divendres, 29 d’abril del 2016

MARE DE DÉU DEL PALLER. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

La nostra sortida ens tornava al santuari del Paller, proper a Bagà. Per tant, el visitàvem i veiem també la nomenada font dels Banyadors (per això se'n digué també Santa Maria dels Banyadors). Aleshores, era costum que els devots s’hi banyessin i que se n'emportessin aigua, considerada miraculosa. La font és situada en l’àrea de pic-nic davant de l’església i del restaurant. 

  
El santuari (la Mare de Déu de Paller) és situat a la capçalera del torrent de Paller, afluent per l’esquerra del Bastareny. L'entorn on es situa és muntanyós, a uns 1000 m. d'alçada, al vessant sud en un planell a la falda de la muntanya.

Hi ha diferents propostes de la provinença d’aquest topònim. Alguns proposen que ve de palearia, mot llatí que significa barballera, és a dir, una costa o tossal. També pot derivar de Palea Arx, que vol dir “fortalesa antiga”, que pot fer referència a la plataforma on es trobava el santuari. En tot cas sembla que no procediria de palla, fonamentalment perquè la zona no és de agricultura de cereal. 

El primitiu santuari era a la masia de Paller de Dalt, on hi ha restes de l’església; esmentat ja el 1200. Era sota la cura d’un sacerdot, donats i tenia una nombrosa confraria de devots. Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687. Actualment, el Paller de Dalt només són les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra (només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se de l’anterior església els carreus de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix? 

El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari prolongant-se fins l’any 1758. Francesc Morató, arquitecte de Sant Joan de les Abadesses, que estava treballant en la parròquia de Sant Esteve de Bagà sembla ser que va contribuir en el disseny general de la façana i de l’edifici. Mossèn Josep Casals va ser el promotor de la obra.  

El santuari disposa de restaurant i allotjament en forma d'hostal i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes. L’església forma un conjunt amb la casa, amb teulada de teula àrab a doble vessant, ocupant l’església la meitat dreta (llevant) i la casa-hostal el costat esquerre (ponent).  

El temple és format per una sola nau, presbiteri, quatre capelles laterals i un cambril. La sagristia és un espai adossat al mur de llevant de l’església. La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes cegues. El darrer sector és ocupat pel presbiteri amb el retaule i el cambril darrera, i el primer sector ocupat pel cor amb estructura de fusta al que es puja per una escala des de la mateixa església.
 

El parament és a base de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. Als laterals hi trobem alguns contraforts per donar solidesa a l'estructura. El nombre d'obertures no és massa; tant sols en trobem a la façana dels peus.

Al centre del carener de la teulada hi ha un campanar de doble finestra cobert amb teulada a dues vessants. 

A partir del 1772 fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts en bona part el 1936. Hi havia quatre altar barrocs laterals, dels que sols va quedar un atribuït a Josep i Segimon Pujol de Sant Llorenç de Morunys, esculpit el 1786 i dedicat a Santa Teresa. 

En l'actualitat, les pintures que decoren la paret i la volta s'han restaurat, com també el magnífic retaule barroc que orna l'altar major. 

L'església a més dels notables retaules del barroc tardà també conté una imatge de la mare de Déu del Paller, de factura romànica. Cal assenyalar que el cambril de la Mare de Déu es va realitzar traient part de la roca que hi ha a la part posterior de l’edifici.  

La façana principal presenta una diferència notable entre els dos edificis: l’església té una única porta adovellada d’arc de mig punt central i una rosassa circular; la casa té porta adovellada d’arc de mig punt, dos balcons a cada un dels dos pisos i una petita finestra quadrada a les golfes.  

Abans de la restauració de l’any 1983 s’accedia a l’església des de l’hostal. Per aquelles dates la imatge de la Mare de Déu es va baixar a la parròquia per tal de guardar-la. 

