diumenge, 24 d’abril de 2016

LA CLARA I EL DRAC

Eren gairebé les sis del matí quan va tocar el despertador, des de la finestra entrava un fil de llum de l'alba, d'un dia del mes d'abril.  El llit era un gran garbuix de roba, i enmig de tot aquell enrenou es despertava la Clara, desconcertada perquè de sobte no recordava ni entenia que hi feia allí; era una habitació desconeguda, i ella nua i sola, jaient damunt d'un llit de plomes, amb llençols de ras.  Va haver de fer un gran esforç per aconseguir entendre la situació en què es trobava.

Per fi, el seu cap que donava voltes constantment, va poder despertar-se del tot i posar les coses al seu lloc.  La nit havia estat moguda, aquell paio que va conèixer en el maleït bar de copes... ara ho recordava, la va portar a un hotel, pagant ella això si!.  Per unes hores, el sexe i l'alcohol la van transportar a una altra fase i va poder deslliurar-se de l'angoixa que feia dies la corsecava i la consumia, però en aquells moments es trobava molt marejada, darrerament, aquest era el seu estat natural, a més a més, ara s'hi afegien els estralls de la nit boja que acabava de passar.

El drac maligne l'estava destruint per dintre, a poc a poc.  Les seves urpes, s'endinsaven pel seu cos, com les arrels d'un arbre solquen la terra, però la Clara ja havia decidit com fer-ho perquè a ella no la devorés, com anys enrere havia devorat al seu pare.  El pare, aquell home que l'estimava incondicio- nalment, com sols ho fan els pares, aquell que tot i les barrabassades que ella havia comès en la seva joventut, no havia deixat mai de perdonar-la, aquell que sempre li deia que era la seva princesa, un mal dia el drac maligne es va ficar dins del seu cos i... .

Havia arribat l'hora en què la Clara portaria a terme tot el que havia planejat.  Es mig rentà la cara per treure'n les restes del maquillatge del dia abans, es mal vestí i sortí de l'hotel com un autòmat, les seves cames la conduïren en la direcció que el seu cap ja havia escollit previament.

En Jordi aquell matí s'havia llevat un xic tard i s'afanyava perquè tenia molta estona de metro, si s'encantava faria salat!.  Era un xicot amb el cap ple de "rastes" i d'ideals; mirat de lluny, podia passar per un d'aquells indigents que acosumen a deambular pels passadissos i a l'entrada del metro, però mirat d'aprop, ja es veia que anava net de roba ide cos.  En Jordi estudiava medicina a la facultat de la UB, havia d'agafar el metro a Gràcia i fer transbord a Catalunya per anar a l'Hospitalet, ja que a primera hora del matí treballava en un bar prop de la facultat, i per això tenia tanta pressa.

En arribar a l'andana, li va cridar l'atenció una dona prima, amb el cabell molt negre i esbullat que feia suposar que no s'havia pentinat ni poc, ni molt, tenia la cara tan pàl·lida i l'esguard tan buit i perdut que gairebé feia feredat, semblava sortida d'una pel·lícula de vampirs.

El xicot, mentre pensava tot allò, va tenir un mal pressentiment;  s'acostava un tren xiulant i esbufegant per la boca del túnel, la dona donà un pas endavant en direcció al solc de les vies, després donà un segon pas, al tercer pas, el tren ja era gairebé allí, i en Jordi també.  D'una revolada agafà a la Clara en el precis moment en que ella s'anava a llançar de cap a la rasa, en qüestió de segons va poder evitar que el metro no se l'emportés per endavant.

La Clara obre els ulls, uns ulls on hi brilla una guspira d'esperança.  Ara, també es troba en un llit estrany i en recobrar la consciència s'adona que no es pot moure, un munt de tubs i aparells estan connectats al seu cos; és un llit d'hospital, dins d'una bombolla que l'ailla del mon exterior, en aixecar la vista pot reconèixer la silueta i el somriure d'en Jordi a l'altra costat de les vidrieres.

La Clara ha perdut tot el cabell i es troba fatal, però se sent més feliç que mai, s'adona que esta vencent al drac maligne i te la certesa que aconseguirà exterminar-lo del tot, amb l'ajuda d'en Jordi, el noi que li ha salvat la vida dues vegades, primer a l'andana del metro i després, donant-li un xic de la seva medul·la per fer-li un transplantament.

Aquella dona vençuda, ara ha recuperat la confiança en l'espècie humana gràcies al noi, aquest noi que podria ser el fill que mai ha tingut i que sempre havia volgut tenir, aquest noi que li ha donat la mà sense demanar res a canvi i a qui la Clara  esta ben segura que li restarà agraïda per anys que visqui.

Mª Rosa Boatella Roset.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada