I...SI SON ROSES FLORIRAN

 

No ho acabava d’entendre, tot mirant aquella jardinera que la mare de l’Albert li havia portat aquell matí que li havia fet una visita.  Hi havia tot un seguit de plantes de vorados pams d’alçada, verdes i lluentes i on ja començaven  a puntejar-hi  algunes poncelles. Feia un mes que s’havien traslladat amb l’Albert, en aquell poble del Prepirineu on  ella havia aconseguit una plaça de mestra. En  un altre poble de les contrades vivien els pares  i  altres familiars de l’Albert i aquest estava content de tornar als orígens.

Avui era la primera visita dels sogres i es presenten a casa amb aquesta jardinera de flors,  la sogra li havia dit que eren roses ... no se quemes ... alguna varietat estranya , però el que m’ha estranyat que les plantes no tinguessin punxes, com que no li tinc massa confiança encara no li he gosat demanar res més.

Hem anat a dinar junts a un restaurant de molta nomenada i ells ja han marxar aviat dons aquell dissabte havien de cuidar el nét de l’altre fill ...Al vespre  amb l’Albert vam arreglar aquella jardinera a la terrassa, la van regar i vam comentar això de les flors,

¾  Jo no  hi entenc res de flors, Eva,  la mare en te moltes i no et preocupis,  que si son roses floriran.

¾  I si no ho son també, perquè ja comencen a treure poncelles.

¾  Les regarem cada dos dies com ens ha dit i ja veurem que passa.

A final l’Eva va quedar una mica decebuda, a mi que soc una enamorada de les roses i això  no en té cap pinta de roser. Amb la feina del dia a dia aviat me’n vaig oblidar de preocupar-me d’aquelles flors, cada dos dies  les regava, seguint instruccions i s’anaven fent altes i grosses i aviat van ser plenes de poncelles, ara les mirava encuriosida a veure que en sortiria d’allà.

Van començà  a obrir-se algunes flors cap a inici de juny.   Ja s’havien assabentat per una amiga que aquelles flors eren zínnies però en aquest país les anomenem roses místiques i flors de paper , son flors que floreixen al estiu, necessiten molt de sol  i per això també se les anomena “adoradores del sol”. Són tant  espectaculars aquestes flors, ni ha  de molts colors.  Es sembren les llavors i a la primavera és trasplanten, creixent molt ràpidament i floreixen tot l’estiu, per això es la reina del estiu.

Cap  finals de juny la terrassa lluïa amb aquelles flors tan boniques i amb aquella varietat de  colors que era la miroia de tots el que venien a la casa i als veïns, Tant l’Eva com l’Albert estaven  encantats amb aquestes “roses”  de nom. Ja no enyoraven les altres. Van decidir que l’any vinent sembrarien llavors , les trasplantarien a la primavera i en farien dues jardineres més i els quedaria  la terrassa de pel·lícula.

LA VIDA EN UN ESBORRANY

 

“No facis un esborrany de la teva vida, que potser  no tindràs temps de passar-lo  a net.”

La Julia estava atrafegada mirant un munt de papers. , llibretes, notes factures... sense saber massa bé  que és el  que buscava . Regirava calaixos i prestatges del despatx de l’Albert, que feia tres mesos que havia mort sobtadament .  Cansada ho deixa tot, fa un repòs mentre resta pensativa. Li costava d’entendre com un home tant emprenedor, empresari, negociant com ell tenia aquell desori de papers . El seu fill l’hi havia dit que ho deixés que ja se’n cuidaria ell, però ni cas, ahir va parlar amb la secretari de l’última empresa  i li va dir que ella ho tenia tot correcte, l’empresa de neteja està al dia, a més obté bons beneficis. Llavors ella va  preguntar-li  -dons com podia ser  aquells papers del banc , d’una colla de rebuts retornats d’una hipoteca, que feia tres mesos que no es pagaven, la noia no en sabia res i va dir que serien d’alguna altre assumpte.

