dimarts, 20 de setembre del 2016

LA QUERALT PUJA A QUERALT



La noia està embadalida mirant la panoràmica que s’obria davant els seus ulls, des d’aquell ample mirador de la plaça de Queralt. Per més que s’ho havia imaginat moltes vegades, la realitat  deixa petits els seus somnis.

Era la primera vegada que visitava aquell lloc, simbòlic per ella, l’origen del seu nom. Des que era petita, ara als quasi trenta anys es complia el seu desig. Queralt un nom tant conegut per aquestes contrades, era estrany i desconegut allà on havia nascut, aquell poble prop de Ciudad Real. Quan deia el seu nom tothom li deia...” Quera... que? que nombre es ese, es mu raro “ ella s’arronsava d’espatlles, ja feia temps que havia deixat de donar explicacions.

Com és que una noia del mig de la Meseta, porta aquest nom? -us preguntareu. És  el que justament ella estava recordant,  contemplant Berga des del mirador, després de sortir de l’església a veure aquella mare de Deu blanca de dolç somriure i amb una oreneta a una mà i el Nen a l’altre, que solament havia vist en fotografies. Recordava el que li havien  explicat els pares, com allà en aquell indret privilegiat s’havien conegut.

El pare feia la mili a Berga i els diumenges, que tenia lliures li agradava pujar allà dalt, caminava per aquell entorn que ell en deia màgic, tenia molt bones vibracions -solia dir-. Portava un entrepà i passava el matí o tot el dia allà. Un dia baixava les escales, es va trobar amb una colla de gent elegant que pujaven, una noia rosa amb un vestit llarg de color verd, que feia joc amb els seus ulls, amb  unes sabates beix  de taló alt, es va entrebancar i ell que passava just a l’indret la va agafar  i va evitar que caigués al terra. La noia ruboritzada el va mirar i li va donar les gràcies. Aquells ulls verds el vam impactar fortament, la va acompanyar fins la porta de l’església, la noia  es deia M. Carme i anava amb un casament. Ell va esperar a la plaça fins la sortida de la cerimònia per tornar-la a veure. En sortir es van trobar i van parlar i van passejar junts per l’entorn. Mentre els nuvis i convidats feien fotos i temps en espera del dinar, que feien al restaurat de Queralt, que tenia molta nomenada. Ella l’havia buscat en arribar i li havien dit que feia temps que estava tancat.

La M. Carme, la meva mare,  era de Figueres i aquell dia era a la boda d’una cosina de Berga. També es va sentir molt bé amb aquell noi tant simpàtic i eixerit que l’havia salvat de fer el ridícul més espantós amb una caiguda. Es van donar l’adreça de correus i van continuar l’amistat, a través de les cartes. Abans d’acabar la mili, ell va anar un parell de vegades a Figueres a veure-la,  abans de marxar definitivament,  ja s’havien fet “novios”.

El Francisco, mentre , continuava les seves pujades a Queralt, un dia va entrar a veure la Verge i solemnement li va prometre que si aconseguia casar-se amb la M. Carmen, de la qual s’havia enamorat profundament,  la primera nena que tinguessin li posarien Queralt, i heus aquí l’origen del meu nom- pensava la noia.

És van casar un parell d’anys després. La mare va anar a viure allà, tan amb el meu germà com a mi, ens parlava en català, sempre havia tingut l’esperança de tornar a viure a Catalunya, però les coses es van complicar; va emmalaltir i va morir quan jo just havia complert els quinze anys i el meu germà en tenia disset. Jo vaig estudiar per mestra i vaig començar a treballar a prop de casa, el pare i el meu germà em necessitaven. Ara el  germà i la cunyada cuiden del pare que està delicat i jo he trobat plaça a Granollers, saber català m’ha facilitat molt les coses, a prop tinc una germana de  la mare i uns cosins. Fa  tres mesos que hi soc i avui he fet la visita que feia tant de temps tenia pendent, he volgut venir sola per estar concentrada  amb els meus orígens i records.

