dissabte, 14 de juliol del 2018

BON ESTIU

És l'estiu i com tothom necessitem descansar de la rutina diaria i fer coses diferents.  El blog també necessita reposar uns dies. Fem una paradeta i a gaudir del sol i les vacanses.
Amb aquestes boniques i refrescants imatges de la nostra comarca us desitgem un BON ESTIU.

El Pedraforca des d'un altre perspectiva.


El naixament del Bastareny. Bagà

El Llobregat es relaxa tranquil prop de Pedret

Font de la Sangonera.

Vaques pasturant a l'indret de Malanyeu


D'aquì a unes quantes setmanes ens tornarem a retrobar.


dimarts, 10 de juliol del 2018

LA CORTINA BLAVA



La cortina blava deixava passar  tamisada la llum clara que entrava per la finestra. La nena des del llit va cridar a la seva mare,
¾    Mama, mama...  Obre la cortina que vull veure el carrer, el sol, el cel...  les cases.

La mare amorosa acut al costat del llit. Mira la nena, li posa la ma al front que vull de febre.
¾    Laura, maca. Que el sol et faria més mal als ulls.
¾    Vull veure el carrer. Estic cansada  de veure només aquesta cortina blava i d’estar al  llit.

La mare obre una mica la cortina, just en aquell moment el sol queda tapat per un núvol juganer.
¾    Ara si que estic bé.
¾    Doncs ara toca prendre’s aquest vas d’aigua amb un antitèrmic i després l’antibiòtic.
¾    No, quin fàstic... no en tinc ganes.
¾    Ja ets grandeta i saps que es el que toca fer.

La noieta saps que si es vol curar ha de fer el que el metge li ha receptat i es pren  la medicació,
¾Demà estaré bé i  podré tornar a l’Insti.
¾    No vulguis córrer tant. Demà és divendres, potser la setmana vinent si estas bé,       segurament  hi podràs tornar.
¾    Tinc ganes de veure les meves amigues, no les he vistes més des que va començar això.
¾   T'han enviat missatges, però aquets dies no podies ni agafar el mòbil per la febrada i saps que no podien venir a veure’t per por al contagi. Aviat estaràs bé. 
 ¾     En tinc tantes ganes.

La Laura després de veure’s tot el vas d’aigua i els medicaments s’amaga entre els llençols mirant per una esclatxa el cel embromat i les cases del carrer que ara pot veure per la finestra. Al cap d’un moment el son la tornava a envair , mentre la mare sortia de puntetes de l’habitació.

16/02/2018/

divendres, 6 de juliol del 2018

EL MISSATGE I LA MÚSICA




El Jan és una home ja gran. Té aquella edat quan les veritats és comencen a barrejar-se amb les mentides. Les passions, malgrat que mai oblidades del tot, ja queden enrere. Tampoc hi ha records que pugin ofendre la memòria, ja que la penitència ha estat quasi tan llarga com la vida. Tot comença a quedar enrere en els anys difuminant-se en la grisor del temps. Pensar en els menyspreus rebuts, tampoc val per res, només per remoure el fang del fons del bassal i enterbolir l’aigua de l’existència. Més val no bellugar els mals moments passats i viure el que resta de vida, procurant sigui plena al màxim i que cada dia es renovi de nou.

Observa el paper que una noia li ha entregat al sortir de casa. No el volia agafar, però la tendra mirada de la jove l’han fet desistir de la seva negativa. Poc a poc el desdoblega; i aleshores llegeix unes lletres que escrites amb lletra tipus impremta i de color blau, fan la següent pregunta: Quina és la música de la seva vida.

La pregunta el sobta i veien en el parc un seient solitari i apartat decideix asseure’s a reflexionar. La pregunta té moltes possibles respostes i cadascuna és adient a un moment i a una dona determinats.

A veure, a casa la contestació seria fàcil: música d’òpera, de sarsuela, i una mica de cobla. Des de els més excels del tenors o “prima donna” als més populars de l’època. Recorda que al cine, a les mitges parts, sortien novells artistes a fer un xic d’espectacle. Un dels interpretes va ser l’Antonio Molina, que anys després va esdevenir un famós “cantaor”, apreciat dins del seu estil, i pare d’una extensa saga d’artistes.

De jove cançons de muntanya i sardanes. Les sardanes lligades amb la primera mig xicota, la Montserrat.

Després va venir el temps del maig del 68, recorda aquella vegada a París que amb la Michelle, cantava la Marsellesa pels carrers de la capital francesa. Mentre, llençava llombardes a la policia i rebia més d’un cop de porra.

Més tard a Saragossa, durant l’estada militar, qui podia resistir-se a cantar jotes tenint al costat una noia com l’Alicia. 

Ja de retorn, sempre es retorna a casa, va enamorar-se de l’Eliana, una dona argentina que el que més estimava, amb vertadera passió “arrabalera”, era ballar tangos. No és que ell fos especialment ballador però portat pel sentiment amorós i sexual va ballar-los fins l’extenuació de l’amor.

Després Noelia, Carme, Núria, Grace, Hilde, Giovanna, totes tenien i encara tenen en el seu record una música única i diferent a les demés.

I després, tantes i tantes dones que la música barbuteix en la memòria, a veure Raquel, Maria, Andrea, Paola, etc. Tantes que la memòria dels noms s’amaga en el carrer de l’oblit.

Torna la mirada al paper i recorda a la noia del matí. Els ulls blaus com la Hilde, la front alta de la Grace, el moviment sinuós del cos com l’Eliana, els llavis ferms  de l’Alicia, i les sines generoses de la Giovanna. Quantes dones i quanta música per un sol record.