El Vicenç com no li agradava massa estudiar va entrar a treballar a l’Empresa de neteja del seu pare, aviat va estar al cap d’un conjunt de persones que es repartien per netejar diferents llocs de la ciutat,  tant locals, com  botigues o empreses, també  particulars; aviat  van congeniar amb la Núria, amb qui compartien el lloc i alguna altre cosa. Els dos dirigien l’empresa , el pare feia temps que estava començant  un  altre negoci, del  que no els volia dir res fins que ho tingués tot lligat.  Encara recordo  el que li vaig  dir l’última vegada que van parlar, pocs dies abans que morís, “No facis un esborrany de la teva vida , que potser no tindràs temps de passar-lo a net “. Va, bajanades –l va respondre.

El Vicenç ara estava preocupat en esbrinar que era el que estava intentant els seu pare, en  quina mena de negoci s’hauria ficat ,  quina hipoteca hauria fet,  hi.  d’on hauria tret els diners que ara li retornessin els rebuts, no volia preocupar a la seva mare , però ell estava capficat.

Havia concertat un cita amb el director del banc, per aquell dijous, per veure si en podia treure l’entrellat , ja que els que atenien als clients no li podien  donar respostes, en deien secret professional. Del director en va poder treure alguna cosa més.  L’hipoteca li havien concedit per la compra d’un apartament a Barcelona, aquest apartament  estava a nom de dues persones: el seu pare i una altre persona. Hi havia un compte en comú, d’on en sortia la paga de l’hipoteca,  de sobte el compte el comte es va buidar de cop i no s’ha pagat més . El Vicenç  va demanar , com  a legítim successor del seu pare el nom de l’altre soci de l’apartament i la direcció del immoble.  El director es resistia a donar-li aquestes dades , però finalment vetllant pel seus interessos va accedir.

Està davant de l’apartament, el nom com ja sospitava era el d’una dona, es va presentar allà per sorpresa, va dir que era un representant del banc  i era per parlar del apartament on vivia. La dona s’ho va creure, i el va deixar entrar, el Vicenç  al ser dintre aviat es va adonar que la dona no vivia sola, però encara va dissimular-

¾    Volia saber com és que ha deixat de pagar l’hipoteca del apartament on viu?

¾    Ai, senyor, el meu marit va morir fa poc sense deixar-me’n  ni  cinc.

¾    Tinc entès que no era el seu marit

¾    Bé,  igual que ho fos .

¾    I els diners que hi havia al compte per pagar la hipoteca, crec que ni havia forces.

¾    Els va treure dies abans no és  morir i jo no en sé res.

¾    Deixi de mentir, sóc el fill de l’Albert i les dades que es van treure els diners ell ja feia una setmana que era enterrat i pel que veig, ja té nova parella.

Al veure’s descoberta la dona es posa a plorar. El xicot ja havia descobert el que volia i li va proposar un tracte , li compraria la seva part de l’apartament, (per un preu mòdic)    i acabaria de pagar la hipoteca, però el cap de sis mesos els  volia fora del pis,  si no hi estava d’acord hauria ella de corre amb tots els gestos i si no pagava la farien fora igualment.. Després de parlar-ne un parell  de dies van aconseguir posar-se d’acord.

Avui tot dinant amb la mare li explica que ja ha solucionat el problema de l’hipoteca, el pare  havia comprat un apartament  per revendre , amb una petita hipoteca i que ja tenia un presumpte comprador , amb el qual pensava guanyar forces diners,  i si li sortia bé pensava muntar una Inmobiliaria, que ara tornaven a estar en alça. Al Banc ja ho han arreglat, ha estat un petit contratemps d’ells. Jo continuaré ara amb el projecte del pare.   La mare va respirar tranquil·la, pensava ja en algun brut tripijoc, i es va adonar que el Vicenç era tant intel·ligent com el seu pare. El noi somreia  content, amb una mitja veritat, feia contenta a la mare i ell es quedaria amb l’apartament,  intentaria emular els negocis del pare amb els quals podria guanyar-se molt bé la vida , tal com havia fet ell, encara que només fos un esborrany.

23-01-2023-