L’any 1998 es fa una primera restauració del santuari, iniciàtica de la parròquia de Bagà i amb diners recopilats dels mateixos baganesos. Es van recuperar les façanes, així com l’entorn i es va fer arribar l’electricitat. Posteriorment es va restaurar l’hostatgeria que actualment funciona com restaurant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 28 d’abril del 2016

EL TREN QUE S'ALLUNYA


 
Un núvol ha passat hi ha brotat una fulla ...  després un altre i ha sortit la primera flor. Aviat tots els arbres i prats s’han cobert de fulles i flors. Un esclat de vida. La primavera ha arribat.
Dins meu alguna cosa havia canviat. Havia brollat una il·lusió , un sentiment nou havia arrelat amb força des aquell matí de pluja, quan em vaig arrecerar sota les arcades de la font allà al parc. Ella també s’hi va arrecerar, anava xopa, els  cabells embullats li regalimaven l’agua per a cara. Amb una mà va apartar els cabells del rostre i es va eixugar els ulls. Ens vam mirar i vam somriure, semblàvem dos ànecs molls.  Aviat un raig de sol va sortir, el parc es va omplir de color, reviscolant els arbres i les plantes.. Vam entrar en un bar per reconfortant-se una mica amb una beguda calenta.  Vam parlar, ens vam mirar i ens vam enamorar,  i  durant tres dies ja no ens vam separar.
 
El tren llunyà ha entonat un càntic... planyívol, va aparèixer refulgent com un  cinta platejada sota el sol,  és va aturar... gent amunt i avall... últimes abraçades. De nou empren la marxa i s’allunya. Ella va marxar amb ell. Encara escolto el  so  melangiós del tren  que cada vegada es va fent més difús.
He quedat allà, fumut, capficat. Sabíem que això arribaria, però no m’ho acabava de creure. Havia tocat el cel amb les mans, dins meu havia brollat  la primavera  i havia  esclatat l’estiu ardent. Ara la tardor i l’hivern ho inundaven tot. L’amargor, la tristesa, l’enyorament  de l’amor viscut, dels sentiments trobats i perduts.
 
 
Sol, capficat, en mig de la gent que anava i venia, plorava sense llàgrimes, vaig començar a caminar sense esma, mentre revivia cada instant passat, gaudia i sofria alhora. Sabia que no la tornaria a veure mai més, el seu viatge no tenia tornada. Un xàfec primaveral, m’agafa a l’alçada del parc. Sento l’aigua caient-me a sobre , segueixo el pas cabussat en els meus pensaments. Veig una parella arrecerada sota les arcades de la font...
De tot això en sóc l’únic testimoni.
 
25/04/2016/

 

dimecres, 27 d’abril del 2016

SANT VICENÇ D’OBIOLS. AVIÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Moltes vegades a peu o en cotxe hem passat per Sant Vicenç d’Obiols i finalment ens decidim a escriure el resum d’aquest indret. Un cop vaig gaudir de la visita al temple amb mossèn Serra (EPD) acompanyant-lo a una missa dominical. Mossèn Serra és una de les figures eclesiàstiques que he conegut de qui guardo més gran record per la seva senzillesa i esperit de servei al pròxim.

 
Per tant una altre vegada visitàvem el lloc d’Obiols  i la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç. 

Tant l’església com les construccions del seu entorn estan edificats damunt una plataforma rocallosa, composta d’arenisca que s’eleva, al ribatge dret del Llobregat.
 
L’església de Sant Vicenç d’Obiols  és situada en l’antic comtat de Berga, dins el límits del bisbat d’Urgell. Formà part, des dels seus orígens, del béns del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, amb categoria de parròquia. 


La primera noticia de l’església data és de l’any 888, amb l’acta de dotació de Santa Maria de Ripoll, com una dotació del comte Guifré i la comtessa Guinedilda.

 És desconeix la data de consagració d’Obiols però és anterior al 888. Guifré el Pelós donà el lloc i l’església al monestir ripollenc per tal que aquest participés en la complexa organització i repoblació de les terres del Berguedà. 

El lloc d’Obiols fou escollit com un dels puntals de la repoblació de es terres berguedanes , i també com lloc de defensa; al nord de l’església, en una pedra calcaria, hi ha un sforats, vestigis d’una torre de guaita de fusta i planta circular. 

