dijous, 7 d’abril de 2016

PÀNIC TOTAL


“Estic absolutament esporuguida, sola... la bombeta s’apaga cada cinc minuts i es torna a encendre...”

No sé que està passant? Aquestes anades i vingudes de la llum. Això no passava des del temps de la maria castanya. Abans eren  força normals aquestes coses, entre apagades i restriccions  junt amb les velles instal·lacions elèctriques, sovint fallava qualsevol cosa i et quedaves a les fosques , però ara no és normal això.
 
Tan tranquil·la que estava jo aquest vespre, els nens de cap de setmana amb els avis i jo gaudint del cap de setmana per mi sola. Havia anat a buscar una pel·lícula romàntica , m’havia comprat unes delicadeses  per sopar i gaudir d’una bona vetllada... i ara aquest contratemps. 

No puc veure la televisió, ni posar el vídeo ni endollar l’ordinador, estic una mica avorrida i també “acollonida”. Si hi hagués tempesta, encara és podria entendre, però fa un vespre primaveral, completament tranquil, a traves de la finestra és pot veure el cel ple d’estrelles, la lluna creixent i algun planeta... crec que és Venus,  i més enllà Júpiter, que aquests dies es veuen brillar al costat dels estels.  No goso ni sortir el balcó, per gaudir millor d’aquesta nit espectacular. No hi puc fer res, tinc por de que passi alguna cosa.
Ja està, trucaré a la Claudia, la meva millor amiga, li diré si pot venir a passar una estona a casa. Nerviosa agafo el mòbil, començo a trucar, llavors veig que no hi ha cobertura. Això no pot ser, aquí sempre ni ha de cobertura, això només passa a vegada quan ets per la muntanya. Plena de pànic m’aixeco i agafo el telèfon fixe... el que em temia... no hi ha línia. Estic sola a casa sense poder-me comunicar amb ningú. Aixeco una mica la persiana per guaitar les veïns, tot el carrer està a les fosques, només albiro alguna llum en  alguna finestra que de cop s’apaga, igual que la de casa.
 
La casa completament a les fosques, el carrer tot  negre. Esperem que torni aviat. Passa el temps i no torna l’electricitat. Busco a les palpentes l’espelma i els llumins que abans havia deixat damunt la taula de la cuina, em costa trobar-los, per fi, encenc unes quantes espelmes que col·loco a diferents  llocs de casa. Podria anar-me’n a dormir encara que se que no podria aclucar ni un ull. Potser trucar a casa d’un veí, però no m’atreveixo ni a sortir a l’escala..
Uns sorolls  forts s’escolten a davant de casa, miro tímidament per la finestra. Veig uns homes amb llanternes pujant per una escala. Ja sento com els atracador s’enfilen al meu balcó, només els cal trencar el vidre i entrar a casa. Noto cada pas que fan, cada graó que pujant, com es mouen pel balcó.

Estic petrificada, incapaç de moure un dit, se que en un moment unes mans d’aquelles m’estrenyeran i ja puc veure un gros ganivet clavant-se en el meu pit. La gent rajant pel terra mentre el meu cap es va enfosquint.
En aquell moment dues siluetes fosques estan trucant al vidre de la porta del balcó. No em puc moure . Déu meu, és la meva fi... Els trucs es fan més forts, mentre que altres trucs es senten a la porta d’entrada. Estic a punt de desmaiar-me. Sento unes veus que cridem, estic tan espantada que ni entenc el que diuen. Una veu forta cridava,

¾   Senyora obri la porta, sis plau, que estem arreglant el fanal de la paret, i tot el barri està a les fosques. Hi ha un tros de fil que crema hi ha espatllat tots els cables del costa. Obri sisplauuu!!

La dona al terra desmaiada ja feia estona que no sentia res del que deien.

02/02/2016/
 

2 comentaris:

  1. Caram aquesta aventura és tot un malson i la seva imaginació, molt espantadissa... Però les coses sempre tenen un perquè! Li he envejat que per la finestra pogués veure les estrelles!!!
    Bona nit, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, el que es tractava de fer una història una mica de por... ho vaig intentar, no se li ho vaig aconseguir massa.
      Bon cap de setmana M. Roser

      Elimina