dimarts, 5 de desembre de 2017

QUÈ PASSARIA ...

La frase m’ha sonat pràcticament com una pregunta, almenys segons el meu curt enteniment, que he comprès d’aquesta manera. 

Què passaria si jo ara tingués aproximadament divuit o vint anys. Segurament seguiria la moda i els vicis actuals. 

Em posaria uns pantalons foradats o estireganyats, que poca diferència deu haver-hi. Això, malgrat el seu preu sigui més car que uns sense estrips. Bé continuo vestint-me, una samarreta per fora, si pot ser descolorida i mal girbada. Unes bambes d’aquestes modernes i cridaneres. I per damunt de tot, una gorra posada de gairell. El cabell tallat a la moderna, els costats ben rapats i força forra a dalt (Ai, Senyor! Això és pura enveja). I si tingués pèls, una mitja barba tampoc em quedaria gens malament. 

Aleshores, aniria a la cuina i cercaria el moneder de la mare. Una vegada proveït de diners compraria una bona “maria” i em submergiria en dolços somnis. Ja sé que després a casa hi hauria bronca, però dient simplement “deixeu-me en pau” i tancant-me al meu “santus sanctorum” amb la música ben alta, que importen les maniàtiques reconvencions dels pares. És que la majoria dels de la seva generació són antediluvians. 

Quan la tempesta hagués amainat sortiria de l’habitació i la mare que m’estima molt em donaria un bon dinar o esmorzar. No cal gaire per mantenir el meu cos “serrano”. Sense perdre temps li manllevaria, per les bones en aquesta ocasió, quatre calers, o deu, que la vida està molt cara. Llavors amb la butxaca plena me n’aniria amb els col·legues a fer una bona “litronada” al parc, fumar una mica i empaitar les mosses. N’hi ha moltes que llamineres venen a compartir la nostra forma de vida.  Alguna hi caurà fent-se la “cool”. 

A la mare li podria explicar, pobre dona que sempre s’ho creu tot, que vull ser artista. Ben pensat podria ser un bon pintor, els dibuixos em surten força bé, segons diuen els professors. Per ser un gran pintor primer s’ha d’invertir en comprar teles, els bastidors, els colors, els pinzells, molta pintura i de la bona, per tant necessitaria disposar de molts euros. Algun, deixaria un rastre platejat a la meva butxaca. Com que seria un pintor excels, necessitaria pintar molts quadres per enviar a les galeries d’art. Les teles són tan cares que encara necessitaria més diners. Tots els galeristes serien uns malparits que no pagarien mai. Tampoc els hi enviaria mai res. Uf! Haver de treballar quan tens uns mecenes particulars a casa. Per tant, hauria de tornar a les arques paternes-maternes-filials.  

A baix al soterrani muntaria el meu estudi, total quatre atuells, una tarima i un llit. Em conxorxaria amb una de les musses del parc per quan baixés la mare. Ben nua la posaria al mig de l’estrada i la mare, pobre mare que em va parir, quan la veies s’avergonyiria i no em molestaria més.  

Total, ja ho diuen que la vida és una punyetera merda. Els que poden estafen, altres venen armes, altres roben, altres ..., altres ... i per què dir més. 

Jo, només seia un bon noi que viuria dels pares. Com que ara la gent viu força anys, dels seus estalvis i de la seva jubilació em podrien mantenir quasi fins el cinquanta o seixanta anys. Una vegada morts, amb la casa, algun raconet que em deixarien, les subvencions socials, que també ajuden, i trenta mil trampes podria tirar, ben bé, fins al final dels meus dies. Si no, aniria a alguna residència de monges a pintar quadres del Senyor.   

Imagineu-vos que a més em convertís en un pintor valorat. Aleshores per què parlar-ne. 

Miquel Pujol Mur 

2 comentaris:

  1. Afortunadament, nomes seria una cara del prisma ...si en mirem una altre, hi trobaríem alguna de pitjor (també) i alguna de millor (confio).
    Bon dimarts !

    ResponElimina
  2. Els dubtes són eterns, el ser o no ser perviu sempre dins el cor.

    ResponElimina