorprendre, volia cridar , però no li sortia res de la gola. Era guapo l’home, alt, ros, ben plantat, un cos molt ben musculat, deuria tenir uns 45 anys, un adonis al costat del seu més aviat raquític i més gran.  La veu del home la fan tornar a la realitat... però que diu? No entenc res;  llavors jo li pregunto que fa allà... Crec que ell em devia dir el mateix... però, res.. no ens enteníem. Feia uns gestos estranys... potser era alemany.

Ara ell havia acabat de sortir del bany, feien una bona fatxa, ella  sense brusa i ell  intentant cobrint-se amb la tovallola petita, sobre el llit ni havia una de gran que va intentar canviar amb un moviment ràpid, però aquesta, amb els nervis li va caure al terra quedant tal com va venir al mon i en   aquell precís moment el Pau va obrir la porta i va quedar astorat davant  la situació. Llavors van ser tres a discutir. Ella dient,   que l’havia trobat al bany... l’altre també cridant... i el ros que no entenia res.

L’home,  va ensenyar a la parella la targeta de l’habitació, tot senyalant-nos la porta, aquesta  posava el n. 10. 208. Llavors per uns ja va quedar clar, però aquest  no entenia res ,  estava vermell i encès tot cridant. Llavors la Mónica el va acompanyar a la part de fora de la cabina i li va mostrar el n. 11.208. que també posava la seva targeta.  L’home tenia la mateixa cabina, però un pis més avall.  Per fi aquest es va adonar del seu error, va veure que havia ficat la pota i va començar a demanar disculpes... Sorry... Sorry.. allunyant-se passadís enllà embolicat només amb la tovallola, això sí, era la gran.  Mentre  de dues portes més avall sortia el noi que arreglava les cabines i també despistat només ajustava la porta.


12/10/2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

QUINA HORA ÉS?

El nen voltava per la plaça, com mig perdut i sense esmà. Com si no sabés exactament com tornar a casa. Va fer-me llàstima i vaig dubtar en seguir sense parar-me el camí de retorn a la meu pis.
¾     Quina hora és? Va preguntar-me. No el coneixia de res i no era l’hora més adequada per a que un noi tant jove anés pel carrer.
¾     Les 10 de la nit.- Vaig respondre.- Què fas tot sol i tan tard pel carrer.
¾     És que veurà m’he perdut. He anat a jugar a casa d’un amic i no he sortit fins fa poc.
¾     Per què no tan acompanyat els pares del teu amic a casa.
¾     Veurà es que no hi eren. Són al cinema.
¾     Ah! Doncs ja ho veus les 10 de  la nit és molt tard. I els teus pares? No passaran ansietat.
¾     Bé, el pare deu ser al bar amb els amics com sempre. La mare treballa de nit a l’hospital.
¾     Doncs, cap a casa falta gent. Apa! Ves corrent.
¾     Tinc por. No em podries acompanyar. 

Què volíeu que fes? Un nen petit que et demana ajuda. L’esperit de la bonhomia entre ser humans va brollar de dins el meu cor.
¾     Vius molt lluny?
¾     No, aquí a prop. Però el carrer és fosc. Nois dolents van trencar la llum de la farola. 

Donant-li la mà vaig acompanyar-lo fins... 

Mare de Déu! Quin mal record! Només entrar en aquell carreró em van agafar entre 3 o 4, no ho sé. Vam atonyinar-me de mala manera. Vaig caure a terra, aleshores van donar-me mil coces. Finalment van robar-me tot el que portava, la caçadora també, era quasi nova, i a més van amenaçar-me.
¾     Si dius alguna cosa tenim la teva adreça, ja veuràs les conseqüències si parles massa. A més t’acusaríem de voler aprofitar-te sexualment d’un infant. Ja ho saps, bon samarità.  

Ranquejant com podia vaig tornar a casa. Sort tingué de la clau sota l’estora. Em vaig rentar com vaig poder i vaig posar-me iode per les nafres i les ferides. 

Aquesta és la meva experiència una vegada que volgué ser una bona persona. Mai més faré cap favor ni a nens ni a velletes indefenses.  

