dimarts, 12 de febrer de 2013

SÓC EL MEU MILLOR AMIC

El meu millor amic sóc jo mateix, el meu pitjor enemic també!

He de ser fort! Ho he de superar! No puc perdre l’autoestima!

M’ho estic repetint tantes vegades... No sé si serveix de res, però en moments com aquest sento una veu contundent que m’ho va recordant, amb persistència... com si m’amartellés el cap.

A  vegades penso que és la veu d’un esperit que vola per l’Infinit; la d’un ésser estimat, que ja no hi és,  que sempre l’he considerat com una persona a imitar. “Una persona que no tenia res, però ho tenia tot”. Quina frase més bonica! És ben cert que amb el seu exemple m’havia demostrat la manera ideal per viure feliç...


Però ara, davant meu hi veig una muntanya molt alta. Per mi, és la més alta del món... És tan espectacular que em fa una mica d’impressió. Aquest cim desprèn uns sons que... fins i tot els veig i em puc recrear amb les seves danses espectaculars, mentre van  prenen formes diferents que es multipliquen; puc percebre papallones, globus, ametlles, estrelles... De vegades són  sorolls llunyans, molt difuminats; d’altres són talment com si rondessin pel meu entorn, vomitant crits que m’eixorden i ressonen dins  les meves orelles.

Hi ha moments que intento fer-me creure a mi mateix, que no és res més que  l’eco... l’eco que reverbera tots els meus pensaments, tots els meus records acumulats des de fa anys i més anys: bons i no tant bons, dolents, pitjors... o ves a saber!

He de tocar de peus a terra! Em dic pel cap baix, mentre albiro els primers raigs de sol que es deixen entreveure per sota la persiana. He d’intentar de no deixar-me turmentar per la situació que estic vivint ara. Avui és un dia qualsevol,  per més que les últimes notícies que sentia per  la ràdio, fa ben poc, no eren alentidores sinó preocupants:  Que si l’índex d’atur, (que estic vivint en les meves pròpies carns) que si la corrupció, que si els polítics, que si els reis... Tant se val. Tampoc no arreglaran la meva situació!

A més, aquí no hi ha cap muntanya! Sóc davant del meu escriptori intentant... fent esforços per  escriure aquesta maleïda carta! Sembla tan simple, tot plegat es tracta de reclamar una factura a una companyia de telèfons, que m’han cobrat una quantitat que no em correspon, i per més que intento arreglar-ho per via telefònica, no  hi ha maneres! Sempre intenten fer-se inaccessibles; és una manera de  cansar a la gent perquè els deixin en pau i així van fent la seva. El cas és fer avorrir als pobres usuaris, perquè ningú els molesti! Ara estic fent uns tràmits a través de l’Oficina Municipal del Consumidor, per veure si me’n surto d’una punyetera vegada!

Pel que fa a la factura, si no tiro la tovallola, més tard o més d’hora, acabaran retornant-me els diners... Per tossut jo! Sobre la feina crec que costarà més... A tot arreu demanen persones joves amb experiència. Que difícil! Si ets jove no en tens, si ets de mitjana edat, encara que tinguis experiència, ja et consideren gran. Segurament que no sortirà aquesta feina, per més que la desitgi, i menys tan aviat com jo voldria, però no m’he de desesperar. Tampoc no serviria de res!

Per acabar-ho d’adobar, vaig perdent els amics. Si no pots anar de farra amb ells, els caps de setmana, aviat s’allunyen de tu. No molen els amics “pobres” que en un moment donat no et poden convidar ni a una canya! Però jo m’he de repetir una i mil vegades: Sóc fort, me’n sortiré. No hi ha res en aquest món que valgui la pena de preocupar-se massa!

11 de febrer de 2013

2 comentaris:

  1. Una persona valenta, decidida, que creix davant de les dificultats. Un exemple a seguir.

    ResponElimina
  2. Llàstima que, algunes vegades, costi tant de prendre per exemple a les persones fortes de debò, les que ens han deixat el seu estigma, les que mai no oblidarem...

    ResponElimina