Al llarg del segle X s’esmenta sovint Sant Vicenç d’Obiols. L’any 907, en l’acta de consagració de la veïna església de Sant Martí d’Avià. L’any 921, el comte Miró confirmava al monestir de Ripoll l’alou d’Obiols. Successives confirmacions de béns monasterials dels anys 938 i 982 parlen de l’església. L’any 1101, Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll l’esmenta en una llista, a més d’altres possessions, per obtenir  una butlla papal del Papa Sergi VI. 

En les visites del bisbe d’Urgell al deganat de Berga, els anys 1312 i 1314 és confirma la seva categoria de parròquia. Després de la creació del bisbat de Solsona passa a ser administrador dit Bisbat.  
 
Actualment, Sant Vicenç d'Obiols és una església de nau única, amb capçalera trapezial, pràcticament rectangular, i un transsepte baix i poc desenvolupat que crea la percepció d'una capçalera triple. La seva nau està coberta per una encavallada de formigó que n'imita la preromànica, de fusta. En canvi, la capçalera i els braços del transsepte es cobreixen amb voltes de pedra.
 
A l'exterior, l'edifici presenta un aspecte esvelt i uns volums nets, sense elements decoratius. L'aparell constructiu és irregular i varia sensiblement en cada zona de l'edifici, denotant diverses fases constructives: grans blocs de pedra ben escairats, carreuons de tosca i pedra sorrenca, i maçoneria de còdols i morter. A la façana de ponent hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, amb sengles campanes.

 
Quant als accessos, l'església compta amb dues portes d'entrada: un portal romànic amb arc de mig punt i guardapols a la façana occidental i un altre de modern a la meridional. A pocs centímetres del darrer es conserva, darrere d'un vidre, el muntant d'un accés més antic. Les finestres són de formes diverses: espitlleres d'una sola esqueixada a la capçalera i el braç sud del transsepte, rectangulars i de mig punt al mur meridional de la nau i cruciforme a la façana de ponent. 

L'espai interior és igualment sobri i monumental, on destaquen els tres arcs de ferradura que donen accés a la capçalera i als braços del transsepte. Els arcs estan construïts amb dovelles regulars i compten amb impostes gruixudes que se sustenten sobre columnes. El disseny de les columnes és d'una gran senzillesa: els capitells són cilíndrics, decorats amb motllures i rematats per un àbac quadrat. Tanmateix, la columna meridional de l'arc triomfal és diferent de la resta. El seu capitell és troncocònic amb l'àbac quadrat i collarí, amb una decoració geometritzada a base de figures ametllades sobre tiges. Al mur oriental del braç sud del transsepte s'observen els vestigis d'un arc de ferradura cegat pel mur, més petit que la resta. 

Al darrer tram de la nau i adossat a la façana occidental, es troba un cor de fusta elevat al qual s'hi accedeix per una escala de pedra. Des d'allà s'accedeix a les cordes de les campanes. L'espai sota el cor és clos per un mur de pedra i una porta, configurant la sagristia. 

Al voltant de la edificació hi ha un seguit de tombes antropomorfes. 

Sant Vicenç d’Obiols està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

 
Considero que aquesta església és una perla de la diadema de moltes esglésies berguedanes i val la pena visitar. En les meves recerques he trobat un document molt explicatiu editat per la Diputació de Barcelona. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dilluns, 25 d’abril del 2016

SANT VICENÇ DE MORIPOL. GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Seguint una mica les terres berguedanes aquest cop en una sortida, mig a peu, mig en cotxe, visitàvem el lloc de Moripol i la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç. 


Moripol (a vegades també Maripol) és un llogaret del municipi de Gósol, situat al vessant oriental de la serra de les Comes, a 1.379 m alt., a la capçalera del torrent de Moripol —afluent de l’aigua de Valls per la dreta—, que neix als contraforts orientals de la serra del Verd. 

El lloc de Moripol és documentat des de la baixa edat mitjana. Formava part del terme casteller de Gósol i en època moderna augmentà el seu poblament. Per aquest motiu es bastí l'església de St. Vicenç que substituí el vell edifici romànic sota l'advocació de St. Miquel.  

Es tenen dades d'aquesta ermita  des del 982, quan el bisbe Salla de la Seu d'Urgell la va donar al noble Ot de Solanes. Al segle XIII el lloc formava par del antic terme del castell de Fraumir,  però en època ja moderna, retornà a Gósol. 