Estava la noia repenjada a la barana absorta amb els seus pensament, ni s’havia adonat que la plaça s’havia omplert de gent, hi havia música i molt gent amb camises blaves i faixes negres, una persona feia estona que la mirava allà a la seva vora, la seva veu la va sobresaltar.
    
       - Hola noia capficada, deixa volar els  pensaments i vine a veure com alcem un castell...

    La noia se’l va mirar, qui era aquell xicot mal educat per gosar interrompre la intimitat de les meves reflexions. Llavors va veure el seus ulls foscos i el seu  somriure captivador....   però aquesta ja és una altre història.

 29/08/2016/


dilluns, 12 de setembre del 2016

L'ENDEMÀ DEL ONZE DE SETEMBRE.

Per fi després d'uns dies de tenir una part de l'ordinador i del blog averiats ara sembla que torna a funcionar bé...  menys el traductor, esperem no fer-hi masses faltes.

Després de la Diada viscuda ahir a Berga, una jornada memorable,  amb milers i milers de persones arribant en autocars i cotxes petits, que van omplir a vessar el passeig de la Pau i els carres per on s'hi arribava, que van convertir Berga en una jornada festiva, i de reivindicació, amb cants i balls al carrer i on des d'un parell de dies  abans es feien tota mena d'actes culturals i lúdics. Avui amb  el cansament haver passat una  Diada excepcional, semblan que totes les coses  tornen  a la normalitat, després de dues intenses setmanes, on s'ha ajuntat el Centenari de la mare de Déu de Queralt que va acabar aquest   dijous i que  ja es van empalmar amb els actes de la Diada de l'Onze de setembre. 

Els guarniments dels carrers del centenari, s'han barrejat amb les senyeres i estelades que ahir adornaven els balcons i edificis. Alguns ja s'havien tret, però a la majoria de balcons lluien les orenetes i banderes, formant una barreja prou curiosa que molta gent preguntava pel seu significat, així com alguns carrer que encara estaven engalanats

Avui, estem cansat, però satisfets, vam viure un dia excepcional, els que per diversos motius no  haviem pogut anar a les altres diades, ahir només vam haber de sortir a fer una passejadeta per trobar-te al mig de la Festa, aixó si, deixant els cotxes tancat al garaig, perquè podessin aparcar els milers de cotxes que arribaven. Ara ja  es van desguarnint els carrers, les estelades i senyeres, algunes es quedara, altres es guardaran per l'any vinent, però la ciutat torna a fer el seu curs.

Amb unes imatges de la Diada, que quedaran per la història, amb una ciutat multiplicant per quatre el seu cens, on els voluntaris també treballar de valent perquè tot sortís bé, apart del colapse de la sortida, tot va anar de primera. Imatges  que  s'han repetit en els altres cinc punts compartits , en que es va desarrollar la celebració, i on va sentir al  unisó i amb força  el batec independestista.

12/11/2016/



dimarts, 6 de setembre del 2016

QUAN EL CONTE ÉS CONDICIONAT. 2a. part.


En aquestes entra l’alumne expulsat i dirigint-se amb veu moixa, però amb una mica de retintin, a l’Ambrosi li diu:
¾     La directora m’ha dit que no sap on ficar-me i que torni a classe. 

L’Ambrosi, enmig de l’estrada, demana silenci, fa un gest a l’alumne per que torni a la seva cadira, i comença a enraonar:
¾     Amics, ara el drac és un dinosaure, no sé quin, n’ha hagut tants. La princesa és la ventafocs. Modernament algú he escoltat li diu la cendrosa. Les roses sortides de la sang del drac, que tampoc hi és, s’han convertit  en un mata de verdures, suposo que de bledes. I per acabar aquest cúmul de despropòsits, segons la Constitució, aquest és un país laic. Per tant, Sant Jordi, ara només és el senyor Jordi. Estranya aventura la d’aquest dit senyor de Capadòcia de qui ningú sap que va fer. Malgrat tot, és el patró de diferents països d’Europa. 