Algú s’atrevirà a dir-me que tinc mal cor. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 3 d’octubre de 2017

MARCEL I EDDY. II. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE."


Aleshores el Marcel escolta dins el seu pensament una veu suau que com surtin del ninot li contesta  exasperada:

¾     Això ja ho sé! No cal ho repeteixis.  

El Marcel és porta les mans al cap com si la seva ment no pugés resistir les paraules de l’Eddy. Fem un esforç torna a enraonar al seu company d’habitació

¾     Tu em recrimines! Tu, ets la meva titella, i el record de la meva mare que et va guarnir abans d’entregar-nos, l’un a l’altre. Ja fa molts anys vam començar junts la nostra aventura. No! no em recordis l’incendi. Un descuit, potser anava una mica borratxo. Sí, sí. Ja ho sé, va morir l’Amanda, la teva parella. També la Susi, la meva. Sí, a la Susi la van enterrar. La teva companya va desaparèixer per sempre entremig de les cendres. No m’ho perdonaràs mai! 

L’home pren un flascó de damunt una tauleta i es serveix un gran got ple de licor. Amb la boca i la cara fa una gran ganyota com si el licor li cremes per dintre. Mira a ninot i li diu amb veu fosca.
¾     Aquesta tarda estaràs en els braços de la nena mal que em pesi. 

Aquella tarda va haver un gran aldarull durant l’espectacle. El Marcel mig begut i amb el seny extraviat va llençar l’Eddy als braços d’una nena de cabells rosos i ulls blaus com el cel. Per desgracia una de les mans del ninot va ferir una galta de la criatura. Poca cosa, però de l’esgarrinxada van sorgir unes gotes de sang. La mare va cridar espantada, com si la seva filla anés a morir-se a causa de la ferida. La funció va suspendre’s i la policia va fer un atestat. 

El Marcel va donar molt positiu d’alcohol. El van detenir i el van portar primer a l’hospital, i després a comissaria fins que li van marxar els efectes de la beguda. 

L’endemà no va haver funció. La Gigi va anar com cada dia a ajudar però malgrat que va trucar repetides vegades ningú va obrir la porta. Va semblar-li escoltar a dins com si hagués dues veus diferents, que es discutien amb crits aïrats. 

Va tornar el dia següent i tot romania en silenci. Va picar repetides vegades amb els artells de la mà. Desesperada va recórrer a la vigilància del parc. Com tenien una clau de reserva  van obrir la porta i horroritzats va trobar el cadàver del Marcel escanyat pels fils de l’Eddy, la seva titella preferida i una part del seu propi jo. 

Poc després se’ls emportaven en una llitera coberts amb una tela, amb l’Eddy damunt la panxa del Marcel. Va obrir-se un dels ulls de la titella i mirant la cara, ja rígida de l’home, va recriminar-li.
¾     Així no, borratxo de merda, llançat com una pedra no. Ens haguessis pogut presentar, jo sempre faig gràcia a les criatures i potser haguessis parlat amb la mare.  Que bona falta et feia una companya. Desgraciat, ara callarem tots dos per sempre. Curt de gambals!  

Poc a poc l’ull es tanca i el ninot també finalment calla i reposa.  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

UN REGAL ORIGINAL


Fa tres dies que sortim amb el Ricard, congeniem molt bé. Ahir em va convidar a sopar en un restaurant de tres estrelles. Una passada. Després vam acabar la nit a casa seva. Va ser la primera nit que vam passar junts;  tot va anar de meravella.


 Aquests cap de setmana el tornarem a passar junts, ja que el diumenge és el seu aniversari. Compleix 50 anys, penso que em cal fer-li un bon regal, tan per celebrar l’inici de la nostra relació, com pels seus 50 anys.

50 anys, mig segle, aviat s’ha dit, però ja és tota una edat. Ell diu que ja és vell, però jo penso que està molt en forma, està en la plenitud de la vida. Si que en té uns quants més que jo d’anys, que el mes passat vaig fer els 35, però està molt bé, físicament , amb un cos musculós, a més és atent, amable i molt intel·ligent, vaja com no n’hi ha.

