diumenge, 27 de novembre del 2022

TRISTESA I DESTRUCCIÓ

 

"No miris la misèria que hi ha , pensa en la bellesa que encara queda el teu voltant"    (Anne Frank)

La Svetoya està trista i  deprimida mirant per la finestra  el paisatge desolador del petit poblet ucraïnès on viu amb l’àvia malalta, Ahir van bombardejar l’entorn , tot i que no hi va haver víctimes si que va quedar part de la plaça ensorrada i algun edifici malmès.  Van tenir un ensurt molt gran, pensaven que allà potser mai hi arribarien les bombes

Abans vivia a Kiev, amb els pares i germans, però al començar la guerra el pare va haver d’anar a defensar el país, la mare amb els tres germans petits va fugir cap a la frontera. Van arribar a Catalunya i allà estan bé, però m’enyoren molt i jo també els trobo a faltar . Amb només divuit anys, vaig venir a viure aquí a aquest poble del oest del país per cuidar l’avia  Radmila, que està molt delicada de salut i es va voler quedar a casa seva i  al país on va néixer i on vol morir;  en aquest petit poble on fins ara estàvem tranquils, però fa unes setmanes que de tant en tant ens donen algun ensurt. De cop escolto les seves passes que s’atansen pel darrera i em posa la ma a l’espatlla mentre em diu,

¾    No miris la misèria que hi ha, pensa en tota la bellesa que encara queda al teu voltant i sigues feliç.

¾    Es que es tant trist tot això, fa un mes que no sabem res del pare i com trobo a faltar la mare i els germans, diuen que pensen tornar aviat, quan penso en la nostre casa de Kiev potser ja està enderrocada.

¾    Mira el cel estrellat, ara que comença a fer-se fosc i com surt la lluna que il·lumina la foscor.

¾    No saps com t’admiro iaia. Veure la part positiva de tot. No trobes a faltar als demes?

¾    Es clar que m’agradaria tornar a veure a la filla i els néts, al gendre, però amb tu tinc una gran companyia i no em fa por morir .

Es van abraçar les dues dones, quedant una estona en silenci. Van mirar el cel ple d’estrelles i una estona es van oblida de la guerra i la tristesa que estaven vivint.  Després una vídeo trucada  de Girona, on van poder parlar i veure la família refugiada allà, ja parlaven de tornar i anar a viure al poble  tots junts,  deien que era un lloc més segur. La trucada els va  alegrar el vespre, per sort semblava que els bombardejos a la zona havien sigut esporàdics.

L’endemà al matí el sol va sortir resplendent, el fred es començava a deixar sentir ; amb algunes veïnes del poble van anar a ajudar a les zones que havien quedat afectades pels petits artefactes que havien deixat caure  avions en retirada. Allà la vida continuava tranquil·la, la gent s’ajudava uns amb els altres i compartien els escassos queviures que tenien . La solidaritat entre la gent era d’una noblesa extraordinària .

Un dia a la tarda , truquen a la porta ... sorpresa, no podia ser . Era el pare, estava ferit,  però era allà, caminava amb una crossa. No es res greu, no us  espanteu, -va dir- he estat unes setmanes a l’hospital. Vinc a acabar de recuperar-me en aquest indret, quan estigui bé , tornaré a defensar el país.

Han passat dues setmanes tranquil·les i felices amb el pare allà, un home jove al poble, on només hi havia nens i  homes molt grans. Avui està millor i ja s’ha d’incorporar de nou a l’exercit, demà mateix. El vespre videoconferència amb Girona , aquests haurien volgut ser allà , però les fronteres eren tancades i no és podia entrar al país, esperem no trigar massa a poder tornar a casa o almenys al país. Llàgrimes i acomiadaments i ganes de poder-se retrobar tots plegats. Ganes que s’acabi la guerra i poder gaudir junts de pau i llibertat. Ja ho diuen que l’esperança no es pot perdre mai.

 10-11-2022-