Algú xiuxiueja: també d’Etiòpia. 

Les noies i els nois és miren bocabadats al vell professor. Aleshores, continua parlant, entremig de sanglots:

¾     Mireu, els dinosaures és van extingir fa milions d’anys abans de l’aparició de la humanitat.
¾     La ventafocs és un conte. La versió mes coneguda és la de Perrault, segle XVII.
¾     Les roses boniques i perfumades cada dia ens omplen de goig. Heu llegit la poesia “Preneu les roses” el dia mundial de la poesia.
¾     El Jordi, ja dubtós com a sant, també ho és com a persona i com cavaller. Ni tan sols va donar un petó a la ventafocs. Tal vegada una cendrosa no mereixia el reconeixement d’un senyor. Un fariseu classista. 

Per un instant la seva mirada s’alleugereix. Mira amb simpatia als alumnes. Però, una espurna un xic venjativa brilla a la seva mirada quan els hi recomana:
¾     Després de tot això, foteu al camp. Atenció, nois sigueu amables, cavallerosos i simpàtics. Malgrat les arranqueu del jardí del col·legi,  regaleu roses a les vostres companyes. Potser si sou com heu de ser us faran un petó. Ep! A la galta. No us penseu ni us creieu que sou els reis del “mambo”. No us preocupeu, que la directora ja pagarà les noves flors, el jardiner i les destrosses dels parterres. 

Quan tots han marxat, l’Ambrosi s’asseu a la tarima i comença à donar-li forts cops amb puny per ofegar la seva ràbia. Quan s’allibera de la seva profunda ira pel menyspreu rebut, pensa: si la directora s’enrabia molt potser en donarà la tan somniada jubilació i podré gaudir dels anys que em queden de vida. No sap que l’Anna, ofesa també en el seu amor per les roses es diu a si mateixa: fins que els rosers no estiguin com estaven, el maleït Ambrosi farà classe amb aquest institut. 

L’amor és un aroma subtil i eteri que perfuma la relacions dels humans. Amar no és posseir, és estimar.  

Miquel Pujol Mur.

divendres, 2 de setembre del 2016

QUERALT AVUI I SEMPRE

Records a tres bandes

Encara sembla que ho estic vivint. Què ho deu fer que els records del passat queden més presents que tots el altres?

Tant la carretera, que giragonsava per tot el voltant de la muntanya de Queralt, com els caminois de l’obaga eren reblerts de gent de totes les edats que pujàvem, amb aquella il·lusió... seguint els passos, amb més o menys distància, de la comitiva que retornava la Imatge de la Marededéu al seu destí.

Això era el 8 de setembre de 1966 quan es celebrava el 50è aniversari  de la coronació de la Marededéu de Queralt. Jo tenia vint anys i, llavors no em cansava mai, per més pujades que hi hagués, no envà havia nascut en una casa de pagès que estava envoltada per molt cimboris i això feia que estigués avesada a caminar, a pujar turons i tot el que fes falta i... a més, no vivia a Berga.

Era una etapa feliç, quan encara no tenia mals de caps, els ulls em brillaven i crec que, fins i tot, estava enamorada d’algú... De tant en tant mirava a tort i a dret per veure si entremig de la multitud podia alegrar una xic la vista. El camí es feia distret, la gent es rellevava per dur la Verge a coll i, en  arribar a Queralt, a l’hora de pujar les escales, foren les autoritats qui van substituir a les altres persones que s’havien esforçat durant el trajecte. Això sí, gairebé tothom pujava a peu!
El temps transita amb rapidesa, cosa que tots hem experimentat. De sobte et trobes que han passat molts anys... ni més ni menys vint-i-cinc, i la teva vida ja no s’assembla de res amb la de quan en tenies vint. Has format una família, has viscut en llocs diferents, i també has tingut un grapat d’experiències de totes classes i de tots els colors.