El pensament vola a la impressió de la jove dadora del paper i pensa que els anys han passat. Ara no coneix quina és la música actual, que pot servir per vestir la gràcil figura juvenil.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 4 de juliol del 2018

RELLOTGE DE SOL. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA



Net i polit
a la porta
de l’església
saluda i dóna
la bona hora
als feligresos.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 3 de juliol del 2018

POTI, POTI DE FRASES FETES


  
Va, fes el que vulguis. “Ves-te’n a campistraus,” que ja estic farta de sentir-te. –va dir  la mare empipada. No veus que  sou dos marrecs,      que es això de voler anar a viure junts, encara sou menors d’edat, no treballeu i heu d’acabar els estudis. De què voleu viure? A més la teva amigueta es de les que “sap fer córrer les tisores” amb tots els que se li creua al davant  i tu fas tot el que et diu “amb els ulls clucs” a veure si agafes una mica d’empenta i la fas raonar amb això de “tirar pel dret”.

Mira-la, per allà va la marqueseta, “em ve com l’anell al dit,” i penso “dir-li’n quatre de fresques” si que sembla una mica bleda, però  sap cordar-se les calces” i a tu et fa fer el que vol. A veure si li “fas buidar el pap“ i us tranquil·litzeu tots dos una mica i ens diu d’una punyatera vegada perquè heu d’anar just ara a viure al pis de l’àvia, quan només fa un més “que cria malves”. Voleu "fer les coses a la babalà" heu d'aprendre que a poc es va lluny." Esteu acostumats que us “ho donin tot dat i beneit” i a més teniu tota la llibertat, perquè voleu complicar-vos la vida. Heu de pensar que  “hi ha més dies que llonganisses”  i nosaltres ara “no estem per rascar-nos la butxaca” així que “no ens expliqueu sopars de duro” i el millor seria que “baixéssiu del burro”  i us en  anéssiu a “escampar la boira” una estona, parlessiu, raonessiu,  i  al vespre cada u a casa seva.

Deixeu-vos de romanços i gaudia de la joventut, que més aviat del que penseu,  us arribarà l’edat dels maldecaps.

26/06/20187/
                   

dilluns, 2 de juliol del 2018

RELLOTGE DE SOL. SANTA COLOMA DE FARNERS


 

Abandonant modernes ínfules
Res més real que les paraules
D’aquest rellotge de sol.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 1 de juliol del 2018

EL MISTERI DE LA CAPSA DE BOMBONS


No se’n sabia avenir. Estava preparant unes pastes i havia posat la cafetera a punt per quan arribessin els cosins, que vivien a França i feia temps que no ens veiem. Per això avui ens feien una visita de pas cap a la Costa Brava.

Passaríem la tarda junts i ens posaríem al corrent de les nostres vides. Com que no es volen quedar mai a dinar, perquè son sis de colla, sempre els convido a berenar, als petits els encanten aquestes pastes i els bombons. Les pastes i el cafè estan a punt, quan he anat a buscar la caixa dels bombons, que sempre guardo per una ocasió especial com aquesta, m’he endut la gran sorpresa. Quan he agafat al capsa, ja m’ha fet mala espina, la cel·lofana que la recobria estava arrugada i aviat he vist que estava oberta. A qui se li haurà ocorregut obrir i agafar algun bombó de la capsa intocable? Al tenir-la a les mans he notat que pesava poc . Estarà buida? Se m’ha posat un nus a l’estómac. L’he obert i ni havia menys de mitja capsa. No pot ser! No pot ser! He començat a cridar com una boja: Pere...Lluis...Laura... Qui ha estat. Que heu fet?

El Pere, l’avi és el primer que ha acudit als meus crits, es clar que quan ha sabut la raó s’ha tranquil·litzat,

¾    Bah , tan cridar per això , em pensava que havia passat una cosa greu.
¾    Es clar que es greu Estan a punt d’arribar els convidats. L’has ober tu.
¾    Jo! No. Només n’he menjat algun, com la capsa estava oberta.

La Laura, la meva germana, que m’ajuda a cuidar la mare malalta també ha acudit als crits i ha sentit els crits que feia al pare si ha ficat,

¾    Ei, ei, a mi no m’emboliqueu , només un dia en vaig agafar un parell, però no he obert la caixa, de fet ja no en quedaven masses..

Ningú havia obert la caixa, els nens entraven en aquell moment i van respondre el mateix que els altres, que com la caixa era oberta de tan en tan n’agafaven algun, però qui havia obert la capsa? Potser la noia que ve a fer la neteja, però es molt discreta i mai ha tocat res, o la infermera que  posa les injeccions a la iaia, no ho crec. El Manel , no pot ser , a ell no li agraden els bombons, però es clar que algú l’ha d’haver obert i els altres se n’han aprofitat.

En aquell moment arribava el Manel de treballar, sempre arriba a les tres, quan nosaltres ja hem dinat. S’haurà d’afanyar, perquè allà a les quatre  ja arribaren els cosins.

Al veure’m tan neguitosa, li vaig haver d’explicar el que passava, la caixa de bombons aquells especials que guardo per una ocasió, estava quasi buida, i volia convidar els cosins que estaven a punt d’arribar,

¾    Tranquil·la dona , que al cotxe en porto una altre capsa, que avui m’han regalat, potser no son els mateixos , però faran al fet.
¾    Menys mal, però m’agradaria saber qui ha obert la caixa. Tu, ho saps?
¾    És clar que ho sé. La vas obrir tu mateixa, fa quinze dies, el dia que va venir el meu cap i la seva dona a prendre cafè amb nosaltres. Em sembla que et comença a fallar la memòria.

19/06/2018/