Consultat el diccionaria Alcover-Moll ens dona aquesta definició etimològica.: incerta. En l'Acte de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mesapolo com a nom del dit-llogaret. La forma Mesapolo fa pensar en un compost llatí mensa Pauli, ‘taula de Pau’; però aquesta interpretació sembla inversemblant. Davant la variant Mirapol, Meyer-Lübke diu: «En Mirapol existeix indubtablement una variació etimològica popular fonamentada en mirar, i que era tant més fàcil que la s intervocàlica podia canviar-se en r; cf. Iravals de Isavals» (BDC, xi, 27). De totes maneres el nom roman obscur.

L’església de Sant Vicenç és situada en el lloc despoblat de Moripol amb hi ha un conjunt de cases abandonades i en runes (la majoria ha perdut ja les teulades i poc a poc davallen els seus murs cap a terra) on només passegen els visitants ocasionals i la ramaderia, principalment boví. Dins les restes hi ha dues o tres cases grans. 

Església barroca d'una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per petites capelles a mode d'arcosolis.  

La porta és al mur de migdia i el campanar de planta quadrada, molt massís, s'alça prop del presbiteri al mur de ponent, destacant les obertures enormes.

 
Trobo dades que em diuen que l’església estava en mal estat a causa dels molts anys d’abandonament. Però fa uns anys el propietari va pagar la restauració de l’església i el mossèn la imatge.  

El parament és de carreus irregulars i les obertures, en la seva majoria, són amb llindes de perfil quadrangular. La coberta és d'embigat de fusta i teula àrab a dues aigües.  

L’església parroquial de Sant Vicenç depèn de la d’Espà. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 24 d’abril del 2016

LA CLARA I EL DRAC

Eren gairebé les sis del matí quan va tocar el despertador, des de la finestra entrava un fil de llum de l'alba, d'un dia del mes d'abril.  El llit era un gran garbuix de roba, i enmig de tot aquell enrenou es despertava la Clara, desconcertada perquè de sobte no recordava ni entenia que hi feia allí; era una habitació desconeguda, i ella nua i sola, jaient damunt d'un llit de plomes, amb llençols de ras.  Va haver de fer un gran esforç per aconseguir entendre la situació en què es trobava.

Per fi, el seu cap que donava voltes constantment, va poder despertar-se del tot i posar les coses al seu lloc.  La nit havia estat moguda, aquell paio que va conèixer en el maleït bar de copes... ara ho recordava, la va portar a un hotel, pagant ella això si!.  Per unes hores, el sexe i l'alcohol la van transportar a una altra fase i va poder deslliurar-se de l'angoixa que feia dies la corsecava i la consumia, però en aquells moments es trobava molt marejada, darrerament, aquest era el seu estat natural, a més a més, ara s'hi afegien els estralls de la nit boja que acabava de passar.

El drac maligne l'estava destruint per dintre, a poc a poc.  Les seves urpes, s'endinsaven pel seu cos, com les arrels d'un arbre solquen la terra, però la Clara ja havia decidit com fer-ho perquè a ella no la devorés, com anys enrere havia devorat al seu pare.  El pare, aquell home que l'estimava incondicio- nalment, com sols ho fan els pares, aquell que tot i les barrabassades que ella havia comès en la seva joventut, no havia deixat mai de perdonar-la, aquell que sempre li deia que era la seva princesa, un mal dia el drac maligne es va ficar dins del seu cos i... .

Havia arribat l'hora en què la Clara portaria a terme tot el que havia planejat.  Es mig rentà la cara per treure'n les restes del maquillatge del dia abans, es mal vestí i sortí de l'hotel com un autòmat, les seves cames la conduïren en la direcció que el seu cap ja havia escollit previament.

En Jordi aquell matí s'havia llevat un xic tard i s'afanyava perquè tenia molta estona de metro, si s'encantava faria salat!.  Era un xicot amb el cap ple de "rastes" i d'ideals; mirat de lluny, podia passar per un d'aquells indigents que acosumen a deambular pels passadissos i a l'entrada del metro, però mirat d'aprop, ja es veia que anava net de roba ide cos.  En Jordi estudiava medicina a la facultat de la UB, havia d'agafar el metro a Gràcia i fer transbord a Catalunya per anar a l'Hospitalet, ja que a primera hora del matí treballava en un bar prop de la facultat, i per això tenia tanta pressa.