Era l’any 1991. Llavors ja residia a Berga, i per aquest motiu ho vaig poder viure tot molt més de prop. Per aquesta diada del 75è aniversari, la Neus Ballarà va escriure la lletra d’una sardana “L’oreneta”. La música va ser obra del compositor Cohí Grau. Aquesta sardana, cantada per un nombrós grup de persones, va ressonar a la Pl. de Sant Pere el dia 31 d’agost, quan van baixar la imatge de la Marededéu a Berga. Tothom estava convidat a cantar-la, però per més que vaig fer mans i mànigues per participar-hi, no devia convenir, perquè no va ser possible!


Quant a música també va destacar un concert que va fer l’Escolania de Montserrat el 3 de setembre a l’església de Sant Pere, acompanyats per Joan Casals a l’orgue i dirigits pel mestre Ireneu Segarra. Tot i que el dia abans, al teatre Municipal, ja s’havien celebrat els Jocs Florals, i durant aquest acte el Cor Artesenc va estrenar l’obra “L’esclat del Berguedà”, una fantasia coral sobre la Patum.

Entre els veïns hi havia una germanor especial i ens reuníem els vespres per tal de parlar i enginyar coses per engalanar el carrer. Tothom hi deia la seva i es van provar coses amb menys bons resultats que d’altres, però finalment el carrer feia un goig que enamorava, amb una fantàstica corona a l’entrada! Després de la Gala de Queralt  vam  fer una celebració entre nosaltres, un sopar tipus barbacoa i, fins i tot hi va haver ballaruca. Va ser una manera de conèixer tota la gent que ens envoltava, doncs feia poc que hi vivíem i, fins llavors, no hi havia hagut  l’ocasió d’intimar una mica més amb tot el veïnat.

Aquesta vegada, la Marededéu va ser transportada amb cotxe, tant per baixar a Berga com per tornar al Santuari, si bé a les escales de Queralt la van dur a les espatlles, a més no hi havia ascensor. I, per suposat, també van ser les autoritats!



Ara, només fa quatre dies que estem en mig de la celebració del Centenari de la Coronació Canònica de la Marededéu de Queralt. Durant aquests últims vint-i-cinc anys hem tingut temps de viure un bon ventall  de vivències queraltines, o no... i la majoria de nosaltres ens hem endinsat en el món de les noves tecnologies, les quals, si ho pensem detingudament, han fet canviar les nostres vides i els nostres costums. Quant  al veïnatge no s’assembla gairebé  en res  comparat amb el d’aleshores, ja que predominen  la pluralitat  de persones de diferents països que han vingut a residir a les nostres contrades. Potser és per tot això que... dies enrere suposàvem que  res de les coses passades podien tornar a ser iguals en l’actualitat.

És clar que... tot i els detractors que han intentat aigualir la festa, els berguedans hem sentit l’impuls de celebrar i viure el Centenari com mai i hem fet pinya com temps enrere per fer, potser no ben igual, però sí... d’una manera distinta, intentar donar tot el que ha estat al nostre abast, començant per la Comissió del Centenari que han passat tot un any  deixant-s’hi la pell i fent actes per finançar tot el que s’està portant a terme.

La gent del poble, també hem col·laborat i hem guarnit els carrers i les places,  evidentment d’una manera diferent, però diuen que en la varietat hi ha el gust. Enguany els boixos han estat més aviat escassos i no ens he dedicat a fer floretes amb papers. Tota la ciutat de Berga s’ha omplert de tonalitats clares, amb les banderetes blanques i blaves i, ja no cal dir, d’orenetes.  No sé si les debò, en algun moment, deuen haver quedat meravellades de veure com s’han multiplicat!


