dijous, 28 d’abril del 2016

EL TREN QUE S'ALLUNYA


 
Un núvol ha passat hi ha brotat una fulla ...  després un altre i ha sortit la primera flor. Aviat tots els arbres i prats s’han cobert de fulles i flors. Un esclat de vida. La primavera ha arribat.
Dins meu alguna cosa havia canviat. Havia brollat una il·lusió , un sentiment nou havia arrelat amb força des aquell matí de pluja, quan em vaig arrecerar sota les arcades de la font allà al parc. Ella també s’hi va arrecerar, anava xopa, els  cabells embullats li regalimaven l’agua per a cara. Amb una mà va apartar els cabells del rostre i es va eixugar els ulls. Ens vam mirar i vam somriure, semblàvem dos ànecs molls.  Aviat un raig de sol va sortir, el parc es va omplir de color, reviscolant els arbres i les plantes.. Vam entrar en un bar per reconfortant-se una mica amb una beguda calenta.  Vam parlar, ens vam mirar i ens vam enamorar,  i  durant tres dies ja no ens vam separar.
 
El tren llunyà ha entonat un càntic... planyívol, va aparèixer refulgent com un  cinta platejada sota el sol,  és va aturar... gent amunt i avall... últimes abraçades. De nou empren la marxa i s’allunya. Ella va marxar amb ell. Encara escolto el  so  melangiós del tren  que cada vegada es va fent més difús.
He quedat allà, fumut, capficat. Sabíem que això arribaria, però no m’ho acabava de creure. Havia tocat el cel amb les mans, dins meu havia brollat  la primavera  i havia  esclatat l’estiu ardent. Ara la tardor i l’hivern ho inundaven tot. L’amargor, la tristesa, l’enyorament  de l’amor viscut, dels sentiments trobats i perduts.
 
 
Sol, capficat, en mig de la gent que anava i venia, plorava sense llàgrimes, vaig començar a caminar sense esma, mentre revivia cada instant passat, gaudia i sofria alhora. Sabia que no la tornaria a veure mai més, el seu viatge no tenia tornada. Un xàfec primaveral, m’agafa a l’alçada del parc. Sento l’aigua caient-me a sobre , segueixo el pas cabussat en els meus pensaments. Veig una parella arrecerada sota les arcades de la font...
De tot això en sóc l’únic testimoni.
 
25/04/2016/

 

2 comentaris:

  1. Ostres noia, aquest text té un llenguatge preciós, és pura prosa poètica, que tan m'agrada a mi...Et felicito, perquè he gaudit llegint-lo...
    Bon dia i petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps M. Roser que d'això es tractava, d'intentar fer prosa poética, que no n'havia fet mai, amb les tres premisses en cursiva havíem de provar-ho. Celebro que t'hagi agradat i que ho hagi aconseguit una mica.
      Una abraçada.

      Elimina