En arribar a l'andana, li va cridar l'atenció una dona prima, amb el cabell molt negre i esbullat que feia suposar que no s'havia pentinat ni poc, ni molt, tenia la cara tan pàl·lida i l'esguard tan buit i perdut que gairebé feia feredat, semblava sortida d'una pel·lícula de vampirs.

El xicot, mentre pensava tot allò, va tenir un mal pressentiment;  s'acostava un tren xiulant i esbufegant per la boca del túnel, la dona donà un pas endavant en direcció al solc de les vies, després donà un segon pas, al tercer pas, el tren ja era gairebé allí, i en Jordi també.  D'una revolada agafà a la Clara en el precis moment en que ella s'anava a llançar de cap a la rasa, en qüestió de segons va poder evitar que el metro no se l'emportés per endavant.

La Clara obre els ulls, uns ulls on hi brilla una guspira d'esperança.  Ara, també es troba en un llit estrany i en recobrar la consciència s'adona que no es pot moure, un munt de tubs i aparells estan connectats al seu cos; és un llit d'hospital, dins d'una bombolla que l'ailla del mon exterior, en aixecar la vista pot reconèixer la silueta i el somriure d'en Jordi a l'altra costat de les vidrieres.

La Clara ha perdut tot el cabell i es troba fatal, però se sent més feliç que mai, s'adona que esta vencent al drac maligne i te la certesa que aconseguirà exterminar-lo del tot, amb l'ajuda d'en Jordi, el noi que li ha salvat la vida dues vegades, primer a l'andana del metro i després, donant-li un xic de la seva medul·la per fer-li un transplantament.

Aquella dona vençuda, ara ha recuperat la confiança en l'espècie humana gràcies al noi, aquest noi que podria ser el fill que mai ha tingut i que sempre havia volgut tenir, aquest noi que li ha donat la mà sense demanar res a canvi i a qui la Clara  esta ben segura que li restarà agraïda per anys que visqui.

Mª Rosa Boatella Roset.

dissabte, 23 d’abril del 2016

ROSES PER SANT JORDI




Roses, llibres i més roses, 

 
I estelades als balcons,
 
Sant Jordi de nou treu llança,
 
I omple el dia de colors.
 
 
Quins colors els de les roses...
 
n’hi a tants que omplen el cor.
 
 
roses blanques o morades,
 
roses grogues, roses blaves,
 
les liles, les ataronjades,
 
les granats i a vellutades,
 
fins i tot les bigarrades,
 
de tres o quatre colors.
 
 
La reina avui...
 
la rosa vermella,
 
color de la sang i el foc,
 
de la passió,  de la flama,
 
i és la rosa de l’ AMOR.
 
 
 
Gaudim de la Diada, dels colors dels carrers, de l’olor que desprenen els llibres i de la flaire de les roses.
 
 
 
FELIÇ DIA DE SANT JORDI!!!
 

   


  

divendres, 22 d’abril del 2016

LA SALA DE BIURE. SAGÀS. BERGUEDÀ.


TERRA BERGUEDANA.

 

Havíem fotografiat l’església de Sant Martí i en crida l’atenció la gran casa pairal que dalt del cim domina l’espai de l’església i una gran extensió de terreny. Un cop en el lloc no podíem menys que visitar-la i fer-li unes fotografies.

 
El lloc de Biure és un nucli de població que pertany al municipi de Sagàs. L’antiga quadra i parròquia de Sant Martí de Biure (o Biure de Berguedà), que, com Valloriola, també es considera compresa dins l’entitat de població de la Guàrdia, és a prop de la riera del Pontarró i del rec de Passavant. 

Pel que fa a la denominació ‘sala’, molt arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residencies senyorials, normalment dintre els murs d’un castell o fortalesa.  

El lloc de "Benevivere" s'esmenta a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell. L'any 903, el bisbe Nantigis d'Urgell consagrava en aquest lloc l'església de Sant Martí, a precs del baró il·lustre del lloc, Guadamir i d'altres habitants.  