Els artistes ha estat uns protagonistes exemplars. Han plasmat el retrat de la Marededéu al seu aire i estil. Cadascú l’ha vist a la seva manera! Quan passegem pels carrers podem observar aquesta Imatge pintada o dibuixada tal com els ha permès la seva inspiració en aquell moment: des de la més  típica, copiada exactament de l'original, a la més inversemblant; desdibuixada, més o menys acolorida, abstracte, còmica; feta de cara o  de perfil i amb totes les modalitats possibles ideades per la seva imaginació.






El passat dissabte,  dia 27 d’agost de 2016,  la Marededéu va ser rebuda com calia. Els berguedans, una vegada més hem demostrat que no tan sols ens reunim amb multitud el dia que es fa la Patum; també sabem mostrar els nostres sentiments i la nostra eufòria en actes ben diferents.

Aquesta meravellosa Imatge visitarà diversos llocs de la comarca del Berguedà. Desfilarà per tots els nostres carrers; visitant residències d’avis i centres de dia. La novena, que comença avui, es celebrarà en les diferents esglésies d’aquesta ciutat i rodalies. No hi mancaran altres actes musicals, pel·lícules antigues, exposicions fotogràfiques i el certamen literari com a acte de cloenda.

I la Patum... és clar, també la viurem el dia que toqui; vindran gent de fora i... fins i tot hi participaran  l’equip de govern de l’ajuntament...!

Aquest any la Verge retornarà a casa seva el dia 8 de setembre, la festivitat de la Gala de Queralt, com és de preveure, i la pujaran a peu molta gent voluntària, com anys enrere i, de ben segur, que tots ens emocionarem i ens sentirem cofois i... potser més  joves, com ara fa cinquanta anys!


Bé, si miren detingudament aquestes etapes formades per petits records, i ben diferents cada una d’elles,  ens adonem que, per més anys que passin, els berguedans no hem perdut el fervor que sentíem anys enrere per la Marededéu, pel Santuari de Queralt i pels seus entorns.

Això no implica que a hores d’ara es visqui la religió com abans, quan s’imposava per norma. Tot ha canviat molt,  però... qui ha participat en l’acte d’arribada  de la Marededéu a la Plaça de la Creu, ha seguit les comparses de la Patum amb el Tabaler, pel carrer Major en l’acte de la rebuda o,  si més no, ha fet d’espectador de la festa... és impossible que no hagi sentit dins seu com el  cor bategava amb molta més intensitat!

Si a més a més,  com jo, ha pogut cantar els Virolais i l’Himne de la Coronació a les escales de l’església de Sant Pere, presidides per la nostra Mare, Maria de Queralt, i en companyia de dos-cents cantants... sobren les paraules per dir que a tots se’ns va posar la pell de gallina, i vam viure aquells moments d’una forma molt especial!

Queralt, per a tots els berguedans i per a molta gent de la comarca és un lloc per anar-hi, amb devoció o sense..., un espai per gaudir de les vistes, de la natura, dels vols en parapent; un lloc de recolliment on podem percebre la pau que tots desitgem, i no cal dir que, quan tenim quelcom a solucionar, pugem la muntanya per demanar el favor a la Verge, encenem un ciri i esperem que ella ens empari amb la seva mirada d’ulls esbatanats  i l’oreneta amb l’ala estesa a la mà.



Roser Vila Pujol

Berga, 31 d’agost de 2016

QUAN EL CONTE ÉS CONDICIONAT. 1a. part.


L’Ambrosi és un vell professor de l’institut. Li manca un parell de cursos per jubilar-se d’una llarga carrera com a mestre. Multitud d’alumnes han passat per les aules on ha impartit classe i tots guarden un grat record de les seves ensenyances. El seu món ha estat sempre dedicat a la Literatura. El seu tarannà i tal vegada potser els anys li han fet incompatible el coneixement de les noves tecnologies. Però puntual com sempre cada dia acut a l’institut. Aquest any acadèmic ha hagut un canvi de directora. La nova, ve amb bones intencions, però decidida a renovar l’estil del col·legi. L’Ambrosi és per ella el granet de sorra que impedeix que el nou tren de la cultura avanci ràpidament cap a la cultura del segle XXI.   