Deixem-nos, però, de romanços i pensem en el regal. Què carai li puc regalar? Sempre m’ha costat molt de decidir això dels regals. . m’agradaria fer-li’n un que l’impressionés, que li agradés i que fes que em recordes sempre. Encara que això és molt difícil, perquè com que no fa massa que ens coneixem, no conec prou encara els seus gustos i preferències . Sé que li agrada l’esport, bé, potser més veure’l que practicar-lo, amb això no solucionen res. Vesteix també molt esportivament, es clar que no trobo adequat regalar res de roba. Rellotges en porta sempre de diferents i d’unes marques que valen molt més que el meu sou de dos mesos i tampoc és una cosa massa original. Òndia...  és que no sé que fer .

Estava tant atabalada, que aquest matí he demanat consell a la Mari, una amiga que en sap molt d’aquestes coses, a més fa temps que coneix al Ricard. De seguida m’ha dit que m’ajudaria. He pensat un regal, -m’ha dit-  que segur que li agradarà molt i no oblidarà mai, ni tampoc tu.

Va arribar el dia i després d’un dinar íntim al seu apartament, el vaig felicitar  i  entregar el regal, encara que jo no estava massa convençuda , però la Mari em va assegurar que li faria molta il·lusió .

Va quedar parat, i tot seguit va obrir, poc a poc,  la petita capsa embolcallada  amb un paper de tons blaus. En va treure un allargada cartolina on deia,  “VAL PER UN VOL EN PARAPENT”  Va posar una cara, i em va dir...  Resulta que tinc pànic a volar. Tot seguit vaig comprendre que la Mari, el coneixia molt bé i m’havia volgut prendre el pèl.

26/09/2017


divendres, 29 de setembre de 2017

MARCEL I EDDY. I. “UNA TITELLA I UN TITELLAIRE"

El teatre de titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida tal vegada com si fossin éssers humans. 

La Gigi, la seva ajudanta i col·laboradora, es cuida de guardar els ninots a cadascuna de les seves caixes. Totes no, menys una, la preferida del Marcel. La intocable. És la única que no guarda mai. La noia, després amb un simple adéu, es marxa cap a casa seva. 

El Marcel sempre  porta al seu costat la seva titella preferida. Algun cop, fins i tot, en braços com si fos una criatura o dins d’una gran bossa. Les altres romanen tancades en el petit magatzem del teatret. L’Eddy, sempre inseparable,  l’acompanya vagi on vagi. Té un lloc reservat en una butaca al costa del llit de l’home. De bon matí sembla que la seva comunió va més lluny que la d’un ninot i el seu propietari. 

El Marcel quan desperta immediatament la seva mirada es dirigeix al seu amic de tela i fusta.
¾     Bon dia, amic Eddy.- Exclama content al veure els raigs de sol que entren pel finestral. Un núvol passa i el ninot sembla que guinyi els ulls.
¾     Oi! Què estàs enfadat, amic. Ahir vam fer una bona recaptació. Els del Consell rector del parc estan força contents. Ens prorrogaran un altre cop el contracte. La ciutat és bonica i agradable per viure. Són feliços aquí. Eh, Eddy. 

El Marcel és gira per sortir del llit, però aleshores creu veure una espurna de malestar als ulls de l’Eddy.
¾     Per què en mires com si estiguessis emprenyat. No giris els ulls quan et parlo, que no m’agrada. Però, què dius? Que tant et fot el que pensi.  

El titellaire torna a estirar- se al llit i hi roman mentre observa la cara del ninot. Donant-se un cop de palmell al font prossegueix:
¾     Ja ho sé! Per la nena dels ulls blaus. Sí, és maca. La seva mare també i els seus ulls també són clars.  

Al notar com un gest per saltar-li a sobre, tal vegada el giny d’un llum o potser una ombra fugissera el Marcel l’assenyala amb el dit i l’adverteix primer, després continua parlant com qui vol fer-li un raonament:
¾     No et belluguis! No arruguis el front! Ja ho sé que t’agrada, però pensa que ella és humana i tu només una titella. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.