Una part del territori de "Benevivere" pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll, segons documents del 957 i 989. L'església fou consagrada de nou i edificada pels habitants del lloc "Miro et Arnaldo et Baroro et aliorum bonorum ominum (...)".  

La vall de Biure fou un lloc habitat des dels primers moments de la repoblació del pagus de Berga i l'actual casa Biure va ser un dels primers nuclis d'habitatge.  

La gran casa pairal i els seus murs, tan vells, han fet que s'atribuís el lloc com a residència dels Templers. Diferents comanadors de l'orde portaren aquest cognom : Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307).  

L’època de les grans pestes, el segle XIV, provocà un despoblament que motivà l’agregació de Sant Martí de Biure a la parròquia de Sant Andreu de Sagàs. En el Fogatge de 1553 s'esmenta com a "En Casamira de Biure"

 
Masia construïda sobre restes d'una antiga casa o fortalesa medieval, bastida a llevant de l'església romànica de Sant Martí de Biure.  

La masia té la façana a migdia, tancada per un seguit de dependències annexes a la casa. La porta d'entrada a tramuntana és d'arc de mig punt amb grans dovelles. 

Coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana, respira els seus orígens antics, accentuats per l'estructura clàssica de la construcció, que dificulta les ampliacions i manté el seu esquema original del s. XVII.  

La Sala de Biure acull actualment una instal·lació de turisme rural amb forces dependències i una gran vista panoràmica de les terres berguedanes. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 20 d’abril del 2016

MARE DE DÉU DELS TORRENTS. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada més voltàvem el nostre Berguedà i en un dels seus racons amagats visitàvem el santuari de la Mare de Déu dels Torrents.

 
 Els Torrents és un nucli de població descentralitzat (35 h.. 2009) a la dreta de la riera de l’Hospital, dins l’antic terme del Cint. 

El lloc dels Torrents és documentat des del segle XIII. Havia la casa o mas i el santuari marià romànic. 
 

Són poques les notícies existents. Els segles XII i XIII aquesta església estava servida per una comunitat de clergues i llecs deodonats, segons explica la tradició. 

v  Deodonat o oblat designa a l’infant ofert pels pares a un monestir per tal de consagrar-lo a Déu o per ésser educat. També serveix per designar un laic que habita en un monestir, sense el lligam dels vots. 

El santuari dels Torrents apareix esmentat com a parròquia en la visita del deganat de la vall del Lord de l’any 1312. Aquest any consta que tenia una hospitalitat i en tenia cura el rector del Cint. 

Al segle XVIII el santuari consta con sufragània de Sant Sadurní del Cint i al cap de poc temps, restà abandonat. L’edifici romànic és totalment perdut, sense conservar-s’hi cap vestigi. 

L’actual edifici és una construcció barroca del segle XVIII que reprodueix un model d'església força comú a la comarca. És de planta rectangular sense absis i amb una torre de planta quadrada als peus de l'església.  

La façana és força senzilla, només hi ha un òcul a mitja alçada i la porta, una obertura amb llinda flanquejada amb pilastres amb motllures que dibuixen un frontó de perfil el·líptic amb una M inscrita al centre. 
 
El parament és de pedra irregular unida amb morter i la coberta, a dues aigües amb teula àrab.  

D'aquest santuari procedeix una talla romànica de fusta policromada, un exemplar magnífic. Segons Catalunya Romànica, una de les imatges romàniques més boniques que es conserven a la comarca.

 
Durant la Guerra Civil els veïns l’amagaren per salvaguardar-la d’una probable destrucció. Actualment guardada a l'església de Sant Martí de Correà.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 19 d’abril del 2016

UNA PARELLA


Som en un bar, al costat hi ha una declaració d’amor....”

La Pepi i la Mari estant berenant al bar del Passeig, en una d’aquelles sortides que fan un parell de cops per setmana una colla d’amigues. Avui només moltes s’han excusat i només hi són les dues dones. Com que fa un bon dia estan a la terrassa, així xafardeigen una mica sobre la gent que passa. Pensen fer una bona bugada.
Tot i fer una tarda primaveral no hi massa gent, algunes taules ocupades i forces de buides. Assegudes en un cantó de on  dominen el panorama de dins i de fora. Sobre la taula   un tros de pastis de xocolata i cafè amb llet per cada una , disposades a assaborir  la dolça menja i passar una estona agradable.