Per això l’ha relegat a funcions purament de segon ordre. La principal és donar classe de Literatura. Malgrat el molt interès del professor pocs alumnes ho trobem interesant, submergits com estan en el seu món de mòbils de nova generació. També quan hi ha una conferencia pels alumnes, estrictament pels alumnes, que cap altre professor té ganes de donar delega a l’Ambrosi la tasca educativa. 

L’Ambrosi, el conferenciant de sempre, entra a l’aula i pujant dalt de l’estrada és dirigeix als alumnes congregats.
¾     Apreciats alumnes, ahir em va cridar la directora per a què vingués a explicar un conte a les noies i als nois d’aquesta classe. Com som la setmana de Sant Jordi vaig creure que el més a propòsit seria narrar la famosa i mai oblidada llegenda de Sant Jordi. Per tant, he passat la nit estudiant la història i prenen notes del cavaller, de la princesa i del drac. També, del significat de la rosa dins el context humà i oníric de la flor. Però amics meus, la felicitat mai és complerta. Quan he entrat al col·legi he trobat a la directora. Sí, a l’Anna, la que sempre va carregada amb una grossa bossa plena de llibres i quaderns. Al veure’m feliç i content per tenir la lliçó ben apressa m’ha cridat al seu despatx i m’ha dit: Ambrosi, només unes paraules. Miri el conte que ha de glosar és el de Sant Jordi, però amb alguna variant. La princesa, no és la princesa, és una ventafocs. El meu cor ha fet un retruc. Però ella ha continuat mortificant la meva ànima. El drac tampoc és un drac, està massa vist, és un dinosaure. Ja sap que els alumnes admiren aquests animalons antediluvians.  El meu retruc interior encara ha estat més fort. I quan pensava que havia arribat al fons del sac de la humilació, m’ha dit la darrera condició. Per a més inri, ho ha dit en aquella dolça, però inflexible veu seva. Ah! I les roses no són flors son un manat de verdura. Aleshores, ja no m’he trobat el cor, jo crec que per un instant se m’ha aturat. Sense deixar-me ni replicar, m’ha donat una empenteta i fent-me fora del despatx, ha tancat la porta davant dels meus nassos.  

L’Ambrosi mira detingudament a la callada classe i veu un somriure mofeta a la cara d’un alumne i prossegueix emprenyat:
¾     Ara, infame criatura!- adonant-se que s’ha passat, rectifica- Perdoneu estic bastant eixelebrat per aquesta situació. Tu el del somriure sota el nas ves a explicar-li a la directora que et fa tanta gràcia. Amb el vostre permís, repasso la documentació i començo la meva dissertació.   

Encén el llum del faristol, posa un plec de papers damunt la postada. Agafa el primer, el mira, fa una piloteta i la llença a la paperera. Un crit d’ànim  surt de l’alumnat.
¾     Basquet! 

Continua llegint ràpidament les notes, les arruga, fa pilotes i les llença. Unes vegades, encerta i altres no, en el broc generós de la improvisada cistella. Finalment, no queda cap paper davant seu. Tanca el llum i passeja capcot amunt i avall de la tarima. Les alumnes i els alumnes mentrestant juguen a tot el què és pot jugar en una classe. Hi ha una noia que plora de la tibada de cabells que li ha fet una companya. Un noi està marejat. Un altre noi, fa traguets d’una petaca de licor. Fins i tot, un grupet situat als darrers bancs de la classe canta en veu baixa: Asturias pàtria querida”. 

Continuarà.... 

Miquel Pujol Mur.