Aviat s’adonen d’una dona, de mitja edat, que fa poc que ha arribat i seu a la taula del seu costat. Sembla que està força nerviosa. De seguida va estar en el punt de mira  de les dues dones. To baixet la pepi a dir,
¾   Segur que té una cita secreta.
¾   Que va, està esperant  a la seva parella i li ha explicar un assumpte desagradable.
¾   Et dic que és una cita d’amagatotis.

No havien passat ni deu minuts quan va arribar un home, força més  gran que ella, la saluda amb un lleuger petó a la galta i es va asseure al seu costat. El cambrer  s’hi apropa tot seguit i després de prendre  nota del que volen  s’allunya.
Parlen amb veu molt baixa, les dues dones paren l’orella per escoltar el que diuen. No parlen massa fins que tenen els dos cafès al davant. L’home ha acostat una mica més la cadira a la de la dona. Treu una capseta de la butxaca i l’entrega a la dona. Aquesta , no sap que fer, però l’obra tota emocionada, un anell brilla a dintre . L’home li agafa les mans mentre diu baixet,

¾   T’estimo i vull compartir la resta de la meva vida amb tu. Ets vols casar amb mi?

La dona té els ulls humits, està molt nerviosa,  però tanca la capsa i li torna, mentre la seu veu està tremolant quan li contesta,
¾   Saps que això no pot ser. Encara no t’has separat de la teva dona... i jo... jo no puc fer això als meus fills, són massa petits encara.
¾   No podem continuar com ara. Ella no em vol donar el divorci, però jo estic tramitant l’anul·lació. Jo només vull viure al teu costat .
¾   Això és el que em dius cada dia. Penso que es millor que ho deixem córrer ara, abans no ens fem més mal.
¾   No, ... jo no ho vull deixar... T’estimo i et necessito...

La dona es va aixecar d’una revolada i es va allunyar d’allà ràpidament sense ni tan sols girar la vista enrere. L’home va quedar com petrificat a la cadira sense moure cap muscle.
Le dues dones en silenci no s’havien perdut el més mínim detall del incident. La Pepi trenca el silenci.
¾   Ho veus!  Ja t’ho deia jo que era una cita secreta.

12/04/2014/ 

dilluns, 18 d’abril del 2016

MARE DE DÉU DEL ROSER. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Pujàvem per l’asfaltada i retorçada carretereta (no podia fer-nos oblidar la raó de la seva primera existència com pista de terra) que des de Bagà ens puja fins a coll de l’Escriga i llavors en una ràpida baixada fins a Gisclareny.

 
Ja situats en les primeres cases de Gisclareny gaudíem d’una meravellosa vista del Pedraforca. A la part superior en el turó que domina el territori veiem les cases, el mirador i l’església del Roser. Com la nostra afició es conèixer una mica de tot, però ens agrada visitar les esglésies, vam fer camí i visitàvem l’edifici religiós.  

El municipi de Gisclareny (34 h.2009) compren la vall alta del Bastareny i una part de la vessant esquerre del riu de Saldes, que forma el límit sud del terme. Per l’est i el nord limita amb Bagà; pel sud amb Guardiola de Berguedà; pel nord amb la Baixa Cerdanya (termes de Bellver, Montellà i Martinet), i per l’oest amb un enclavament de Bagà i amb el terme de Saldes. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre la definició etimològica ens dóna la següent contesta.: del nom propi germànic Gisclasind, segons J. Coromines (Misc. Fabra 110); però sembla igualment probable que vingui del nom personal també germànic Gislaramnus (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 654). 

El nom de la vila de Gisclareny (1339 m. alt.) apareix esmentat per primer cop l’any 1051. El lloc era, bàsicament, el castell de Gisclareny amb alguna casa pròxima. Pertanyia a la baronia de Pinós des de la formació d’aquesta i, com la resta dels seus territoris, acabà passant als ducs d’Alba al segle XVI.

 Gisclareny no és pròpiament un nucli perquè la població és totalment disseminada. Presenta una estructura de veïnats dispersos (el Roser i Berta) prop de les esglésies de Sant Miquel de Turbians i de la Mare de Déu del Roser. A més, hi ha els veïnats de Vilella i el Coll de la Bena.
 

Les cases són les típiques de pagès d’alta muntanya: les parets són de maçoneria i s’obren a l’exterior amb grans balconades i pallisses de fusta. Moltes cases s’han restaurat per tal de servir de segones residències, i el poble recupera a l’estiu una població temporal força elevada.
 

L’església del Roser és l’església parroquial, i amb unes quantes cases, forma la plaça del Roser, on és l’ajuntament i la vella rectoria, amagatall del bandolers dels segles XVIII i XIX, avui restaurada com segona residència. 

L’església de la mare de Déu del Roser també anomenada de Santa Maria és documentada des del s. XIV com a església del castell de Gisclareny, car la parròquia era la veïna església de St. Miquel de Turbians. La construcció medieval fou substituïda a finals del s. XVII o principis del XVIII per l'actual edifici barroc. 

 
Probablement fou l’església del castell de Gisclareny, documentat ja al segle XIII, però en l’actualitat correspon a una construcció barroca del segle XVII.
 
És de planta quadrada, amb tres naus altes i estretes, separades per pilars de base rectangular. La nau central és  coberta de volta de creueria i les laterals de canó, i també ho és l’arc triomfal original. 

El presbiteri és quadrat i l’interior conserva la decoració neoclàssica del segle XVIII (enguixats, capitells policromats, cornises, etc.).   

Un campanar de torre de secció quadrada s'alça prop de la porta. El parament és de pedra irregular unida amb morter.

 
Rere l’església s’hi troba el cementiri.  

Qui desitgi visitar el lloc de Gisclareny es portarà una sensació de pau veient les cases perdudes en el terreny i a vista majestuosa del Pedraforca que sempre ens impressiona. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 15 d’abril del 2016

SANT SADURNÍ DE MAÇANERS. SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Amb els ulls fixats en l’imponent i proper Pedraforca visitàvem el petit nucli de població de Maçaners i fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní. 
 

El petit llogaret de Maçaners (24 h. 2009-1263 m. alt.) és situat als vessants septentrionals dels cingles de Costafreda, al vessant dret de la vall de Saldes. Als seus voltants es troben fonts com la de Ca la Pona, la Clavellina, Sussenc, Freda, la Guia, el Prat de la Quera, Vella, el Sull, etc.

 
En l'acte de consagració de la Seu d’Urgell del l’any 839 apareix amb el nom de Macianers. L’any 1294, el baró de Pinós, en aquells temps propietari del castell de Saldes, va reconèixer que havia exercit injustament jurisdicció sobre Sant Sadurní de Maçaners, que llavors pertanyia al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

De la primitiva església romànica, no s’han conserva cap testimoni ni cap resta arquitectònica. Hem de creure que era una petita capella i, segons les necessitats de cada època es va anant ampliant en diferents fases, principalment el segle XVII.

L'última restauració és de l’any 1995. L’edifici és de planta quadrada i al seu costat té una torre campanar de planta també quadrada i forçà bonica. La nau és de volta de canó i és coberta amb teula.  

La porta d’entrada està situada a migdia i l’absis pla té un ull de bou que dóna al nord. Al costat de l’est i unint-se amb el campanar hi ha una capella o sagristia. Per la fotografia del “Blog” dedicat a esglésies de Sant Sadurní el seu interior està molt ben arreglat.

 
El segon diumenge de juliol, des del 1985, Maçaners organitza una trobada d'acordionistes vinguts d'arreu del món (catalans, andorrans, gallecs, occitans i bascos, alguna vegada en venen de l’altre costat de l’oceà) i amb gran èxit de públic.

Actualment l’església de Sant Sadurní depèn de la de Saldes pertanyent les dues al bisbat de Solsona. 

 
En sap greu no haver trobat més dades, ja que el poble s’ho mereix per la seva conservació i netedat. Un bon lloc per visitar, com sempre diem, amb tranquil·litat i gaudir del poble i de la visió ferma i austera del Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.